Aquí, a l’habitació, tot és més senzill. Fora, el món em cansa, em fa por. Aquí em sento tranquil·la, com si res dolent pogués arribar-me. Les parets són un refugi que m’abraça i em protegeix de la gent que jutja sense conèixer. Les hores passen, però tot sembla igual. Hi ha roba per terra i llibres sense acabar. Les meves amigues ja no m’escriuen. A la nit, miro les estrelles, escolto música i penso si algun dia no sentiré aquesta culpa i angoixa. Aquí estic segura, feliç, però també atrapada.
Autora: Guisela BALLESTEROS GARCÍA
15 anys
SEGON PREMI
Títol: L’extinció d’una raça
El cel ha adoptat un estrany color vermell i fa una calor que aviat es torna insuportable. A més, la terra tremola amb gran potència. Entre la vegetació, puc percebre altres bèsties com jo, massives i imponents, però mirant el cel amb certa preocupació. En aquest moment aixeco el cap i ho veig: una bola de foc s’acosta. De sobte, la histèria esclata i tothom comença a córrer sense rumb. Jo, però, em quedo quiet, acceptant que ja ha arribat el nostre final. L’extinció dels dinosaures.
Autora: Laura HOZA SERRANO
15 anys
TERCER PREMI
Títol: Els monstres existeixen
Crits i plors a la nit, llàgrimes silenciades per les malicioses paraules que s’enganxen a mi com esbarzers punxeguts sense vida. En pare mira sota el llit, trobant-se amb la freda solitud de la nit. «Els monstres no existeixen» assegura, temptant la meva ment a caure en la còmoda ignorància. Però jo conec la veritat. La veritat amagada darrere d’aquells crits i plors, dels pòmuls violacis de la meva mare. No calia mirar enlloc. Els monstres existeixen. I en tinc la prova davant dels meus ulls...
Autora: Judit JIMÉNEZ MOREJÓN
16 anys
XIIè CONCURS LITERARI DE POEMES
PRIMER PREMI
Títol: Univers
Ets el sol,
que mai ha vist la nit, i jo,
a l’ombra,
només un mirall d’aigua. No soc la lluna,
ni tan sols un estel, només una onada que es perd
al teu mar.
Autora: Noa VIGIL VEGA
16 anys
SEGON PREMI
Títol: Raíces en duelo
Tan solo soy una marisma costera,
madre protectora de mil especies,
y prisionera del hombre ignorante.
Solo pido que no me despojen de la tierra,
que no destruyan mis raíces por avaricia,
que no obliguen a nuestros caminos bifurcar.
Nadie comprende vuestro duelo,
pequeños animales alados.
Nadie os dejará volar en libertad,
y el alma inculta nos despachará.
No os puedo prometer quedarme, lo sé,
pero presiento una estrella fugaz,
un destello de esperanza que nos salvará.
Encontraremos la forma de quedarnos,
de salvar lo que es nuestro,
de proteger nuestra casa.
Un voraz deseo se propaga,
una pandemia de profanos,
que piensan que merece la pena,
destruir dunas por pistas de asfalto.
¿Es este el futuro que queremos?
¿Realmente la ambición ganará a la cordura?
¿Es necesario ocultar nuestras huellas para siempre?
Nota de la autora: Es importante que, al leerlo, se detengan especialmente en las letras subrayadas. Estas son claves, ya que escriben el eslogan más escuchado al hablar de la problemática de la que escribo.
Autora: Alba CÁCERES HERNÁNDEZ
14 anys
TERCER PREMI
Títol: Encara ets aquí (als meus avis)
No te n’has anat del tot,
ets la llum en la foscor,
la carícia d’un record
que encara em parla fluixet.
Et trobo en cada silenci,
en el vent suau del matí,
en les fulles que dansen lentes
com si ballessin per tu i per mi.
L’amor no es trenca amb la mort,
només canvia de lloc,
i jo et busco en els somnis
on encara em dius el nom.
Si el temps et porta lluny,
jo et guardaré dins el cor,
perquè un amor que és sincer
mai no coneix la fi.
Autora: Laura ARENES GALLEN
16 anys
ACCCÈSSIT
Títol: Cançó de l’eternitat
نشيد الأبدية
يا لحن الخلود في صمت الأزمان،
نجم تألق في بحر الأكوان،
تروي الرياح قصائد الندى،
وتحملها إلى عرش النسيان.
أبكيك يا لحظة ولدت من نور،
وانسكبت كالمطر على قلوب العطاش،
أحملكِ في نبض روحي،
وأرسمكِ وشماً على جبين الصباح.
في كفي سرّ الأفق البعيد،
وفي عيني ضوء لا يخبو،
أنا ابن العاصفة، ابن اللهب،
لكن قلبي يسكنه عصفور غريب.
Oh melodia eterna en el silenci del temps,
un estel radiant en l’oceà dels mons,
els vents reciten poemes de rosada,
i els porten fins al tron de l’oblit.
Et ploro, oh instant nascut de llum,
abocat com la pluja sobre cors assedegats,
et porto al batec de la meva ànima,
i et dibuixo com un tatuatge al front de l’albada.
A la meva mà hi ha el secret de l’horitzó llunyà,
i als meus ulls una llum que no s’apaga,
soc fill de la tempesta, fill de la flama,
però al meu cor hi habita un ocell estrany.
Autora: Houda EL HARRAK
15 anys
VIIIè CONCURS LITERARI DE RELATS SOLIDARIS I/O SOCIALS
PRIMER PREMI
Títol: Grapa
Una foto familiar. Grapo. Un diploma. Grapo. Un certificat matrimonial. Grapo.
Miro el rellotge, i les agulles van més lentes. Pretenc que aquestes grapes unifiquen records d’una vida absenta. Que uneixen els anys, que validen el que faig. Ofereixo el meu temps, perdut en la rutina, mentre aquí segueixo, estancat, assegut, grapant, treballant, ignorant, esperant. Com si aquestes grapes simples, acumulades sense ordre i sense dir què hi faig aquí, justifiquessin com el rellotge segueix el seu camí, sense sentit.
La grapadora fa un soroll buit. No hi ha grapes. S’han acabat.
Obro el calaix. Remeno entre documents i xinxetes que em punxen i m’intenten calmar. No hi ha grapes. La llum és cada vegada més forta i costa pensar. Els papers s’acumulen, desendreçats.
Falten cinc minuts. Només cinc.
Provo d’unir-los amb les mans. Doblego una cantonada. Inútil. Cauen a terra. Un company en deixa més sobre la taula. Obro un altre calaix, ple de pastilles, i m’aferro a l'única caixeta de metall. Tabac. Llenço la caixeta. M’agenollo. Recullo amb presses. Els papers. Els deutes. Cada cop n’hi ha més.
He de solucionar-ho. Papers. Papers. Més papers. Necessito grapes. Una sola grapa. Fotos de nens, dibuixos, renúncies, multes, divorcis, deutes, lloguers.
Tot és un desastre. Una grapa. Una grapa final per tancar la ferida. Un intent inútil de donar sentit a la vida. Sis i cinquanta-nou. Un minut. Encara puc.
Intento córrer a l'escriptori més proper, però uns tubs m'ofeguen i caic. Cables, màscares, un cos cancel·lat. Em trec el tub de sèrum, la connexió d'aire i gatejo.
Arribo a l'escriptori i toco el calaix, però està encallat. L’estiro. Res. Els meus fulls cauen, s’acumulen sense ordre. Estiro el calaix més fort. Papers. Els papers es desborden.
Una grapa. Només una.
Però ja és l’hora. La jornada ha acabat.
El rellotge marca les set en punt i s’atura. Tot és fosc. És l’hora de marxar.
Autor: Sara AJTIRAH BANHISA
17 anys
SEGON PREMI
Títol: El jardí de l’esperança
En un petit poble envoltat de muntanyes, hi vivia una noia anomenada Carla. La seva vida era marcada per la solitud i la incomprensió, una ombra silenciosa que l’acompanyava allà on anava. La Carla sempre havia sigut diferent, com una nota fora de to en una melodia que sonava estranya.
La gent del poble la mirava amb curiositat i una certa distància, com si fos contagiós això que portava a sobre, però mai ningú va arribar a comprendre la profunditat de la seva tristesa: era una mena d’espectre que vagava sense deixar rastre.
Un matí, empesa per un impuls desconegut, es va aventurar per un camí que serpentejava entre pins immensos fins a arribar a un lloc que mai havia vist. Envoltada pel silenci va descobrir un jardí amagat ple de flors vermelles que es deixaven acariciar suaument per la brisa. Els pètals caiguts formaven una bonica capa de diversos colors sobre la terra humida, i cada vegada que un d’ells es desprenia, la Carla sentia com el seu esperit s’enfonsava en un hivern que semblava etern.
Aquell lloc tenia un atractiu estrany, com si fos un cementiri d'ànimes semblants a la seva, i no podia ser d’altra manera, ja que quan més s’enfonsava en la densitat del jardí es va adonar que no estava sola. Desenes de persones de diverses edats es trobaven allà, amb la seva pròpia tristesa reflectida als ulls, i tots semblaven compartir el mateix hivern. Al principi, ningú parlava, però, a mesura que passava el temps van començar a creuar mirades, i finalment, paraules. Van explicar històries de dolor i pèrdua, de somnis i esperances trencades.
Van decidir cuidar junts aquell jardí, com si en ell poguessin abocar les seves ferides i transformar-les en vida. Hi van plantar noves llavors, no només de flors, sinó també d’esperança i comprensió. Cada brot que emergia de la terra era una prova del seu esforç conjunt, de la determinació per trobar la llum que il·lumina la foscor. Amb el pas del temps, les flors van adquirir tons més vibrants, com si reflectissin el canvi d’aquelles ànimes que estaven atrapades sota el pes de la tristesa i la incomprensió. Els pètals ja no queien amb la mateixa suavitat. Quan el vent els arrossegava, semblaven dansar alegrement, lliures i esperançats.
La Carla es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, no se sentia sola.
El jardí era un santuari, un lloc on les paraules trobaven sentit i on el silenci ja no era sinònim de buit, sinó d’entesa. Els qui abans vagaven sense rumb, ara tenien un lloc on pertànyer, junts havien aconseguit transformar la solitud en companyia i el seu dolor, en bellesa.
Amb el temps, la Carla va entendre que el canvi realment no residia només en el jardí, sinó en ells mateixos. El fred hivern de la seva ànima es fonia a poc a poc, donant pas a una primavera que mai hauria cregut possible, i allà, entre les flors que havien crescut amb esforç i afecte, va descobrir que l'esperança no era un somni distant, sinó una llavor que només necessitava el lloc adequat per florir.
Autor: Isaac GÓMEZ MORA
17 anys
TERCER PREMI
Títol: Les dones ho saben
I de sobte, la dona rep l’impacte i experimenta una barreja de desconcert i incredulitat. Es queda perplexa davant d’aquell home. No sap qui és. El dia anterior, aquell mateix matí o fins i tot feia cinc minuts ho hauria sabut, però ja no, no el reconeix. Ell s’adona del que ha fet. Li diu que li sap greu, que no tornarà a passar, li diu que no ha tingut un bon dia. Ella el creu.
El mes següent torna a ocórrer. Aquesta vegada l’ha empès. Ella se sent atordida i humiliada. Aquest cop ell li diu que ha estat culpa d’ella, li diu que l’estava molestant, que no el deixa estar. Ella li demana perdó.
A poc a poc, aquestes escenes comencen a ser més recurrents fins a esdevenir ordinàries. Dins d’ella comença va néixer un sentiment de traïció, d’engany, i de vegades fins i tot de culpabilitat. Té por, però el continua estimant. El continua estimant, però cada cop que ell surt per la porta, ella se sent alleujada. Sigui com sigui, per alguna raó ella el continua estimant, creu que encara pot reconduir-lo, espera que en algun moment canviï.
Passa el temps. Res canvia. Els homes del poble comencen a imaginar-se el que passa. Les dones ja ho saben, però callen. Mai han parlat del tema però ho saben. Ho saben perquè quan una d’elles mira als ulls a una altra veu la mateixa por que ella sent reflectida en la seva mirada. Callen perquè també ho viuen. No hi poden fer res. Només poden que poden ajudar-se. Ajudar-se a tapar ferides perquè ningú pugui veure-les encara que tothom sap que les amaga o oferint-se un lloc a un racó de la casa per a quan realment tenen por dels seus marits.
No poden fer res més. Com a molt, poden desitjar amb totes les seves forces un futur millor, no només per elles mateixes, sinó que també per les seves filles, netes i besnetes. Un futur on la situació de la dona hagi experimentat un canvi per molt petit que sigui: on la dona pugui demanar ajuda quan té por, on la dona pugui alçar la veu quan veu una situació que no és justa, on la dona pugui dedicar-se a alguna cosa que no estigui relacionada amb cuidar casa seva, on la dona pugui plantejar-se aconseguir els somnis que un dia es va proposar.
Cinquanta anys més tard, es podria dir que aquest desig que un dia tantes dones van tenir s’ha fet realitat. S’ha fet realitat gràcies a una gran lluita que han hagut de mantenir amb la societat i amb elles mateixes durant tants i tants anys. Una lluita on han posat tot el seu cor, la seva ànima i, en molts casos, les seves vides. Així i tot, a les dones ens queden moltes coses per aconseguir i no ocorreran si no es continua aquesta lluita. Una lluita que hem de mantenir per nosaltres, per les futures generacions i per les nostres mares, àvies i besàvies que tant van haver de patir perquè el seu desig es fes realitat.
Autor: Iria MOUTEIRA AGUIRRE
16 anys
ACCÈSSIT TINTABLAVA A LA CONCURSANT MÉS JOVE DEL CERTAMEN LITERARI DE 2025
Títol: ¿Y porqué os habéis enfadado?
–¿Y porque os habéis enfadado? ¿Vosotros no erais mejores amigos? –Joel, un compañero de clase, se reposó en su silla y pasó la mirada de él a mí.
Sinceramente no sabía por qué todavía seguía con él después de todo el daño que me había causado, pero ahí estaba yo, como una completa estúpida, supongo que seguía ahí porque no podía dejarlo marchar y quedarme más sola que la una.
–Es que tío, es una pesada –le respondió Diego, señalándome con la mano como si solo hubiéramos sido compañeros, nada más, no se molestó ni en mirarme, solo lo dijo.
No sabía si reír o llorar, ¡El niñato no sabía ni porque nos habíamos enfadado! La razón por la que nuestra amistad se había roto no era porque fuera una pesada. Pensaba que le importaba un poco más…, aunque esa no fuera la verdadera razón, me impresionaba que eso justificara el hecho de habernos distanciado sentimentalmente.
Una sonrisa apareció en mis labios, me tragué lo que podría haber contestado, pero aun así su ignorancia hacia esa situación me provocó una sonrisa sarcástica. Aunque por dentro quisiera estamparle la cabeza contra la mesa donde apoyaba sus brazos, y decirle cuatro cosas.
Definitivamente tenía ganas de llorar, unas ganas de llorar incontrolables.
La parte más masoquista de mi persona quería seguir con él, hasta que no aguantara más, porque en realidad cuando lo dejara ir, crearía un vacío enorme en mi pecho, por el hecho que podríamos haber seguido siendo amigos. Aunque lo que más me dolía era poder decir que “Me he quitado un peso de encima”. Porque la luz que nos iluminaba durante tantos años de amistad se había estado apagando, agotando y había tenido que cambiar de bombilla para seguir brillando, aunque en ese cambiazo podría haberse quedado sin luz arriesgándose a perder su brillo para siempre.
Hay muchos tipos de pérdidas: la mía ocurrió mientras me perdía a mí misma…, y lo peor fue que no me di cuenta hasta que esta persona se había ido completamente de mi vida. Ahora quedan varios trozos de esa chica que intentó con tanta fuerza apegarse a alguien que se estaba despegando de ella misma. Y es que todo había pasado tan rápido, que cuando piensa que apenas han pasado unos meses se le revuelve el estómago, aunque también se siente orgullosa por el gran cambio que ha hecho psicológicamente. Aun así, aun teniendo una amiga que le apoya…bueno que intenta estar ahí, ella por alguna razón sigue en ese mismo momento donde se dio cuenta de todo el daño que se había causado..
Autora: Noa ESTEBAN SOTO
14 anys
