Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creativitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creativitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de juliol del 2025

Crònica del lliurament de guardons del Certamen Literari Tintablava 2025

 Dimecres 30 d'abril de 2025

De vegades, un somni es pot fer realitat. Sí, aquest és el secret que els desitjos més vius porten amagats dins la seva estructura. Un desig, una il·lusió complerta a temps, pot obrir camins fins a aquell precís instant: l'instant just en què es fa realitat.

Semblava simplement una quimera, un sospir llençat a la brisa d'una nit d'estiu, a prop del mar i sota la tremolosa llum dels estels.

L'acte de lliurament de guardons del Certamen Literari 2025 quedarà gravat a la nostra memòria.


Més enllà de la satisfacció i l'orgull reflectits als rostres dels autors i autores guardonats, hi havia l’emoció de compartir les seves paraules amb autoritats, familiars, coneguts, amics i públic en general.

Era emocionant veure com, en recollir el premi i posar per a la foto, aquell moment es convertia en un record segurament inoblidable. Tots els presents compartíem, gairebé còmplices, aquella felicitat.

Però aquest any hi va haver un moment especialment colpidor. L'entrega d’un reconeixement molt especial: aquell que es concedeix a la participant més jove que, tot i no haver obtingut cap guardó, representa l'esforç i la passió de tots aquells que no han estat premiats, però que són igualment importants.

Doncs bé, la jove seleccionada ens va oferir una demostració viva del que dèiem al principi. Va sortir a la tarima amb força i il·lusió. Es va apropar al micròfon, i quan va alçar la mirada i es va veure allà, va saber que, amb només catorze anys, havia complert un somni: llegir el seu escrit davant del públic.

Per un instant, les forces li van fallar. La veu no li volia sortir de la gola. Guaitava el text al faristol.

Prenia aire, i quan tornava a alçar la vista, l’emoció li feia tremolar.

Entre el públic, es va fer un silenci ple de respecte. La conductora de l’acte s’hi va acostar i li va dir unes paraules —no se sentiren—, però van tenir l’efecte desitjat. L’autora va començar a llegir, i ho va fer amb una bellesa i una serenitat que ens va captivar.

Quan va acabar, va aixecar els ulls. El públic li va regalar l’aplaudiment més llarg i intens de tota la tarda.

Era un somni. Era una il·lusió que obria dreceres cap al futur.


Crónica escrita per Jesús Garcia Moreno

Fotografies de Naomi GómezRachel García


dilluns, 23 de juny del 2025

TEXTOS GUANYADORS DEL CONCURS LITERARI DE TINTABLAVA 2025

Patrocinat per Tintablava amb la col·laboració de l'Ajuntament del Prat de Llobregat, Joves El Prat i llibreria Atenea-Drac



XIVè CONCURS LITERARI DE MICRORELATS

PRIMER PREMI       

Títol: El meu lloc segur 

Aquí, a l’habitació, tot és més senzill. Fora, el món em cansa, em fa por. Aquí em sento tranquil·la, com si res dolent pogués arribar-me. Les parets són un refugi que m’abraça i em protegeix de la gent que jutja sense conèixer. Les hores passen, però tot sembla igual. Hi ha roba per terra i llibres sense acabar. Les meves amigues ja no m’escriuen. A la nit, miro les estrelles, escolto música i penso si algun dia no sentiré aquesta culpa i angoixa. Aquí estic segura, feliç, però també atrapada.

Autora: Guisela  BALLESTEROS GARCÍA

15 anys


SEGON PREMI       

Títol: L’extinció d’una raça 

El cel ha adoptat un estrany color vermell i fa una calor que aviat es torna insuportable. A més, la terra tremola amb gran potència. Entre la vegetació, puc percebre altres bèsties com jo, massives i imponents, però mirant el cel amb certa preocupació. En aquest moment aixeco el cap i ho veig: una bola de foc s’acosta. De sobte, la histèria esclata i tothom comença a córrer sense rumb. Jo, però, em quedo quiet, acceptant que ja ha arribat el nostre final. L’extinció dels dinosaures.

Autora: Laura HOZA SERRANO

15 anys


TERCER PREMI       

Títol: Els monstres existeixen

Crits i plors a la nit, llàgrimes silenciades per les malicioses paraules que s’enganxen a mi com esbarzers punxeguts sense vida. En pare mira sota el llit, trobant-se amb la freda solitud de la nit. «Els monstres no existeixen» assegura, temptant la meva ment a caure en la còmoda ignorància. Però jo conec la veritat. La veritat amagada darrere d’aquells crits i plors, dels pòmuls violacis de la meva mare. No calia mirar enlloc. Els monstres existeixen. I en tinc la prova davant dels meus ulls...

Autora: Judit JIMÉNEZ  MOREJÓN

16 anys



XIIè CONCURS LITERARI DE POEMES

PRIMER PREMI                                         

Títol: Univers 

Ets el sol,
que mai ha vist la nit, i jo,
a l’ombra,
només un mirall d’aigua. No soc la lluna,
ni tan sols un estel, només una onada que es perd
al teu mar.

Autora: Noa VIGIL VEGA 

16 anys


SEGON PREMI                                         

Títol: Raíces en duelo

Tan solo soy una marisma costera, 
madre protectora de mil especies, 
y prisionera del hombre ignorante. 
Solo pido que no me despojen de la tierra, 
que no destruyan mis raíces por avaricia, 
que no obliguen a nuestros caminos bifurcar. 
Nadie comprende vuestro duelo, 
pequeños animales alados. 
Nadie os dejará volar en libertad, 
y el alma inculta nos despachará. 

No os puedo prometer quedarme, lo sé, 
pero presiento una estrella fugaz, 
un destello de esperanza que nos salvará. 

Encontraremos la forma de quedarnos, 
de salvar lo que es nuestro, 
de proteger nuestra casa. 

Un voraz deseo se propaga, 
una pandemia de profanos, 
que piensan que merece la pena, 
destruir dunas por pistas de asfalto. 
¿Es este el futuro que queremos? 
¿Realmente la ambición ganará a la cordura? 
¿Es necesario ocultar nuestras huellas para siempre?

Nota de la autora: Es importante que, al leerlo, se detengan especialmente en las letras subrayadas. Estas son claves, ya que escriben el eslogan más escuchado al hablar de la problemática de la que escribo.

Autora: Alba CÁCERES HERNÁNDEZ

14 anys


TERCER PREMI                                         

Títol: Encara ets aquí (als meus avis) 

No te n’has anat del tot,
ets la llum en la foscor,
la carícia d’un record
que encara em parla fluixet.
Et trobo en cada silenci,
en el vent suau del matí,
en les fulles que dansen lentes
com si ballessin per tu i per mi.
L’amor no es trenca amb la mort,
només canvia de lloc,
i jo et busco en els somnis
on encara em dius el nom.
Si el temps et porta lluny,
jo et guardaré dins el cor,
perquè un amor que és sincer
mai no coneix la fi.

Autora: Laura ARENES GALLEN

16 anys


ACCCÈSSIT                                         

Títol: Cançó de l’eternitat 

 نشيد الأبدية 
يا لحن الخلود في صمت الأزمان،
نجم تألق في بحر الأكوان،
تروي الرياح قصائد الندى،
وتحملها إلى عرش النسيان.
أبكيك يا لحظة ولدت من نور،
وانسكبت كالمطر على قلوب العطاش،
أحملكِ في نبض روحي،
وأرسمكِ وشماً على جبين الصباح.
في كفي سرّ الأفق البعيد،
وفي عيني ضوء لا يخبو،
أنا ابن العاصفة، ابن اللهب،
لكن قلبي يسكنه عصفور غريب.

Oh melodia eterna en el silenci del temps,
un estel radiant en l’oceà dels mons,
els vents reciten poemes de rosada,
i els porten fins al tron de l’oblit.
Et ploro, oh instant nascut de llum,
abocat com la pluja sobre cors assedegats,
et porto al batec de la meva ànima,
i et dibuixo com un tatuatge al front de l’albada.
A la meva mà hi ha el secret de l’horitzó llunyà,
i als meus ulls una llum que no s’apaga,
soc fill de la tempesta, fill de la flama,
però al meu cor hi habita un ocell estrany.

Autora: Houda EL HARRAK

15 anys



VIIIè CONCURS LITERARI DE RELATS SOLIDARIS I/O SOCIALS

PRIMER PREMI                               

Títol: Grapa

Una foto familiar. Grapo. Un diploma. Grapo. Un certificat matrimonial. Grapo.

Miro el rellotge, i les agulles van més lentes. Pretenc que aquestes grapes unifiquen records d’una vida absenta. Que uneixen els anys, que validen el que faig. Ofereixo el meu temps, perdut en la rutina, mentre aquí segueixo, estancat, assegut, grapant, treballant, ignorant, esperant. Com si aquestes grapes simples, acumulades sense ordre i sense dir què hi faig aquí, justifiquessin com el rellotge segueix el seu camí, sense sentit.

La grapadora fa un soroll buit. No hi ha grapes. S’han acabat.

Obro el calaix. Remeno entre documents i xinxetes que em punxen i m’intenten calmar. No hi ha grapes. La llum és cada vegada més forta i costa pensar. Els papers s’acumulen, desendreçats.

Falten cinc minuts. Només cinc.

Provo d’unir-los amb les mans. Doblego una cantonada. Inútil. Cauen a terra. Un company en deixa més sobre la taula. Obro un altre calaix, ple de pastilles, i m’aferro a l'única caixeta de metall. Tabac. Llenço la caixeta. M’agenollo. Recullo amb presses. Els papers. Els deutes. Cada cop n’hi ha més.

He de solucionar-ho. Papers. Papers. Més papers. Necessito grapes. Una sola grapa. Fotos de nens, dibuixos, renúncies, multes, divorcis, deutes, lloguers.

Tot és un desastre. Una grapa. Una grapa final per tancar la ferida. Un intent inútil de donar sentit a la vida. Sis i cinquanta-nou. Un minut. Encara puc.

Intento córrer a l'escriptori més proper, però uns tubs m'ofeguen i caic. Cables, màscares, un cos cancel·lat. Em trec el tub de sèrum, la connexió d'aire i gatejo.

Arribo a l'escriptori i toco el calaix, però està encallat. L’estiro. Res. Els meus fulls cauen, s’acumulen sense ordre. Estiro el calaix més fort. Papers. Els papers es desborden.

Una grapa. Només una.

Però ja és l’hora. La jornada ha acabat.

El rellotge marca les set en punt i s’atura. Tot és fosc. És l’hora de marxar.


Autor: Sara AJTIRAH BANHISA

17 anys


SEGON PREMI                               

Títol: El jardí de l’esperança

En un petit poble envoltat de muntanyes, hi vivia una noia anomenada Carla. La seva vida era marcada per la solitud i la incomprensió, una ombra silenciosa que l’acompanyava allà on anava. La Carla sempre havia sigut diferent, com una nota fora de to en una melodia que sonava estranya.

La gent del poble la mirava amb curiositat i una certa distància, com si fos contagiós això que portava a sobre, però mai ningú va arribar a comprendre la profunditat de la seva tristesa: era una mena d’espectre que vagava sense deixar rastre.

Un matí, empesa per un impuls desconegut, es va aventurar per un camí que serpentejava entre pins immensos fins a arribar a un lloc que mai havia vist. Envoltada pel silenci va descobrir un jardí amagat ple de flors vermelles que es deixaven acariciar suaument per la brisa. Els pètals caiguts formaven una bonica capa de diversos colors sobre la terra humida, i cada vegada que un d’ells es desprenia, la Carla sentia com el seu esperit s’enfonsava en un hivern que semblava etern.

Aquell lloc tenia un atractiu estrany, com si fos un cementiri d'ànimes semblants a la seva, i no podia ser d’altra manera, ja que quan més s’enfonsava en la densitat del jardí es va adonar que no estava sola. Desenes de persones de diverses edats es trobaven allà, amb la seva pròpia tristesa reflectida als ulls, i tots semblaven compartir el mateix hivern. Al principi, ningú parlava, però, a mesura que passava el temps van començar a creuar mirades, i finalment, paraules. Van explicar històries de dolor i pèrdua, de somnis i esperances trencades.

Van decidir cuidar junts aquell jardí, com si en ell poguessin abocar les seves ferides i transformar-les en vida. Hi van plantar noves llavors, no només de flors, sinó també d’esperança i comprensió. Cada brot que emergia de la terra era una prova del seu esforç conjunt, de la determinació per trobar la llum que il·lumina la foscor. Amb el pas del temps, les flors van adquirir tons més vibrants, com si reflectissin el canvi d’aquelles ànimes que estaven atrapades sota el pes de la tristesa i la incomprensió. Els pètals ja no queien amb la mateixa suavitat. Quan el vent els arrossegava, semblaven dansar alegrement, lliures i esperançats.

La Carla es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, no se sentia sola.

El jardí era un santuari, un lloc on les paraules trobaven sentit i on el silenci ja no era sinònim de buit, sinó d’entesa. Els qui abans vagaven sense rumb, ara tenien un lloc on pertànyer, junts havien aconseguit transformar la solitud en companyia i el seu dolor, en bellesa.

Amb el temps, la Carla va entendre que el canvi realment no residia només en el jardí, sinó en ells mateixos. El fred hivern de la seva ànima es fonia a poc a poc, donant pas a una primavera que mai hauria cregut possible, i allà, entre les flors que havien crescut amb esforç i afecte, va descobrir que l'esperança no era un somni distant, sinó una llavor que només necessitava el lloc adequat per florir.


Autor: Isaac GÓMEZ MORA

17 anys


TERCER PREMI                               

Títol: Les dones ho saben

I de sobte, la dona rep l’impacte i experimenta una barreja de desconcert i incredulitat. Es queda perplexa davant d’aquell home. No sap qui és. El dia anterior, aquell mateix matí o fins i tot feia cinc minuts ho hauria sabut, però ja no, no el reconeix. Ell s’adona del que ha fet. Li diu que li sap greu, que no tornarà a passar, li diu que no ha tingut un bon dia. Ella el creu.

El mes següent torna a ocórrer. Aquesta vegada l’ha empès. Ella se sent atordida i humiliada. Aquest cop ell li diu que ha estat culpa d’ella, li diu que l’estava molestant, que no el deixa estar. Ella li demana perdó.

A poc a poc, aquestes escenes comencen a ser més recurrents fins a esdevenir ordinàries. Dins d’ella comença va néixer un sentiment de traïció, d’engany, i de vegades fins i tot de culpabilitat. Té por, però el continua estimant. El continua estimant, però cada cop que ell surt per la porta, ella se sent alleujada. Sigui com sigui, per alguna raó ella el continua estimant, creu que encara pot reconduir-lo, espera que en algun moment canviï.

Passa el temps. Res canvia. Els homes del poble comencen a imaginar-se el que passa. Les dones ja ho saben, però callen. Mai han parlat del tema però ho saben. Ho saben perquè quan una d’elles mira als ulls a una altra veu la mateixa por que ella sent reflectida en la seva mirada. Callen perquè també ho viuen. No hi poden fer res. Només poden que poden ajudar-se. Ajudar-se a tapar ferides perquè ningú pugui veure-les encara que tothom sap que les amaga o oferint-se un lloc a un racó de la casa per a quan realment tenen por dels seus marits.

No poden fer res més. Com a molt, poden desitjar amb totes les seves forces un futur millor, no només per elles mateixes, sinó que també per les seves filles, netes i besnetes. Un futur on la situació de la dona hagi experimentat un canvi per molt petit que sigui: on la dona pugui demanar ajuda quan té por, on la dona pugui alçar la veu quan veu una situació que no és justa, on la dona pugui dedicar-se a alguna cosa que no estigui relacionada amb cuidar casa seva, on la dona pugui plantejar-se aconseguir els somnis que un dia es va proposar.

Cinquanta anys més tard, es podria dir que aquest desig que un dia tantes dones van tenir s’ha fet realitat. S’ha fet realitat gràcies a una gran lluita que han hagut de mantenir amb la societat i amb elles mateixes durant tants i tants anys. Una lluita on han posat tot el seu cor, la seva ànima i, en molts casos, les seves vides. Així i tot, a les dones ens queden moltes coses per aconseguir i no ocorreran si no es continua aquesta lluita. Una lluita que hem de mantenir per nosaltres, per les futures generacions i per les nostres mares, àvies i besàvies que tant van haver de patir perquè el seu desig es fes realitat.


Autor: Iria MOUTEIRA AGUIRRE

16 anys



ACCÈSSIT TINTABLAVA A LA CONCURSANT MÉS JOVE DEL CERTAMEN LITERARI DE 2025                               

Títol: ¿Y porqué os habéis enfadado?

–¿Y porque os habéis enfadado? ¿Vosotros no erais mejores amigos? –Joel, un compañero de clase, se reposó en su silla y pasó la mirada de él a mí. 

Sinceramente no sabía por qué todavía seguía con él después de todo el daño que me había causado, pero ahí estaba yo, como una completa estúpida, supongo que seguía ahí porque no podía dejarlo marchar y quedarme más sola que la una.  

–Es que tío, es una pesada –le respondió Diego, señalándome con la mano como si solo hubiéramos sido compañeros, nada más, no se molestó ni en mirarme, solo lo dijo.

No sabía si reír o llorar, ¡El niñato no sabía ni porque nos habíamos enfadado! La razón por la que nuestra amistad se había roto no era porque fuera una pesada. Pensaba que le importaba un poco más…, aunque esa no fuera la verdadera razón, me impresionaba que eso justificara el hecho de habernos distanciado sentimentalmente. 

Una sonrisa apareció en mis labios, me tragué lo que podría haber contestado, pero aun así su ignorancia hacia esa situación me provocó una sonrisa sarcástica. Aunque por dentro quisiera estamparle la cabeza contra la mesa donde apoyaba sus brazos, y decirle cuatro cosas.   

Definitivamente tenía ganas de llorar, unas ganas de llorar incontrolables.

La parte más masoquista de mi persona quería seguir con él, hasta que no aguantara más, porque en realidad cuando lo dejara ir, crearía un vacío enorme en mi pecho, por el hecho que podríamos haber seguido siendo amigos. Aunque lo que más me dolía era poder decir que “Me he quitado un peso de encima”. Porque la luz que nos iluminaba durante tantos años de amistad se había estado apagando, agotando y había tenido que cambiar de bombilla para seguir brillando, aunque en ese cambiazo podría haberse quedado sin luz arriesgándose a perder su brillo para siempre.  

Hay muchos tipos de pérdidas: la mía ocurrió mientras me perdía a mí misma…, y lo peor fue que no me di cuenta hasta que esta persona se había ido completamente de mi vida. Ahora quedan varios trozos de esa chica que intentó con tanta fuerza apegarse a alguien que se estaba despegando de ella misma. Y es que todo había pasado tan rápido, que cuando piensa que apenas han pasado unos meses se le revuelve el estómago, aunque también se siente orgullosa por el gran cambio que ha hecho psicológicamente. Aun así, aun teniendo una amiga que le apoya…bueno que intenta estar ahí, ella por alguna razón sigue en ese mismo momento donde se dio cuenta de todo el daño que se había causado..


Autora: Noa ESTEBAN SOTO

14 anys



dilluns, 2 de juny del 2025

Xerrada–col·loqui: “Com construir una novel·la? L’exemple de Nocturn, albada” a càrrec de l’autora Anna Pascual i l’escriptora Núria Abelló

 DIJOUS 06 DE MARÇ DE 2025

Encuriosits en com es configura el procés creatiu de l’escriptura d’una novel·la, entrem a la sala polivalent del Centre Cívic Palmira Domènech per participar del diàleg entre dues escriptores ben conegudes a la ciutat: la formadora i escriptora, Anna Pascual (qui també és Llicenciada en Història i té un Màster d’Estudis comparatius de Literatura, Art i Pensament) i l’escriptora i membre de Tintablava, Núria Abelló.

Un cop matisats la importància de l’escriptura i la proliferació d’escriptors i llibres publicats des de la pandèmia, en Jesús García, com a president de l’entitat, ens recorda que la IA “no ens podrà expressar ni parlar de l’emotivitat i el sentiment que una autora com l’Anna experimenta durant el procés d’escriptura”. Amb aquesta introducció ens endinsem en un tres i no res dins la conversa que inicien la Núria i l’Anna entorn l’entramat d’il·lusions,

de projectes i de planificació que una autora emprèn quan escriu una novel·la.

Assegudes en un entorn agradablement acollidor i a través d’un diàleg fresc i càlid les dues autores entaulen les bases del què, el qui, el com i el perquè d’una novel·la. A partir de les preguntes, reflexions i vincles amb la novel·la Nocturn, albada que fa la Núria i la capacitat didàctica de l’Anna, ens transportem dins l’aula d’un taller d’escriptura en el qual se’ns convida a iniciar-nos en el gènere novel·lístic.

Així, l’Anna remarca que “posar-se a escriure una novel·la és recomanable si tens inquietud, curiositat i ganes d’aprendre i sortir de la zona de confort”, alhora que ens recomana no sentir-nos aclaparats per la magnitud, donat que el procés creatiu d’una novel·la requereix molt de compromís i temps de dedicació. I és que per l’Anna també és molt important oblidar la pressa i gaudir del temps que dediquem al procés creatiu: pensar en el projecte (fets que passaran, idees que vols incorporar...), elaboració de documents (fitxes de personatges, línies temporals, punts d’inflexió...), documentar-se, llegir altres novel·les i analitzar-les... “Tot això ja és estar construint la novel·la”, afirma.

Durant la conversa, copsem com l’Anna també posa èmfasi en el procés de reescriptura de la novel·la amb l’objectiu que els lectors/es no notin els canvis que ha patit el text durant el procés creatiu: “el matís neix de molta digestió i de costures i lligams fets amb molta consciència”. 

Amb una habilitat admirable pel llenguatge pedagògic, la ponent es va convertint de nou en la 

professora d’aula que també és: “Si cal”, ens diu “hem de fer com Jaume Cabré: refer tota la novel·la quan el narrador que hem escollit no funciona”. I és que, com subratlla, en el procés d’escriptura d’una novel·la arriba un moment en el qual cal compartir el text amb altres persones (coneguts, lectors qualificats, editors, correctors...) que ens aportaran el seu criteri i la seva mirada aguda i professional i que ens faran replantejar part del nostre escrit. En aquest sentit, l’Anna ens parla de l’autocrítica i la humilitat necessàries per “retocar sempre en base a l’essència de l’obra”.

Tot conversant entre els llocs ideals d’inspiració i creació, entre les lectures de fragments de la novel·la de l’Anna i entre els consells per tenir clars els passos del procés de creació, ens quedem amb dos conceptes clau: “La constància i la rutina de treball són fonamentals quan et compromets a escriure una novel·la” i el fet de que “Cal conèixer bé el criteri del perquè has decidit fer un determinat personatge o una determinada escena per poder justificar-te davant de qui sigui que et pregunti”

Ha estat tot un plaer tornar a convertir-nos en alumnes del taller d’escriptura de l’Anna!


Crònica escrita per: Anna Colominas Abelló

Fotografies de l’Anna Colominas Abelló

dissabte, 19 d’abril del 2025

Crònica de l'Anna Colominas Abelló sobre la presentació del llibre «QWERTY» de l'Aguas Rodríguez i la Naomi Gómez

Crònica de l’Anna Colominas Abelló sobre la presentació del llibre “Qwerty, entreteixint el realisme màgic amb la ciència quotidiana”, a càrrec de l’autora Aguas Rodríguez i la dissenyadora gràfica Naomi Gómez.

DIJOUS 12 DE DESEMBRE DE 2024

El plugim va filtrant-se entre els adoquins del carrer mentre pleguem el paraigües i entrem a l’imaginari món realista de QWERTY, una novel·la juvenil que entreteixeix ciència, somnis i màgia de la mà d’una noia d’onze anys entusiasta, valenta, curiosa i en plena evolució cap a l'adolescència.

Des de l’entitat d’escriptores i escriptors del Prat, Tintablava, el president Jesús García condueix el diàleg de la presentació d’aquesta reedició del llibre: la commemoració dels onze anys de la primera edició del llibre i que la seva autora, l’Aguas Rodríguez, ha volgut “fer coincidir amb l’edat de la protagonista, l’Oka”. En aquesta reedició, l’Editorial Stenella que dirigeix la mateixa autora, ha incorporat una editora externa que “m’ha fet

descobrir noves coses dins d’una història que vaig crear”; i també ha comptat amb la compaginació de tot plegat per part de la dissenyadora i il·lustradora Naomi Gómez que ens comparteix  com “vaig voler incloure imatges d’aquelles coses que com a lectora m’hagués agradat trobar en el llibre quan el vaig llegir en la primera edició”. 

Entrant en el debat del procés creatiu, ambdues creadores ens expliquen que ha estat un bon treball en equip ja que hi ha hagut molt diàleg entre l'escriptora i la dissenyadora. El llibre va néixer de dues preguntes inicials (On hi ha el límit entre la ciència i el que no és ciència? Per què costa tant canviar un hàbit?) que l’Aguas va anar desxifrant

arran d’una imatge del seu germà quan es va fer pastor d’ovelles. Segons l’autora: “El llibre anava agafant volum a partir de saber l’inici i el final que vaig veure a partir d’aquesta fotografia”. Per la seva banda, agafant aquesta fotografia de referència, la Naomi ha tingut plena llibertat per il·lustrar les imatges que acompanyen les pàgines del llibre, procurant treure les idees principals de les il·lustracions internes: l’estil vintage, captar les textures, vincular imatge i text… El fantàstic sector literari també hi és molt present en la novel·la. I és que, com la descriu l’autora, la protagonista és una nena “devoradora de llibres i de coneixement que contínuament visita la biblioteca i la llibreria del barri”.

El diàleg dalt de l’escenari ens transporta a la navegació màgica d’aquest fantàstic món que es balanceja

entre la ficció i la realitat, entre la ciència i la màgia, entre la infantesa i l’adolescència: “La innocència infantil i la resistència a abandonar l’actitud màgica davant la vida”. Un viatge que ens endinsa en una enciclopèdia de detalls concrets com el meravellós món de l’espai i el Núvol d’Oort (amb una il·lustració acurada del que representa la física quàntica), les llàgrimes de Sant Llorenç, els somnis estranys, les relacions d’amistat i amb familiars…

Un llibre amè d’estil novel·lístic i detectivesc enfocat a un públic juvenil i que també està recomanat per a totes aquelles persones adultes que els hi agrada la ciència!

Crònica escrita per: Anna Colominas Abelló

Fotografies d'en Quim Torrent 


dijous, 6 de febrer del 2025

Crònica d’en Jesús García sobre la presentació del llibre «Teoria del gran Infierno» d’Iván Humanes

Presentació a càrrec de l’Aguas Rodríguez

DIJOUS 23 DE GENER DE 2025

La literatura és un miratge format o deformat per l’acció dels múltiples prismes que retornen la imatge captada amb tantes possibilitats d’interpretació com superfícies reflectants l’exerceixen.

M’atreviria a dir que això no només passa amb la literatura o amb qualsevol altra categoria artística; passa també, i més sovint, amb el procés natural que existeix en el món capaç de crear segon a segon, instant rere instant, tota aquesta obra a la qual anomenem realitat i a la qual majoritàriament respectem per la seva capacitat definidora del que és el nostre ésser, des de l’instant en què som fins al que deixem de ser. Fins i tot el reflex d’aquesta creació tangible, palpable, però efímera com el fulgor d’un llamp enlluernador, l’interpretem amb tota la intensitat que ens permet el nostre albir, amb el qual ens armem per intentar imposar la nostra visió d’aquest miratge fugaç fins a extrems incalculables.

Avui, sí, avui he descobert que la literatura és capaç, imitant la pròpia vida, d’oferir-nos una realitat

calidoscòpica, estranya a primera vista, que, un cop penetrada, pot —i així ha ocorregut en el meu cas— fer-nos descobrir com, en aquelles pàgines comprimides entre les rígides tapes  d’un llibre, apareix una interpretació de l’existència il·luminada amb resplendors, de fets peculiars, però tangibles; extrems, però palpables amb els sentits i recognoscibles en l’entorn en què es desenvolupen.

...I tot això en una sala plena de presències etèries ansioses per figurar en la sessió del Tarot que tenia lloc a la palestra de la sala...Quantes vegades he vist, durant l’acte, aixecar-se un braç transparent demanant intervenir per corregir o comentar un detall de la xerrada, sense èxit, per damunt dels caps transparents dels àngels o dimonis que, des del seu seient, seguien amb interès l’acte.


Sí, visions diferents d’una realitat indesxifrable, però certa des del meu mirador. Així, no vaig poder evitar estremir-me quan, poc abans d’acabar la sessió del Tarot que es debatia entre la conductora de l’acte i l’autor, vaig escoltar al fons de la sala unes paraules que, queixoses o, més aviat, decebudes, comentaven a mitja veu entre elles:

“...Les lletres “som” branques; les comes, mans que s’aixequen del terra; els punts, caps rodant. No hi ha foscor, perquè de vegades el desert de la pàgina en blanc és el més cruel. I les que aquí vaguem som cementiri...” Humanes, Iván. Teoría del Gran Infierno. 2ª Parte Microrelato 62 ; pág. 87.


dimarts, 7 de gener del 2025

Bases del Concurs Literari de Tintablava 2025

 



Bases del Catorzè Concurs literari
de MICRORELATS tintablava
per a joves del Prat


1. El concurs té una periodicitat anual. Hi pot participar el jovent nascut entre l’1 de gener del 2007 i el 31 de desembre del 2010 i que tingui la seva residència al Prat de Llobregat o bé estigui matriculat oficialment a qualsevol dels seus centres educatius.

2. Cada participant pot concursar amb una única obra pròpia i inèdita: no s’admetran plagis ni la utilització de la IA. L’idioma serà el català o el castellà. En cas de plagi o d'utilització de la IA, el text serà exclòs del concurs i no es permetrà la participació d'aquesta persona en futures convocatòries.

3. El tema serà de lliure elecció. Haurà de tenir entre 300 i 500 caràcters, espais inclosos, sense comptar el títol que, per altra banda, és obligatori.

4. Els textos han de ser escrits amb correcció i no han de ser ofensius ni amb persones ni amb institucions, ni han de contenir paraules malsonants.

5. Els textos s’hauran d’enviar a l’adreça electrònica: tintablava@gmail.com amb el lema "XIV Concurs de MICRORELATS tintablava per a joves del Prat" en l’assumpte del correu electrònic.

6. Al missatge de correu electrònic, a més del text amb títol, s’haurà d’incloure el nom i cognoms de la persona autora, la DATA de NAIXEMENT, el número del DNI, l’adreça, un telèfon de contacte i, si s’escau, el nom del centre al qual assisteix.

7. El període d’admissió dels textos, via correu electrònic, serà des del dia 8 de gener del 2025 fins al 16 de març del 2025.

8. La decisió del jurat es donarà a conèixer per la setmana de Sant Jordi del 2025, en un acte públic que se celebrarà en un dia, lloc i hora dels quals s’informarà més endavant.

9. L’organització del concurs no mantindrà correspondència amb les persones participants.

10. Les obres que no resultin premiades s’eliminaran del correu electrònic de l’organització, juntament amb les dades personals de l'alumnat. Les dades de les persones premiades seran igualment i totalment eliminades de la base de dades de tintablava una vegada lliurats els premis.

11. El jurat estarà compost per persones escriptores o significatives en l'àmbit de la joventut.

12. Hi haurà tres premis: un 1r premi de 150 €, un 2n premi de 100 € i un 3r premi de 50 €. També es regalarà el llibre anual de tintablava, més dos anys d’inscripció gratuïta a la nostra associació, a cadascuna de les persones premiades. A més, el primer premi obtindrà una degustació per a dues persones al 9Cèntric. Alhora s'atorgarà una Menció honorífica a la persona participant més jove del certamen no premiada, en reconeixement al seu esforç creatiu i en nom de totes les persones no premiades.

13. L’import corresponent a cadascun dels premis no es lliurarà en efectiu, sinó que podrà ser bescanviat en comerços locals per llibres, material escolar, material de telefonia mòbil, material fotogràfic, pictòric, informàtic, etc. Els premis s’hauran de bescanviar abans del 29 de juny del 2025 com a data límit.

14. Els premis no podran declarar-se deserts.

15. L’organització i les persones guanyadores signaran una autorització per a l’ús de la propietat intel·lectual per a aquelles publicacions i/o altres accions que s’acordin entre ambdues parts.

16. La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.


Bases del Dotzè Concurs literari
de POEMES tintablava
per a joves del Prat



1. El concurs té una periodicitat anual. Hi pot participar el jovent nascut entre l’1 de gener del 2007 i el 31 de desembre del 2010 i que tingui la seva residència al Prat de Llobregat o bé estigui matriculat oficialment a qualsevol dels seus centres educatius.

2. Cada participant pot concursar amb una única obra pròpia i inèdita: no s’admetran plagis ni la utilització de la IA. L’idioma serà el català o el castellà. En cas de plagi o d'utilització de la IA, el text serà exclòs del concurs i es permetrà la participació d'aquesta persona en futures convocatòries.

3. El tema serà de lliure elecció. Haurà de tenir entre 10 i 30 versos.

4. Els poemes han de ser escrits amb correcció i no han de ser ofensius ni amb persones ni amb institucions, ni han de contenir paraules malsonants.

5. Els poemes s’hauran d’enviar a l’adreça electrònica: tintablava@gmail.com amb el lema "XII Concurs de POEMES tintablava per a joves del Prat" en l’assumpte del correu electrònic.

6. Al missatge de correu electrònic, a més del poema amb títol, s’haurà d’incloure el nom i cognoms de la persona autora, la DATA de NAIXEMENT, el número del DNI, l’adreça, un telèfon de contacte i, si s’escau, el nom del centre al qual assisteix.

7. El període d’admissió dels poemes, via correu electrònic, serà des del dia 8 de gener del 2025 fins al 16 de març del 2025.

8. La decisió del jurat es donarà a conèixer per la setmana de Sant Jordi del 2025, en un acte públic que se celebrarà en un dia, lloc i hora dels quals s’informarà més endavant.

9. L’organització del concurs no mantindrà correspondència amb les persones participants.

10. Les obres que no resultin premiades s’eliminaran del correu electrònic de l’organització, juntament amb les dades personals de l'alumnat. Les dades personals de les persones premiades seran igualment i totalment eliminades de la base de dades de tintablava una vegada lliurats els premis.

11. El jurat estarà compost per persones escriptores o significatives en l'àmbit de la joventut. 

12. Hi haurà tres premis: un 1r premi de 150 €, un 2n premi de 100 € i un 3r premi de 50 €. També es regalarà el llibre anual de tintablava, més dos anys d’inscripció gratuïta a la nostra associació, a cadascuna de les persones premiades. A més, el primer premi obtindrà una degustació per a dues persones al 9Cèntric. Alhora s'atorgarà una Menció honorífica a la persona participant més jove del certamen i no premiada en reconeixement al seu esforç creatiu i en nom de totes les persones no premiades.

13. L’import corresponent a cadascun dels premis no es lliurarà en efectiu, sinó que podrà ser bescanviat en comerços locals per llibres, material escolar, material de telefonia mòbil, material fotogràfic, pictòric, informàtic, etc. Els premis s’hauran de bescanviar abans del 29 de juny del 2025 com a data límit.

14. Els premis no podran declarar-se deserts.

15. L’organització i les persones guanyadores signaran una autorització per a l’ús de la propietat intel·lectual per a aquelles publicacions i/o altres accions que s’acordin entre ambdues parts.

16. La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.



Bases del Vuitè Concurs literari
de RELATS SOLIDARIS i/o SOCIALS tintablava
per a joves del Prat



1. El concurs té una periodicitat anual. Hi pot participar el jovent nascut entre l’1 de gener del 2007 i el 31 de desembre del 2010 i que tingui la seva residència al Prat de Llobregat o bé estigui matriculat oficialment a qualsevol dels seus centres educatius.

2. Cada participant pot concursar amb una única obra pròpia i inèdita: no s’admetran plagis ni la utilització de la IA. L’idioma serà el català o el castellà. En cas de plagi o d'utilització de la IA, el text serà exclòs del concurs i es permetrà la participació d'aquesta persona en futures convocatòries.

3. El relat, que podrà ser real o de ficció, haurà de tocar TEMES SOLIDARIS i/o SOCIALS, i tenir una extensió entre 2.000 i 3.000 caràcters, espais inclosos.

4. Els textos han de ser escrits amb correcció i no han de ser ofensius ni amb persones ni amb institucions, ni han de contenir paraules malsonants.

5. Els textos s’hauran d’enviar en un document word adjunt a l'adreça electrònica: tintablava@gmail.com amb el lema "VIII Concurs de RELATS SOLIDARIS i/o SOCIALS tintablava per a joves del Prat" en l’assumpte del correu electrònic.

6. Al missatge de correu electrònic, a més del document word adjunt, s’haurà d’indicar el títol del relat, el nom i cognoms de la persona autora, la DATA de NAIXEMENT, el número del DNI, l’adreça, un telèfon de contacte i, si s’escau,  el nom del centre al qual assisteix.

7. El període d’admissió dels relats, via correu electrònic, serà des del dia 8 de gener del 2025 fins al 16 de març del 2025.

8. La decisió del jurat es donarà a conèixer per la setmana de Sant Jordi del 2025, en un acte públic que se celebrarà en un dia, lloc i hora dels quals s’informarà més endavant.

9. L’organització del concurs no mantindrà correspondència amb les persones participants.

10. Les obres que no resultin premiades s’eliminaran del correu electrònic de l’organització, juntament amb les dades personals de l'alumnat. Les dades de les persones premiades seran igualment i totalment eliminades de la base de dades de tintablava una vegada lliurats els premis.

11. El jurat estarà compost per persones escriptores o significatives en l'àmbit de la joventut.

12. Hi haurà tres premis: un 1r premi de 150 €, un 2n premi de 100 € i un 3r premi de 50 €. També es regalarà el llibre anual de tintablava, més dos anys d’inscripció gratuïta a la nostra associació, a cadascuna de les persones premiades. A més, el primer premi obtindrà una degustació per a dues persones al 9Cèntric. Alhora s'atorgarà una Menció honorífica a la persona participant més jove del certamen i no premiada, en reconeixement al seu esforç creatiu i en nom de totes les persones no premiades.

13. L’import corresponent a cadascun dels premis no es lliurarà en efectiu, sinó que podrà ser bescanviat en comerços locals per llibres, material escolar, material de telefonia mòbil, material fotogràfic, pictòric, informàtic, etc. Els premis s’hauran de bescanviar abans del 29 de juny del 2025 com a data límit.

14. Els premis no podran declarar-se deserts.

15. L’organització i les persones guanyadores signaran una autorització per a l’ús de la propietat intel·lectual per a aquelles publicacions i/o altres accions que s’acordin entre ambdues parts.

16. La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.


dijous, 21 de novembre del 2024

Crònica de Núria Abelló sobre Conferència-Homenatge: "El meu Vicenç Andrés Estellés. Cent anys del seu naixement", a càrrec d'Alba Sabaté

 DIJOUS 14 DE NOVEMBRE DE 2024

Encara tenim molt presents les conseqüències de la DANA a l'Horta Sud de València on, com ens recorda en Jesús García, president de Tintablava, va néixer Vicenç Andrés Estellés, concretament a Burjassot, ara fa cent anys. I ens projecta imatges de la tragèdia mentre escoltem els versos que Estellés va escriure fa més de cinquanta anys, malauradament avui més actuals que mai: "El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, / l'aigua, l'aigua caient, a dolls, de les teulades... [...]. / He plorat molt. He vist coses. He plorat molt". I se'ns posa la pell de gallina.

Llavors l'Alba Sabaté, professora i escriptora -entre molts altres mèrits-, ens introdueix Vicenç Andrés Estellés com un poeta que no va ser mai prou reconegut a la seva terra, però que estimava

València i el seu poble a ultrança: "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". I fent un paral·lelisme amb Joan Salvat Papasseit -que van morir l'agost del 2024, just un mes abans del naixement d'Estellés- reivindica la procedència humil d'ambdós -que es van haver de fer a ells mateixos- així com, malgrat certs punts vitals tràgics, el seu gran amor per la vida i per l'amor, el seu vitalisme desprès i, sobretot, que ambdós van fer de la poesia una manera d'entendre la vida. I alhora destaca que els dos, gràcies al moviment de la Nova Cançó dels anys 60-70 -que va musicar i cantar alguns dels seus poemes-, van poder arribar més enllà dels cercles literaris: "No hi havia a València dos amants com nosaltres... [...]. / El nostre amor és un amor brusc i salvatge... [...]. / Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars...".

I ens comenta que Joan Fuster defensa que Vicenç Andrés Estellés és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March al segle XV i un dels poetes més prolífics en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Sempre va ser molt ben acollit a Catalunya on fins i tot l'any 1978 van atorgar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Gran admirador de Machado, Lorca, Neruda, Baudelaire i molts d'altres, cercava sempre la paraula justa, "car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just", i reivindicava orgullós els seus orígens senzills -fill de família fornera d'arrels pageses- molt presents als seus poemes: "i a tu t'agradaria ser forner, com els teus, / i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn...".

També ens destaca que la mort -i alhora l'humor- sovint també eixen als seus poemes amb un llenguatge directe, senzill i fins i tot col·loquial. "Em reconec en una ceba crua,/ en la humitat d'una oliva  trencada,/ en l'enciam que sucava en la sal". Entre altres morts de familiars propers, la mort d'una filla
als quatre mesos, quan ell tan sols tenia 21 anys, va marcar-lo molt. "Mai no se'n va anar, la Mort, i es va quedar per a sempre amb nosaltres...".

Podríem estar hores i hores escoltant com l'Alba Sabaté ens explica, talment com un conte, la vida del poeta Vicenç Andrés Estellés, i com la Maria Bou, ex-alumna de l'Alba i actriu del Kaddish, ens recita magistralment algun dels seus poemes. 

Però l'hora és curta i l'Alba ens recomana que, si volem aprofundir-hi més, llegim Vicenç Andrés Estellés, especialment els seus llibres "Llibre de meravelles" (1971), "Hotel París" (1973) i "Mural del País Valencià" (1996), així com que escoltem les entrevistes que en el seu dia li van fer Montserrat Roig (Personatges, 1977) i Josep Maria Espinàs  (Identitats, 1987).

I tant que se'ns ha fet curta l'hora! Gràcies Alba pel teu bon fer.


Crònica escrita per la Núria Abelló

Fotografies d’en Quim Torrent




dissabte, 2 de novembre del 2024

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la «Vetllada de ciència i literatura» a càrrec de l'Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez

VETLLADA DE CIÈNCIA I LITERATURA: DE LA NEUROCIÈNCIA A LA CIÈNCIA-FICCIÓ

CICLE ADA LOVELACE 2024: LA VIDA SECRETA DEL CERVELL

Diàleg entre Aguas Rodríguez i Judith Sánchez



DIJOUS 24 D’OCTUBRE DE 2024
SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH


T’agrada llegir ciència-ficció. Ho gaudeixes tant que has devorat des de les obres més clàssiques del gènere fins a les distòpies més modernes. Ets el tipus de persona que es decanta més per les novel·les que no pas per les adaptacions cinematogràfiques; estàs convençut que es tracta d’una qüestió de gustos, però ben saps que és perquè n’hi ha que no representen la història original de forma fidel. Tot i això, has vist la pel·lícula de Blade Runner un munt de vegades, encara que li van canviar el títol de Els androides somien xais elèctrics? Què en diria Philip K. Dick de tu quan va publicar el llibre l’any 1968? Tant se val. El teu fragment favorit és aquest:

—En ese momento —continuó Iran—, mientras el sonido de la TV estaba apagado, yo 
estaba en el ánimo 382; acababa de marcarlo. Por eso, aunque percibí intelectualmente la
soledad, no la sentí. La primera reacción fue de gratitud por poder disponer de un órgano de ánimos Penfield; pero luego comprendí qué poco sano era sentir la ausencia de vida, no sólo en esta casa sino en todas partes, y no reaccionar... ¿Comprendes? Me imagino que no. Lo llamaban «ausencia de respuesta afectiva adecuada». Entonces, dejé apagado el sonido de la TV y empecé a experimentar con el órgano de ánimos. Y por fin logré encontrar un modo de marcar la desesperación.

Què és això de l’òrgan Penfield? Segons l’Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez, que s’han reunit a la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech per aclarir aquest tipus de dubtes, no és més que una invenció de l’autor amb certa projecció científica: entre la dècada dels quaranta i els cinquanta el neurocirurgià Wilder Penfield va identificar les regions del cervell segons l’espai que dedicava al funcionament del cos. Això també succeeix amb el test de Voight-Kampff: l’empatia desencadena un mecanisme tan complex al cervell que no existeix cap màquina capaç de mesurar-la. De fet, l’autor no en va necessitar cap per demostrar la seva preocupació per la guerra i l’agitació social i tecnològica de l’època; la novel·la n’és una representació per se.

Sense anar més lluny, Frank Herbert va escriure Duna el 1965 pensant en la problemàtica mediambiental i en la desertificació dels paisatges. Tant l’espècie melange com l’ordre de les Bene
Gesserit són creacions que no s’allunyen gaire del concepte actual de la neuroplasticitat, que consisteix en la capacitat del cervell d’adaptar-se en funció de l’estímul que rep. Algunes pràctiques com el ioga i el mindfulness poden beneficiar el cos, però res a l’altura d’una substància capaç de convertir-nos en individus superintel·ligents. Vist des d’una altra banda, l’autor devia pensar en els efectes psicoactius de les drogues, que alteren la percepció dels sentits.

La frontera entre la ciència-ficció i la ciència és
molt ambivalent. És possible que els autors s'hagin inspirat en els avenços de l’època per escriure les seves obres? Rumies la idea una estona i tanques el llibre per preguntar-li al ChatGPT, que respon amb precisió: «Samuel Butler, a la seva obra Erewhon (1872), introdueix la idea de màquines que poden arribar a desenvolupar consciència o una forma de vida pròpia. Avui dia el seu paradigma d'aprenentatge i processament s’anomena xarxa neuronal artificial. El nostre mètode de càlcul busca imitar el funcionament del teu cervell humà». De sobte, et ve un calfred i et quedes amb la mirada perduda a la pantalla. Tanques la finestra de l’ordinador amb un clic ben sòlid mentre intentes convèncer-te que la ciència-ficció és, al capdavall, una mica de ciència i molta ficció.

Crònica escrita per l’Alicia Gadi
Fotografies de la Rachel García

diumenge, 6 d’octubre del 2024

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la presentació del curtmetratge «BLUE», de Rachel García i Alba Piulachs

DIJOUS 19 DE SETEMBRE DE 2024

SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH


Les llums de la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech s'encenen de cop i enlluernen l’escenari en picat. La imatge mostra un pla obert del recinte, on més de quaranta persones (fregant l’aforament de la sala) s’han arreplegat per gaudir de l’estrena del curtmetratge Blue, la darrera obra dirigida per la Rachel García i l’Alba Piulachs. La Rachel és graduada en Comunicació Audiovisual per la UIC (2024), ha treballat en la redacció d’informatius de Radio Nacional de España i és vocal de la junta de Tintablava. L’Alba també ha estudiat la mateixa carrera, ha treballat en la producció d’informatius a Radiotelevisión Española i ara forma part del departament de comunicació d’una empresa de moda. Totes dues reben un fort aplaudiment del públic, on també es troben els actors Karen Manzanares i Gabriel Alcalá, que interpreten els personatges principals de la filmació.
L’acció es concentra a l’escenari, on l’Aguas Rodríguez comença a llegir la sinopsi de l’obra abans de
començar la projecció. La seva figura queda emmarcada en un pla americà mentre recita: «Una noia decideix anar a una cita a cegues i en arribar descobreix que la seva cita és el seu ex. Això porta a moments incòmodes i melancòlics, fins a la revelació d'un secret». El curtmetratge queda a l’altura de les expectatives; com bé expliquen més tard les directores, es tracta d’una història d’amor sense final feliç on els records distorsionen la situació de cadascun dels personatges. És una antítesi de les pel·lícules Disney que, per la seva il·luminació tènue i els plans propers i íntims, recorda a altres obres cinematogràfiques com Cites i Abans de l’alba.
En quant els crèdits desapareixen, la imatge es retira de la pantalla fins a arribar a un pla conjunt de les dues directores i el Jesús García, que dona peu a la presentació. Entre totes les qüestions que es plantegen, destaquen l’origen de l’obra a les classes de guió de la carrera i l’equip que hi ha darrere de la filmació, unes quinze persones per a un total de sis minuts. Actors, productors i ajudants han fet possible Blue, fet que demostra un cop més la feinada que comporta el setè art. Tot i això, el
públic simbolitza una gran recompensa, i tant la Rachel com l’Alba es mostren satisfetes amb el missatge que volien transmetre; la paraula «blue» no només fa referència a la samarreta blava d’uns dels protagonistes, sinó que també vol dir «trist» en anglès.
El centre d’atenció es retira de l’escenari per passar al torn de preguntes. Diversos primers plans van i venen a mesura que el públic fa preguntes sobre la presentació. Els comentaris van des de suggeriments sobre afegir-hi subtítols en català i
anglès, elogis a la banda sonora i preguntes sobre una possible segona part. La Rachel i l’Alba
comenten que l’àudio va representar un gran entrebanc a causa de les gravadores de la universitat, però que la professionalitat dels actors les va facilitar la direcció durant el rodatge. Des de l’storyboard al muntatge final, havien preparat el projecte fil per randa.
Una ronda d’agraïments i forts aplaudiments conclouen la presentació. El pla, que estava emmarcant la Rachel i l’Alba, s’allunya fins al darrere de la sala i comença a enfosquir-se de forma progressiva. Tot i que ningú no ho veu, una paraula envaeix el centre de la imatge, que ja s’ha ennegrit del tot. El terme en qüestió diu: «Continuarà».




Per l’Alicia Gadi
Fotografies de la Judith Albero i la Naomi Gómez