Xerrada-recitació "Homenatge 150è aniversari del naixement del poeta Antonio Machado" a càrrec de Jesús García

Crònica de Núria Abelló sobre Conferència-Homenatge: "El meu Vicenç Andrés Estellés. Cent anys del seu naixement", a càrrec d'Alba Sabaté

 DIJOUS 14 DE NOVEMBRE DE 2024

Encara tenim molt presents les conseqüències de la DANA a l'Horta Sud de València on, com ens recorda en Jesús García, president de Tintablava, va néixer Vicenç Andrés Estellés, concretament a Burjassot, ara fa cent anys. I ens projecta imatges de la tragèdia mentre escoltem els versos que Estellés va escriure fa més de cinquanta anys, malauradament avui més actuals que mai: "El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, / l'aigua, l'aigua caient, a dolls, de les teulades... [...]. / He plorat molt. He vist coses. He plorat molt". I se'ns posa la pell de gallina.

Llavors l'Alba Sabaté, professora i escriptora -entre molts altres mèrits-, ens introdueix Vicenç Andrés Estellés com un poeta que no va ser mai prou reconegut a la seva terra, però que estimava

València i el seu poble a ultrança: "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". I fent un paral·lelisme amb Joan Salvat Papasseit -que van morir l'agost del 2024, just un mes abans del naixement d'Estellés- reivindica la procedència humil d'ambdós -que es van haver de fer a ells mateixos- així com, malgrat certs punts vitals tràgics, el seu gran amor per la vida i per l'amor, el seu vitalisme desprès i, sobretot, que ambdós van fer de la poesia una manera d'entendre la vida. I alhora destaca que els dos, gràcies al moviment de la Nova Cançó dels anys 60-70 -que va musicar i cantar alguns dels seus poemes-, van poder arribar més enllà dels cercles literaris: "No hi havia a València dos amants com nosaltres... [...]. / El nostre amor és un amor brusc i salvatge... [...]. / Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars...".

I ens comenta que Joan Fuster defensa que Vicenç Andrés Estellés és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March al segle XV i un dels poetes més prolífics en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Sempre va ser molt ben acollit a Catalunya on fins i tot l'any 1978 van atorgar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Gran admirador de Machado, Lorca, Neruda, Baudelaire i molts d'altres, cercava sempre la paraula justa, "car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just", i reivindicava orgullós els seus orígens senzills -fill de família fornera d'arrels pageses- molt presents als seus poemes: "i a tu t'agradaria ser forner, com els teus, / i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn...".

També ens destaca que la mort -i alhora l'humor- sovint també eixen als seus poemes amb un llenguatge directe, senzill i fins i tot col·loquial. "Em reconec en una ceba crua,/ en la humitat d'una oliva  trencada,/ en l'enciam que sucava en la sal". Entre altres morts de familiars propers, la mort d'una filla
als quatre mesos, quan ell tan sols tenia 21 anys, va marcar-lo molt. "Mai no se'n va anar, la Mort, i es va quedar per a sempre amb nosaltres...".

Podríem estar hores i hores escoltant com l'Alba Sabaté ens explica, talment com un conte, la vida del poeta Vicenç Andrés Estellés, i com la Maria Bou, ex-alumna de l'Alba i actriu del Kaddish, ens recita magistralment algun dels seus poemes. 

Però l'hora és curta i l'Alba ens recomana que, si volem aprofundir-hi més, llegim Vicenç Andrés Estellés, especialment els seus llibres "Llibre de meravelles" (1971), "Hotel París" (1973) i "Mural del País Valencià" (1996), així com que escoltem les entrevistes que en el seu dia li van fer Montserrat Roig (Personatges, 1977) i Josep Maria Espinàs  (Identitats, 1987).

I tant que se'ns ha fet curta l'hora! Gràcies Alba pel teu bon fer.

Crònica escrita per la Núria Abelló

Fotografies d’en Quim Torrent

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la «Vetllada de ciència i literatura» a càrrec de l'Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez

VETLLADA DE CIÈNCIA I LITERATURA: DE LA NEUROCIÈNCIA A LA CIÈNCIA-FICCIÓ

CICLE ADA LOVELACE 2024: LA VIDA SECRETA DEL CERVELL

Diàleg entre Aguas Rodríguez i Judith Sánchez

DIJOUS 24 D’OCTUBRE DE 2024

SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH

T’agrada llegir ciència-ficció. Ho gaudeixes tant que has devorat des de les obres més clàssiques del gènere fins a les distòpies més modernes. Ets el tipus de persona que es decanta més per les novel·les que no pas per les adaptacions cinematogràfiques; estàs convençut que es tracta d’una qüestió de gustos, però ben saps que és perquè n’hi ha que no representen la història original de forma fidel. Tot i això, has vist la pel·lícula de Blade Runner un munt de vegades, encara que li van canviar el títol de Els androides somien xais elèctrics? Què en diria Philip K. Dick de tu quan va publicar el llibre l’any 1968? Tant se val. El teu fragment favorit és aquest:

—En ese momento —continuó Iran—, mientras el sonido de la TV estaba apagado, yo 

estaba en el ánimo 382; acababa de marcarlo. Por eso, aunque percibí intelectualmente la

soledad, no la sentí. La primera reacción fue de gratitud por poder disponer de un órgano de ánimos Penfield; pero luego comprendí qué poco sano era sentir la ausencia de vida, no sólo en esta casa sino en todas partes, y no reaccionar... ¿Comprendes? Me imagino que no. Lo llamaban «ausencia de respuesta afectiva adecuada». Entonces, dejé apagado el sonido de la TV y empecé a experimentar con el órgano de ánimos. Y por fin logré encontrar un modo de marcar la desesperación.

Què és això de l’òrgan Penfield? Segons l’Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez, que s’han reunit a la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech per aclarir aquest tipus de dubtes, no és més que una invenció de l’autor amb certa projecció científica: entre la dècada dels quaranta i els cinquanta el neurocirurgià Wilder Penfield va identificar les regions del cervell segons l’espai que dedicava al funcionament del cos. Això també succeeix amb el test de Voight-Kampff: l’empatia desencadena un mecanisme tan complex al cervell que no existeix cap màquina capaç de mesurar-la. De fet, l’autor no en va necessitar cap per demostrar la seva preocupació per la guerra i l’agitació social i tecnològica de l’època; la novel·la n’és una representació per se.

Sense anar més lluny, Frank Herbert va escriure Duna el 1965 pensant en la problemàtica mediambiental i en la desertificació dels paisatges. Tant l’espècie melange com l’ordre de les Bene

Gesserit són creacions que no s’allunyen gaire del concepte actual de la neuroplasticitat, que consisteix en la capacitat del cervell d’adaptar-se en funció de l’estímul que rep. Algunes pràctiques com el ioga i el mindfulness poden beneficiar el cos, però res a l’altura d’una substància capaç de convertir-nos en individus superintel·ligents. Vist des d’una altra banda, l’autor devia pensar en els efectes psicoactius de les drogues, que alteren la percepció dels sentits.

La frontera entre la ciència-ficció i la ciència és
molt ambivalent. És possible que els autors s'hagin inspirat en els avenços de l’època per escriure les seves obres? Rumies la idea una estona i tanques el llibre per preguntar-li al ChatGPT, que respon amb precisió: «Samuel Butler, a la seva obra Erewhon (1872), introdueix la idea de màquines que poden arribar a desenvolupar consciència o una forma de vida pròpia. Avui dia el seu paradigma d'aprenentatge i processament s’anomena xarxa neuronal artificial. El nostre mètode de càlcul busca imitar el funcionament del teu cervell humà». De sobte, et ve un calfred i et quedes amb la mirada perduda a la pantalla. Tanques la finestra de l’ordinador amb un clic ben sòlid mentre intentes convèncer-te que la ciència-ficció és, al capdavall, una mica de ciència i molta ficció.

Crònica escrita per l’Alicia Gadi

Fotografies de la Rachel García

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la presentació del curtmetratge «BLUE», de Rachel García i Alba Piulachs

DIJOUS 19 DE SETEMBRE DE 2024

SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH

Les llums de la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech s'encenen de cop i enlluernen l’escenari en picat. La imatge mostra un pla obert del recinte, on més de quaranta persones (fregant l’aforament de la sala) s’han arreplegat per gaudir de l’estrena del curtmetratge Blue, la darrera obra dirigida per la Rachel García i l’Alba Piulachs. La Rachel és graduada en Comunicació Audiovisual per la UIC (2024), ha treballat en la redacció d’informatius de Radio Nacional de España i és vocal de la junta de Tintablava. L’Alba també ha estudiat la mateixa carrera, ha treballat en la producció d’informatius a Radiotelevisión Española i ara forma part del departament de comunicació d’una empresa de moda. Totes dues reben un fort aplaudiment del públic, on també es troben els actors Karen Manzanares i Gabriel Alcalá, que interpreten els personatges principals de la filmació.

L’acció es concentra a l’escenari, on l’Aguas Rodríguez comença a llegir la sinopsi de l’obra abans de

començar la projecció. La seva figura queda emmarcada en un pla americà mentre recita: «Una noia decideix anar a una cita a cegues i en arribar descobreix que la seva cita és el seu ex. Això porta a moments incòmodes i melancòlics, fins a la revelació d'un secret». El curtmetratge queda a l’altura de les expectatives; com bé expliquen més tard les directores, es tracta d’una història d’amor sense final feliç on els records distorsionen la situació de cadascun dels personatges. És una antítesi de les pel·lícules Disney que, per la seva il·luminació tènue i els plans propers i íntims, recorda a altres obres cinematogràfiques com Cites i Abans de l’alba.

En quant els crèdits desapareixen, la imatge es retira de la pantalla fins a arribar a un pla conjunt de les dues directores i el Jesús García, que dona peu a la presentació. Entre totes les qüestions que es plantegen, destaquen l’origen de l’obra a les classes de guió de la carrera i l’equip que hi ha darrere de la filmació, unes quinze persones per a un total de sis minuts. Actors, productors i ajudants han fet possible Blue, fet que demostra un cop més la feinada que comporta el setè art. Tot i això, el

públic simbolitza una gran recompensa, i tant la Rachel com l’Alba es mostren satisfetes amb el missatge que volien transmetre; la paraula «blue» no només fa referència a la samarreta blava d’uns dels protagonistes, sinó que també vol dir «trist» en anglès.

El centre d’atenció es retira de l’escenari per passar al torn de preguntes. Diversos primers plans van i venen a mesura que el públic fa preguntes sobre la presentació. Els comentaris van des de suggeriments sobre afegir-hi subtítols en català i
anglès, elogis a la banda sonora i preguntes sobre una possible segona part. La Rachel i l’Alba

comenten que l’àudio va representar un gran entrebanc a causa de les gravadores de la universitat, però que la professionalitat dels actors les va facilitar la direcció durant el rodatge. Des de l’storyboard al muntatge final, havien preparat el projecte fil per randa.

Una ronda d’agraïments i forts aplaudiments conclouen la presentació. El pla, que estava emmarcant la Rachel i l’Alba, s’allunya fins al darrere de la sala i comença a enfosquir-se de forma progressiva. Tot i que ningú no ho veu, una paraula envaeix el centre de la imatge, que ja s’ha ennegrit del tot. El terme en qüestió diu: «Continuarà».

Per l’Alicia Gadi

Fotografies de la Judith Albero i la Naomi Gómez

Presentació del curtmetratge «BLUE» a càrrec de la Rachel García i l'Alba Piulachs

Crònica de la Núria Abelló sobre la xerrada-col·loqui: "CINEMA DE PROXIMITAT - KM 0" a càrrec del Francesc Cànovas i el Lolo Herrero

DIVENDRES 10 DE NOVEMBRE DE 2023 

És un goig retrobar-nos a la Sala d'Actes del Cèntric del Prat per parlar de "Cinema de proximitat - km 0" amb en Francesc Cànovas —pratenc llicenciat en Història, director de cinema, guionista i, sobretot, un gran mestre del llenguatge cinematogràfic— i també amb el Lolo Herrero —protagonista d'alguns dels curtmetratges d'en Francesc i un dels grans referents polifacètics formats al Kaddish que no passa mai desapercebut. Ha estat un regal poder gaudir de llur bon fer.

En Jesús García, president de Tintablava i presentador de l'acte, va posar en relleu les seves facetes cinematogràfiques dins del context local i alhora històric. Va projectar un vídeo que recollia imatges de grans pioners pratencs com en Jordi Bringué, en Fermí Marimon, l'Àngel García, en Manuel Villanova i d'altres que van aportar la seva empremta al sector. Aquesta projecció va generar un petit debat per elogiar la difícil tasca que es va fer als anys 60 i 70, quan tot just s'estava a les beceroles i la filmació en cel·luloide era molt cara i complexa. Hi van sorgir uns quants "Recordes quan…?" destacant que aquestes cintes són també testimoni històric de l'evolució de la ciutat. En qualsevol cas, la passió que tots ells van sembrar encara perdura entre els intrèpids del cinema local, com el mateix Francesc Cànovas, la Rosa Delgado Leyva, en Serguéi Sandúa, en Santi Gila i molts altres que en Francesc va anomenar —sense oblidar-se dels reconeguts Toni García i Joan Marimon ni de la prometedora Laura Ferrés, que el proper dijous estrenarà al Prat "La imatge permanent".

En Francesc Cànovas treballa a Correus i va argumentar que així pot conciliar la feina amb la seva passió pel cinema i finançar-se cada dos anys un curtmetratge. Va reivindicar el Prat com un gran

escenari, no sols pels avantatges de la proximitat —que són obvis—, sinó també per la diversitat de localitzacions possibles i, sobretot, pel suport que, des del 2012, li ofereix el Prat Film Office, que li permet rodar sense problemes burocràtics i sense taxes —que fa uns anys rondaven els 300€ per escena. En aquest sentit va fer públic el seu agraïment a l'Elena Torrent, coordinadora d'aquesta oficina, que també havia de ser present al col·loqui, però no va ser possible. Alhora, va voler posar en valor la sort que tenim al Prat de poder comptar amb un planter selecte d'actors i actrius del Kaddish que consideren un privilegi poder participar en els seus curtmetratges.

El Lolo Herrero ho va reforçar tot plegat argumentant que dues de les seves grans passions també són

el Prat i el cinema. "Ei! I també el teatre!", va puntualitzar, tot afegint tocs d'humor a les seves intervencions i reivindicant que sempre és un privilegi poder treballar amb en Francesc, perquè tot ho fa fàcil. 

En aquest sentit, en Francesc va comentar que també li agrada el teatre, però va argumentar que, des d’un punt de vista creatiu, "el teatre sempre és com un pla general, mentre que el cinema dona més joc de precisió, perquè permet acompanyar la història jugant amb la càmera i el muntatge: destacant un primer pla, un picat, un contrapicat, un pla seqüència, ajustant millor els enquadraments, potenciant els jocs de llums i ombres…". És evident que el cinema el captiva més enllà d'una passió que li ha brindat grans amistats i grans moments com la presentació dels seus curtmetratges al Cèntric i al cinema Capri, amb tot l'equip de rodatge i el públic assistent, perquè, sens dubte, el fet de compartir i celebrar la feina feta dona sentit a tot l'esforç que hi ha al darrere. El Lolo ho va corroborar, "perquè el millor que té aquest ofici és fer grans amics pel camí".

Així, en Francesc reivindica que el cinema és coral, perquè un cineasta no pot fer res sol. Tot l'equip compta: des del guionista al muntador, passant per l'equip d'art, el de producció, els tècnics de so i fotografia, els actors, els patrocinadors… "De mitjana als meus rodatges hi intervenen unes trenta persones", concreta, i emfatitza que tothom hi participa altruísticament. És a dir —i mai millor dit— "por amor al arte". Això encara té més mèrit perquè, com diu el Lolo: "Això comporta que encara has de ser més respectuós amb tothom i donar el millor de tu".

D’acord amb el fil de les converses, van anar projectant fragments d'alguns dels seus curts com: Vértices, El hijo predilecto, Balada triste de los Clash... i també alguns making of que ens van permetre

descobrir tot el que hi ha darrere d'un curtmetratge i alhora valorar una producció de cinema amateur km 0, marca Prat, amb un nivell professional que molts ja voldrien. Algunes persones encara ho vam tornar a comprovar l'endemà amb la projecció de Maridos que va tenir lloc al Cèntric. Genial! Reptes? Poder donar-li més suport i visibilitat a tot plegat, però és un món complex difícil de desplegar. Sort que la màgia del cinema existeix! 

Ha estat tot un luxe poder tornar a ser "alumna" per un dia d'aquests dos cracks!

Núria Abelló

Fotografies: Quim Torrent

Per saber-ne més: https://vimeo.com/francesccanovas & https://www.elprat.digital/radio/planeta-prat-3993/

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI del Francesc Cànovas i el Lolo Herrero

 «Cinema de proximitat-km 0»

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI de la Rosa Delgado Leyva

 «La creativitat és cosa de tots»