Pàgines

dilluns, 16 de maig de 2022

 

FESTA CULTURAL DEL 10è ANIVERSARI DE L’ASSOCIACIÓ TINTABLAVA

DIJOUS 12 DE MAIG DE 2022

Aquest dijous, molts apassionats de la cultura s’han reunit a l’auditori del Cèntric per tal de celebrar el desè aniversari de l’Associació d’escriptors del Prat Tintablava.  Fent una picada d’ullet al món de la literatura, on no sempre les coses són com semblen, el destí ha fet que aquest desè aniversari de l’entitat s’hagi hagut de celebrar quan l’associació ja feia gairebé tretze anys que caminava.  Com moltes altres coses, la pandèmia va provocar la suspensió d’aquest esdeveniment, però sense desmerèixer res la data, els pratencs van omplir l’auditori desitjosos de poder gaudir d’aquesta festa de la cultura.  Com agraïment, i perquè el públic pogués anar fent boca, quan entraven, una pantalla blava els rebia recordant-los moltes de les activitats que s’havien anant fent durant tots aquests anys. 

A l’hora acordada, ha pujat a l’escenari en Vicenç Tierra, president de Tintablava, que ha resumit, amb poques paraules, l’esperit de l’associació durant els 783 dies de la seva existència: contribuir a moure el món amb un dels motors que té més força i que no és un altre que el coneixement i la cultura.  Per això, durant aquests gairebé tretze anys, s’han fet uns vuit col·loquis cada any sobre temes molt diversos; igualment, s’han fet onze edicions del concurs literari per a joves pratencs i s’han publicat tretze llibres amb arrels pratenques.  Tot això, ha contribuït a millorar la cultura i el coneixement de totes les persones que han estat al costat de l’associació durant tots aquests anys.  Abans d’acabar el seu discurs, en Vicenç ha volgut agrair la tasca de tota la gent que s’ha involucrant en aquest projecte durant tos aquests anys: els membres de la Junta, els jurats del premis literaris, els professors d’institut, el Cèntric, l’Ajuntament,...

Després d’aquest parlament ha començat la festa, la gran festa de la cultura, una cultura que sempre ha estat al costat de Tintablava.  Com no podia ser d’una altra manera en una associació d’escriptors, han passat per l’escenari poetes de gran vàlua com Salvador Espriu, Lorca, Ramona Via, Martí i Pol, Antonio Machado, Enric Casasses i molts d’altres, interpretats d’una manera magistral pel jovent del Prat. També hem pogut gaudir de diferents danses del folklore català que han ballat un grup de dansaires de la colla del Prat Picacrestes  i de quatre interpretacions teatrals de quatre artistes del Teatre Kaddish que tampoc han volgut perdre’s aquest esdeveniment. No ha volgut tampoc faltar a la festa l’alcalde del Prat, Lluis Mijoler, que en el seu discurs ha volgut destacar la importància de la paraula per tal de produir cultura i art, l’element més important a preservar per a les generacions futures.  Per últim, i com a cloenda, hem pogut escoltar diverses peces del grup de cambra de la Banda de música del Prat que ens ha traslladat, amb la seva música, a un món màgic.

Per últim, ha pujar a l’escenari tota la Junta de Tintablava per tal de fer un sentit homenatge a en Vicenç Tierra i a la seva dona per la seva dedicació.  Aquest homenatge el volem fer, també de manera extensiva, a tota la població del Prat que, dia a dia, ha donat suport a aquest projecte que porta ja més de 12 anys caminant i que sense els pratencs i pratenques que hi col·laboren i els que venen periòdicament a les seves activitats no tindria cap sentit.  A més a més, tots ells contribueixen, amb el seu granet de sorra, a augmentar la cultura i el coneixement del nostres poble. Moltes felicitats a tots per aquests més de deu anys amb Tintablava i continueu aprenent i gaudint de la cultura.

Rocío Ortega Atienza

diumenge, 1 de maig de 2022

LLIURAMENT DE PREMIS DEL CERTAMEN LITERARI PER A JOVES DEL PRAT

XIè de Microrelats, IXè de Poemes i Vè de Relats socials i/o solidaris

DIJOUS 28 D’ABRIL DE 2022


Sento “Menyspreu”, ell “Actua normal” a la “Frontera”, tu al teu “Llocus amoenus”.  Miro lluny, llegeixo “Epístoles a Pompeia”, en “Groc i blau” i només puc dir “Tu nombre”.  Tot això passa un “Dia qualsevol” en que “Tanit” es converteix en el símbol de la “Metamorfosi” del futur.

Aquest paràgraf pot ser el començament d’una història que algú, amb una mica d’imaginació, pot donar-li forma i sentit.  No obstant, si el mirem atentament i, especialment, si qui el llegeix ha estat present aquest dijous al lliurament de premis literaris que cada any organitza l’Associació d’escriptors del Prat Tintablava, ens adonarem que aquestes tres frases tenen molt de sentit.  Són una petita història que uneix els somnis dels deu joves pratencs guanyadors d’aquest concurs que, amb molta empenta, imaginen un futur que sempre tindrà en compte a les persones i a la literatura.

Aquest futur no es només seu, sinó també de tots els joves que han participat al concurs, 109 aquest any, i que no han pogut tenir, com a recompensa, poder sortir a llegir la seva obra, i veure el seu relat publicat.  Per això, com a petit homenatge, i atesa la qualitat dels seus textos, és de justícia mencionar-los aquí.  Tant a ells com als guanyadors s’han referit les persones que han parlat en aquesta cerimònia de lliurament de premis, sense oblidar tampoc, a tots els professors dels centres escolars que, amb la seva constància i dedicació, any rere any, permeten que voli la imaginació de tot aquest jovent.

En una Sala d’Actes plena de gom a gom, ha dirigit la cerimònia l’Anna Colominas, que ha anat donat la paraula a les autoritats i als premiats.  En primer lloc, ha parlat l’Esther Garcia, regidora de Joventut de l’Ajuntament del Prat que, juntament amb l’Obra Social “La Caixa”, representada en l’acte per la Sara Espejo, col·laboren, des de fa temps, en aquest certamen.  La regidora de l’Ajuntament ha volgut destacar el privilegi que per a ella ha estat poder llegir els textos dels joves, uns nois i noies que, tot i la seva joventut, tenen el poder de crear bellesa amb les paraules.   Després, ha estat el torn d’en Vicenç Tierra, president de Tintablava, qui ha volgut destacar la importància dels sentiments, uns sentiments que matisen les paraules vives i que els premiats han sabut utilitzat de manera magistral per crear poesies, microrelats i relats socials.

Després, ha arribat el moment  més esperat en el qual els joves, un a un, han pujat a l’escenari i, mentre es projectava la seva obra, li han donat veu als seus sentiments i a les paraules escrites per tal que tots en poguéssim gaudir.  Hem escoltat a la Carla, la Jana, la Claudia i l’Ainhoa que ens han fet pensar amb els seus microrelats; també a la Mª Àngels, a la Claudia i al Marc que ens han transportat a un món ple de sentiments i de sensacions amb les seves poesies; i, per últim, a la Claudia, la Lucia i la Martina que ens han encongit el cor amb els seus relats socials.  Tots ells ens han fet veure que la literatura pratenca té una bona “cantera” i que ells, al igual que la resta de participants, tenen moltes coses a dir.  

Enhorabona a tots i a totes i continueu escrivint i llegint, perquè només qui llegeix i, especialment, qui, a més a més, té la capacitat d’escriure, pot fer realitat els seus somnis.  A la resta, només ens queda llegir-los i recolzar-los sempre.

Rocío Ortega Atienza 

dijous, 28 d’abril de 2022

  PATROCINAT PER                                    amb la col·laboració de

    


XIè CONCURS LITERARI DE MICRORELATS


PRIMER PREMI                                                         Títol: Menyspreu

Són les llàgrimes salades, les pestanyes mullades, el cor trencat en dos i el nas vermell.

És el cap baix, les celles frunzides, les mans tembloroses i la mirada trista.

Són les pulsacions accelerades, la respiració interrompuda, els ulls mig tancats i la ferida sagnant.

Ets el nus del meu coll, les punxades al cervell, l'estaca de Dràcula, l'enemic de tota ment.

Encara que mai he demanat la teva atenció, m'empenyes de nou al primer esglaó.


 Autora: Ainhoa RAMOS NAVAS

16 anys

Institut Estany de la Ricarda

 

 

SEGON PREMI                                                           Títol: Actua normal

Una pistola a l’esquena. I la fredor. Em suen les mans, el cor se m’accelera. Camina, em diu una veu,

actua normal. I camino i vull aparentar que no tremolo. En noto suor freda al coll i llàgrimes a les

 galtes. Però dibuixo un somriure perquè tinc una pistola a l'esquena. Els tremolors augmenten i de

 sobte el no res. Em falta l'aire. No sé què vol de mi, per què jo? Em giro. No hi ha ningú. “Emma?”

 Pregunta la professora. La classe em mira només a mi. I noto com torna el fred de la pistola.

 

Autora: Claudia GALÁN MÁRQUEZ

16 anys

Institut Salvador Dalí

 

 

TERCER PREMI                                                            Títol: Frontera

L’aigua congelada em cremava els pulmons, volia sortir a respirar però la desorientació m’impedia

 saber en quina direcció estava la frontera entre l’aire i el mar. Lluitava amb totes les meves forces,

 sense coordinació entre cames i braços, simplement dissipant l’energia que em quedava. La meva mà

 va trobar la sortida i vaig poder agafar una bocanada d’aire. Quan pensava que viuria, un fort impacte

 amb un objecte dur i dens em va fer perdre la consciència i, a la llarga, la vida.

 

Autora: Jana VERA MIGUEL

16 anys

Institut Baldiri Guilera

 

 

ACCÈSSIT                                                                             Títol: Locus Amoenus

El sol candent i cansat comença a enfonsar-se a l’horitzó, deixant a la vista uns apoteòsics raigs grocs

 color foc, que són medicina per als meus ulls i la meva ment. Una dolça llàgrima brolla dels meus

 ametllats ulls quan la suau brisa juga amb els meus flocs frontals. Es filtren les primeres ombres de la

 nit, i el cel i la mar es fonen en un; el reflex de la lluna en les cristal·lines aigües de la mar comença a

 fer-se notori. Ja és hora del meu partir, el meu locus amoenus ja ha acabat.

 

Autora: Carla GÓMEZ TÚNEZ

17 anys

Institut Estany de la Ricarda



IXè CONCURS LITERARI DE POEMES

 

PRIMER PREMI                                                                          Títol: Epístoles a Pompeia

 

Sospires, pregunto...

respires, accelero...

El temps? Què és?

Pètals de les teves flors?

Corba de la tija els teus braços?

El vell silenci respon:

“No té preu ni origen,

no té cos, tampoc ànima,

la mort del temps

l’eternitat dels segons

espurnes que t’ofeguen

l’escalfor que em vesteix,

la lluna que ens vigila,

la mort que ens cobreix.”

I en el meu silenci escolto,

encara et sento,

els teus crits viatgen,

mentre jo defalleixo. 

 

Autor: Marc TORO VEGA

17 anys

Institut Salvador Dalí

 

 

SEGON PREMI                                                                                   Títol: Groc i blau

 

Quan penso en l’avi

hi penso, groc i blau.

Sensació d’eufòria buida.

Il·lusió i engany.

Somriu.

L’olor de gespa; els pocs cabells, blancs.

Enyorança.

La seva mà.

Els ulls cristall.

L’olor a canelons de l’àvia.

Un altre somriure.

Un altre xoc fugaç.

Ell rumia.

L’olor de la seva colònia.

De sobte, un record.

Una mirada absent.

I jo, groc i blau.

 

 Autora: Claudia GALÁN MÁRQUEZ

16 anys

Institut Salvador Dalí

 


TERCER PREMI                                                                        Títol: Tu nombre

 

Dime si te molesta que diga tu 


nombre, si te cansa mi forma de


pronunciar tus letras. 


Pero es que cuando me dirijo a ti quiero


que sepas que tienes toda mi atención,

 

que no digo las cosas al aire ni suelto 


banalidades al azar. 


Me gusta remarcar tu nombre en cada 


sílaba, para que sepas que te lo digo a 


ti y a nadie más, que mis secretos 


ahora son tuyos y mis palabras de tu 


propiedad. 


Disfruto saboreando el tono,


la delicadeza con la que se desliza por 


mi lengua como si fuese la única 


palabra que merece mi tiempo. 


Y la fuerza con la que suena una frase 


solo porque te incluye. 


Dime, querido, si te molesta que diga tu nombre.

                                                                         

Autora: Mª Àngels LÓPEZ GARCÍA

15 anys

Col·legi Ntra. Sra. del Mar



Vè CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS


PRIMER PREMI                                                         Títol: Un dia qualsevol

Un grup de dones detingudes per conduir en un país on no se’ls hi permet, a l’altra punta del món. Una àrbitra de futbol base rep comentaris masclistes durant un partit a Lugo, a l’altra punta del país. Es fa una pausa de dos minuts per als anuncis. A la tornada, hi ha un informatiu d’última hora: una dona ha sigut assassinada per la seva exparella a Lleida, a l’altre extrem de Catalunya. Apago la televisió.

Agafo el mòbil una estona i xafardejo una mica les xarxes. Entre altres coses, veig unes quantes stories d’alguns coneguts sobre una noia desapareguda la nit anterior. Dinou anys, cabells rossos i ulls marrons, un crop top a ratlles amb uns texans i unes nike air blanques. Miro la fotografia un altre cop, intento memoritzar el seu rostre i apago el mòbil.

Al cap d’una estona rebo un missatge de la Cris, una companya d’equip, em preparo les coses i me’n vaig a l’entrenament amb ella. Quan estem quasi al camp de futbol ens creuem amb la Lena i l’Ona, dues companyes, i ens unim a elles. Abans d’arribar al poliesportiu, l’Ona ens explica que un home l’ha estat seguint mentre anava a buscar la Lena.

- No havia vist una persona tan inquietant en ma vida - diu-. He fet una volta increïble només per assegurar-me que no m’estava tornant boja, i ha continuat rere meu fins que he agafat el mòbil per enviar-li un àudio a la Lena. En menys d’un minut ell ja no era.

- I no l’has pogut reconèixer? - pregunta la Cris -. Potser era algú de l’institut.

- Que va, tia. Duia una caputxa negra i gairebé no podia veure-li la cara. Però fos qui fos no m’ha fet cap gràcia veure’l.

Quan l’Ona ja s’ha tranquilitzat una mica, canviem ràpidament de tema. Al cap i a la fi, ella viu en un barri força perillós, a l’altra punta de la ciutat. No és el primer cop que ens expliquen quelcom així, però espero que sigui l’últim.

L’entrenament es passa ràpid, arribo a casa meva i ja tinc el sopar a sobre de la taula. Engeguem la televisió mentre mengem i el meu pare posa les notícies. Després dels típics apartats de política, surt en exclusiva la notícia que més em crida l’atenció: han trobat una noia morta a la platja del Garraf. És la mateixa que havia vist aquella tarda per les stories d’Instagram. Es deia Bruna. Els ho comento als meus pares.

- Doncs sí que l’han trobat ràpid - diu ma mare-. Solen trigar uns dies. No m’imagino com estarà patint la família.

Sense cap més consideració, el telediari avança i nosaltres seguim sopant. I així cada dia, fins que et qüestiones fins a quin punt és normal avui dia tenir la sang tan freda, com s’ha pogut implantar aquesta plaga i quan deixarà la societat d’ignorar-la.

 

 Autora: Martina ROMERO MORILLO

16 anys

Institut Baldiri Guilera


 

 

SEGON PREMI                                                           Títol: Tanit

Miro tus ojos y tú los míos. Te veo tan chiquitita, envuelta en mil mantas sobre mis brazos. Te acaricio la carita y tú sonríes ligeramente.

—Tanit —digo, pero enseguida me siento una tonta porque sé que no me escuchas.

Los ojos se me humedecen y los cierro. Te doy un beso en la frente y una lágrima rueda por mi mejilla. Al verla sacas una manita de entre las mantas y me la quitas. Yo sonrío y tú también.

Miro alrededor y me doy cuenta, por primera vez, de que nada está pensado para las personas como tú. Pero ni en esta casa, ni en la calle, ni en la sociedad en general. Todo funciona con sonido (o por lo menos todo lo involucra): la televisión, la música, la radio, el claxon de los coches, la voz anunciante de las paradas de transporte público, las películas…todo funciona con sonido, incluso los aparatos que nunca lo dirías, como la lavadora, el microondas o el lavavajillas. Y tú nunca escucharás nada de eso.

De repente entra papá en el comedor, diciendo:

—Elena, ya he podido inscribir a los dos en el curso de lengua de…¿qué te pasa?

Acto seguido se acerca y se sienta conmigo.

—El mundo no está pensado para alguien como ella —aporto —todo funciona con sonido.

—Y además ha nacido en el peor momento —contesta él, mirándote —ahora los sordos están totalmente aislados…estamos en plena pandemia y la gente lleva mascarillas opacas. FFP2 o quirúrgicas, da igual. Con ninguna se nos ve la boca.

Entonces te estrecho más contra mi. Pienso en lo que acaba de decir papá. Visualizo una escena en la que aparece mucha gente en la calle, con las bocas cubiertas mientras hablan entre ellos, riendo, pasándolo bien. Y tú ahí en medio de más mayor, sola, tratando de unirte a cualquier conversación pero sin poder hacerlo debido a las mascarillas que llevan los demás. Es injusto.

Tengo clara una cosa. Respiro y luego pronuncio, mirando a papá:

—Javier, Tanit lo tendrá complicado siendo sorda. No todos la incluirán, tendremos que ayudarla mucho más, sobretodo al principio. Ya sabes, para relacionarse con los otros niños y todo…pero estaremos ahí para ella siempre. Hasta el fin de nuestros días.

—Totalmente —contesta él —y también la ayudaremos cuando llegue el momento, a que ella pueda salir del nido, vivir sola y saber gestionarlo todo con su condición.

—Sí —contesto yo y, mirándolo, añado —vas a ser un muy buen padre.

—Y tú vas a ser la mejor madre del mundo —me contesta él.

Yo sonrío ligeramente y vuelvo a mirarte. Tus ojitos son tiernos, adorables, y transmiten toda la alegría que sientes de estar aquí con nosotros.

Te mostraremos el mundo, Tanit. La vida, los colores, las voces, las melodías…te mostraremos el sonido a través de la vibración y te enseñaremos a sentir cada una de las emociones que nos provoca. Te enseñaremos a percibirlo todo a través del tacto, el olfato, la vista y el gusto…una simple mascarilla no impedirá que tú seas feliz.

Te queremos, Tanit, nunca lo dudes. Y ahora sonríe pequeña, porque vas a comerte el mundo.

 

Autora: Lucía COLLADO TOMÁS

18 anys

Institut Baldiri Guilera

 


TERCER PREMI                                                            Títol: Metamorfosis

Cuando tu país está en guerra, ves como todo se derrumba ante tus ojos. Ves cómo las personas que más quieres sufren el terror; lo peor es que tú sabes que sus vidas corren peligro. En lugar de preocuparte por cambiar de trabajo o por problemas económicos, te preocupas en buscar un sitio donde se suponga que el bando contrario no te encuentre. En vez de ponerte las botas comiendo, le ruegas a Dios para que te proporcione donde dormir y algo que comer. En vez de dormir hasta el mediodía, te despiertas a primeras horas de la madrugada para conseguir libertad. Incluso hasta comer, que es lo que nos mantiene vivos, puede ser algo que no hagas durante días. Beber, bebes de los charcos de agua si la naturaleza tiene piedad de ti. Sí, bebes de esos charcos que antes no osabas ni pisar por si se te ensuciaba la vestimenta. Esperas a que alguien te proteja, aunque sabes que los militares de tu país están demasiado ocupados tirando misiles como para venir a consolarnos a todos, para venir a traernos ropa y algo para cubrirte del frío de las largas noches oscuras y ruidosas.

 

Y entonces, en ese momento, te das cuenta de que te pareces exactamente a la persona que viste hace unos meses en la calle pidiendo dinero en un vaso de cartón, esperando que en ese mismo vaso caiga la moneda de la vida, de la libertad. Te pareces a esa persona que no merecía sus condiciones, pero aun así no le diste ni una moneda. ¿Por qué?

 

Te preocupas de salir de tu país, no para irte de vacaciones, sino para cruzar la frontera, para tener esa vida que antes tenías; para poder volver a trabajar, para volver a comer como lo hacías, para asegurarles a tus hijos y familia que estáis bien y no correrán más peligro. Te aseguro que esta salida no será en sillón de primera clase, en un avión de esos caros, sino en un bote salvavidas o a pie. En vez de ponerte ropa a la moda te preocupa tener algo para taparte. Ah, y vete olvidando de revisiones médicas, de recetas, … Porque la farmacia quedó en cenizas junto a tu casa, tu trabajo y tus amigos. Entonces, te acuerdas de cuando te mirabas al espejo y veías esa persona que eras, la ropa que llevabas, el peinado tan perfecto que te hacía tu abuela, los libros que leías con tu abuelo, tu programa de televisión favorito, …

 

Pero esas son preocupaciones pasadas, ahora te preocupa sobrevivir. Y si consigues pasar vivo por la frontera, te aseguro que cuando vuelvas a ver a esa persona sentada en la esquina de la calle, le darás cinco monedas, algo de comer y si por suerte en el trabajo te acaban de dar la paga, le comprarás algo de ropa. Ya no querrás viajar ni en avión, ni en barco, ni siquiera ir en crucero. Irás a pie o en transporte público. Irás al funeral de los cadáveres de amigos y compañeros encontrados…

Y entonces verás el mundo y tu vida de otra manera, distinta a las demás, porque tú has vivido la tragedia humana: la guerra. Y el que te diga que no fue para tanto, es que no lo ha vivido. Porque tú sabes lo que te costó ser libre.

 

Autora: Claudia TIERRA HICKEY

14 anys

Liceu francès de Barcelona



dissabte, 9 d’abril de 2022

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “RECULL POÈTIC” DE RAMONA VIA

DIJOUS 7 D’ABRIL DE 2022

Sant Jordi i Ramona Via, dos noms que estaran units per sempre a la literatura catalana al igual que el color blau, vermell o indi a l’acte que s’ha celebrat aquest dijous a l’Auditori del Cèntric. Ha comptat amb la presència de molts pratencs i pratenques que van conèixer la Ramona Via en la seva etapa com a llevadora a la nostra ciutat o que, sense haver-la coneguda personalment, han volgut rendir-li un homenatge com a dona avançada al seu temps, catalanista, feminista, treballadora i apassionada de la cultura. 

A unes setmanes de la celebració del dia del llibre, i aprofitant que aquest any es compleix el centenari del naixement de Ramona Via, Tintablava ha presentat el seu llibre anual d’una manera molt especial.  Amb uns rapsodes de gran nivell, hem pogut fer nostres els sentiments que la Ramona Via posava als seus poemes i l’hem sentida al nostre costat donant actualitat als seus pensaments.

“I em són germans l’embriac, l’usurer,

La prostituta,


                                                                  el lladre, el drogoaddicte,..

Jo m’oblido de tots i em són germans”

(1971 Pensaments)


El públic no aplaudia per no desconcentrar als poetes de la veu, la Ceci, el Jesús, la Núria, l’Àngela i la Glòria, que donaven vida a l’obra de la Ramona:  “Prop teu he vist avui com neix el sol...” (1975, Mare Nostrum),  “Sols per uns dies vull oblidar el meu món, el meu tragí diürn, les nits en dansa...” (1971 Dies de Vacances),  “Masia ben blanca de vermell teulat, per únic tanca bardissa i filat”  (1940 Pinzellades).

Però si un moment ha fet perdre l’alè a tots els assistents ha estat quan els cinc recitadors s’han aixecat, i passant-se la veu d’un a un altre han recitat el poema de 1941 “Parlen els set colors”.  Han començat amb el vermell, que parla de la sang, dels clavells i de l’alegria; de l’ataronjat que es defineix com l’or a qui l’orgull fon; del groc que s’ha considerat com el més lluminós per acabar reconeixent que el color verd el pren quan arriba la tardor; el verd que és el color del que espera; el blau que és llum i melodia, i jovenesa en els cors; l’indi que és el fill de l’harmonia i el morat que pinta els llavis que agonitzen.

Després d’aquest munt d’emocions, ha pres la paraula la María Teresa Martínez Via, filla de la Ramona, que ens ha llegit un text que va escriure la seva mare.  Entre d’altres joies, ens ha recordat que ella no volia ésser una escriptora professional perquè si arribava a ser-ho escriuria més amb el cervell que amb el cor i no podria dedicar-se a plasmar només allò que l’emocionava, les petites histories viscudes i observades que és el seu llegat i que ara, per sort, ens ha arribat a nosaltres.

Amb tantes emocions. I després d’escoltar també a l’alcalde del Prat, Sr. Mijoler, i al president de Tintablava, en Vicenç Tierra, s’ha donant per acabat l’acte.  La gent s’ha marxat cap a casa, alguns amb el llibre entre les mans i altres esperant a Sant Jordi per comprar-lo perquè, com deia la Ramona, durant aquest dia “Oblidem l’esclavatge i parlem solament d’Amor, Llibres i Roses, en espera que el vent aclareixi grisors que el cel nostre cobreixen...” (1973 Sant Jordi Triomfant)

Rocío Ortega Atienza

dijous, 3 de març de 2022

 

CONFERÈNCIA

“La Creativitat en la indústria d’animació contemporània”

a càrrec de Toni García, director de cinema d’animació

DILLUNS 21 DE FEBRER DE 2022




Ens trobem en una sala plena de persones de totes les edats. Dalt de la tarima, amb una armilla ben acolorida, cordada damunt una camisa granatosa, en Toni García ho té tot preparat per endinsar-nos en el complex, apassionant i creixent món del cinema l’animació espanyol.

Enginyer de telecomunicacions per formació i apassionat de l’art cinematogràfic i del dibuix animat, en Toni és una persona molt vinculada al Prat des dels seus inicis: es va formar a l’Escola d’Arts del Prat amb en Josep Mayol i va treballar juntament amb els artistes pratencs Fermí Marimón i Àngel Garcia en el llargmetratge Peraustrinia 2004 (1990). Amb aquesta introducció, en Vicenç Tierra, president de tintablava, hi afegeix un desig: li demana una pel·lícula d’animació que parli sobre la història del Prat. En Toni en pren nota i afegeix que ja ho tenia al cap. L’esperarem!

Mentrestant, i prenent com a referència l’última pel·lícula d’animació que ha dirigit, D’Artacan i los 3 Mosqueperros (2021) d’Apolo Films, ens parla de l’evolució d’aquest camp i de les diferents tècniques d’animació que han incorporat. Una pel·lícula que compta amb 6 premis internacionals, que ha tingut un procés de treball de més de tres anys i en la qual hi han participat més de 600 persones.

“Quin és el secret de dirigir tanta gent? Un bon guió”, diu el Toni. Així, remarca la importància
d’escriure una bona història, que estigui ben estructurada i detallada, que marqui clarament els punts de gir i que descrigui personatges amb un rol ben detallat en cada moment de la història. Això facilita les diferents fases de producció de la pel·lícula com l’Story Reel, el Color Script i l’Animàtica. En el cas de d’Artacan, la història parteix del personatge creat per Alexandre Dumas i de la reconeguda sèrie d’animació dels anys 80 que porta el mateix nom que la pel·lícula. “És un títol amb marca. Ja teníem el màrqueting fet”, remarca en Toni.

Segueix entrant en el detall sobre com captar l’atenció de l’espectador i de com mantenir l'interès pel que passarà a partir de les emocions i com transmetre-les amb dels jocs de perspectiva de la càmera i les diferents tonalitats de colors (càlids i freds). Ah! I la BSO (la Banda Sonora Original), en la que han participat més de 100 músics d’orquestra. “La qualitat del so dels instruments reals transmet emoció i creativitat. No és el mateix que la música digital”, destaca.

I mentre ens informa del creixement de la indústria de l’animació espanyola, dels principals festivals de cinema, del gran ventall de plataformes virtuals de consum d’audiovisual i de la realitat augmentada i la realitat virtual... una frase que convida a seguir el seu camí: “el futur de l’animació passa per la creativitat i l’especialització en diferents perfils”.


Ha estat tota una masterclass! Gràcies Toni per convidar-nos a formar part d’aquest món de somni i fantasia que és el cinema d’animació. Ens veiem a les sales de cinema, “el lloc on s’ha de consumir el cinema!”

Anna Colominas Abelló

diumenge, 19 de desembre de 2021

 CONFERÈNCIA-COL·LOQUI

El moviment LGTBI a Catalunya

a càrrec d’Armand de Fluvià, genealogista i fundador del MELH

 DIMARTS 14 DE DESEMBRE de 2021

 

Minuts abans del començament de l'acte, l'Armand ja és a la sala acompanyat del Josep Costa, que li fa de guia i presentador. L'Armand, de prop, no representa els noranta anys que ja té, ni reflecteix els senyals que li hagin pogut quedar després de tota una vida compromesa amb la lluita per al reconeixement i l'acceptació dels drets gais, i com ell mateix diu "ja no només per les lleis que s'han anat aprovant, sinó també per poder arribar a fer un canvi d'actitud de la societat envers l'acceptació de la realitat LGTBI". Per un instant, hom pensa que si els té, els deu portar molt endins... Però quan el sents parlar, la serenor que transmeten les seves paraules, la seguretat i sinceritat del seu to de veu...  et fan pensar que el neguit a ser descobert en la clandestinitat, la persecució i la por a la presó, no li han deixat cicatrius, almenys apreciables.

—Bona tarda, Armand. Ens varen conèixer, farà quatre  anys, en unes presentacions del llibre del Josep a la llibreria Antinous i al Lambda.

—Ah!, no et recordo, treu-te un moment la mascareta... Disculpa'm, però la pandèmia i el confinament m'han fet perdre molta memòria... Mira (em mostra un gruix de folis mecanografiats que duia a la mà), aquí porto la conferència; abans, tot ho feia de cap, però, noi, ara... El Josep Costa somriu tot dient-li:  "Són coses que passen Armand"...

... Abans de començar pròpiament la conferència, es projecta un curt en el qual es dona a conèixer la
trajectòria del conferenciant. Amb ell, queda palesa la importància que aquest home ha tingut en l'evolució de les llibertats del moviment LGTBI. Només cal assenyalar un detall: la primera manifestació gai amb repercussió mundial va tenir lloc a Nova York (
Stonewall, l'any 1969); tan sols un any després, l'Armand i un grup de companys, en l'Espanya franquista en plena dictadura repressiva, van crear en la clandestinitat “El Movimiento Español de Liberación Homosexual” (1970).

Durant la seva conferència, l'Armand ha ressenyant dades, lleis, estudis mèdics i fets històrics que han anat escrivint la història del moviment, aprofundint sobre els textos mèdics, religiosos i legislatius que sorgiren per descriure el denominat "subjecte invertit"; i també sobre l'origen del terme "homosexual" procedent del vocabulari mèdic de finals del segle XIX i que ha prevalgut tècnicament i legalment com la definició d'aquesta nova figura de la sexualitat entre barons, assabentant-nos com el lesbianisme sempre quedava al marge d'aquesta legislació o preceptes religiosos... "La sexualitat de les dones —diu— no era considerada, ja que fora impensable el fet de suposar que les dones tinguessin aquest "instint" propi dels homes”.

Tot i que la "revolució científica" de finals del XIX, amb noms com els de Charles Darwin (1809-1882), Louis Pasteur (1822-1895), Santiago Ramon y Cajal (1852-1934) i Sigmund Freud (1856-1939), entre d'altres, i la transformació que el Positivisme, com a moviment filosòfic transformador de la segona mitat del segle XIX, provocà en la medicina i el seu enfocament de les malalties, tan psíquiques com físiques,  les ciències més mundanes fent cas omís—  van continuar condemnant l'homosexualitat i la sodomia com a patologies, anormalitats i degeneracions, emparades amb les recriminacions morals i legals que ja utilitzaven les religions i el dret penal.

Però l'Armand va acabar amb aquesta rotunda afirmació:  "Prou que hem avançat, ara som com a país un exemple a seguir. Per al conjunt de la societat, els homes i les dones que abans eren considerats "diferents," ara ja som normals; no obstant això, encara queden alguns que no ho comprenen... Hem de continuar treballant perquè la normalitat arribi també als països que encara consideren el fet LGTBI un delicte, i en alguns amb possible pena de mort... Però jo soc optimista".

 

Jesús García Moreno

diumenge, 21 de novembre de 2021

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI

El repte d'escriure i el plaer de fer xarxa amb la resta de novells

a càrrec del Club CreAcció

DILLUNS 15 D'octubre de 2021

"Escriure pel plaer de sentir, de crear i de comunicar-ho als altres..."

En aquesta idea fundacional del Club de CreAcció subjau el leitmotiv de l'”Associació d'Escriptors del Prat de Llobregat, Tintablava", i que diu així:  "Un lloc per a la paraula".


Els representants del Club CreAcció, que aquesta tarda seran els protagonistes de la conferència-col·loqui organitzada per Tintablava, van donant-li els darrers tocs a la logística organitzativa: "... Millor tots a baix a prop del públic... dret només el membre que li pertoqui parlar... llegir millor a dalt, asseguts, sense mascareta i amb el micròfon de sobre taula."


Tot queda vist i perfilat, demostrant la ben entesa que impera dins el grup...

Arribada l'hora del començament, la companya de Tintablava, la Núria Abelló, fa la introducció de l'esdeveniment tot presentant el grup i donant la paraula a la Mar González, que farà de conductora de l'acte, i que inicia la xerrada explicant que això que va néixer un dia de l'any 2014 com un club d'animació a l'escriptura per a totes aquelles persones que sentint al seu interior l'impuls de l'expressió literària, trobessin a faltar una empenta, una ajuda per agafar embranzida, ha resultat força productiu i convincent donat que hi ha hagut anys en els quals han sigut fins a trenta participants; des de llavors, alguns membres han publicat els seus primers llibres i, fins i tot, han obtingut premis en concursos literaris.


La Mar González, la
Madaly Ortiz, l’Olga Martín, la Montse Baduell, la Carmen Gómez Pujol, el Joel Maniviesa i tants d'altres, han trobat, tot fent pinya entorn de la paraula, escrita i dita, una mena d'aixeta per on extreure a la llum els seus afanys per comunicar el contingut de les seves pàgines; pàgines que escrites en la solitud del creador, sovint acaben dins la solitud d'un calaix o cobertes per la pols d'un arxiu, a l'espera d'un futur que, en la major part dels casos, mai no arriba, bé per la desconfiança en la pròpia capacitat o per la manca de comprensió i guia, estímuls molt necessaris, sobretot, en els primers moments del nostre bateig creatiu.

Trobar algunes persones que, sentint com nosaltres, ens escoltin amb la senzillesa i el respecte d'uns iguals, opinant constructivament sobre allò tan íntim, tan estimat com les nostres obres, per molt petites, per molt insignificants que puguin semblar, ens fa créixer, madurar i ajuda a treure la fullaraca del camí.


Un camí que no té per què arribar a cap lloc, donat que, com deia Antonio Machado, "Se hace camino al andar..."

El camí és vida, i el fet de caminar sempre té un perquè, una raó que ens engrandeix si som
capaços de comunicar-nos els uns amb els altres... I la literatura és una bona eina per aquesta tasca tan feixuga.

La nostra felicitació per al Club CreAcció i la seva estimulant tasca vers la creació literària.
Jesús García