Pàgines

diumenge, 30 d’abril de 2023

CRÒNICA DE L’ACTE DE LLIURAMENT DE PREMIS DEL CONCURS LITERARI TINTABLAVA 2023

XIIè de Microrelats, Xè de Poemes i VIè de Relats solidaris i/o socials

DILLUNS 24 D’ABRIL DE 2023

Aquest any podem dir amb propietat que “ningú ens ha robat el mes d’abril”... i el seu rovell, la diada de Sant Jordi, ha lluït com poques vegades al llarg de la seva història, plena a vessar de roses, llibres i un xic de felicitat al cor de les persones:

“Descobrint aquest cel blau,
com si fos la primera vegada,
i aquesta olor tan fresca
a esparreguera,
a roses humides
i a espigues verdes
que tot ho embolcalla”.

Lluny ja la tenebra enganxosa, l’aspra foscor, que, envoltant-nos amb la seva fredor, ens volia fer prendre, arribant a la bifurcació de la vida i la mort, el camí equivocat.

Però, ja us dic, aquest any, abril ha tornat pletòric i ens ha ofert la il·lusió de viure, novament, una diada plena de llum i alegria.

I, com no podia ser d'una altra manera, a cavall de la primavera, també ens ha arribat el Concurs literari de Tintablava, és a dir "el Concurs dels Joves del Prat", atès que són ells els veritables protagonistes.

Una vegada més, la veu de les nostres guardonades, ha ressonat a dins la sala d’actes del Cèntric dient poemes o llegint relats, versos o frases, paraules plenes de sentiment, passió o denúncia social... Un cop més, un nombrós i molt implicat públic trencava, amb aplaudiments, el silenci que, mentre es feia la lectura, omplia la sala com una boira espessa.

No ni ha millor guardó per aquesta joventut que s’enfronta, per primer cop a un escenari, que aquest efusiu reconeixement del seu treball.

Al final de l'acte, va tenir lloc un fet poc comú en els concursos, es va fer una "Menció Honorífica" a tots els participants no premiats. Aquesta menció es va personificar en la concursant més jove de tot el Certamen; va pujar a l'escenari a llegir el seu treball i, en acabar, el públic va respondre amb un fort aplaudiment, valorant i agraint, així, a tots els concursants absents la seva participació, atès que sense ells no hi hauria concurs.

Per Jesús García Moreno


Fotografia: Quim Torrent

TEXTOS GUANYADORS DEL CONCURS LITERARI DE TINTABLAVA 2023

              Patrocinat per                                             amb la col·laboració de   



XIIè CONCURS LITERARI DE MICRORELATS


PRIMER PREMI                                                         Títol: Sense cap esperança 

Corria amb la força que no tenia. Després de tants anys havia aconseguit fugir. La meva ment era ocupada pensant on anar i com fer-ho perquè no em fessin tornar al punt de partida. On havia d'anar? Malgrat això vaig continuar corrent, era l'únic que podia fer. Cansada, vaig parar. De sobte vaig començar a ofegar-me; fes el que fes, l'aire no m'arribava. Vaig obrir els ulls. Aquella llibertat no era més que un malson. Llavors, aquí continuo. Atrapada en aquest lloc. Sense cap esperança.

Autora: Nerea TALAVERA MEDRANO

16 anys

INS-Ribera Baixa 


SEGON PREMI                                                              Títol: I ara que faig?

Un forat dins teu, un buit que no saps d'on bé, una necessitat d'alguna cosa, però no saber que és, estar perdut, sentir com el teu cor i la teva respiració s'agiten i finalment acabar pensant "i ara que faig?". Se suposa que la vida està bé, que no hi ha problemes, però et continues sentint així, com que falta alguna cosa, i quan a última hora del dia t'estires al llit mirant al sostre sense pensar en res més, de cop et ve la pregunta "algun dia tot això acabarà igual que tot va començar?".

Autora: Carolina BERTRAN SÁNCHEZ

15 anys

IES- Estany de la Ricarda


TERCER PREMI                                                            Títol: Ego

Soc tot el que busques i el que mai podràs tornar a trobar, m’enyoraràs, encara que sigui la cosa que més repudies. Si és massa tard, no m’importa, no seré impacient. 

Dins d’una vitrina em trobo envoltada pels seus ulls, just on he d’estar, amb una càmera enfocant-me el pit i una altra dins el meu cap.

Observeu-me, observeu-me, la sala comença a omplir-se i les parets de vidre contenen allò que aprecies tant.

Observa’m, observa’m, saps que soc tot el que vols i el que mai podràs tornar a tocar.

Autora: Ainhoa RAMOS NAVAS

17 anys

IES-Estany de la Ricarda 


Menció Honorífica a la Concursant més jove del Certamen Microrelat 

                                                                                    Títol: La imposible libertad 

Sus manos se despegaron y sus caminos se separaron. Todo a su alrededor se desplomó, todo lo que alguna vez habían conocido se había ido. Ahora todo yacía en el suelo, roto y descompuesto, como un espejo maldecido por la mala suerte. Mientras, la chica, no podía parar de preguntarse, por qué ella no podía ser libre y escapar de la persona que ella no amaba, de la persona que era opuesta a ella. Pero, al igual que un edificio no se puede aguantar sin cimientos, Vida no podía existir sin Muerte. 

Autora: Judit JIMENEZ MOREJ 

14 anys 

INS-Estany de la Ricarda 


Xè CONCURS LITERARI DE POEMES

 

PRIMER PREMI                                                            Títol: Viu amb mi 

Pren la meva mà, la meva ànima, 

els meus pulmons, 

si us plau respira per mi, 

perquè jo ja no puc, 

sento cristalls a les meves venes, 

la meva sang s'ha congelat, 

els meus sentiments han desaparegut. 


Si us plau, no et converteixis en un estrany 

el riure del qual podria reconèixer 

a qualsevol lloc. 

Viu amb mi, 

tot i que jo no estigui amb tu. 


Autora: Alejandra GALEA FREITAS 

16 anys

IES-Ribera Baixa


SEGON PREMI                                                               Títol: Un campo de flores 

Me encuentro en un campo, 

vacío, melancólico, inerte, apagado, 

un campo infinito y desolado, 

teñido de negro y blanco. 


Me encuentro en un campo, 

inmenso, casi demasiado,  

tanto que me agobia, me sofoca, 

no respiro, no escucho, no siento. 


Empieza a llover, 

pero solo mi rostro está húmedo, 

se me nublan los ojos, no veo nada, 

todo está a oscuras. 


Me encuentro en un campo cubierto de flores, 

pero mi perspectiva solo divisa tierra yerma, 

un lugar inhóspito, baldío, 

campo seco, hierba marchita, flores muertas,  

un paraíso desierto. 


Autora: Núria JIMÉNEZ MARTÍN

15 anys

IES-L'Estany de la Ricarda 


TERCER PREMI                                                           Títol: Llibertat 

Lluitem, lluitem,  

Però vols dir que algun dia acabarem? 

Elles estudiaven, vivien,  

Ara protesten, moren.  


Les nostres ales, els rostres, els nostres cossos 

Els podem perdre com elles ho han fet.  


Un milió de mocadors volen ara 

Per les que s’han emportat i les que vindran. 


Lluitem, lluitem,  

Però qui diu que la guerra la guanyarem? 


Autora: Marta ASENSIO GONZÁLEZ

17 anys

IES-Salvador Dalí 


VIè CONCURS LITERARI DE RELATS SOLIDARIS I/O SOCIALS


PRIMER PREMI                                                            Títol: Cicatrices de un pueblo

Primera luz de la noche. Cada día amanece antes, tan pronto, que con el primer cerrar de ojos de mi gente un gran estruendo los obliga a abrirlos de nuevo. Recuerdo épocas en que los niños correteaban por mis calles, la gente bailaba y los vecinos iban de casa en casa dándose los buenos días. Ahora no se oyen risas, el aire solo lleva los rezos de los pocos que aún piden a su Dios que los proteja y el cementerio es el lugar más vivo que custodio.

Me presento como la que era: una ciudad bella y encantadora, tan única y tan común como cualquier otra. Contaba con la singularidad de un lugar repleto de monumentos que dan prestigio a su nombre y a la vez, tan corriente, tan simple; con mis rincones descubiertos por trotamundos y mis edificios abandonados… Era un hogar apreciado por todos, halagado por cada persona que me visitaba por primera vez. Esa era yo en un pasado no tan lejano, aún cercano al recuerdo, pero inalcanzable por la realidad. No sé en qué momento decidieron que merecía un castigo tan cruel. Ahora la noche es interrumpida por cañones, por niños aterrorizados llamando a su madre, gente suspirando un “auxilio” en cada una de mis arterias. Nací para proteger y velar por mis hijos, y cada segundo que pasa me desmorono más sin poder ofrecerles un amparo, mientras ellos con su sangre escriben un “te quiero, madre Patria” sobre mi piel. Son inocentes todos aquellos a los que he visto morir; forasteros y vecinos siguen conmigo izando nuestra bandera con orgullo, como si una bala no fuera más que un pellizco en el alma.

Ahora mismo hay un hombre que sufre, un niño que llora, un señor que saluda a una muerte que no le corresponde. Fallecen corazones puros y son arrebatados los sueños que nadie se atreve a tener, pues no hay más que un horizonte sombrío. No sentís como yo el dolor de su cuerpo, que también es el mío, ni el odio de los cobardes que dejan morir a sus hombres, tan inocentes como los míos. Es inhumano hacer que un padre entierre a su hijo, y más inhumano es que nadie haya vuelto a soñar desde aquella primera luz que estalló en mis entrañas. Solo pido que, en otra vida, en otro universo, me concedan gigantes brazos con los que abrazar a mi pueblo. Una piel resistente a los bombardeos y unos ojos como espejos donde puedan verse aquellos que a mis casas prenden fuego. Y si de verdad hay un cielo al que van las almas puras, espero que estén todos los valientes que a la guerra se han enfrentado en nombre de la paz.

Autora: Rocío Montserrat ESPINAL HERNÁNDEZ 

16 anys

IES-Ribera Baixa 


SEGON PREMI                                                              Títol: Última carrera

El sueño empieza a vencerme. Miro el reloj; son solo las tres. Habíamos acordado quedarnos hasta las seis, pero no me veo capaz de aguantar así que decido irme pronto. Justo entonces me doy cuenta de que he perdido a mis amigas de vista. Hay tanta gente que salgo sin haberlas buscado; ya les escribiré de camino a casa.

No hay autobuses ni trenes a estas horas, tampoco quiero despertar a mi padre para que venga a por mí y no llevo dinero para un taxi. “Da igual”, me digo, “me irá bien pasear un rato”. Me quedo de pie frente a la discoteca, con los recuerdos de las últimas semanas vagando por mi mente. Hace quince días seguía en Viena, en un campeonato europeo de atletismo. “Y hace trece días”, recuerdo, “volví con mi medalla”. Sonrío y empiezo a caminar.

Voy con los tacones en la mano, pisando con cuidado, cuando escucho unas risas más adelante. Son siete chavales de edades diversas y voces ebrias. Paso como si nada, noto sus miradas por todas partes, uno de ellos silba. Me hago la loca, pero unos metros más allá oigo sus pisadas, sus risas y un par de comentarios.

“¿No es muy tarde para ir sola por aquí?”
“Va muy arreglada para irse ya a casa.”

Acelero mis pasos. Me siguen. Silban. Se acercan. Me giro justo cuando uno de ellos alarga el brazo hacia mí y le suelto una bofetada. Él se queda quieto, con el brazo aún en el aire. Sus amigos van un par de pasos por detrás. Yo aprovecho y empiezo a correr.

Aunque cuento con esa ventaja inicial, no tardan en ganar distancia. Mis piernas flaquean por el sueño. Siento que estoy otra vez compitiendo. El viento se confunde con los vítores de mi familia, las intersecciones con las curvas de la pista y mis perseguidores con mis adversarias… pero esta vez no les sirve adelantarme.

Casi puedo oír a Dani, mi entrenador, a mi lado. Me tranquiliza. Bajo un poco el ritmo y enseguida aparece otra respiración cerca de mí. Alguien me roza el codo. Instintivamente, alzo uno de mis tacones y lo arrojo hacía atrás, acertándole en la cara. Vuelvo a acelerar, cada vez queda menos. “Y una vez en el portal, ¿qué?”, pienso, “No tendré tiempo para abrir la puerta”.

Giro un poco la cabeza. Siguen ahí. Si la bofetada les había gustado poco, el taconazo menos. Ya no silban. Ya no ríen. Sus comentarios se convierten en gritos y amenazas.

Esto no puede estar pasando. No suelo ir sola de noche. Nunca hablo con desconocidos. No bebo ni fumo. Nunca había llevado tacones. No suelo ir de fiesta. Estas cosas pasaban con otro tipo de chicas, ¿no? Las que salen. Las que provocan. Al menos, es lo que siempre me habían enseñado en casa. ¿Qué van a pensar mis padres? Tienen que saber que lo intenté. Que seguí corriendo. Que en el último recodo volví a evocar las palabras de Dani, como en la final del campeonato: “Cualquiera podría estar aquí, Mara; tu mejor amiga, tu hermana, tu prima… Pero estás tú. Y no siempre se llega a la meta.”

Autora: Martina ROMERO MORILLO 

17 anys

IES Baldiri Guilera 


TERCER PREMI                                                           Títol: Lena i Demyan

Oh, mama, com et trobo a faltar! I al Demyan! Què no faria per tornar al desembre? Recordo les llums de colors a casa i no aconsegueixo imaginar-la destruïda, buida de tanta vida com hi va haver, com hi hem viscut. El que surt a la televisió no és el nostre poble, no és Malem.

Ja fa tres setmanes que vam arribar al Prat de Llobregat. És un poble petit, a prop de la platja i amb uns camins que t’hi porten, al costat d’un riu. Com t’encantaria la platja, mama. Al Yure l’hi encanta, molt i fins i tot pensa que estem de vacances. Però estranya el seu pare, i a tu, però està a gust, no sembla que pateixi. Al principi va ser dur, també és cert, i no m’agrada recordar-ho.

DiIluns que ve comença a la guarderia amb la filla d’una de les dones que viuen amb nosaltres. Segur que també anirà bé. Al pis som tres dones, el Yule i la Tanya. Mira, em recorda una mica a la residència de la universitat, la llum i els llits... Potser sí que ens falta una mica d’espai però hi ha bon ambient i això ho fa tot més fàcil. I com que la mare de la Tanya parla una mica de castellà, ens ajuda a totes. Es diu Olha. Em recorda a tu. Hem format una mena d’equip i cadascú ajuda amb el que pot.

I una altra bona notícia. Fa uns dies que treballo a una carnisseria. És molt diferent de fer classes, no t’he d’enganyar, però no està malament i em dóna els diners que necessito.

Però no m’oblido de res. Veig les notícies cada dia amb l’Olha i l’Anna, quan els nens dormen, i plorem. Plorem molt. Sé que les coses a Malem no van gens bé. Els soldats estan malament, pateixen. I també fan bogeries. Em bull la sang quan els imagino fent-te mal. I és que no puc, no puc. No en sé res, del Demyan, no sé res d’ell ni de tu, mama, i vull pensar que sou forts i que esteu bé, amagats i segurs, però tinc por. Necessito saber alguna cosa de vosaltres. Sisplau, si reps aquesta carta, contesta’m, digues com estàs i sigues sincera. Et deixaré la meva adreça al sobre i diners per segells.

I t’ho repeteixo. Nosaltres estarem bé, estic segura. Només desitjaria que haguessis vingut amb nosaltres. Per què no t’hi vaig obligar?, em demano a vegades?

T’estimo, mama. I em moro per veure’t. O llegir-te.

Lena.

Autora: Marta ASENSIO GONZÁLEZ

17 anys

IES-Salvador Dalí 

dilluns, 17 d’abril de 2023

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «Un NUS d’emocions. Entitats de Cultura Popular del Prat», de la Núria Abelló

Dimarts 11 d’abril de 2023

El passat dimarts, l’Auditori del Cèntric es va vestir de Festa Major. L’ocasió s’ho mereixia per tal de fer la presentació en societat d’un nou llibre escrit per la Núria Abelló i publicat per l’Associació

tintablava: “Un nus d’emocions – Entitats de Cultura Popular del Prat”.

Entre sons de gralles i tambors, i amb un somriure a la cara, els assistents anaven entrant a l’auditori i prenent el seu lloc. Tothom seia expectant fins que va arribar el gran moment: la presentació d’un llibre que, com el seu títol indica, recull emocions de molta gent i que, com si algú portés una vareta màgica, s’ha anat transmetent a poc a poc entre els assistents.

El mestre de cerimònies ha estat en Jesús García, president de tintablava, qui ha conduït una conversa amb tres dels protagonistes d’aquest llibre: la Núria Abelló, autora de l’obra; en Joaquim Bartolomé,

regidor d’entitats del Prat i excap de colla dels Diables del Prat, i en Pau Ruiz, president de l’entitat el Nus, la Federació d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional Catalana del Prat. No ha pogut ser-hi en Vicenç Tierra, antic president de tintablava i impulsor del llibre, però les seves paraules també s’han sentit a l’auditori.

Entre conversa i conversa hem pogut saber que el llibre, que molts dels presents portaven a les seves mans, no és un llibre a l´ús on el lector troba una història que es va desenvolupant, sinó tot al contrari. És un llibre de vivències, un aplec d’entitats i de valors que no es veuen, però que a través de les pàgines escrites per la Núria les podem intuir i fer una mica nostres. S’ha fet a través d’entrevistes, d’observacions i de sentiments expressats pels seus protagonistes. Al llarg de les seves pàgines podem
trobar la història, les vivències i diferents anècdotes de les entitats que s’apleguen al Nus: els Picacrestes, els Amics de la Sardana, els Castellers del Prat, els Gegants del Prat, els Diables del Prat, els Gegants del Delta, la Colla Bastonera del Prat, els Gegants de Sant Cosme, el Ball de Diables del Prat i la Colla Gegantera de l’AMPA MDC.

Crec que no m’equivoco si afirmo que qualsevol persona que està llegint aquesta crònica ha gaudit molts dies amb totes aquestes entitats, amb la música de les gralles, amb la magnificència dels gegants, amb les corredisses dels capgrossos o amb l’esforç dels castellers que arriben gairebé a tocar el cel. No obstant, segur que pocs coneixen què hi ha
darrera de totes elles i de les persones que les formen. Aquest llibre ens dona l’oportunitat d’acostar-nos-hi a través de les entrevistes, del mur d’emocions i de les fitxes de les entitats. Quan el llegiu segur que no us decebrà perquè, com va dir la Pilar Eslava en la cloenda de l’acte, és un batec de sentiments d’una societat plural i, representa a unes persones que són un puntal imprescindible de la nostra ciutat i de la nostra cultura.

L’acte s’ha acabat amb una projecció de fotografies del llibre on aquestes entitats feien el que millor saben fer: ballar i gaudir de la cultura popular. A aquestes imatges s’han afegit, en directe, la música de les gralles i dels tambors, tancant amb un cercle
perfecte la presentació del llibre “Un NUS d’emocions”. Mentre la música sonava, a l’escenari anaven passant fotos dels gegants, dels diables, dels castellers, dels balls de bastons, dels balls de sardanes, dels capgrossos, del pollo tirant fum, dels trabucaires,... i tots eren observats per ciutadans anònims que gaudien de la festa, uns ciutadans que amb la lectura d’aquest llibre, segur que haurien comprès millor tot aquest espectable i les emocions que s’hi transmeten. Espero que tu, estimat lector, formis part d’aquest grup de ciutadans anònims i, a partir d’ara, gaudeixis més de les emocions i de la cultura popular del Prat. 

Rocío Ortega Atienza

Fotografies: Quim Torrent

divendres, 24 de febrer de 2023

“Diversos acentos”

Conferència-col·loqui a càrrec de Hafidi Hassan

DILLUNS 20 DE FEBRER DE 2023


Una sala de gom a gom depassava les expectatives de l'organització, que es va veure obligada a arreplegar cadires d'on fos per donar seient a tots els assistents. El caliu que es respirava i la nombrosa assistència donaven testimoni d'un fet palès abans de começar: en Hassan és un ésser estimat. Amb les primeres paraules, el poeta es reconeixia nerviós, però en família. A l'escenari l'acompanyava el seu amic i percusionista David Faure, disposat a regalar-nos tot d'ambients sonors amb un grapat d'andròmines curioses. I així es va donar el toc de sortida a un recital 
entranyable, on l'autor ens va transportar a la seva infantesa a Tan-Tan (Sahara Occidental) i a on va saber contagiar-nos la melangia per un món senzill, però extrem, el desert. Va agraïr i reconèixer la gran influència que els seus pares van tenir en el desenvolupament del seu amor per la literatura, en particular, i per la cultura, en general. És un artista polifacètic, també canta, també ha fet teatre. I així, els versos d'en Hassan van començar a brotllar, com brotlla l'aigua minsa d'una font, sense estridències, sense grans pretensions, però amb el convenciment que acabaran negant-ho tot. 
Sentir-lo, des que el vaig sentir recitar fa anys en aquell poetry slam, sempre em produeix un plaer estrany, el plaer de qui escolta quelcom suau, quelcom fonamental. La gran recerca de qualsevol poeta és, bé ho sabem tots els que escrivim, la recerca de la veu justa, de la veu pròpia. Una recerca que alguns no finalitzarem mai i d'altres, semblen trobar sense esforç, com qui troba un vell objecte perdut dins la butxaca.
En Hassan és d'aquest segon grup. Amb una precisió de rellotger... ell diu, i les imatges esdevenen. Tant li fa l'àrab com el castellà. En volem més, qui sap, potser ser un poemari ben aviat.

Marc García Arnau

Fotografies: Quim Torrent

dilluns, 23 de gener de 2023

EL PROJECTE “CRÉIXER” AL TEATRE KADDISH (2019-2023)

Conferència-col·loqui a càrrec de Sheila Fernández, Anna Mitjans i Àngel Roldán

DIMECRES 18 DE GENER DE 2023


Una obra de teatre és molt més que un espectable, és un conjunt d’emocions, de sensacions, d’enyorança, d’il·lusions,... En general, el teatre és vida i forma part de l’experiència de tothom, no només dels qui s’hi dediquen i s’encarreguen de fer-nos gaudir i somiar amb el teatre, sinó també dels espectadors que donen sentit a totes les obres. Això ho saben perfectament els nostres tres conferenciants, la Sheila Fernández, l’Anna Mitjans i l’Àngel Roldán que des de la seva joventut es van unir al teatre Kaddish i encara hi continuen, amb molta il·lusió, intentat fer créixer la gran família del teatre a través de la tasca que desenvolupen tots tres com a membres de la junta del Kaddish des del 2019.

Com a bona obra de teatre, la conferència d’aquest dimecres ha tingut moltes emocions, no només per al públic que forma part de la família del Kaddish, sinó per a tothom que s’hi ha volgut sumar. Després de la presentació que ha fet el Jesús García, president de Tintablava, ha començat l’espectacle. Hem pogut gaudir d’una petita joia cinematogràfica que mai
s’havia vist en públic. Es tracta d’un vídeo fet pel mateix Jesús García durant la festa major de 1976. En la projecció es pot veure com uns joves integrants del Kaddish es maquillen i es preparen per un espectacle que s’acaba realitzant pels carrers del Prat. Un petit retall de l’historia del Prat i del teatre a la nostra ciutat.

Un bon començament per veure com ha crescut el Kaddish des dels seus inicis amb un grup de joves que van començar a fer teatre a l’institut Baldiri Guilera. Aquest grup de joves, juntament amb el Josep Costa, van posar les bases del que actualment és el teatre amb més carisma del Prat, ubicat a les golfes de l’edifici Torre Muntadas. 
  
Al llarg de la xerrada i intercalant-ho amb representacions de petits fragments d’obres relacionades amb el Kaddish com “Les criades”, “La Senyoreta Júlia”, “Cosas de chicos” o “Yerma” i amb les vivències dels nostres conferenciants, hem fet un petit viatge per la seva història. Hem sabut que el nom del teatre té l’origen en una obra que va traduir en Josep Costa, l’alma mater del teatre segons tots, d’Allen Ginsberg  i que finalment no es va poder representar però que va donar nom a la companyia. També hem pogut conèixer com ha evolucionat des del seus inicis, destacant la importància dels cursos de teatre que feien i que
servien perquè molts dels alumnes s’hi quedessin. Amb les seves ganes, tots els seus membres s’han sabut adaptar a la nova realitat i a totes les vicissituds que han passat, especialment a la situació generada per la pandèmia. Han après a superar-se a la marxa d’en Costa al 2015 i a trobar un encaix amb l’Escola d’Arts en Viu propiciant que els joves que vulguin continuar amb la seva formació teatral s’apuntin als cursos que es fan des del Kaddish. Ens han explicat que la nova Junta ha creat més àrees, destacant l’àrea social i ha consolidat el projecte JovesK per tal de donar veu i empenta als joves. Tot això els ha fet créixer, tal i com s’ha titulat el projecte de la Junta del Kaddish de la que formen part els nostres conferenciants, i  ha fet que el teatre estigui més fort que mai.

Aquest any toca renovar la Junta, però els seus membres continuaran amb les mateixes ganes perquè tots puguem continuar gaudint de les obres que es representen a les golfes de
l’edifici Torre Muntadas i del caliu d’aquest petit teatre que porta gairebé cinquanta anys formant part de les nostres vides.

Desprès de la conferència i de les preguntes i comentaris dels assistents, s’ha baixat el teló i tots hem marxat cap a casa sent una mica millors persones que abans perquè, com ens ha recordat un dels nostres conferenciants, “el teatre ens ajuda a ser millors persones”.

Rocío Ortega Atienza

Fotografies: Quim Torrent