Pàgines

diumenge, 21 de novembre de 2021

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI

El repte d'escriure i el plaer de fer xarxa amb la resta de novells

a càrrec del Club CreAcció

DILLUNS 15 D'octubre de 2021

"Escriure pel plaer de sentir, de crear i de comunicar-ho als altres..."

En aquesta idea fundacional del Club de CreAcció subjau el leitmotiv de l'”Associació d'Escriptors del Prat de Llobregat, Tintablava", i que diu així:  "Un lloc per a la paraula".


Els representants del Club CreAcció, que aquesta tarda seran els protagonistes de la conferència-col·loqui organitzada per Tintablava, van donant-li els darrers tocs a la logística organitzativa: "... Millor tots a baix a prop del públic... dret només el membre que li pertoqui parlar... llegir millor a dalt, asseguts, sense mascareta i amb el micròfon de sobre taula."


Tot queda vist i perfilat, demostrant la ben entesa que impera dins el grup...

Arribada l'hora del començament, la companya de Tintablava, la Núria Abelló, fa la introducció de l'esdeveniment tot presentant el grup i donant la paraula a la Mar González, que farà de conductora de l'acte, i que inicia la xerrada explicant que això que va néixer un dia de l'any 2014 com un club d'animació a l'escriptura per a totes aquelles persones que sentint al seu interior l'impuls de l'expressió literària, trobessin a faltar una empenta, una ajuda per agafar embranzida, ha resultat força productiu i convincent donat que hi ha hagut anys en els quals han sigut fins a trenta participants; des de llavors, alguns membres han publicat els seus primers llibres i, fins i tot, han obtingut premis en concursos literaris.


La Mar González, la
Madaly Ortiz, l’Olga Martín, la Montse Baduell, la Carmen Gómez Pujol, el Joel Maniviesa i tants d'altres, han trobat, tot fent pinya entorn de la paraula, escrita i dita, una mena d'aixeta per on extreure a la llum els seus afanys per comunicar el contingut de les seves pàgines; pàgines que escrites en la solitud del creador, sovint acaben dins la solitud d'un calaix o cobertes per la pols d'un arxiu, a l'espera d'un futur que, en la major part dels casos, mai no arriba, bé per la desconfiança en la pròpia capacitat o per la manca de comprensió i guia, estímuls molt necessaris, sobretot, en els primers moments del nostre bateig creatiu.

Trobar algunes persones que, sentint com nosaltres, ens escoltin amb la senzillesa i el respecte d'uns iguals, opinant constructivament sobre allò tan íntim, tan estimat com les nostres obres, per molt petites, per molt insignificants que puguin semblar, ens fa créixer, madurar i ajuda a treure la fullaraca del camí.


Un camí que no té per què arribar a cap lloc, donat que, com deia Antonio Machado, "Se hace camino al andar..."

El camí és vida, i el fet de caminar sempre té un perquè, una raó que ens engrandeix si som
capaços de comunicar-nos els uns amb els altres... I la literatura és una bona eina per aquesta tasca tan feixuga.

La nostra felicitació per al Club CreAcció i la seva estimulant tasca vers la creació literària.
Jesús García

dilluns, 25 d’octubre de 2021

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI “UN CONTE, UNA IL·LUSIÓ” a càrrec de l'Aguas Rodríguez, biòloga i escriptora

 DIJOUS 21 D'octubre de 2021


Amb la il·lusió renovada, després de tants mesos limitats per les restriccions derivades de la COVID-19, reprenem el cicle de conferències mensuals de tintablava. I, entre mirades còmplices i somriures ocults, rere unes mascaretes que malauradament encara són necessàries, iniciem el curs 2021-2022.

D'entrada, la Rocío Ortega, vocal de tintablava, ens ha fet cinc cèntims de la trajectòria vital de la nostra ponent d'avui, l'Aguas Rodríguez, pratenca d'adopció, biòloga, escriptora, editora i activista social amb moltes coses per explicar. Perquè l'Aguas és una dona polifacètica que conjuga dots científics, humanístics, didàctics i socials en tots els àmbits que toca, com ho demostren les petjades que va deixant, des de fa més de trenta anys, als sectors científic, educatiu, editorial i social. Alhora és experta en xarxes socials i des del 2004 és una professional autònoma que exerceix l’assessorament, autoria i edició de llibres científics, així com la revisió tècnica de llibres de text per a diferents editorials de renom. També té un blog propi, Aguasland, i és la fundadora i CEO de l'Editorial Stenella, on ha publicat els seus llibres: Qwerty (2013), Reflexiones emotivas, emociones reflexivas (2017) i Wasaps a Mila (2020).

Però avui l'Aguas Rodríguez no ha vingut a parlar-nos d'ella, sinó del projecte "UN CONTE, UNA IL·LUSIÓ"; un projecte editorial solidari que va néixer a ran de la seva col·laboració amb les sessions de foment de la lectura al Centre Obert del Casal dels Infants del barri del Raval de Barcelona. Allí va adonar-se que, amb la situació de precarietat extrema en què es trobaven aquests infants, agreujada per la pandèmia, no n'hi havia prou en llegir-los contes i potenciar la seva comprensió lectora, sinó que calia anar més enllà i implicar-los en un repte que els permetés abstreure's de la difícil situació que vivien. La idea que els infants poguessin il·lusionar-se en la creació d'un conte fet per ells mateixos li anava rondant pel cap i va acabar engrescant tothom. "I el meu conte serà de veritat? Com aquest?" -li preguntava una nena amb un llibre a la mà i amb cara de no acabar-s'ho de creure. "Va ser una vivència similar a la pel·lícula La Vida es bella, de Roberto Benigni (1997)", ens comentava l'Aguas, on el nen pensa que la guerra que li ha tocat viure és com un joc i que el premi final és un tanc. Però aquí l'enemic era invisible i el premi final, un llibre! Un recull de cinc contes escrits per ells mateixos! Un repte il·lusionant i entranyable on infants del Raval, de vuit a deu anys, van anar descobrint la seva imaginació i les seves habilitats d'expressió i de treball en equip.

Per portar-lo a terme, al Casal van fer un taller d'escriptura creativa on, a partir de contes coneguts, analitzaven l'estructura "inici-nus-desenllaç" i, un cop entesa, redactaven en grups les seves pròpies històries que després transcrivien a l'ordinador. També van fer un taller d'il·lustració on, a partir de figures geomètriques bàsiques, feien els seus propis dibuixos. I, professionals del sector, també els van explicar el procés d'edició: correcció, edició, maquetació i impressió. Els nens i nenes es van implicar tant que el principal record que tindran d'aquesta pandèmia és que ells van fer un llibre! Les imatges que ens ha projectat parlaven per sí soles. I el llibre, Un conte, una il·lusió (2021) - que es pot descarregar gratuïtament a l'enllaç: https://www.editorialstenella.com/stenella-solidaria/-, senzillament ho diu tot.

De fet, durant tota la conferència, l'Aguas Rodríguez ens ha fet palès que "la il·lusió és més necessària que mai", perquè en situacions difícils, més enllà de les problemàtiques que ens empresonen, no sols cal tenir satisfetes les necessitats primàries, sinó també projectes que ens il·lusionin i engresquin.

I sortim plegats, amb el convenciment que si l'aigua és imprescindible per viure, també calen moltes Aguas Rodríguez que ens ampliïn la mirada per anar sembrant il·lusions arreu.

Gràcies, Aguas! Sens dubte, la Vida es bella.

Núria Abelló

Si voleu saber-ne més, visiteu la web de l'Editorial Stenella: https://www.editorialstenella.com/, el seu blog, https://aguasland.com/ , i especialment l'enllaç del projecte "Un conte, una il·lusió": https://www.casaldelsinfants.org/noticies/un-conte-una-illusio-cinc-histories-creades-nens-i-nenes-del-casal-dels-infants-i

dijous, 6 de maig de 2021

 

“LLIURAMENT DE PREMIS DEL CERTAMEN LITERARI PER A JOVES DEL PRAT”

(Xè de Microrelats, VIIIè de Poemes i IV de Relats socials i/o solidaris)

DIJOUS 29 D’ABRIL DE 2021


Després d’un temps aturats per la pandèmia, per fi hem pogut gaudir de la cultura, de la literatura i de les històries i poemes del nostre jovent.  Malgrat les dificultats exigides per les distàncies i els protocols, tots estàvem contents per tornar una mica a la normalitat i expectants per escoltar els relats i poesies del premiats en un concurs que fa deu anys que va començar a caminar.   Aquest any ha estat especial, no sols per les circumstàncies sinó per la temàtica i qualitat dels escrits com saben molt bé els membres del jurat que han hagut de treballar de valent per tal d’escollir els textos guardonats, entre els setanta-cinc que s’han presentat a concurs.  El resultat el podeu comprovar vosaltres mateixos llegint els textos premiats al nostre blog.

Després de les explicacions necessàries per garantir la seguretat de l’acte, com a les grans nits de teatre, tots i cadascun dels premiats han anat pujant a la tarima per llegir-nos el seu text: la representant del Cristian que no ha pogut venir, el Jose, l’Ahinara, la Lídia, l’Arianne, l’Íngrid, l’Anna, l’Hèctor i la Marta.  Els acompanyaven el públic i el color blau que es reflectia a la paret enquadrant els seus textos, un munt de paraules que parlaven d’esperança, d’il·lusions, de persones estimades, de frustracions  i de refugis trobats.   L’elecció del color no era casual, no només és el color de la nostra associació i del nostre estimat poble, sinó que també representa l’infinit, aquell lloc màgic on s’uneixen el cel i el mar i on molts escriptors han volgut arribar amb les seves obres. 

En aquest escenari sobri i, a la vegada impactant, els nois i noies no s’han arronsat i han aixecat
la seva veu traspassant el silenci de les mascaretes i, encara que no podíem veure els seus llavis, ens han transmès amb la mirada i amb la força de la seva veu el contingut i les emocions dels seus relats i dels seus poemes.  I no només això, sinó que ens han ensenyat que escriure i compartir les nostres vivències i esperances és no només un plaer, sinó una forma de caminar i fer camí en el món en què vivim.

Després d’escoltar-los a tots i d’un emotiu i intens discurs d’en Vicenç Tierra, President de Tintablava, s’ha fet la tradicional foto de família amb tots els premiats i membres del jurat.  Amb aquesta imatge pel record i donant les gràcies a l’Ajuntament i a l’obra social de la Caixa que col·laboren en aquests premis, s’ha acabat l’acte, tothom a marxat i els llums s’han tornat a apagar en espera d’una nova actuació. 

Segur que en el cap de tots els guardonats, mentre marxaven cap a casa, encara ressonaven les paraules del Vicenç, que, amb la seva saviesa i coneixements no s’ha estat de recordar als nois i a tots els que l’escoltàvem que no havíem de deixar d’escriure per explicar al món la nostra manera de veure’l i per retrobar tot això que desgraciadament hem perdut.   Això també ho reitero jo, continueu escrivint, els guardonats, els que no heu estat premiats i els que encara no us heu animat a fer-ho perquè amb les paraules es pot arribar molt lluny i a molta gent per tal de donar-los consol, nostàlgia, alegria, esperança,... i tantes altres coses que el nostre mon i tots nosaltres necessitem cada dia més.

Rocío Ortega Atienza

dimarts, 20 d’abril de 2021

 

           

            PREMI LITERARI “TINTABLAVA” 2021 PER A JOVES DEL PRAT

          PATROCINAT PER                                    amb la col·laboració de

    


X CONCURS LITERARI DE MICRORELATS


PRIMER PREMI                                                         Títol: Llum incrustada

No podia més. Tot era fosc, a totes hores, excepte a les 17.32, quan es veia un raig de llum en la foscor que durava tres segons, un raig de llum que l’impulsava endavant. Estava sol, com sempre, i tots els dies es despertava amb un únic propòsit: veure com la foscor s’aclaria uns segons. Va començar a donar cops, les mans li suaven. Cada vegada els cops estaven carregats de més força i ho va aconseguir, aquell dia sí, va obrir la porta de bat a bat a bat, va sortir de l’Armari.

 

Autora: Ahinara PÉREZ RUÍZ

16 anys

Institut Salvador Dalí

 

 

SEGON PREMI                                                           Títol: Proverbios 28:13

Nací para ser, pero por desidia solo existí. Mi avaricia me hizo ansiar un algo, pero nunca supe qué o cómo hallarlo. Mi soberbia me obligó a sentirme el centro de la creación, pero no fui nadie. La perfección pareció hecha a mi medida, mas me conformé de retazos imperfectos. Me enfureció nadar en el océano de la mediocridad, pues no le temí al éxito. Comí sin hambre, no aspiré a controlar mi lujuria infinita y ahora envidio a la mujer sobre la barca mortuoria. No fui yo, fue cosa de los siete.

 

Autor: Jose PASTOR BENKOUBAA

17 anys

Institut Ribera Baixa

 

 

TERCER PREMI                                                            Títol: Reflejo

Me miro al espejo y no veo preocupaciones, me miro al espejo y veo lozanía, me miro al espejo y veo la perfección, me miro al espejo y me siento poderosa, me miro al espejo y noto la madurez, me miro al espejo y tengo ganas de vivir, me miro al espejo y comienzo a dudar, me miro al espejo y ya no es lo mismo, me miro al espejo y comienzo a añorar, me miro al espejo y me siento sola, me miro al espejo y...

 El espejo acabó desgastándose.

 

Autor: Cristian HERALTA BURDALO

17 anys

Institut Ribera Baixa



VIII CONCURS LITERARI DE POEMES

 

PRIMER PREMI                                                                          Títol: Paseo por el acantilado, Monet

 

(Estancia)

El aroma de las flores del brezo,

del senecio lanudo;

la brisa del mar, en el rostro fría,

levanta en el agua destellos de luz,

topacio y turmalina.

 

Blanco abismo bajo verde felpudo,

sin lugar al bostezo,

con reflejos del sol al mediodía,

es pared vertical, testigo mudo,

cuando irrumpen con paso torpe y seco

jóvenes pálidas con sus sombrillas,

acercándose a ese acantilado

mirador de los veleros y escudo

de un mar arrebatado. 

 

 

Autora: Íngrid GENÉ RODRÍGUEZ

17 anys

Institut Baldiri Guilera

 



SEGON PREMI                                                                                   Títol: Què som si no cendra?

 

No som fins que la mort ens toca. 

Fins que no patim la por de viure.

Som foc i pols, el final de les llums, 

nombres perduts entre fines flames. 

 

No som fins que l'amor ens toca. 

Fins que un t'estimo ens fa viure. 

La llibertat de volar papallones, 

raig de sol que crema al fill de fulgor. 

 

No som fins que sentim, 

Fins que la vida flameja, 

Fins que fa mal i s’està bé. 

 

 

Autora: Arianne ALVARADO ACEITUNO

17 anys

Institut Salvador Dalí

 

 

TERCER PREMI                                                                        Títol: Barcelona

 

Plazas y callejones carismáticos, 

No hay recodo que haya sido olvidado. 

Barandas de piedra y hierro forjado, 

Adornan balcones, cornisas y áticos. 

 

Coleccionando ángulos poemáticos

Peripatéticos que la han amado, 

Pasean sobre el jardín empedrado, 

que oscurece laberintos cromáticos. 

 

Mosaico de étnias, voces y tejados.

Destellos en las alfombras de asfalto.

Aromas en el aire entremezclados. 

 

La cubertería tintinea alto, 

Esmeraldas y rubíes alternados, 

Se oye en el Liceo voz de contralto. 

 

                                                                        

Autora: Lídia GENÉ RODRÍGUEZ

17 anys

Institut Baldiri Guilera   

 



IV CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS


PRIMER PREMI                                                         Títol: Campo de batalla

Escucho, una vez más, el habitual jaleo de los vecinos de abajo y espero recibir esos cuatro toques rápidos en la puerta como señal para abrir y verlo con mil lágrimas desesperadas en los ojos y la notable necesidad de un gran abrazo que le haga olvidar. Cada vez que en casa de Iván llueven objetos y palabras destructivas, sube a mi casa y llora hasta quedarse seco. Hablamos en mi cuarto y, a veces, cuando está muy asustado, se queda a dormir en el sofá para no tener que volver a ese campo de batalla. Eso último siempre le trae problemas.

La primera vez, yo solo había bajado para preguntarle por los deberes de inglés, pero me lo encontré con la marca rojiza de un bofetón en la cara, los ojos hinchados por las lágrimas y a su madre recogiendo fragmentos de cristal de la alfombra mientras su padre le gritaba descontrolado. Cuando procesé la escena, me invadió el pánico. Agarré su muñeca arrastrándolo al rellano y cerrando la puerta tras nosotros. Nos sentamos en las frías escaleras. Nos rodeó un extraño silencio que rompí con una pregunta. ¿Qué acababa de pasar? No pudo contenerse más, estaba temblando. Las palabras salieron de golpe como una tormenta de lamentos.

Cada vez que se repite la situación me siento más y más frustrada. Por no poder cambiar lo que pasa justo bajo mis pies, por no poder hacer nada por Iván salvo darle la certeza de que, conmigo, está a salvo y que, cuando necesite escapar de esas cuatro paredes que le encogen el corazón, yo lo acogeré y lo escucharé.

Esta vez es distinta. Cuando él se queda dormido, decido buscar en internet, por enésima vez, desde que lo conocí a él, a quién acudir si te encuentras en una situación de violencia doméstica. Sé perfectamente que Iván no quiere contárselo a nadie. Teme por su madre, por lo que le pasaría si su padre se enterase, pero no puedo permitir que sigan así. Marco el número de la policía, pero los remordimientos no me dejan llamar. Vuelvo a mi cama e intento dormir. Antes de que el sueño me absorba me pregunto cuánto tardará Iván en rendirse.

 

Autora: Marta ASENSIO GONZÁLEZ

15 anys

Institut Salvador Dalí


 

 

SEGON PREMI                                                           Títol: Brisa del olvido

—“¿Cómo…”— 

Las vivencias que traen las nubes me incitan a dejar de someterme al viento. Un dibujo bajo el cual reinan las palabras “no me olvides” es mi único recuerdo por ahora. En él aparece una hermosa niña de pelo rubio que se deja llevar por la brisa. Esa chica me hace reflexionar, pero se marcha acompañada de una ráfaga de nostalgia. Sigo sin poder pronunciar la palabra que ronda mi mente durante este infinito huracán.

Una nueva imagen aparece. Me encuentro en un verdoso jardín, y una de las hermosas flores que lo pueblan se postra ante mis ojos. Es de un color azul recuerdo, con un centro amarillo que rememora los tiempos más alegres. La sujeta un anciano con mirada comprensiva. Además, transmite una extraña sensación que compunge mi corazón y no soy capaz de definir. De repente, la palabra “nomeolvides” invade mi ser. Ojalá poder retenerla hasta el punto de comprenderla. Mientras pienso en esto, el hombre me deja sola y ya no tengo constancia de haberme topado con ninguna flor de un color más azul que los recuerdos vacíos. Ese ignoto vocablo se mantiene ausente. Tendré que esperar a que me lo traiga el viento.

 

—“…me…”— 

Las criaturas juegan, y yo las observo sonriente. Un balón naranja que trae consigo momentos en los que yo llevaba las riendas del viento se acerca, y uno de los jóvenes me pide que se lo lance. Pero antes de hacer realidad su deseo la brisa me ha transportado de nuevo a lo que ya interpreto como mi casa. Es una morada indescriptible porque no encuentro palabras con un significado, por lo que decido olvidar y tratar de renovar mi mente con nuevas vivencias. Pero no las encuentro. He llegado, seguramente no por primera vez, a un punto muerto. La brisa se detiene y visualizo un futuro rojo. Ese color me avisa del peligro que comporta quedarse en blanco. La paleta de colores que hasta ahora pintaba mi existencia se diluye. Y, de golpe, un fondo negro.

 

—“…llamo?”— 

He oído algo. Una pregunta que puede darme la respuesta. En una simple brisa pasan la niña rubia, el anciano, los jóvenes. Parpadeo y se van, pero pretenden algo. Tal vez el propio viento ha querido devolverme una sensación que no sé definir, pero sé interpretar. Ahora estoy devolviendo el balón a los niños. Giro la cabeza y estoy enmarcando una obra de arte, miro mis manos y encuentro un anillo azul en mi dedo. El huracán colapsa hasta que, quizás por última o quizás por primera vez, algo retumba dentro de mí.

 

—Diana—pronuncio sin saber cómo. Unos gritos de euforia que no alcanzo a comprender llenan un sitio que el viento convierte en desconocido. La palabra se va, tal vez para no volver. El dibujo se rompe, la flor se marchita, los niños pierden el balón. En un momento de lucidez, el timbre de una de las escandalosas voces me resulta familiar. Pero ha sido un mero destello que ha alumbrado por un momento la paleta de colores. Los recuerdos han muerto… La brisa se los ha llevado…

 

Nomeolvides: género de plantas que simbólicamente se conoce como “flor del amor eterno”

 

Autor: Héctor LIDÓN RODRÍGUEZ

17 anys

Institut Estany de la Ricarda

 



TERCER PREMI                                                            Títol: Sí quiero

“¡Maya, date prisa que llegamos tarde!”

No contesto. Me mantengo en silencio. Rara vez me he visto vestida de un color tan puro y elegante como el blanco. Sostengo con fuerza un ramo de lirios, mis favoritos. Me hayo en una habitación iluminada tenuemente. Hace rato que contemplo mi reflejo en el espejo. Un rostro triste y sin alma se dibuja en él. Mis ojeras quilométricas han pasado a tener un color preocupante. Una lágrima se desliza por mi mejilla lentamente. Intento tranquilizarme. Expulso el aire contenido en mi pecho.


Oigo los pasos de mi madre que se acercan. Me sereno rápidamente. Entra resoplando:


“¿Hija, que haces así aún? Nos están esperando.”


Con sutileza, aplica colorete a mis pálidas mejillas. Seguidamente, me trenza el pelo como hace siempre. No la miro, aunque intercambio algún que otro monosílabo. Hace tiempo que mi madre no es la misma. La mujer a la que miro no es aquella que me hacía reír y me leía historias antes de dormir. De su boca no sale más que la misma frase una y otra vez: “Es por el bien de la familia”. Me siento indefensa y sola. Soy incapaz de articular palabra y dejo que las suyas se conviertan en eco. Levanto la mirada y me fijo que hay una estantería, la única de la habitación, polvorienta y devorada por la humedad. En ella hay tres libros. ¡Ay que haría yo sin mis libros! Mi refugio, donde el tiempo se detiene y todo es idílico. Mi escudo contra la ignorancia. Un mundo paralelo. El faro de mi vida. Pero todos esos pensamientos se desvanecen rápidamente cuando la puerta se abre de golpe.

 

Es la hora.

 

Mi madre me coge del brazo y juntas salimos de aquella habitación. Echo una última mirada a mis libros, a los que nunca volveré a ver. La melancolía y la pena inundan mi alma. A dos metros hay otra habitación más amplia. Las puertas están abiertas de par en par. En la entrada hay una gran multitud. Simultáneamente, se giran hacía mí y me abren paso. Una vez dentro, un escalofrío recorre mi cuerpo. Miro a mi alrededor. A mi derecha, mi familia, a mi izquierda, nada más que un grupo de gente desconocida que me mira con desprecio y suspicacia. Pero lo que de verdad importa, se halla al final del pasillo, en el altar. El miedo se apodera de mí. Allí estaba él, alto, delgado, sereno y confiado. Su pelo alborotado y peinado hacia un lado le delataba. Una abundante barba y mal cuidada tapaba gran parte de su cara. Iba trajeado con una corbata roja.

 

“Sí quiero.”

 

Tras musitar aquellas dos palabras que me harían su futura mujer, mi vida de niña inocente, pasaba a estar a merced de un hombre totalmente desconocido que me triplicaba la edad, convirtiendo mi vida esclava en un completo infierno sin fin.

 

 

Autora: Anna RODRÍGUEZ VALERO

16 anys

Institut Salvador Dalí

 



dimarts, 30 de març de 2021

 


Pel proper Sant Jordi d’aquest 2021, en edició promoguda per “tintablava” -aquest serà l’onzè Sant Jordi consecutiu amb publicació-, veu la llum el meu llibre Clarors. Poemari pratenc, un llibre que conté 254 poemes del format tanka japonès, amb 5 versos, sense rima i una sil·labació estricta 5-7-5-7-7. El llibre consta de 3 capítols, amb temàtica totalment pratenca:

1) Natura i territori; 2) Persones; 3) Bocins d’història.

He escrit el primer capítol amb inspiració poètica i evocacions; el segon, amb un pinzell de pintor impressionista; el tercer, amb una càmera fotogràfica. Bé, tot aquest simbolisme queda resumit en dir que l’instrument que he utilitzat és la paraula. Enmig de les turbulències tan dramàtiques que hem patit i patim, aquest vol ser un llibre amable.

Amb l’esperança que gaudiu  de la lectura reposada i amb llum natural del poemari, dir-vos també que el llibre -si us ve de gust- ja el teniu disponible a les llibreries del Prat.

Afegir que el pròleg l’ha escrit el poeta pratenc Jesús García Moreno i que les il·lustracions en color (tant de la portada com de l’interior) les ha creades la professora de dibuix i directora de cinema pratenca Rosa Delgado Leyva.

Vicenç Tierra,

President de tintablava

 

Volem comunicar-vos una molt bona i gran notícia, que per a nosaltres ha estat igualment un gran repte i també significa una gran alegria: el llibre commemoratiu del 10è Aniversari de la nostra associació ha arribat i ja tenim l’edició  a les mans. La seva trajectòria ha durat bastants mesos, ha estat feixuga, però s’ha acomplert l’objectiu de la seva publicació, amb la col·laboració de l’Ajuntament del Prat.

El llibre recull il·lustracions creades per alumnes de l’Institut Ribera Baixa amb la tutela de les professores Maria Alcaraz i Rosa Delgado Leyva, i, igualment, fotografies diverses dels actes de lliurament dels premis. Però, sobretot, ens presenta tots els textos guardonats del Premi Literari per a joves del Prat de “tintablava” al llarg d’aquest decenni. Els protagonistes del llibre, per tant, són els nois i noies dels centres educatius de secundària de la ciutat del Prat i, així  mateix, els professors dels esmentats centres, que -a més- han escrit el pròleg coral de l’edició.

Com bé sabeu, el Premi Literari que “tintablava” va crear, s’organitza anualment i té la col·laboració quant als premis a atorgar, de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament del Prat i també de l’Obra Social ”la Caixa”.

Cal agrair als membres dels tres jurats que dictaminen els treballs premiats en microrelats, poemes i relats socials i/o solidaris, la seva desinteressada dedicació a la tasca, que sabem que desenvolupen amb interès i molta il·lusió.

S'ha de palesar que aquest llibre té prohibida la seva venda (així ho va acordar la Junta Directiva de l'entitat), no es trobarà, per tant, a les llibreries i es distribuirà entre tota la comunitat educativa dels centres d'ensenyament secundari de la ciutat.