Pàgines

diumenge, 6 d’octubre del 2024

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la presentació del curtmetratge «BLUE», de Rachel García i Alba Piulachs

DIJOUS 19 DE SETEMBRE DE 2024

SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH


Les llums de la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech s'encenen de cop i enlluernen l’escenari en picat. La imatge mostra un pla obert del recinte, on més de quaranta persones (fregant l’aforament de la sala) s’han arreplegat per gaudir de l’estrena del curtmetratge Blue, la darrera obra dirigida per la Rachel García i l’Alba Piulachs. La Rachel és graduada en Comunicació Audiovisual per la UIC (2024), ha treballat en la redacció d’informatius de Radio Nacional de España i és vocal de la junta de Tintablava. L’Alba també ha estudiat la mateixa carrera, ha treballat en la producció d’informatius a Radiotelevisión Española i ara forma part del departament de comunicació d’una empresa de moda. Totes dues reben un fort aplaudiment del públic, on també es troben els actors Karen Manzanares i Gabriel Alcalá, que interpreten els personatges principals de la filmació.
L’acció es concentra a l’escenari, on l’Aguas Rodríguez comença a llegir la sinopsi de l’obra abans de
començar la projecció. La seva figura queda emmarcada en un pla americà mentre recita: «Una noia decideix anar a una cita a cegues i en arribar descobreix que la seva cita és el seu ex. Això porta a moments incòmodes i melancòlics, fins a la revelació d'un secret». El curtmetratge queda a l’altura de les expectatives; com bé expliquen més tard les directores, es tracta d’una història d’amor sense final feliç on els records distorsionen la situació de cadascun dels personatges. És una antítesi de les pel·lícules Disney que, per la seva il·luminació tènue i els plans propers i íntims, recorda a altres obres cinematogràfiques com Cites i Abans de l’alba.
En quant els crèdits desapareixen, la imatge es retira de la pantalla fins a arribar a un pla conjunt de les dues directores i el Jesús García, que dona peu a la presentació. Entre totes les qüestions que es plantegen, destaquen l’origen de l’obra a les classes de guió de la carrera i l’equip que hi ha darrere de la filmació, unes quinze persones per a un total de sis minuts. Actors, productors i ajudants han fet possible Blue, fet que demostra un cop més la feinada que comporta el setè art. Tot i això, el
públic simbolitza una gran recompensa, i tant la Rachel com l’Alba es mostren satisfetes amb el missatge que volien transmetre; la paraula «blue» no només fa referència a la samarreta blava d’uns dels protagonistes, sinó que també vol dir «trist» en anglès.
El centre d’atenció es retira de l’escenari per passar al torn de preguntes. Diversos primers plans van i venen a mesura que el públic fa preguntes sobre la presentació. Els comentaris van des de suggeriments sobre afegir-hi subtítols en català i
anglès, elogis a la banda sonora i preguntes sobre una possible segona part. La Rachel i l’Alba
comenten que l’àudio va representar un gran entrebanc a causa de les gravadores de la universitat, però que la professionalitat dels actors les va facilitar la direcció durant el rodatge. Des de l’storyboard al muntatge final, havien preparat el projecte fil per randa.
Una ronda d’agraïments i forts aplaudiments conclouen la presentació. El pla, que estava emmarcant la Rachel i l’Alba, s’allunya fins al darrere de la sala i comença a enfosquir-se de forma progressiva. Tot i que ningú no ho veu, una paraula envaeix el centre de la imatge, que ja s’ha ennegrit del tot. El terme en qüestió diu: «Continuarà».




Per l’Alicia Gadi
Fotografies de la Judith Albero i la Naomi Gómez

dimecres, 25 de setembre del 2024

Crònica d'en Jesús García sobre la presentació del llibre «VITIPÈDIA. PARAULES AMB VIDA» d'en Vicenç Tierra

Dimecres 18 de setembre de 2024

Sala d’actes del Cèntric Espai Cultural 


Tota presentació d'un nou llibre guarda certa relació amb una representació teatral, té la seva part de litúrgia que eleva el fet a la categoria de ritu, d'esdeveniment social únic en tractar-se de la presentació en societat no només de l'autor, sinó també d'una part de la seva intimitat que, sense poder-ho evitar, els interlocutors l'aniran arrencant pas a pas, per a millor il·lustració dels presents.

A l'entrada, públic saludant-se entre si mentre busquen amb la mirada l'autor que es multiplica, intentant arribar als uns i als altres agraint-los la seva presència... Els focus il·luminen tres butaques buides al centre de l'escenari i, de sobte, a la pantalla es projecta una imatge de la portada del llibre a presentar, els llums de la sala s'atenuen i, donant les gràcies al públic per la seva presència, el presentador comença l'acte...

Un preludi a escenari buit en què es parla sobre l’autor i la seva obra preparant el públic per a la immediata presència a la tarima de dos il·lustres professors de Llengua i Literatura Catalana: Alba Sabaté i Joan Puigmalet, flanquejant l'autor... I amb ells comença la part més intensa, la més esperada pel públic...

Els experts van exposant els detalls del llibre que, per atractius i originals, més han cridat la seva atenció, aconseguint, pas a pas, que l'autor, davant del seu públic, vagi desgranant l'origen de la inspiració que el va motivar, dubtes i canvis sobre l'esborrany fins a trobar un format final acceptable. Sinceritat expositiva que, al meu entendre, humanitza el Vicenç posant de manifest la seva senzillesa.

L'acte va seguir amb la lectura, com a entrant, d'algunes parts del llibre a càrrec de la Magda Ardiaca, presidenta d'Amics del Prat, el Mariano Martínez, poeta, i pel Jesús García Moreno president de Tintablava, que varen ser acompanyats al teclat, amb molt acert, pel Javier Martínez.

Magda Ardiaca, va tancar la presentació amb unes paraules de reconeixement per a Vicenç Tierra, per a totes les persones que van participar en l'acte, i per al públic assistent.



Per Jesús García Moreno

Fotografies d'en Quim Torrent

dissabte, 1 de juny del 2024

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la presentació del llibre «PECES ABISALES» de Rosa Ribas

Dimarts 28 de maig de 2024

Sala d’actes del Cèntric Espai Cultural


Els peixos abissals són espècies que es caracteritzen per viure a les profunditats de l’oceà, allà on no incideix la llum del sol. Gairebé com si fossin part del mateix ecosistema, la Rosa Ribas i el Jesús García es reuneixen davant d’un públic que s’ha apropat a l’escenari, atrets per la claredat dels focus. La sala d’actes del Cèntric Espai Cultural és plena de gom a gom, i tots dos ponents estan a punt de capbussar-se en un col·loqui sobre el darrer llibre de l’autora, una obra que parla del camí de l’escriptura des de la seva experiència: Peces abisales, publicat per Tusquets Editores.

La sala s'enfosqueix una mica i es converteix en un mar de foscor per donar peu a l’esdeveniment. La presentació comença amb una petita introducció de la Rosa Ribas, que ha tornat al Prat de Llobregat després de trenta anys vivint a Alemanya. Ha publicat un llibre totalment diferent de la novel·la policíaca a la qual està acostumada, com bé diu ella, per una necessitat natural a partir de la mudança;

d’un desarrelament de tots els llocs i objectes que formen part de la seva identitat. «Els peixos abissals tornen al seu origen», però aquest origen no només és un lloc físic, sinó també una vida inundada de pors i complexos que l’han convertit en l’escriptora que és avui dia.

La Rosa Ribas forma part de Tintablava des del 8 de juny del 2010, però ja n’era de narradora molt abans que es creés l’entitat ―que aviat farà quinze anys―. La seva infantesa va marcar un punt d’inflexió com a escriptora: la miopia li va permetre imaginar un món que no podia veure «extrapolant allò petit a allò gran», i la ficció la va ajudar a fer front als terrors nocturns que sofria en

conseqüència. Totes aquestes històries que intercanvia amb el Jesús estan calats d'experiències aparentment divertides, però recalca que aquest sentiment només és una qüestió de perspectiva.


Tot i que les històries que es mencionen a la presentació són força simpàtiques, la Rosa Ribas s’assegura d’ensenyar que de vegades l’escriptura representa un camí tan fosc com el fons marí; des de les seves manies als tòpics romàntics ―com els autors que afirmen que el seu interès per la lectura prové dels contes que els seus avis els llegien cada nit― a la por al full en blanc i al rebuig de les editorials. Tots els escriptors coneixen la importància de

la perspectiva narrativa, per què no aplicar-la també a la vida real? Com explica a l’obra: «En De cómo recibí mi herencia, Dorothy Gallagher cuenta que [...]: “Cuando te pasa algo así en público, es mejor ir bien vestida”».

S’apropa l’hora de finalitzar la presentació. Després d’un torn de preguntes, el Jesús concedeix un obsequi a l’autora i comença la signatura d’exemplars. La cua de lectors que abans escoltaven el col·loqui amb avidesa s’allarga fins a la meitat de la sala. La contraportada del llibre menciona que «La escritura es sin duda un pez abisal que, con la luz propia de la ironía, nos conduce a las zonas más profundas». Però és també l’escriptura la que ha aconseguit reunir tantes persones en un lloc i que, a més a més, s’hagin sentit com peixos a l’aigua en un món tan desconegut per a molts.

Per l'Alicia Gadi

Fotografies d'en Quim Torrent

dimarts, 30 d’abril del 2024

TEXTOS GUANYADORS DEL CONCURS LITERARI DE TINTABLAVA 2024

Patrocinat per                             amb la col·laboració de 



XIIIè CONCURS LITERARI DE MICRORELATS

PRIMER PREMI                                                

Títol: Medusa 

L'aigua et cau per l'esquena. Sabó de roses i clavells. Unes mans tremoloses et freguen la pell.

Esborres les que t'han convertit en serps i pedres, en uns ulls de cristall; roba a terra, tempestat a un rostre amarat, un crit que puja per la gola, com si tot fos presagi d’un final. I creus que el tacte invisible quedarà allà per sempre, cremant, i et dius a tu mateixa que només has d'esperar.

La saviesa et castiga, ets la culpable del que ha passat; les marques d'urpes al teu cos segueixen sagnant.

Autora: Lucía JARABO

17 anys

IES Salvador Dalí


SEGON PREMI                                                

Títol: Buidor

Al meu pit hi ha un buit. Me’l miro. No hi ha res. No sento res. No crido ni m’espanto. Passo la mà i travesso el forat on hauria de ser el meu cor, no em fa mal ni fàstic, és una sensació estranya, però només això, una sensació. No tinc ganes de res, només vull cridar ben fort fins a quedar-me sense veu. Crido. Noto un nus a la gola, fort i punxant. De sobte, una llàgrima comença a caure per la meva galta. Ploro. Ploro tant com puc. No retinc res. Ara sento pau, i el meu buit ja no és un buit. 

Autora: Mar IZQUIERDO

17 anys

IES Salvador Dalí


TERCER PREMI                                                    

Títol: Aniversari

Bufar les espelmes, un compte enrere que no saps quan pararà, a través de foc que il·lumina el petit dolç rodó. Cares que venen i se’n van. Amb el temps l'u és déu, el vint, quaranta i el cinquanta, setanta. El cercle continua i quan no et toca ser protagonista, mires des de fora el pas del temps, veloç i silenciós, esperant el moment, el moment en què aquella espelma que semblava interminable s’apaga per sempre.

Autora: Núria VILLATE

18 anys

IES Salvador Dalí


XIè CONCURS LITERARI DE POEMES

PRIMER PREMI                                         

Títol: Soneto a un Amor con Cuidado 

Permíteme ingresar sin ningún ruido,
con el más solemne y formal derecho,
y, en el rincón más hondo de tu pecho,
deja que mi amor entone sonido.
Residiré sutilmente y escondido,
viviré de cuidarlo, y satisfecho
de asombrosos lugares 
que Dios ha hecho,
este sitio mío, no más te pido.
Y no quiero fama, no quiero nada.
Ni el afable calor de la victoria,
ni riqueza, por tantos, codiciada.
Quiero mi alma grabar en tu memoria,
quiero encontrar mi brillo en tu mirada,
y en tus sueños poder ser tu gran gloria...

Autora: Sara AJTIRAH  

16 anys

INS Estany de la Ricarda


SEGON PREMI                                              

Títol: Ferides 


Sis punyals fets de corda tallen els meus dits freds
que sacsegen amb força: les llàgrimes, l’alè,
les paraules no dites, i la flaire de cafè.
Trobaré la manera de dir-ho?
Potser mai tornaré, vull cridar-li, a la nit,
vull sentir els sis punyals de corda,
desfer-me de la mà, els pulmons sense aire,
cor trist ara s’ofega, els meus dits freds l’estrenyen;
Cor trist ara calla, no diu res, no canta,
esquinça la guitarra, poeta morta en desgràcia.

Autora: Lucía JARABO

17 anys

IES Salvador Dalí


TERCER PREMI                                               

Títol: Vine, vine amb tot 


Vine,
vine amb tot.
Mai s'arriba tard
a un amor predestinat.
Vine,
vine sense res.
L'amor són dos cossos
connectats en una ànima.
La màgia de trobar,
i la sort de coincidir.
Al final,
les ànimes bessones es troben
perquè tenen el mateix amagatall,
però si algun dia
em trobessis a faltar...
Recorda que jo mai me’n vaig voler anar.
Aquest ha estat el meu últim intent.
Millora i fes-ho per tu
i si el destí ho vol,
ens tornarà a unir.

Autora: Inés ALCÁZAR

17 anys

INS Estany de la Ricarda


Accèssit (acord Jurat)

Títol: Lluita escolar

Em llevo al matí                              
i no tinc ganes de sortir,
a l'institut haig d'anar 
i la tortura torna a començar.

No m'agraden les mirades
que sento en passar
de persones maleducades
que em tracten fatal.

Em criden a l'orella,
em trenquen els deures,
em trepitgen, em peguen
i diuen coses de mi 
que no són certes.

Però el divendres tot passarà
i en pau dos dies podré estar,  
ja que encara que ells em vulguin destrossar
la meva llum interior no s'apagarà.

Autora: Laura GIMÉNEZ

17 anys 

INS Estany de la Ricarda 



VIIè CONCURS LITERARI DE RELATS SOLIDARIS I/O SOCIALS

PRIMER PREMI                               

Títol: Trobant la llum en la foscor

El vent gèlid bufava amb ferotgia aquella nit, com si portés amb si els sospirs dels qui necessitaven ajuda. Els carrers de la ciutat, enfonsats per l'ombra de la desesperança, ressonaven amb el so esfereïdor dels passos apressats dels desvalguts. Entre aquest mar de penúries, hi havia en Marc, un home amb una història tan trista com els carrers que recorria.

En Marc, amb els seus ulls cansats i una barba descuidada, es movia entre les ombres amb una missió clara: buscar els desemparats que morien de fred a les voreres. Cada nit, sortia de casa seva amb una motxilla plena de mantes i aliments, i es convertia en el guia dels sense sostre, un far en la foscor de la indiferència.

Aquesta nit, però, la tristesa s'havia adherit a les seves passes com una ombra insistent. Enmig dels carrers tacats de foscor, va trobar una figura embolicada en un cobertor vell. Era una dona, la mirada vidriosa i els llavis blaus per la fredor. En Marc es va apropar amb pas silenciós i li va oferir una manta, amb la seva ànima ressonant en cada paraula.

"Estàs bé?", preguntà amb una veu que portava el pes dels plors no plorats.

La dona el va mirar amb ulls que reflectien el buit de la solitud. "Ja no sé què és estar bé", confessava amb una veu que semblava desfeta pel temps.

Aquelles paraules van ressonar en el cor de Marc com una melodia desafinada. Va seure al costat de la dona, compartint la seva càrrega de dolor i soledat. Mentre el fred penetrava els seus ossos, la calidesa de la solidaritat irradiava entre ells com un escut contra la desesperança.

La dona li va revelar la seva història, una narrativa marcada per la tragèdia i la pèrdua. En Marc escoltava amb una atenció infinita, absorbint cada paraula com si fos una ofrena sagrada. En aquell moment, no existia res més que la connexió entre dues ànimes en el buit del món.

Després d'hores de conversa, quan els primers rajos de sol tímidament començaven a trencar la nit, la dona es va aixecar amb una nova llum als ulls. I amb un somriure cansat, però sincer, va agrair-li a Marc pel seu coratge i la seva empatia.

"Potser no puc canviar el món", va dir en Marc, "però si puc fer una mica de diferència en la teva vida, ja ha valgut la pena."

La dona es va envoltar de nou amb el seu cobertor, però aquesta vegada, semblava que portava una part de l'esperança que Marc li havia donat. I mentre Marc observava com s'allunyava, va comprendre que la solidaritat no només estava en els actes heroics, sinó també en les petites interaccions humanes que il·luminaven els cors més foscos.

Així, amb un somriure humit en els llavis i un sentiment de gratitud en el cor, en Marc continuà el seu camí, sabent que, malgrat la tristesa del món, sempre hi hauria una llum de solidaritat que brillaria en la foscor.


Autor: Nikola HONDAYA 

17 anys

IES Salvador Dalí


SEGON PREMI                                       

Títol: Un cel lliure

Cada dia escolto bombes caient sobre nosaltres matant companys, cases i records. Cossos i memòries es troben sota enderrocs que ens recorden al nostre final, aixafats per una roca imponent i mancada de vida, com els que detonen els míssils que cauen sobre nosaltres.

Decideixo observar per la finestra. L'únic que es veu són les runes de la nostra llar, ara feta miques i envoltada d'un fum que limita el pensament. Una boira que ens empresona i ens impedeix veure més enllà d’aquest desastre, ofegant-nos amb el pas dels segons.

La meva germana asseguda al meu costat mira pacientment l'horitzó. Decideix mirar-me als ulls, i amb una cara inexpressiva em pregunta si això s'acabarà algun dia. Que si el món és tan bonic com diuen, per què no tots hi podem viure en ell? Mentre pensava en la resposta, l'únic que podia fer era adonar-me del que aquest trist i cruel món li havia fet a la meva germaneta. Una nena innocent, víctima d'un problema d'adults jugant a governar com nens, que no accepten que la seva infantesa hagi acabat i hagin de prolongar-la sense importar que altres encara no hagin començat a viure-la. Sense importar que dins d'aquest pati de jocs també hi viuen nens desitjant poder jugar en tranquil·litat. Patint en silenci, ara ja sense pares o qui parli per ells. Nens que no saben res del món, però coneixen la seva pitjor cara.

Tots els llocs per amagar-nos han sigut aniquilats, i l'únic que queda és jugar a tocar i parar en clar desnivell, contra un grup millor que el teu i on el que queda és abandonar la partida permanentment. Plorar pels teus, que van perdre contra els caçadors, pels que no van tenir pietat per ells.

Els ocells que anteriorment volaven sobre nosaltres han desaparegut. Van renunciar a la seva llibertat i van acabar caçats injustament, rendits davant dels peus dels caçadors, que només maten per diversió. Som preses que busquem viure en pau en un món on sobreviu el que abans caça el seu enemic. Ara, només podem veure la crua realitat que reflecteix aquesta finestra, desitjant que la pròxima fletxa no caigui de casualitat sobre els nostres caps.

Però algun dia podrem veure el cel que tant temem, sense la por que caigui un convidat inesperat. Un cel clar d'aquesta boira freda i negra que ens envolta, on els ocells puguin tornar a volar feliçment. On se senti cantar el vent i no l'esclat que ressona als nostres cors i ens fa perdre la son. Un cel lliure, on els nens puguin volar sense por de ser caçats; digne d'un somni.

I encara que no ho aconseguim aquí en vida, alguna vegada ens trobarem després de la mort. Tu ja m'has avançat, com aquelles vegades quan corríem lliures jugant a les curses. Sempre em guanyaves i aquesta vegada també ho has fet.

Però espero que allà on siguis, puguis volar lliurement i amb calma, perquè saps que encara que jo sigui aquí a terra, cada dia prego per trobar-te als meus somnis, separats per aquesta petita línia entre la vida i la mort. No et preocupis per mi, tu només vola alt, petita germaneta.


Autora: Sara AJTIRAH  

16 anys

INS Estany de la Ricarda


TERCER PREMI                                     

Títol: Silencis trencats

Entre els carrers bulliciosos i els edificis que s'alcen com a titans a la ciutat, ella llisca pels carrers com fantasma, el seu cor batega al ritme d'una melodia trista i unànime.

Cada pas sembla un desafiament insuperable, cada cantonada un recordatori de la foscor que s'ha instal·lat al seu interior. La violència, com un cicló despietat, ha arrasat totalment amb ella, deixant darrere seu un paisatge de dolor i desesperació.

Ella es qüestiona, per què jo?

És sentenciada com a culpable, ella que tornava a casa després d’un dia de treball. La contradicció; la víctima en té la culpa. És assenyalada. Les paraules cauen en orelles sordes, les llàgrimes s'evaporen en un mar de formalitats. La llei, en la seva rigidesa implacable, sembla ignorar el crit esgarrifós de la seva ànima ferida. Marinera nàufraga en un oceà immoral, lluitant per mantenir-se a la superfície enmig de la tempesta.

Els mitjans, amb els llums enlluernadors i les càmeres enceses, converteixen la seva tragèdia en un espectacle per al món sencer. Cada notícia és un cop de remordiment, cada titular és un punyal al cor. La seva intimitat es converteix en moneda de canvi en un mercat de morbositat.

Ella es pregunta, quan tornaré a tindre privadesa? Aquella que li va ser robada amb atrocitat.

La solitud, com un mantell fosc, l'embolcalla a la seva abraçada gèlida. Se sent com una estranya a la seva pròpia pell, una ombra perduda en un mar de rostres desconeguts.

L’eco del seu propi patiment ressona en el buit de la seva ànima, recordant-li constantment el seu abusiu aïllament.

Ella es pregunta, qui m’abraça i em recull amb seguretat si les mateixes forces m’evadeixen? Algú em creu?

La por, com un espectre amenaçador, la persegueix a cada pas. Cada ombra és un record, cada soroll és un perill potencial. Se sent com una presa acorralada, atrapada en un laberint de temors i malsons. Es pregunta si alguna vegada podrà ser alliberada de les cadenes flagrants que la lliguen, si es podrà tornar a sentir segura en un món que sembla haver perdut tota la seva humanitat.

Ella es pregunta, quan tornaré a sentir-me lliure i segura?


Autora: Idaira Piñol 

17 anys

IES Salvador Dalí


Menció Honorífica al Concursant més jove del Certamen Relats Solidaris i/o Socials

Títol: Un Faro de Esperanza en la Lucha contra la Fiebre Mediterránea Familiar

En un pintoresco pueblo a orillas del Mediterráneo, llamado el Prat Llobregat, vive Arnau, un joven cuya vida ha estado marcada por la lucha contra la fiebre mediterránea familiar, una enfermedad genética que afecta a su familia desde generaciones atrás. A pesar de los desafíos físicos y emocionales que enfrenta a diario, Arnau es un ejemplo de valentía y determinación.

Desde que recibió su diagnóstico, Arnau decidió convertir su experiencia en una oportunidad para ayudar a otros que padecen la misma enfermedad. Con el apoyo incondicional de su familia y amigos, se propuso dedicar su vida a crear conciencia y apoyar a quienes luchan contra la fiebre mediterránea familiar. Arnau se involucró activamente en organizaciones solidarias y grupos de apoyo, donde encontró una red de personas comprensivas y solidarias. Juntos, trabajaron incansablemente para proporcionar recursos, información y consuelo a aquellos que se enfrentan a los desafíos de esta enfermedad. Organizaron charlas informativas, eventos benéficos y campañas de concienciación para promover una mayor comprensión sobre la fiebre mediterránea familiar. A través de su labor solidaria, Arnau logró derribar estigmas y promover una visión más comprensiva y empática hacia quienes luchan contra esta enfermedad. 

Su valentía inspiró a otros a no rendirse y a buscar la luz en medio de la adversidad. Con el tiempo, Arnau se convirtió en un símbolo de fortaleza y esperanza. Su dedicación y empatía marcaron la diferencia en la vida de muchas personas, brindándoles consuelo y aliento en sus momentos más oscuros. Su historia se convirtió en un faro de esperanza para todos aquellos que enfrentan desafíos similares. 

A pesar de los obstáculos que enfrenta cada día, Arnau continúa su labor solidaria con pasión y determinación, recordándonos a todos que el amor y la compasión pueden marcar una gran diferencia en la vida de quienes luchan contra la fiebre mediterránea familiar. Y gracias a su enfermedad ha podido escribir historias como esta. 

Autor: Arnau VILA 

14 anys 

INS Estany de la Ricarda 

dilluns, 29 d’abril del 2024

CRÒNICA DE L’ACTE DE LLIURAMENT DE PREMIS DEL CONCURS LITERARI TINTABLAVA 2024

LLIURAMENT DE PREMIS DEL CERTAMEN LITERARI TINTABLAVA 2024 PER A JOVES DEL PRAT 

XIII de Microrelats, XI de Poemes i VII de Relats socials i/o solidaris 

DIJOUS 24 D’ABRIL DE 2024


L'endemà de Sant Jordi, encara amb la ressaca de llibres i roses desdibuixades, ens retrobem a la Sala d'Actes del Cèntric per celebrar i fer efectiu el lliurament dels premis del Certamen Literari Tintablava per a Joves del Prat.

Dins d'un ambient distès, presentat per Naomi Gómez i Oriol Garcia, la Dèbora García, regidora d'Esports i Joventut de l'Ajuntament del Prat, agraeix a Tintablava l'organització d'aquest Certamen i anima el jovent a no deixar d'escriure, "perquè les vostres paraules tenen molta força". En Jesús García, president de Tintablava, ho corrobora i agraeix la col·laboració de l'Ajuntament, de la llibreria Drac-Atenea i del 9Cèntric, per fer possibles aquests premis; així com dels membres del professorat que animen el seu alumnat a participar-hi. Satisfet, ens avança que enguany els treballs presentats ja s'acosten als nivells de pre-pandèmia (110 escrits, dels quals: 41 microrelats, 33 poemes i 36 relats socials o solidaris), la majoria escrits en català (un 75% del total) i per noies (un 80% de la participació).

Alhora ens recorda que s'atorguen tres premis per a cada modalitat consistents en 150€ per al 1r Premi, 100€ per al 2n i 50€ per al 3r; tots ells a bescanviar per béns culturals en negocis locals. A més, per als primers premis, també un dinar per a dues persones al 9Cèntric. Però sens dubte el millor premi és poder compartir els seus escrits amb nosaltres i també al blog de Tintablava: un reconeixement al seu esforç i a la seva capacitat creativa, tot i les dificultats que els respectius jurats tenen per escollir-ne només tres. Per això, en representació al bon fer de la resta de participants, s'atorga també un reconeixement al participant més jove no premiat.

Tot seguit, la Naomi i l'Oriol han anat enunciant els textos premiats d'enguany:

XIII de Microrelats: 
1r Premi: MEDUSA de Lucía Jarabo ["un crit que puja per la gola, com si tot fos presagi d'un final"]
2n Premi: BUIDOR de Mar Izquierdo ["Ploro. Ploro tant com puc. No retinc res"]
3r Premi: ANIVERSARI de Núria Villate ["Amb el temps l'u és déu; el vint, quaranta; el cinquanta, setanta"]

XI de Poemes:
1r Premi: SONETO A UN AMOR CON CUIDADO de Sarah Ajtirah ["quiero encontrar mi brillo en tu mirada"]
2n Premi: FERIDES de Lucía Jarabo ["Trobaré la manera de dir-ho?"]
3r Premi: VINE, VINE AMB TOT d'Inés Alcázar ["L'amor són dos cossos connectats en una ànima"]
Accèssit (acord Jurat): LLUITA ESCOLAR de Laura Jiménez ["No m'agraden les mirades que sento al passar"]

VII de Relats socials i/o solidaris:
1r Premi: TROBANT LA LLUM EN LA FOSCOR de Nikola Hondarza ["... i es convertia en el guia dels sense sostre, un far en la foscor de la indiferència"]
2n Premi: UN CEL LLIURE de Sarah Ajtirah ["Una nena innocent, víctima d'un problema d'adults jugant a governar com nens..."]
3r Premi: SILENCIS TRENCATS d'Idaira Piñol ["... cada titular és un punyal al cor"]

I entre timideses, inquietuds i satisfaccions, tothom ha pogut llegir en públic els seus escrits premiats, agraint prèviament a la família, als mestres, al jurat, a Tintablava i/o a les amistats, tot el suport que han rebut per arribar fins aquí. Sens dubte, una vetllada amb caliu. Un jovent que promet!

Sigui com sigui, el més important és que sabem que aquesta fita no és un punt i final per les persones guardonades ni per la resta de participants, sinó que tan sols és un punt i seguit que desitgem que els obri moltes portes d'ara endavant.

Feu el que feu no deixeu mai d'escriure!

Per la Núria Abelló
Fotografies d’en Quim Torrent





dilluns, 22 d’abril del 2024

Crònica de l'Anna Colominas sobre la xerrada-col·loqui «Abans tot això eren camps» a càrrec de la Núria Abelló, en Jaume Puig i en Pau Rodríguez

 DIMARTS 16 D’ABRIL DE 2024


Asseguts en butaques, els tres ponents van conversant animadament mentre, entre salutacions i alegres retrobaments, anem omplint la sala d’Actes. Ja fa set anys d’aquella primera presentació en la qual, sobrepassant les expectatives i a últim moment, vam haver de desplaçar-nos a l’Auditori de tanta gent que va assistir!

Amb motiu de la reedició dels llibres Pagesos i pageses del Prat i Més pagesos i pageses del Prat, el president de Tintablava, en Jesús Garcia, ens explica que després de realitzar dues exitoses presentacions de llibres fora del Prat (una a la Llibreria Ona de Gràcia, a Barcelona, i l’altra a la Biblioteca La Ginesta de Begues), avui tenim de nou el plaer de compartir un espai de conversa entorn la pagesia local en un format amè conduït per l’historiador Pau Rodríguez.

Engrescada amb la temàtica i abans d’iniciar el col·loqui, l’escriptora Núria Abelló en

avança que està preparant un tercer llibre sobre els reptes de present i futur de la pagesia i que portarà per títol "Joves pagesos i pageses del Prat". I és que ens recorda que aquests dos llibres acabats de reeditar estan dedicats íntegrament a explicar les circumstàncies de la vida dels pagesos i pageses d’una època que ens queda llunyana i en els quals hi ha recollides les arrels i vivències d’alguns testimonis que ja no estan entre nosaltres. Uns llibres de lectura senzilla i amena basats en històries personals, com indica en Pau, i que tenen molt valor pels historiadors ja que els hi és més complicat arribar a conèixer aquestes vivències.

Com a Enginyera Tècnica Agrícola i casada amb un fill de pagès, la Núria ens explica que gràcies a Tintablava i a en Vicenç Tierra va trobar l’oportunitat d’escriure aquests llibres que recullen la memòria històrica d’aquest món pagès inicialment tant fascinant i desconegut per a ella. Amb la idea de realitzar entrevistes a diferents famílies pageses del Prat, aviat es va adonar que mantenir una conversa li permetia recollir millor el com funcionava una unitat familiar pagesa. A partir d’aquí ens detalla com ha elaborat l’estructura dels llibres, sintetitzant i endreçant les converses, que abans de donar-les per tancades les validava amb cada un/a dels pagesos i pageses entrevistats.

Des de la seva vessant d’historiador i com a cofundador de la Col·lecció etnològica Puig-

Cases, en Jaume Puig ens afirma que en el món de pagès "no s’hi entra, sinó que hi neixes; tot el teu entorn familiar, el teu paisatge i el teu vocabulari hi són a dins". I ens ho detalla amb exemples com les primeres feines de sembrar i acompassar al camp, anar a vendre al Born a Barcelona, portar el cavall, escoltar la trencadissa d’ous del corral de les gallines, gestionar el gènero, estalviar per quan no hi havia una bona collita... Era un estil de vida concret que t’ensenyava aquest ofici tant complet, que alhora sempre depenia de factors externs que un no dominava, com la meteorologia i els plans d’urbanisme de les administracions públiques. 

Escoltant la conversa entre el Pau, la Núria i en Jaume, entrem a conèixer sobre les estructures familiars i els rols dins d’una casa de pagès (els homes que fan tot el circuit tancat de la producció i les dones que són les que sostenen la infraestructura de la casa i les que tenen més integrat el relat familiar); així com l’evolució del paisatge pratenc a partir 

dels canvis generacionals vinculats a la producció i la comercialització del gènero (l’època de l’exportació a Europa de l’enciam francès, l’època de la post guerra i la producció per al mercat barceloní i català, l’època daurada de l’embarc, el canvi del Born al Mercabarna...) i fins a l’evolució dels canvis d’hàbits de la pagesia (de treballar amb bestiari a treballar amb tractor, del canvi d’èpoques per a sembrar, el descens en el relleu generacional...).

I acabem el col·loqui amb una ronda d’explicació d’experiències i vivències per part de persones del públic provinents de famílies pageses i amb altres aportacions curioses sobre la quantitat de mujades conreades i la feina d’espigolar (recollir del camp les restes de la recol·lecció anterior).

Esperarem amb ganes el tercer llibre de la Núria per seguir espigolant i recopilant vivències de la vida pagesa del Prat! Visca la pagesia local i de Km0!

Per l'Anna Colominas Abelló

Fotografies d'en Quim Torrent