Patrocinat per amb la col·laboració de
XIIIè CONCURS LITERARI DE MICRORELATS
PRIMER PREMI
Títol: Medusa
L'aigua et cau per l'esquena. Sabó de roses i clavells. Unes mans tremoloses et freguen la pell.
Esborres les que t'han convertit en serps i pedres, en uns ulls de cristall; roba a terra, tempestat a un rostre amarat, un crit que puja per la gola, com si tot fos presagi d’un final. I creus que el tacte invisible quedarà allà per sempre, cremant, i et dius a tu mateixa que només has d'esperar.
La saviesa et castiga, ets la culpable del que ha passat; les marques d'urpes al teu cos segueixen sagnant.
Autora: Lucía JARABO
17 anys
IES Salvador Dalí
SEGON PREMI
Títol: Buidor
Al meu pit hi ha un buit. Me’l miro. No hi ha res. No sento res. No crido ni m’espanto. Passo la mà i travesso el forat on hauria de ser el meu cor, no em fa mal ni fàstic, és una sensació estranya, però només això, una sensació. No tinc ganes de res, només vull cridar ben fort fins a quedar-me sense veu. Crido. Noto un nus a la gola, fort i punxant. De sobte, una llàgrima comença a caure per la meva galta. Ploro. Ploro tant com puc. No retinc res. Ara sento pau, i el meu buit ja no és un buit.
Autora: Mar IZQUIERDO
17 anys
IES Salvador Dalí
TERCER PREMI
Títol: Aniversari
Bufar les espelmes, un compte enrere que no saps quan pararà, a través de foc que il·lumina el petit dolç rodó. Cares que venen i se’n van. Amb el temps l'u és déu, el vint, quaranta i el cinquanta, setanta. El cercle continua i quan no et toca ser protagonista, mires des de fora el pas del temps, veloç i silenciós, esperant el moment, el moment en què aquella espelma que semblava interminable s’apaga per sempre.
Autora: Núria VILLATE
18 anys
IES Salvador Dalí
XIè CONCURS LITERARI DE POEMES
PRIMER PREMI
Títol: Soneto a un Amor con Cuidado
Permíteme ingresar sin ningún ruido,
con el más solemne y formal derecho,
y, en el rincón más hondo de tu pecho,
deja que mi amor entone sonido.
Residiré sutilmente y escondido,
viviré de cuidarlo, y satisfecho
de asombrosos lugares
que Dios ha hecho,
este sitio mío, no más te pido.
Y no quiero fama, no quiero nada.
Ni el afable calor de la victoria,
ni riqueza, por tantos, codiciada.
Quiero mi alma grabar en tu memoria,
quiero encontrar mi brillo en tu mirada,
y en tus sueños poder ser tu gran gloria...
Autora: Sara AJTIRAH
16 anys
INS Estany de la Ricarda
SEGON PREMI
Títol: Ferides
Sis punyals fets de corda tallen els meus dits freds
que sacsegen amb força: les llàgrimes, l’alè,
les paraules no dites, i la flaire de cafè.
Trobaré la manera de dir-ho?
Potser mai tornaré, vull cridar-li, a la nit,
vull sentir els sis punyals de corda,
desfer-me de la mà, els pulmons sense aire,
cor trist ara s’ofega, els meus dits freds l’estrenyen;
Cor trist ara calla, no diu res, no canta,
esquinça la guitarra, poeta morta en desgràcia.
Autora: Lucía JARABO
17 anys
IES Salvador Dalí
TERCER PREMI
Títol: Vine, vine amb tot
Vine,
vine amb tot.
Mai s'arriba tard
a un amor predestinat.
Vine,
vine sense res.
L'amor són dos cossos
connectats en una ànima.
La màgia de trobar,
i la sort de coincidir.
Al final,
les ànimes bessones es troben
perquè tenen el mateix amagatall,
però si algun dia
em trobessis a faltar...
Recorda que jo mai me’n vaig voler anar.
Aquest ha estat el meu últim intent.
Millora i fes-ho per tu
i si el destí ho vol,
ens tornarà a unir.
Autora: Inés ALCÁZAR
17 anys
INS Estany de la Ricarda
Accèssit (acord Jurat)
Títol: Lluita escolar
Em llevo al matí
i no tinc ganes de sortir,
a l'institut haig d'anar
i la tortura torna a començar.
No m'agraden les mirades
que sento en passar
de persones maleducades
que em tracten fatal.
Em criden a l'orella,
em trenquen els deures,
em trepitgen, em peguen
i diuen coses de mi
que no són certes.
Però el divendres tot passarà
i en pau dos dies podré estar,
ja que encara que ells em vulguin destrossar
la meva llum interior no s'apagarà.
Autora: Laura GIMÉNEZ
17 anys
INS Estany de la Ricarda
VIIè CONCURS LITERARI DE RELATS SOLIDARIS I/O SOCIALS
PRIMER PREMI
Títol: Trobant la llum en la foscor
El vent gèlid bufava amb ferotgia aquella nit, com si portés amb si els sospirs dels qui necessitaven ajuda. Els carrers de la ciutat, enfonsats per l'ombra de la desesperança, ressonaven amb el so esfereïdor dels passos apressats dels desvalguts. Entre aquest mar de penúries, hi havia en Marc, un home amb una història tan trista com els carrers que recorria.
En Marc, amb els seus ulls cansats i una barba descuidada, es movia entre les ombres amb una missió clara: buscar els desemparats que morien de fred a les voreres. Cada nit, sortia de casa seva amb una motxilla plena de mantes i aliments, i es convertia en el guia dels sense sostre, un far en la foscor de la indiferència.
Aquesta nit, però, la tristesa s'havia adherit a les seves passes com una ombra insistent. Enmig dels carrers tacats de foscor, va trobar una figura embolicada en un cobertor vell. Era una dona, la mirada vidriosa i els llavis blaus per la fredor. En Marc es va apropar amb pas silenciós i li va oferir una manta, amb la seva ànima ressonant en cada paraula.
"Estàs bé?", preguntà amb una veu que portava el pes dels plors no plorats.
La dona el va mirar amb ulls que reflectien el buit de la solitud. "Ja no sé què és estar bé", confessava amb una veu que semblava desfeta pel temps.
Aquelles paraules van ressonar en el cor de Marc com una melodia desafinada. Va seure al costat de la dona, compartint la seva càrrega de dolor i soledat. Mentre el fred penetrava els seus ossos, la calidesa de la solidaritat irradiava entre ells com un escut contra la desesperança.
La dona li va revelar la seva història, una narrativa marcada per la tragèdia i la pèrdua. En Marc escoltava amb una atenció infinita, absorbint cada paraula com si fos una ofrena sagrada. En aquell moment, no existia res més que la connexió entre dues ànimes en el buit del món.
Després d'hores de conversa, quan els primers rajos de sol tímidament començaven a trencar la nit, la dona es va aixecar amb una nova llum als ulls. I amb un somriure cansat, però sincer, va agrair-li a Marc pel seu coratge i la seva empatia.
"Potser no puc canviar el món", va dir en Marc, "però si puc fer una mica de diferència en la teva vida, ja ha valgut la pena."
La dona es va envoltar de nou amb el seu cobertor, però aquesta vegada, semblava que portava una part de l'esperança que Marc li havia donat. I mentre Marc observava com s'allunyava, va comprendre que la solidaritat no només estava en els actes heroics, sinó també en les petites interaccions humanes que il·luminaven els cors més foscos.
Així, amb un somriure humit en els llavis i un sentiment de gratitud en el cor, en Marc continuà el seu camí, sabent que, malgrat la tristesa del món, sempre hi hauria una llum de solidaritat que brillaria en la foscor.
Autor: Nikola HONDAYA
17 anys
IES Salvador Dalí
SEGON PREMI
Títol: Un cel lliure
Cada dia escolto bombes caient sobre nosaltres matant companys, cases i records. Cossos i memòries es troben sota enderrocs que ens recorden al nostre final, aixafats per una roca imponent i mancada de vida, com els que detonen els míssils que cauen sobre nosaltres.
Decideixo observar per la finestra. L'únic que es veu són les runes de la nostra llar, ara feta miques i envoltada d'un fum que limita el pensament. Una boira que ens empresona i ens impedeix veure més enllà d’aquest desastre, ofegant-nos amb el pas dels segons.
La meva germana asseguda al meu costat mira pacientment l'horitzó. Decideix mirar-me als ulls, i amb una cara inexpressiva em pregunta si això s'acabarà algun dia. Que si el món és tan bonic com diuen, per què no tots hi podem viure en ell? Mentre pensava en la resposta, l'únic que podia fer era adonar-me del que aquest trist i cruel món li havia fet a la meva germaneta. Una nena innocent, víctima d'un problema d'adults jugant a governar com nens, que no accepten que la seva infantesa hagi acabat i hagin de prolongar-la sense importar que altres encara no hagin començat a viure-la. Sense importar que dins d'aquest pati de jocs també hi viuen nens desitjant poder jugar en tranquil·litat. Patint en silenci, ara ja sense pares o qui parli per ells. Nens que no saben res del món, però coneixen la seva pitjor cara.
Tots els llocs per amagar-nos han sigut aniquilats, i l'únic que queda és jugar a tocar i parar en clar desnivell, contra un grup millor que el teu i on el que queda és abandonar la partida permanentment. Plorar pels teus, que van perdre contra els caçadors, pels que no van tenir pietat per ells.
Els ocells que anteriorment volaven sobre nosaltres han desaparegut. Van renunciar a la seva llibertat i van acabar caçats injustament, rendits davant dels peus dels caçadors, que només maten per diversió. Som preses que busquem viure en pau en un món on sobreviu el que abans caça el seu enemic. Ara, només podem veure la crua realitat que reflecteix aquesta finestra, desitjant que la pròxima fletxa no caigui de casualitat sobre els nostres caps.
Però algun dia podrem veure el cel que tant temem, sense la por que caigui un convidat inesperat. Un cel clar d'aquesta boira freda i negra que ens envolta, on els ocells puguin tornar a volar feliçment. On se senti cantar el vent i no l'esclat que ressona als nostres cors i ens fa perdre la son. Un cel lliure, on els nens puguin volar sense por de ser caçats; digne d'un somni.
I encara que no ho aconseguim aquí en vida, alguna vegada ens trobarem després de la mort. Tu ja m'has avançat, com aquelles vegades quan corríem lliures jugant a les curses. Sempre em guanyaves i aquesta vegada també ho has fet.
Però espero que allà on siguis, puguis volar lliurement i amb calma, perquè saps que encara que jo sigui aquí a terra, cada dia prego per trobar-te als meus somnis, separats per aquesta petita línia entre la vida i la mort. No et preocupis per mi, tu només vola alt, petita germaneta.
Autora: Sara AJTIRAH
16 anys
INS Estany de la Ricarda
TERCER PREMI
Títol: Silencis trencats
Entre els carrers bulliciosos i els edificis que s'alcen com a titans a la ciutat, ella llisca pels carrers com fantasma, el seu cor batega al ritme d'una melodia trista i unànime.
Cada pas sembla un desafiament insuperable, cada cantonada un recordatori de la foscor que s'ha instal·lat al seu interior. La violència, com un cicló despietat, ha arrasat totalment amb ella, deixant darrere seu un paisatge de dolor i desesperació.
Ella es qüestiona, per què jo?
És sentenciada com a culpable, ella que tornava a casa després d’un dia de treball. La contradicció; la víctima en té la culpa. És assenyalada. Les paraules cauen en orelles sordes, les llàgrimes s'evaporen en un mar de formalitats. La llei, en la seva rigidesa implacable, sembla ignorar el crit esgarrifós de la seva ànima ferida. Marinera nàufraga en un oceà immoral, lluitant per mantenir-se a la superfície enmig de la tempesta.
Els mitjans, amb els llums enlluernadors i les càmeres enceses, converteixen la seva tragèdia en un espectacle per al món sencer. Cada notícia és un cop de remordiment, cada titular és un punyal al cor. La seva intimitat es converteix en moneda de canvi en un mercat de morbositat.
Ella es pregunta, quan tornaré a tindre privadesa? Aquella que li va ser robada amb atrocitat.
La solitud, com un mantell fosc, l'embolcalla a la seva abraçada gèlida. Se sent com una estranya a la seva pròpia pell, una ombra perduda en un mar de rostres desconeguts.
L’eco del seu propi patiment ressona en el buit de la seva ànima, recordant-li constantment el seu abusiu aïllament.
Ella es pregunta, qui m’abraça i em recull amb seguretat si les mateixes forces m’evadeixen? Algú em creu?
La por, com un espectre amenaçador, la persegueix a cada pas. Cada ombra és un record, cada soroll és un perill potencial. Se sent com una presa acorralada, atrapada en un laberint de temors i malsons. Es pregunta si alguna vegada podrà ser alliberada de les cadenes flagrants que la lliguen, si es podrà tornar a sentir segura en un món que sembla haver perdut tota la seva humanitat.
Ella es pregunta, quan tornaré a sentir-me lliure i segura?
Autora: Idaira Piñol
17 anys
IES Salvador Dalí
Menció Honorífica al Concursant més jove del Certamen Relats Solidaris i/o Socials
Títol: Un Faro de Esperanza en la Lucha contra la Fiebre Mediterránea Familiar
En un pintoresco pueblo a orillas del Mediterráneo, llamado el Prat Llobregat, vive Arnau, un joven cuya vida ha estado marcada por la lucha contra la fiebre mediterránea familiar, una enfermedad genética que afecta a su familia desde generaciones atrás. A pesar de los desafíos físicos y emocionales que enfrenta a diario, Arnau es un ejemplo de valentía y determinación.
Desde que recibió su diagnóstico, Arnau decidió convertir su experiencia en una oportunidad para ayudar a otros que padecen la misma enfermedad. Con el apoyo incondicional de su familia y amigos, se propuso dedicar su vida a crear conciencia y apoyar a quienes luchan contra la fiebre mediterránea familiar. Arnau se involucró activamente en organizaciones solidarias y grupos de apoyo, donde encontró una red de personas comprensivas y solidarias. Juntos, trabajaron incansablemente para proporcionar recursos, información y consuelo a aquellos que se enfrentan a los desafíos de esta enfermedad. Organizaron charlas informativas, eventos benéficos y campañas de concienciación para promover una mayor comprensión sobre la fiebre mediterránea familiar. A través de su labor solidaria, Arnau logró derribar estigmas y promover una visión más comprensiva y empática hacia quienes luchan contra esta enfermedad.
Su valentía inspiró a otros a no rendirse y a buscar la luz en medio de la adversidad. Con el tiempo, Arnau se convirtió en un símbolo de fortaleza y esperanza. Su dedicación y empatía marcaron la diferencia en la vida de muchas personas, brindándoles consuelo y aliento en sus momentos más oscuros. Su historia se convirtió en un faro de esperanza para todos aquellos que enfrentan desafíos similares.
A pesar de los obstáculos que enfrenta cada día, Arnau continúa su labor solidaria con pasión y determinación, recordándonos a todos que el amor y la compasión pueden marcar una gran diferencia en la vida de quienes luchan contra la fiebre mediterránea familiar. Y gracias a su enfermedad ha podido escribir historias como esta.
Autor: Arnau VILA
14 anys
INS Estany de la Ricarda