dijous, 14 de juny de 2018


CONFERÈNCIA
“CRIMS I MORTS CREATIVES A L'AUDIOVISUAL”
a càrrec de Joan Marimón Padrosa, cineasta
DIMARTS 12 de JUNY de 2018
Dimarts vam clausurar el 8è curs de tintablava amb un ponent de luxe: en Joan Marimón Padrosa, que poca presentació necessita dins del món del cinema català i menys al Prat! En tot cas, en Vicenç Tierra, president de tintablava, va voler destacar la seva trajectòria àmplia, rica i diversa: des de projeccionista al cinema familiar Capri, fins a productor, guionista, director, muntador, professor de l'ESCAC, consultor, escriptor i molts altres. Però sobretot va destacar la seva capacitat imaginativa i la seva passió pel cinema.

I d'aquí la seva magistral conferència "Crims i morts creatives a l'audiovisual" on, a partir de la seva experiència docent, ens va portar a fer un tomb per les morts més memorables del cinema que ell, talment com un col·leccionista, ha anat recopilant durant més de vint anys. De fet, tot plegat donaria per més d'una tesi doctoral i tot un curs!!! Però ens vam haver de conformar amb un petit tast que alhora va ser el preludi d'un llibre que publicarà aquesta tardor i que promet ser un gran referent.

D'entrada en Joan Marimón ens va avançar la seva idea entorn l'enigma: "Per què fem pel·lícules?". I convençut afirmava: "Doncs perquè volem triomfar sobre la mort". Per tot seguit qüestionar-nos: "Us heu fixat que el protagonista quasi mai mor? I si mor és per donar-nos una lliçó moral o perquè l'heroi pugui esdevenir heroi?". I aleshores va sentenciar: "El cinema pretén fer veure que la mort es pot vèncer".

Llavors, entre visualitzacions d'escenes on l'ambientació i la música hi juguen un paper essencial, ens va parlar de "El último mohicano" (1992), de Michael Mann, on just abans del final hi ha una espectacular seqüència de morts dalt d'un penya-segat a quina més tràgica. I de "Muerte en Venecia" (1971), de Luchino Visconti, amb un superb final on al ritme de la 5a. Simfonia de Mahler es van fonent la vida i la impotència. I de "Amantes" (1991), de Vicente Aranda, amb un preciós i tràgic final sota la pluja, davant la catedral de Burgos on la lletra de la cançó fa d'epitafi: "Nosotros nos iremos y no volveremos más...".

I ens recorda que tot això ja ho va dir Sòcrates: "Morim, perquè hem nascut". Per això el món audiovisual se les enginya de mil i una maneres per insistir en què hi ha vida després de la mort, perquè sense la mort no estimem ni valorem la vida. De fet, ens fa veure que la mort i el perill de mort són el motor narratiu de la major part de les pel·lícules, on l'amor sempre venç la mort. I "Blancaneus" en seria un gran referent.

Com també ho serien:"L'home elefant" (1980), de David Lynch on, en una mena de flash-back final cap a la mare, escoltem el poema de Lord Tennyson: "Mai, res no morirà". I "2001: Odissea a l'espai" (1968), de Stanley Kubrick, quan el protagonista mort davant del monòlit i "retorna" a l'úter matern-sideral. I el contrapunt de les morts encadenades de "El Padrino" (1972), de Francis Ford Coppola; o de la violenta mort de "Blade Runner" (1982), de Ridley Scott, que mai podré veure sencera. Com tantes altres!

I en mig d'una bateria de preguntes sense resposta, el temps se'ns va fer curt. I molts ens vam quedar amb les ganes de continuar escoltant més tesis entorn les morts als Thrillers i Westerns, o la màgia de les morts dins l'aigua, o dels petons de la mort, o dels somriures abans de morir, o les morts en "off"... I les dels films de Hitchcock, Kurosawa, Bergman i tants altres! Però no podíem tenir millor final que l'última escena de "La vida de Brian" (1979), de Terry Jones, al so d'aquesta genial cançó: "Always look on the bright side of life!".

Just abans de marxar encara vam participar en una petita enquesta on vam escriure les "nostres" morts cinematogràfiques preferides i el rànquing va ser el següent: 1) "Muerte en Venecia". 2) "2001: Hal 9000.X". 3) Ex-aequo: "El último mohicano" i "El Padrino". Sortint, algú va dir: "I ens hem deixat la de "Robin and Marian" (1976), de Richard Lester, amb Sean Connery i Audrey Hepburn!". I algú va afegir: "I tantes altres!". I és que són moltes les morts memorables, tot i que poques superen la mort de la mare de "Bambi" que va marcar, marca i encara marcarà moltes generacions. Viure. Morir. Viure. Una gran lliçó. De cine!

Núria Abelló

diumenge, 3 de juny de 2018


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Crims i morts creatives a l’audiovisual
a càrrec de Joan MARIMÓN PADROSA, cineasta

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dimarts 12 de juny del 2018, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, juny del 2018

dilluns, 21 de maig de 2018


CONFERÈNCIA

“TEATRE. UNS ALTRES TEATRES”
a càrrec de Xavier Giménez

DILLUNS 14 DE MAIG DEL 2018

La xerrada del Xavi Giménez, que fou presentada pel Mariano Martínez, vicepresident de “tintablava”, tractà bàsicament de l'obra “Per acabar amb el judici de Déu”, que fou la darrera obra d'Antonin Artaud (Marsella1896-Paris 1948).
De fet, podria semblar estrany que una conferència sobre la trajectòria d’un autor comencés per la seva darrera obra, però el Xavi  ens deixà clar que l’obra triada era el final d’un viatge al voltant del món per descobrir cada una de les estacions on l’autor es va trobar amb allò que ell va definir com manifestacions antropològicament prou pures d’un art ritual que, per mitjà de vestits, màscares, sons, veus, crits, moviments i música, sovint adobades amb al·lucinògens, permetien expressar sentiments i experiències extretes d’un passat que es perd en l’origen de la cultura de la representació. Aquest era l’horitzó al qual Artaud volia arribar, aprofundir en ell i reflectir-ho en les seves obres.
El Xavi Giménez, ens proposà una ruta, amb filmacions prou aclaridores, i alguns llibres per a tot aquell que vulgui anar més enllà del contingut de la xerrada.

Assenyala tres llocs a l'Extrem Orient: L'illa de Bali (Indonèsia), el Japó i Kerala (Índia), amb les seves danses producte d’una molt sofisticada tècnica expressiva, que acompanyada de sons, gestos, i moviments del cos i, a vegades, veus i música, és capaç d'explicar i fer entendre al públic una història. Un altre lloc a l'Orient Mitja: a Turquia, amb el ritual Sufi dels Derviches, una dansa que mitjançant girs regulars de tot el cos al ritme de la música fa que els dansaires entrin en un trànsit capaç de modificar la consciència. Per aprofundir en aquestes manifestacions d'art, ens proposa donar una ullada al llibre” El teatre i el seu doble”. I un darrer lloc, a l'Amèrica Central, a Mèxic, amb els indis Taraumaras, habitants de les àrees més inhòspites de la “Sierra Madre” mexicana. Artaud va anar a conviure amb aquests nadius, al 1936 i va conèixer els seus ancestrals rituals, per al quals solien utilitzar un cactus de propietats al·lucinògenes anomenat Peyote. (S’ha de dir que Antonin Artaud patia una malaltia congènita que li produïa forts dolors de cap i prenia substàncies psicotròpiques i hi era depenent). Va ser el lloc a on va trobar els ritus representatius que van influir de manera decisiva en la seva orientació creativa posterior. El llibre recomanat és “Principis del teatre de la crueltat”.

Altres directors de teatre que van innovar tot seguint tendències semblants a les d’Artaud, abans o després d’ell, són: Mayerhold (Penza 1874-Moscou 1940) amb la seva teoria anomenada “La Biomecànica de Mayerhold”. Continuà el moviment amb  Jerzy Grotowski (Polonia 1933-Pontedera, Italia 1999) i la seva aportació amb la tesi “Cap a un teatre pobre”, que profunditza en Stanislavsky i Meyerhold. També Eugeni Barba (Brindisi, Italia 1936) fundador de l’Odin Teatret en Hostelbro, Dinamarca; i de l’ISTA, “Escola internacional d’antropologia teatral”.

Com a resum final de la xerrada, "Artaud ens vol fer veure que la funció del teatre de la
crueltat ha de portar a escena una realitat d'allò que resulta ser extraordinari i que és diferent de la quotidianitat[...] un retorn a la consciència primitiva, associada al ritual i a la màgia"[...].

Jesús García Moreno

dimarts, 15 de maig de 2018


DEL PRAT A UN SLUM DE LA ÍNDIA

Al nord-oest de Nova Delhi, una de les ciutats més poblades del món i la segona amb més densitat demogràfica de la Índia, es troben alguns dels anomenats “slums”: barris forjats al marge de planificacions urbanístiques. Aquí els carrers són estrets, foscos i sense asfaltar, hi ha motos que circulen amb pressa, escombraries per tot arreu i deposicions a terra que fan de cada recorregut una carrera d’obstacles sense meta.
Les comunitats que viuen als slums es veuen marginades pels propis governs per la seva condició econòmica, però a dins d’aquestes hi ha grups encara més vulnerables com son els nens, les nenes i les dones.
El passat mes de febrer vaig viatjar fins allà per col·laborar amb Thrive Seed, una organització local que treballa des de 2003 per millorar la qualitat de vida d’aquests grups amb dos projectes, escoles infantils i l’empoderament de les dones, tots dos amb una base en comú: l’educació.


Primeres impressions

Durant la primera hora que vaig passar a Nova Delhi vaig pensar unes 10 vegades que estava a punt de morir. Un cotxe em va recollir a l’aeroport a les 6 de la matinada per portar-me a casa de la Sonu, la fundadora de Thrive Seed, on viuria amb ella i la seva família durant les pròximes setmanes. Durant els tres primers minuts de trajecte només podia veure cotxes, motos, rickshaws i bicicletes canviant de carril sense importar si hi havia algú o no, i només sentia els clàxons sonant ininterrompudament; no eren senyal de perill però jo estava espantada,  devia ser pels quatre vehicles que veia junts en només tres carrils. Tot i així tenia ganes de conèixer-ho tot i començar la experiència.


Les escoles

Com a voluntària, el principal projecte amb el que col·laboraria serien les “escoles” on més de 80 nens i nenes reben educació gratuïta dues hores cada tarda de dilluns a divendres. Els nens entre 3 i 13 anys estudien hindi i matemàtiques amb una professora, no molt més gran que ells, d’uns 16 o 18 anys i de tant en tant, quan tenen la sort de tenir voluntaris, les assignatures s’amplien amb anglès i qualsevol matèria que el voluntari pugui ensenyar: geografia, ciències, art, música, etc.
Hi ha diferents motius pels quals la ONG no compta amb professionals de l’educació per desenvolupar les classes. El primer és una qüestió econòmica, els fons que recauen mensualment no són suficients per pagar professorat titulat. El segon motiu és una mica més complicat; les famílies que viuen als slums acostumen a ser molt tradicionals i tancades, tot i que des de que Thrive Seed va començar a treballar amb ells han adoptat postures més obertes amb l’exterior, encara existeix la necessitat de que sigui algú de dins de la comunitat qui intervingui entre la organització i les famílies. Per això les mestres son filles, germanes, cosines o veïnes dels slums.

Vaig poder visitar i ajudar en dues de les tres escoles que funcionen a dia d’avui. La principal és només una classe petita dins d’un edifici llogat, al final d’un carreró estret i gairebé amagat al barri de Baljeet Nagar. Aquí només hi venen 15 alumnes, que bé omplen l’aula asseguts a un drap sobre el terra de ciment. Afortunadament tots ells estan escolaritzats a l’escola pública gràcies a l’esforç de l’equip de Thrive Seed al llarg dels anys per fer veure a les famílies la importància de l’educació pel present i el futur, no només dels mateixos nens, sinó del desenvolupament de la comunitat.

La segona escola on va ser a Nehru Nagar, un slum més gran però amb menys recursos que l’anterior. Aquesta classe està construïda dins un patí sense asfaltar, amb una gran muntanya d’enderrocs que fan d’escala per arribar a la porta. Les parets són de maó pintat d’un blau cel que convida a somriure i el sostre XX. Hi ha una finestra oberta a la paret que deixa entrar l’única llum de que disposen. Però les prestatgeries estan plenes de llibres que han estat donats.


Kalpana

Cadascun dels nens i nenes amb qui vaig treballar té la seva pròpia historia, d’esforç, superació i somnis que volen aconseguir. M’agradava preguntar-los que volien ser de grans: arquitectes, enginyers, professors o artistes. La Kalpana és una de les nenes que somia amb un dia poder anar a la universitat i ser professora.  Amb 4 anys va començar a estudiar a l’escola de Thrive Seed i des d’aleshores la seva curiositat creix cada dia. Estudia a l’escola primària als matins i a l’escola de Baljeet Nagar a les tardes i allà on va carrega amb ella el conte il·lustrat “El vent entre els salzes” de Kenneth Grahame. Va ser un regal de la Sonu fa dos anys i amb ell ha après a llegir en anglès. Com la de la Kalpana, l’educació dels més de 100 nens i nenes d’aquestes comunitats depèn d’ajudes, caritat i voluntariat, quan ha de ser un dret bàsic.


Viatjar sola a la Índia

Decidir fer el meu primer viatge en solitari no va ser fàcil però no volia arrossegar a ningú en la meva aventura, sabia que hi hauria moments durs però me’n sortiria. Tot i havent pres la decisió tothom al meu voltant semblava voler fer-me canviar d’idea; “és un país perillós per una noia sola” va ser l’argument favorit entre la gent però jo no estava disposada a desistir.  
Sort que no ho vaig fer, l’experiència ha estat increïblement positiva. Viatjar sola no va suposar cap tipus de problema i em va ajudar a obrir-me i conèixer gent d’arreu del món amb qui compartir histories i té masala en ciutats plenes de màgia i colors.
Somiava amb viatjar a la Índia des de que sóc petita i haver-ho fet col·laborant amb Thrive Seed ha estat sense dubte la millor manera de fer-ho.  A l’hora de fer un voluntariat és important informar-se bé de la ONG amb la que es vol col·laborar i conèixer on van a parar els diners de les ajudes que reben. La manera més fàcil d’assegurar-se és fent-ho amb organitzacions locals que treballin directament amb les persones i vulguin quedar-se sense feina, no guanyar diners.  Des d’aquí us animo a visitar la pàgina web i xarxes socials de Thrive Seed per veure vosaltres mateixos la gran feina que fan cada dia i us animeu ajudar-los. I si algun dia viatgeu al país més increïble de la Terra, passeu per Nova Delhi, contacteu amb la Sonu i visiteu els seus projectes, guanyareu més del que cap de nosaltres podria donar.

Judit Alcaide Saz

dissabte, 5 de maig de 2018


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Teatre. Uns altres teatres
a càrrec de Xavier GIMÉNEZ CASAS, director de teatre i dramaturg

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dilluns 14 de maig del 2018, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, maig del 2018

divendres, 27 d’abril de 2018


“LLIURAMENT DE PREMIS DEL CERTAMEN LITERARI PER A JOVES DEL PRAT”
(VIIè de Microrelats, Vè de Poemes i 1r de Relats socials i/o solidaris)
DIMARTS 24 d'abril de 2018


Al voltant del Dia de Sant Jordi, amb el record encara viu dels llibres i de les roses, com cada any des de la seva creació, l’ Associació d’Escriptors tintablava ha efectuat l’entrega de premis del seu concurs literari per a joves del Prat que compta amb la participació de l'Ajuntament del Prat i aquest any també de la Fundació la Caixa. 



L’acte s’ha desenvolupat a la Biblioteca, en una Sala d'Actes plena de gom a gom per a l'ocasió, i ha estat dirigit pel Marc Garcia que, de manera magistral, ha introduït a tots els assistents a la cerimònia.  Igualment hem pogut escoltar els parlaments de la regidora de joventut (Anna García) i del president de tintablava (Vicenç Tierra) i ens hem pogut delectar amb unes cançons del grup “Blue Paw Gospel”.  Tot això ha servit com a preludi del més important del vespre: la lectura per part dels guanyadors de les seves obres. 



Cadascun dels nou guanyadors, entre els més de cent cinquanta participants, s'ha aixecat, ha agafat el micro i, com autèntics professionals, ens han fet gaudir amb les seves creacions, i ens han endinsat en les seves històries, en el dolor, la ràbia, l'esperança, l'amor,...   



Un a un hem pogut gaudir de tots els premis que han estat els següents i  que podeu llegir íntegrament al nostre blog:

 - Microrelats
1r premi: Títol: 016 Autora: Yosra AZZOUZ LOUAHABI
2n premi: Títol: Destinats Autora:Esther FERNÁNDEZ CAÑADA
3r premi: Títol: Guerra Autor: Adrián BELINCHÓN BARTOLOMÉ

- Poesia
1r Premi: Títol: De verd a marró Autora: Ainhoa NSONI ZOYO
2n Premi: Títol: Contratiempo Autora: Lidia GENÉ RODRÍGUEZ
3r Premi: Títol: Giro cua Autor: Oriol GARCÍA PUIG

- Relats socials i/o solidaris
1r Premi: Títol: Se bajó de la vida Autora: Naomi GÓMEZ MORA
2n Premi: Títol: Invencibles Autora: Kimberly LENS GONZÁLEZ
3r Premi Títol: Nosaltres vers la mar Autora: Mercè CABRERA CEBRIÁN

Moltes felicitats a tots els guanyadors i guanyadores i a tots els participants que heu posat molt difícil
al jurat prendre una decisió i que heu fet que aquest certamen sigui d'una gran qualitat.   Continueu escrivint i aprenent que el món necessita històries com les vostres i qui sap si l'any vinent podreu veure les vostres poesies, microrelats o relats publicats al nostre blog o en qualsevol altre lloc.


Rocío Ortega Atienza

dimarts, 24 d’abril de 2018


VII CONCURS LITERARI DE MICRORELATStintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI                                                         Títol: 016

Presa i confosa, cop rere cop, desitges la teva mort. Plores. Perdones. No oblides, mai s’oblida. Et culpes per tot. Ho justifiques. Captiva d’una gàbia que t’ofega. Morta en vida. Abatuda. La clau del pany pot ser trucar o renunciar a la teva ànima. Abans que sigui tard. Lluita per les que no van poder. Ets força i valentia. No siguis un número més d’un balanç anual. L’últim esforç. T’ho prego.

Autora: Yosra AZZOUZ LOUAHABI
15 anys
IES Baldiri Guilera



SEGON PREMI                                                           Títol: Destinats

Ella és ballarina. Ell toca la guitarra. A ella li encanta matinar. Ell diu que l'esmorzar és l’àpat més important del dia. A ell, li agraden els delictes, i ella n’és un de digne de cometre. Eren perfectes l'un per l'altre, tant, que estaven destinats a trobar-se, i ho farien just en aquest precís instant en què ell se salta un stop a cent quaranta kilòmetres per hora, mentre ella creua la carretera.

Autora: Esther FERNÁNDEZ CAÑADA
17 anys
IES Salvador Dalí



TERCER PREMI                                                            Títol: Guerra

Sospirs d’odi i desesperació s’escolten a través dels cossos calcinats al camp de batalla. Quants pares perden els seus fills i quants fills perden el seu pare. Una lluita per fer-se amb el poder de l’orgull i la glòria. Lluita de déus realitzada per simples mortals que sostenen la vida de la seva gent, simples mortals dirigits per poltres sense cap a un trist destí ple d’inclemències.

Autor: Adrián  BELINCHÓN BARTOLOMÉ
14 anys
IES Baldiri Guilera





V CONCURS LITERARI DE POEMEStintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI       
          
                                                              Títol: De verd a marró
Ara predomina el verd,
però no hi tinc esperança.
Fa un sol que il·lumina els edificis caiguts.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

He tornat a buscar Samir,
però no sé on és. He trobat la seva pilota,
del negre al marró, inflada i després plana.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

Al final del recorregut trobo l'aigua dalt d'un cim.
La meva escola, casa meva, el meu poble,
tot ho veig a través dels meus ulls plens de pols.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

Desperto amb un soroll fora casa,
el vell que cantava cada matí a la vora del riu cau.
Vermell és el nou cabal que cada dia transporta un àngel nou.
He tornat a escriure, i aquesta vegada he posat el meu escrit
dins l'arma de l'exèrcit.


Autora: Ainhoa NSONI ZOYO
16 anys
IES Ribera Baixa





SEGON PREMI                                          Títol: Contratiempo

Batiendo va su par de alas fugaces,
oscilando así, como un alma en pena,
que más que le da si la causa es ajena
puesto que nadie escapa a sus fauces.

Sufres sus ataques así que naces,
agujas dígitos o incluso arena.
Si lo aprecias, bien verás que no frena
y no puedes ocultar sus avances.

El tiempo se te acaba, date prisa.
Cuando te des cuenta ya se habrá ido.
Nunca olvides tu más bella sonrisa.


Evita el llanto o sentirte perdido
porque la vida pasa como brisa.
No te rindas hasta el final del partido.


Autora: Lidia GENÉ RODRÍGUEZ
14 anys
IES Baldiri Guilera




TERCER PREMI                                     Títol: Giro cua

N'estic fart, no passa d'aquesta nit.
Si bé, nerviós, t'he dit que marxava,
giro cua; si mut anava al llit,
en ma vida, mai més, m'ho perdonava.

Massa cops he encisat tot practicant
el sol, la lluna, el meu recital.
Massa camins han mullat rodolant,
per pell clara i bruna, cristalls de sal.

Creu-me, que amb afany he tibat la corda
que em lliga la gola. Si m'aproximo,
l'amanyac de maduixa el nas recorda.

Vacil·lo un instant i per fi m'hi animo:
no hi valen peròs, el valor m'eixorda,
quatre anys culminen en un breu “t'estimo”.
                                                                        

Autor: Oriol GARCÍA PUIG
17 anys
IES Ribera Baixa   





 I CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI                                                         Títol: Se bajó de la vida

El niño fue empujado del vagón anterior, obligándole a crecer. Al atravesar el umbral de la puerta sintió como, en contra de su voluntad, la mochila de sus espaldas se hacía más pesada: responsabilidad, presión y peso de cumplir expectativas de los demás ocuparon el espacio en vez de la despreocupación.
También fue como si olvidara todos los recuerdos anteriores: solo quedaban imágenes borrosas de sus amigos de la infancia que llenaban los vagones anteriores con sus inocentes risas interminables. Ahora los asientos eran ocupados por unos compañeros de viaje que no parecían muy complacidos de compartir nuevas memorias.
El adolescente decidió obviar el detalle de sus gestos de rechazo tras las máscaras de felices sonrisas. El profesor le entregó una igual que la de los demás alumnos. Esta no parecía tener intención de dejarle respirar y dificultaba la entrada de aire.  Él no se sentía cómodo en ese frío ambiente hostil y ajeno, mas no tenía opción alguna; la puerta del vagón previo había desaparecido, no había vuelta atrás. Entonces ocurrió la primera sacudida. Antes no había baches en el camino, sino un ágil y liviano movimiento sobre las vías.
Quiso buscar un pupitre en el que sentarse ya que parecía que ese trayecto iba para largo. Las manecillas del reloj de la sala ya no se movían tan rápidamente como cuando era niño, ahora se podía llegar a apreciar cómo se movía el segundero. Su pecho se hundía a cada paso que realizaba. Otra sacudida que indicaba su entrada a un túnel.
Algunos chicos y chicas empezaron a cuchichear a medida que caminaba cerca de ellos, así que continuó avanzando hasta dar con un lugar para él. Le giraban la cara, apartaban la mirada a su paso, e incluso le lanzaban bolas de papel a las espaldas. Cuando el joven se giró, los culpables habían escondido la mano. Pero esta vez prosiguió encarando hacia atrás para prevenir cualquier puñalada, hasta tropezar con la zancadilla que le habían puesto. La tercera sacudida fue más poderosa y acompañada de la trampa que le habían tendido, tiraron al adolescente al suelo.
Desconcertado, la máscara se había desprendido de su lugar dejando ver las lágrimas que llevaban rato resbalando por las mejillas del chico. Sus sentimientos habían quedado expuestos ante los tiranos del vagón. Todos ellos estallaron en carcajadas, algunos se atrevieron a señalar como si él fuera un payaso del circo que había caído de la cuerda floja.
Humillado y profundamente dolido, el chico abandonó la mochila en el suelo y tomó impulso para alzarse. <<No será por mucho tiempo>>, pensó. El vagón estaba casi a oscuras y él ya no veía la luz al final del túnel. Así que, a tientas, buscó alguna salida posible. Como adelantar el tiempo no era una opción, solo quedaba una solución: pararlo.
Una cerradura hizo “clic” y se abrió una puerta, que antes no estaba, al lado del adolescente. Este, sin echarse hacia atrás ni para tomar impulso, se abalanzó hacia ella.
Y se bajó. Se bajó del tren. Y de la vida.


Autora: Naomi GÓMEZ MORA
16 anys
Escola La Seda




SSEGON PREMI                                                           Títol: Invencibles

Em dic Tomoe, tinc 24 anys i visc a Farkhana, Melilla. El meu dia a dia? Diguem que no és fàcil, soc el que aquí es coneix com una "mula de càrrega" o porteadora. El meu treball consisteix en portar a l'espatlla sacs de 100kg d'una frontera a l'altre, però t'asseguro que pesa molt més la denigració de ser tractada com animal.

Avui, com cada matí, m'aixeco i vaig a despedir-me de les meves germanes, les dues em desitgen sort i els recordo que som invencibles, és una cosa que intento que no oblidin mai.

Em dirigeixo a buscar el sac que hauré de transportar. Amb mi venen cents de dones que, com jo, treballen aquí per mantenir les seves famílies, en el meu cas, les meves germanes petites: Arelys i Malek.

Hem d'esperar molt i porto massa sense menjar ni dormir bé, a vegades sento que no puc més. El meu pare ens podria ajudar, però ens va deixar quan va veure que quèiem en la pobresa.

Ja amb els sacs, totes plegades emprenem el camí; algunes ens animem i donem forces entre nosaltres. Però arriba la pitjor part: els guardes, i en aquest punt els ànims no serveixen de res.

Com cada dia comencen a agredir tant físicament com verbalment. Veig a dones plorar, cridar, i intentar agafar forces; és una imatge tant fastigosa i injusta que em quedo parada contemplant-la aterrida.

 Amb una forta empenta per part del policia, una noia cau a sobre meu, fent-me anar a parar al terra, i li comencen a donar una pallissa. Les altres comencen a córrer per por, per intentar passar la frontera sense vigilància, o simplement perquè no són capaces de veure l'escena. Corren i corren però jo no soc capaç d'aixecar-me, tinc el sac agafat del coll i després de vàries trepitjades, començo a perdre el coneixement.

L'única cosa en què soc capaç de pensar és en ma mare, ella va morir aquí, trepitjada i agredida pels guardes. Tots els dies arribava i ens donava el menjar, per després dir-nos: << passi el que passi, sempre fortes, sempre un equip, sempre invencibles>>. Fa un temps em va explicar que m'havia dit Tomoe perquè significa "lluitadora" i veia en mi la força d'una guerrera, igual que a Arelys veia una lleona, i a Malek un àngel. Vaig lluitar per mantenir-me viva, vaig intentar relaxar-me i pensar en les dues personetes que m'esperaven a casa, però no podia més. Diverses porteadores van intentar ajudar-me, però jo ja tenia molt clar el meu destí.

En el meu últim alè vaig demanar força, pels dos àngels que avui no em veurien tornar a casa. Mai més riuríem juntes, però sabia que podrien amb tot; sempre fortes, sempre un equip, sempre invencibles.

Autora: Kimberly LENS GONZÁLEZ
13 anys
Escola Mare de Déu del Carme





TERCER PREMI                                                            Títol: Nosaltres vers la mar

La sal em cremava la pell, el vent em clivellava els llavis i tenia una set que em moria.
El pas del devastador viatge era present als rostres de tota la tripulació.
Centenars d'ànimes, com la meva, desemparades i desorientades desitjaven trobar un lloc on sentir-se protegides, on poder arrelar-se i florir, on poder sentir-se part d'un lloc per tenir una nacionalitat i deixar de ser un apàtrida; per algun dia poder portar la resta de la família i arribar a aconseguir l'anhelant felicitat de la qual tothom, al país on arribàvem, semblava gaudir sense adonar-se.

No saps com n'ets d'afortunat fins que veus com els teus companys s'enfonsen i lluiten per la seva vida, fins que t'adones que el mar és qui ha vençut i ha cristal·litzat la seva bella mirada, que mai més tornarà a veure la càlida llum de l'alba. Els qui teniu dret d'anar a l'escola i accedir a la sanitat no sabeu com sou de privilegiats, no compreneu, ni ho fareu mai, com n'és de dur el haver de fugir de la teva terra il·legalment, sentint-te com si fossis de tot menys una persona.

Se’m trenca el cor quan trepitgem la fina i daurada sorra de la platja i veiem les autoritats corrent en la nostra direcció, segurament per dir-nos que el trajecte no ha pagat la pena i que, per tant, hem de girar cua cap un altre indret, on el cicle torna a començar; sols que cada cop els qui iniciem el viatge estem més cansats, decebuts i som menys, ja que el nombre es va reduint conforme l'aigua s'empassa els éssers estimats. 

Aquell sentiment de menyspreu torna a la meva ment i em fa pensar en què si ningú no ens vol al seu país és perquè, potser, no hi ha espai en aquest món per a nosaltres.
Sacsejo el cap traient-me la bogeria de sobre. No ho pensaré mai més, no faré com la Nadine i en Ismael. Lluitaré fins al final.
He viscut massa crueltats com per deixar-me dominar per l'odi. Jo no em llençaré al mar, sobreviuré i quan sigui una mica més gran, escriuré un llibre per ajudar la resta de refugiats.
Parlaré de tothom que ha tingut la valentia de submergir-se en aquest trajecte, independentment de què hagi aconseguit sobreviure o no, perquè per a mi l’intentar-ho ja els fa guanyadors.



Autora: Mercè CABRERA CEBRIÁN
15 anys
IES Estany de la Ricarda