Crònica de Núria Abelló sobre Conferència-Homenatge: "El meu Vicenç Andrés Estellés. Cent anys del seu naixement", a càrrec d'Alba Sabaté

 DIJOUS 14 DE NOVEMBRE DE 2024

Encara tenim molt presents les conseqüències de la DANA a l'Horta Sud de València on, com ens recorda en Jesús García, president de Tintablava, va néixer Vicenç Andrés Estellés, concretament a Burjassot, ara fa cent anys. I ens projecta imatges de la tragèdia mentre escoltem els versos que Estellés va escriure fa més de cinquanta anys, malauradament avui més actuals que mai: "El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, / l'aigua, l'aigua caient, a dolls, de les teulades... [...]. / He plorat molt. He vist coses. He plorat molt". I se'ns posa la pell de gallina.

Llavors l'Alba Sabaté, professora i escriptora -entre molts altres mèrits-, ens introdueix Vicenç Andrés Estellés com un poeta que no va ser mai prou reconegut a la seva terra, però que estimava

València i el seu poble a ultrança: "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". I fent un paral·lelisme amb Joan Salvat Papasseit -que van morir l'agost del 2024, just un mes abans del naixement d'Estellés- reivindica la procedència humil d'ambdós -que es van haver de fer a ells mateixos- així com, malgrat certs punts vitals tràgics, el seu gran amor per la vida i per l'amor, el seu vitalisme desprès i, sobretot, que ambdós van fer de la poesia una manera d'entendre la vida. I alhora destaca que els dos, gràcies al moviment de la Nova Cançó dels anys 60-70 -que va musicar i cantar alguns dels seus poemes-, van poder arribar més enllà dels cercles literaris: "No hi havia a València dos amants com nosaltres... [...]. / El nostre amor és un amor brusc i salvatge... [...]. / Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars...".

I ens comenta que Joan Fuster defensa que Vicenç Andrés Estellés és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March al segle XV i un dels poetes més prolífics en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Sempre va ser molt ben acollit a Catalunya on fins i tot l'any 1978 van atorgar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Gran admirador de Machado, Lorca, Neruda, Baudelaire i molts d'altres, cercava sempre la paraula justa, "car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just", i reivindicava orgullós els seus orígens senzills -fill de família fornera d'arrels pageses- molt presents als seus poemes: "i a tu t'agradaria ser forner, com els teus, / i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn...".

També ens destaca que la mort -i alhora l'humor- sovint també eixen als seus poemes amb un llenguatge directe, senzill i fins i tot col·loquial. "Em reconec en una ceba crua,/ en la humitat d'una oliva  trencada,/ en l'enciam que sucava en la sal". Entre altres morts de familiars propers, la mort d'una filla
als quatre mesos, quan ell tan sols tenia 21 anys, va marcar-lo molt. "Mai no se'n va anar, la Mort, i es va quedar per a sempre amb nosaltres...".

Podríem estar hores i hores escoltant com l'Alba Sabaté ens explica, talment com un conte, la vida del poeta Vicenç Andrés Estellés, i com la Maria Bou, ex-alumna de l'Alba i actriu del Kaddish, ens recita magistralment algun dels seus poemes. 

Però l'hora és curta i l'Alba ens recomana que, si volem aprofundir-hi més, llegim Vicenç Andrés Estellés, especialment els seus llibres "Llibre de meravelles" (1971), "Hotel París" (1973) i "Mural del País Valencià" (1996), així com que escoltem les entrevistes que en el seu dia li van fer Montserrat Roig (Personatges, 1977) i Josep Maria Espinàs  (Identitats, 1987).

I tant que se'ns ha fet curta l'hora! Gràcies Alba pel teu bon fer.

Crònica escrita per la Núria Abelló

Fotografies d’en Quim Torrent