Crònica d’en Jesús García sobre la presentació del llibre «Teoria del gran Infierno» d’Iván Humanes

Presentació a càrrec de l’Aguas Rodríguez

DIJOUS 23 DE GENER DE 2025

La literatura és un miratge format o deformat per l’acció dels múltiples prismes que retornen la imatge captada amb tantes possibilitats d’interpretació com superfícies reflectants l’exerceixen.

M’atreviria a dir que això no només passa amb la literatura o amb qualsevol altra categoria artística; passa també, i més sovint, amb el procés natural que existeix en el món capaç de crear segon a segon, instant rere instant, tota aquesta obra a la qual anomenem realitat i a la qual majoritàriament respectem per la seva capacitat definidora del que és el nostre ésser, des de l’instant en què som fins al que deixem de ser. Fins i tot el reflex d’aquesta creació tangible, palpable, però efímera com el fulgor d’un llamp enlluernador, l’interpretem amb tota la intensitat que ens permet el nostre albir, amb el qual ens armem per intentar imposar la nostra visió d’aquest miratge fugaç fins a extrems incalculables.

Avui, sí, avui he descobert que la literatura és capaç, imitant la pròpia vida, d’oferir-nos una realitat

calidoscòpica, estranya a primera vista, que, un cop penetrada, pot —i així ha ocorregut en el meu cas— fer-nos descobrir com, en aquelles pàgines comprimides entre les rígides tapes  d’un llibre, apareix una interpretació de l’existència il·luminada amb resplendors, de fets peculiars, però tangibles; extrems, però palpables amb els sentits i recognoscibles en l’entorn en què es desenvolupen.

...I tot això en una sala plena de presències etèries ansioses per figurar en la sessió del Tarot que tenia lloc a la palestra de la sala...Quantes vegades he vist, durant l’acte, aixecar-se un braç transparent demanant intervenir per corregir o comentar un detall de la xerrada, sense èxit, per damunt dels caps transparents dels àngels o dimonis que, des del seu seient, seguien amb interès l’acte.

Sí, visions diferents d’una realitat indesxifrable, però certa des del meu mirador. Així, no vaig poder evitar estremir-me quan, poc abans d’acabar la sessió del Tarot que es debatia entre la conductora de l’acte i l’autor, vaig escoltar al fons de la sala unes paraules que, queixoses o, més aviat, decebudes, comentaven a mitja veu entre elles:

“...Les lletres “som” branques; les comes, mans que s’aixequen del terra; els punts, caps rodant. No hi ha foscor, perquè de vegades el desert de la pàgina en blanc és el més cruel. I les que aquí vaguem som cementiri...” Humanes, Iván. Teoría del Gran Infierno. 2ª Parte Microrelato 62 ; pág. 87.