Crònica de l'Alicia Gadi sobre la «Vetllada de ciència i literatura» a càrrec de l'Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez

VETLLADA DE CIÈNCIA I LITERATURA: DE LA NEUROCIÈNCIA A LA CIÈNCIA-FICCIÓ

CICLE ADA LOVELACE 2024: LA VIDA SECRETA DEL CERVELL

Diàleg entre Aguas Rodríguez i Judith Sánchez

DIJOUS 24 D’OCTUBRE DE 2024

SALA D’ACTES DEL CENTRE CÍVIC PALMIRA DOMÈNECH

T’agrada llegir ciència-ficció. Ho gaudeixes tant que has devorat des de les obres més clàssiques del gènere fins a les distòpies més modernes. Ets el tipus de persona que es decanta més per les novel·les que no pas per les adaptacions cinematogràfiques; estàs convençut que es tracta d’una qüestió de gustos, però ben saps que és perquè n’hi ha que no representen la història original de forma fidel. Tot i això, has vist la pel·lícula de Blade Runner un munt de vegades, encara que li van canviar el títol de Els androides somien xais elèctrics? Què en diria Philip K. Dick de tu quan va publicar el llibre l’any 1968? Tant se val. El teu fragment favorit és aquest:

—En ese momento —continuó Iran—, mientras el sonido de la TV estaba apagado, yo 

estaba en el ánimo 382; acababa de marcarlo. Por eso, aunque percibí intelectualmente la

soledad, no la sentí. La primera reacción fue de gratitud por poder disponer de un órgano de ánimos Penfield; pero luego comprendí qué poco sano era sentir la ausencia de vida, no sólo en esta casa sino en todas partes, y no reaccionar... ¿Comprendes? Me imagino que no. Lo llamaban «ausencia de respuesta afectiva adecuada». Entonces, dejé apagado el sonido de la TV y empecé a experimentar con el órgano de ánimos. Y por fin logré encontrar un modo de marcar la desesperación.

Què és això de l’òrgan Penfield? Segons l’Aguas Rodríguez i la Judith Sánchez, que s’han reunit a la sala d’actes del Centre Cívic Palmira Domènech per aclarir aquest tipus de dubtes, no és més que una invenció de l’autor amb certa projecció científica: entre la dècada dels quaranta i els cinquanta el neurocirurgià Wilder Penfield va identificar les regions del cervell segons l’espai que dedicava al funcionament del cos. Això també succeeix amb el test de Voight-Kampff: l’empatia desencadena un mecanisme tan complex al cervell que no existeix cap màquina capaç de mesurar-la. De fet, l’autor no en va necessitar cap per demostrar la seva preocupació per la guerra i l’agitació social i tecnològica de l’època; la novel·la n’és una representació per se.

Sense anar més lluny, Frank Herbert va escriure Duna el 1965 pensant en la problemàtica mediambiental i en la desertificació dels paisatges. Tant l’espècie melange com l’ordre de les Bene

Gesserit són creacions que no s’allunyen gaire del concepte actual de la neuroplasticitat, que consisteix en la capacitat del cervell d’adaptar-se en funció de l’estímul que rep. Algunes pràctiques com el ioga i el mindfulness poden beneficiar el cos, però res a l’altura d’una substància capaç de convertir-nos en individus superintel·ligents. Vist des d’una altra banda, l’autor devia pensar en els efectes psicoactius de les drogues, que alteren la percepció dels sentits.

La frontera entre la ciència-ficció i la ciència és
molt ambivalent. És possible que els autors s'hagin inspirat en els avenços de l’època per escriure les seves obres? Rumies la idea una estona i tanques el llibre per preguntar-li al ChatGPT, que respon amb precisió: «Samuel Butler, a la seva obra Erewhon (1872), introdueix la idea de màquines que poden arribar a desenvolupar consciència o una forma de vida pròpia. Avui dia el seu paradigma d'aprenentatge i processament s’anomena xarxa neuronal artificial. El nostre mètode de càlcul busca imitar el funcionament del teu cervell humà». De sobte, et ve un calfred i et quedes amb la mirada perduda a la pantalla. Tanques la finestra de l’ordinador amb un clic ben sòlid mentre intentes convèncer-te que la ciència-ficció és, al capdavall, una mica de ciència i molta ficció.

Crònica escrita per l’Alicia Gadi

Fotografies de la Rachel García