Dimecres 30 d'abril de 2025
De vegades, un somni es pot fer realitat. Sí, aquest és el secret que els desitjos més vius porten amagats dins la seva estructura. Un desig, una il·lusió complerta a temps, pot obrir camins fins a aquell precís instant: l'instant just en què es fa realitat.Semblava simplement una quimera, un sospir llençat a la brisa d'una nit d'estiu, a prop del mar i sota la tremolosa llum dels estels.
L'acte de lliurament de guardons del Certamen Literari 2025 quedarà gravat a la nostra memòria.
Més enllà de la satisfacció i l'orgull reflectits als rostres dels autors i autores guardonats, hi havia l’emoció de compartir les seves paraules amb autoritats, familiars, coneguts, amics i públic en general.
Era emocionant veure com, en recollir el premi i posar per a la foto, aquell moment es convertia en un record segurament inoblidable. Tots els presents compartíem, gairebé còmplices, aquella felicitat.
Però aquest any hi va haver un moment especialment colpidor. L'entrega d’un reconeixement molt especial: aquell que es concedeix a la participant més jove que, tot i no haver obtingut cap guardó, representa l'esforç i la passió de tots aquells que no han estat premiats, però que són igualment importants.Doncs bé, la jove seleccionada ens va oferir una demostració viva del que dèiem al principi. Va sortir a la tarima amb força i il·lusió. Es va apropar al micròfon, i quan va alçar la mirada i es va veure allà, va saber que, amb només catorze anys, havia complert un somni: llegir el seu escrit davant del públic.
Per un instant, les forces li van fallar. La veu no li volia sortir de la gola. Guaitava el text al faristol.
Prenia aire, i quan tornava a alçar la vista, l’emoció li feia tremolar.
Entre el públic, es va fer un silenci ple de respecte. La conductora de l’acte s’hi va acostar i li va dir unes paraules —no se sentiren—, però van tenir l’efecte desitjat. L’autora va començar a llegir, i ho va fer amb una bellesa i una serenitat que ens va captivar.
Quan va acabar, va aixecar els ulls. El públic li va regalar l’aplaudiment més llarg i intens de tota la tarda.
Era un somni. Era una il·lusió que obria dreceres cap al futur.
Crónica escrita per Jesús Garcia Moreno
Fotografies de Naomi Gómez i Rachel García
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada