PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE POEMES ESPIRAL, d’Irma Estopiñà

DIVENDREs 14 de JUNY deL 2019

El proppassat divendres dia 14 de juny, l’Irma Estopiñà ens va presentar al Prat el seu poemari Espiral, després d’haver-ho fet ja a Barcelona i a Lisboa, ciutat on actualment resideix i treballa en l’àmbit cultural i formatiu des de fa ja 6 anys. Però les seves arrels, els seus amics i amigues, la seva família són pratenques i de tant en tant ens visita.

En el marc de la llibreria “Drac”, plena de gom a gom, vàrem gaudir amb les explicacions i les matisacions que l’Irma ens anava fent del contingut del seu llibre, que és bilingüe: està escrit -i, com ella manifesta, també pensat- en portuguès i així mateix en castellà. Tot i que ella no se n’està de dir que és trilingüe (català-castellà-portuguès).

Amb molta sinceritat ja ens va aclarir de seguida que ella era una persona molt curiosa amb l’entorn vital, que també l’atrauen els tòpics i que no vol convèncer els lectors del perquè de la seva obra. Però els seus poemes  trasllueixen, sens dubte, inquietuds, preocupacions i confessions.

Com molt bé escriu la Giseia Casimiro al prefaci, “La evolución es la única solución posible para una espiral, símbolo del viaje del alma después de la muerte, para su esencia eterna”.

I és que la poesia de l’Irma semblaria que ens ha de servir per fugir, per sortir disparats de l’espiral; però en el fons, el que ens vol testimoniar realment és que això significa una permanent renovació, sense repetir, una mirada endavant sempre. Tot i que mirant més enllà de l’horitzó, pot aparèixer que la fugida o pensament anticipatiu, es converteixi en una ansietat, que no en una esclavitud. En aquest punt, l’Irma és molt i molt expressiva i clara: sí és nostàlgica, però no enfronta el passat amb el futur. I ho concreta molt més: l’ha “enganxat” la saudade, aquest sentiment autènticament portuguès que és nostàlgia del present i també, efectivament, nostàlgia del futur que ha de venir. Ens diu, poèticament, que “no creu en els límits i que la ment és una preexistència del cos; que partir no és mai una idea; que saltar és morir o provocar la mort, o que no saltar és ni morir ni viure”. L’amor, però, també té cabuda al poemari de l’Irma, només faltaria. Cal llegir les deu darreres pàgines i així ho constatem.

És un llibre existencialista, d’evolució, de revolució, de feminisme i igualment de mística. És una poesia per fer-ne una lectura reposada amb llum natural. I és un llibre amb una icona sorprenent i confessada per l’Irma: la papallona, que l’inspira protecció.

Pensar en lo que fue/ es como quedarse mirando fijamente una rotonda/ es como quedarse en un atardecer/ que nunca atardece.

Lo rojo es lo inmutable/ y me apacigua/ como aquello que nunca termina/ y que terminó de una vez.

(pàgina 132 del llibre Espiral, d’Irma Estopiñà)

Vicenç Tierra

Lectura dramatitzada commemorant els 50 anys de la revolució gai d'Stonewall

Va tenir lloc a la Sala d'actes del Cètric el dimarts dia 11 de juny.

Es va fer una lectura dramatitzada de textos d'autors LGTBI: Luis Cernuda, Michale Dante, Jaime Gil de Biedma, K.P. Kavafis, Larry Kroner, Maria Mercè Marsal, Carme Riera, Walt Whitman i Tennessee Williams.

La lectura va anar a càrrec d'actors i actrius del Teatre Kaddish: Martí Castellarnau, V. Emil, Ariadna Izquierdo, Gerard Mora, Blanca Pàmpols, Arnau Puig i Ceci Ràfols.

L'activitat estava emmarcada dintre de la commemoració genèrica al Prat dels fets del 1969 d'Stonewall (Nova York). El dimecres dia 5 de juny hi va haver la conferència de Josep Costa dintre del marc de "tintablava", i el dia 12 la pel·lícula Girl, que es va projectar al Capri.

CONFERÈNCIA

“STONEWALL: 50 anys de la revolució gai”

a càrrec de Josep Costa, director teatral

DIMECRES 5 DE JUNY DE 2019

Avui, una sala plena de gom a gom, ha pogut gaudir d’una xerrada molt interessant amb en Josep Costa, una persona polifacètica, artista, poeta, director teatral,... i un activista al món gai que mai es cansarà de lluitar per la igualtat entre totes les persones.  La xerrada, que ha estat presentada pel Jesús García, no ha deixat indiferent a ningú i, fins i tot s’ha fet curta.  Ha estat una tarda plena d’emocions i de sentiments com no podia ésser d'una altra manera en estar recordant els 50 aniversari de l’anomenada “revolució gai” que es va produir el 28 de juny de 1969 a un bar novaiorquès anomenat Stonewall.   La policia es va presentar allà alertada pels veïns que es queixaven de que hi havia molts homosexuals.  En arribar-hi, els agents van trobar un munt de persones que, lluny de resignar-se i marxar, van començar a reivindicar els seus drets , amb els punys enlaire i sentint-se orgullosos d’ésser gais, incloent sota aquest concepte qualsevol persona que manté una relació sentimental amb una altra persona del mateix sexe.

Ens hem adonat de la importància d'aquesta reivindicació amb imatges del que passava a Espanya i al món al 1969, mentre sonaven cançons emblemàtiques i recordant la vigència a casa nostra de la “Ley de vagos y maleantes” que recollia l’homosexualitat com un delicte castigat amb pena de presó fins al gener de 1979.  També ha hagut moments divertits com quan en Josep Costa ha fet cantar a tota la sala la cançó de Camilo Sexto “Ya no puedo más” o quan ens ha explicat anècdotes de les primeres manifestacions homosexuals al cinema per veure la seva evolució.   I com no, també hi ha hagut moments més tristos en parlar del tema de la sida, just després d’haver començat l’eclosió gai.  Per això en Josep Costa ha volgut destacar la importància d'aquest primer moviment i de tot el que s'ha aconseguit. 

És difícil destacar un moment de tota la conferència, però si hagués de triar-ne un, em decantaria per un que s'ha produït gairebé al final.  Sonava la veu de Judy Garland cantant la cançó del “Mago de Oz” “Somewhere over the Rainbow”.  La música no era accidental ja que l’arc de Sant Martí s'ha convertit en un símbol de les reivindicacions gais amb la seva bandera multicolor. I així, mentre la lletra i la música penetraven entre els assistents, anaven sobreposant-se a la pantalla imatges en blanc i negre d'aquella nit de finals de juny de 1969 a Stonewall.  Eren imatges de persones aixecant-se encara que estiguessin rebent cops i manifestant-se amb pancartes sobre el poder gai, sentint-se orgulloses de si mateixes, perquè al cap i a la fi tots som persones amb independència de la nostra orientació sexual.   

Aquesta lluita ens pot semblar llunyana però, desgraciadament, com ens ha recordat en Josep Costa, encara hi ha gent, sense que calgui anar molt lluny, que cada dia ha de lluitar contra el bullying o les agressions per la seva orientació sexual.  Tot això sense oblidar que encara hi ha països on l’homosexualitat es castiga amb pena de presó com l’Índia o fins i tot amb pena de mort com Aràbia Saudita.  Per això, atès que falten pocs dies pel cinquanta aniversari d'Stonewall hem de tornar a trobar el seu esperit i lluitar per la igualtat perquè, com diu la cançó, sempre hi ha un lloc i un moment per tots i cadascun de nosaltres i val la pena lluitar per aconseguir-ho i per ajudar a que tothom el pugui trobar.  Gràcies Josep per la teva veu i per la teva força.

ROCIO ORTEGA ATIENZA

RECITAL-CONFERÈNCIA

"I SI ENS DESPULLEM?" a càrrec d'Àngela Jové

DIlluns 6 de maig de 2019

Aquest dilluns vam tenir el privilegi d'assistir al Cèntric al penúltim acte organitzat per tintablava d'aquest curs on la protagonista, l'Àngela Jové Puigventós -actriu i poetessa, entre altres mèrits- ens va brindar una vetllada entranyable, fantàstica i irrepetible. Com ella; tal qual.

En aquest sentit no va ser una conferència a l'ús, ni una entrevista típica, ni un recital clàssic, ni un "striptease" literal... Sinó una barreja de tot plegat on vam poder gaudir del seu "savoir faire" a través de la seva obra, enllaçada íntimament amb la seva vida i, com no, amb la seva veu, sempre tan vital i emotiva.

D'entrada, en Vicenç Tierra, president de tintablava, ens va presentar la dimensió artística i professional de l'Àngela Jové, així com la seva trajectòria internacional detallada al díptic lliurat a tots els assistents. Així, va destacar els seus inicis amb la companyia de teatre "L'Estaca", dirigida per l'Armando Aguirre, malauradament desapareguda... "Com tantes altres coses al Prat!", deplora l'Àngela. I sobretot va ressaltar la seva implicació amb el teatre Kaddish, llavors dirigit per en Josep Costa, on encara continua col·laborant. A partir d'aquí ha actuat a molts altres teatres, tant de Barcelona com d'arreu del món, fent una menció especial al seu debut al teatre Lliure amb Otel·lo, que li va permetre fer la seva primera gira internacional. També ha fet cinema i ha participat en algunes sèries de televisió. "I m'agradaria fer-ne més! Però el que m'apassiona de veritat és el teatre, perquè el teatre és vida!", afirma convençuda.

I, quasi sense adonar-nos, van continuar l'entrevista informal que havien iniciat, curulla d'anècdotes vivencials i vitals. L'Àngela va assegurar-nos que havia tingut molts bons mestres, però que el millor de tots va ser la seva mare perquè, tot i els "rifirrafes" que moltes filles tenen amb llurs mares, la seva mare va ser qui va engrescar-la a cantar, a recitar i a escriure, sent alhora la seva millor crítica i fent-li treure el millor dalt de l'escenari (i fora també!). I amb enyorança assenyala les seves arracades: "Són els anells de casats dels meus pares... Així és com si encara estiguessin una mica amb mi".

Tot seguit va iniciar el recital amb alguns poemes del seu llibre Jo em despullo que, descrits amb un petit preludi de l'afer que els va inspirar i recitats per ella mateixa, van agafar una volada emotiva i vital difícil d'explicar... "Només, soc jo: un xic d'escalfor, un poc de frescor, una mica de llum, un xic de foscor... Al capdavall, un granet de sorra, una cosa petita, una espurna de vida". "Tot això he pensat aquest matí, avui, caminant per la sorra molla...". "I els batecs del meu cor tornen a ser rítmics, compassats, plens de vida, quina ironia... Plens de mort". "Com podria apagar aquest foc que porto dintre?". "El temps es detura, deixant-nos gaudir d'aquell joc de frisances, abans de l'alba". "Soc com el núvol, farcit de somnis, i com la terra seca, àvida de pluja...". "Encara vols que et faci un poema?". Per tot seguit cantar: "Vull sentir el teu cos fondre's en el meu..." i "Mira'm als ulls... Soc teva i no ho saps", musicats per Walter García Coll. Un autèntic recital!

I encara ens va regalar uns quants poemes inèdits que, com qui no vol la cosa, diu que ha retrobat tot posant ordre pels calaixos, comentant que més d'un està escrit en un tovalló de paper! Coses que passen quan la necessitat d'expressar-se bull i la creativitat fa xup-xup... Així, hem pogut escoltar perles tan fresques i sinceres com: "No veus que soc flama que vol seguir encesa? No veus que soc dona?". "Per què? Voler més aire, més vida...". "No tinguis por, l'única llei que té valor és l'amor".

Seguiria més estona, però el temps i l'espai són limitats i, com diria un prestigiós advocat: "Ahí lo dejo...".

Gràcies Àngela per compartir aquesta vibrant vetllada amb nosaltres. En voldrem més!

Núria Abelló

LLIURAMENT DE PREMIS DEL CONCURS DE MICRORELATS, POEMES I RELATS SOCIALS 2019

DIlluns 29 d’ABRIL deL 2019

Avui 29 d'abril, quan encara se senten refilar les gralles pels carrers plens de parades, gent i bullícia; avui, quan encara les roses i els llibres es passegen plegades lluint el seu idil·li amorós, tant de bo sigui etern i no efímer i cíclic, un grup de nois i noies s'han aplegat entorn de les lletres dels seus treballs, poètics i narratius, per recollir un merescut guardó, un premi a les seves obres literàries, donat que han estat els guanyadors dels concursos de Microrelats, Poemes i Relats Socials, que amb una periodicitat anual convoca "l'Associació d'Escriptors del Prat, Tintablava" amb el suport de l'Ajuntament del Prat de Llobregat i de l'Obra Social "la Caixa".  

                                                                                   

Dins una sala d'actes, buida, transitada només per les encarregades de la Biblioteca i responsables de la posada a punt del local, de l'audició de la sala i el confort d'organitzadors i públic, feina que, gràcies a les seves habilitats, sovint queda dissolta entremig de l'èxit de l'acte i els aplaudiments finals, però que sempre és d'agrair... Dic, dins d'aquesta sala buida, un grup de noies i nois porten a les seves mans el fruit del seu treball, disposats a llegir-ho, amb una bona dosi de nervis a sobre i una certa desconfiança en la seva enorme i jove capacitat d'impressionar. De mica en mica, es relaxen, es confien, aixequen la veu i extreuen el més profund sentit de les lectures a través de les seves paraules.

La sala s'ha anat omplint, diria jo que està plena de gom a gom. Fa goig veure-la: la remor del públic inquiet, ens envolta. És molt estimulant trobar-se aquí dins, una vegada més.

Com avui és un dia dedicat plenament al jovent i a la forma de viure i expressar les seves actituds envers la cultura, la gala, presentada i animada pel Marc Garcia, comença amb una actuació teatral del grup de joves "Els Bitxos"; la seva frescor i capacitat interpretativa, capaç d'adaptar-se amb el reduït espai que per escenari van disposar, i la seva gràcia, va quedar palesa reflectida en les rialles dels presents... Tot seguit, el presentador va anar cridant les noies i els nois perquè, un a un, pugessin a l'escenari a recollir el seu premi i llegissin, com veritables literats, els seus treballs.                                                            

Els respectius jurats van fer palesa la dificultat que van tenir per arribar a la tria final dels guardonats, per la seriosa profunditat, el caire social i la transcendència humana que, en general, les obres oferien, tot manifestant una maduresa que, sens dubte, ens reafirma en la confiança d'un futur millor de la mà d'aquesta joventut, si som capaços de deixar-los fer.

Enhorabona a tothom!!

Jesús García Moreno

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “MÉS PAGESOS I PAGESES DEL PRAT” de la Núria Abelló

DIJOUS 4 D’ABRIL DE 2019

L’Auditori està gairebé ple. Se sent la remor de la gent. A l'escenari agafen seient alguns dels protagonistes: en Quim, la Núria, en Vicenç, en David, la Teresa i l’Eladi que, entre molts d’altres, són els culpables de què tanta gent s’arreplegui al voltant d’un llibre titulat “Més pagesos i pageses del Prat”.

Quan tot està preparat comença la presentació del llibre que com cada any, al

voltant de Sant Jordi, edita l'Associació tintablava. Pren la paraula en David Vicioso, regidor de cultura de l’Ajuntament, que fa de director de l’acte, i que emfatitza la proximitat del llibre que molts dels assistents ja tenen a les mans i que està fet amb un munt d’hores de conversa i de dedicació.  Després agafa el relleu en Vicenç Tierra, president de tintablava que, entre moltes paraules interessants i reflexions que dirigeix a l’auditori, destaca que amb els llibres podem aprendre moltes coses i amb “Mes pagesos i pageses del Prat” aprendrem molt sobre les nostres arrels i sobre la filosofia de vida dels pagesos.  A continuació és el torn d’en Joaquim Torrent, la persona que ha fet les fotografies que hi ha al llibre, que ens comenta, amb molta emoció, que per a ell ha estat una experiència inoblidable i, com una història més, rememora també part de la seva vida que va passar, com part dels protagonistes, amb molt d’amor a la gent i la terra del Prat.

Després arriba un dels moments més emotius de la presentació.  Agafen la paraula dos dels protagonistes del llibre, la Teresa Sigalés i l’Eladi Fabró. Tot i que, a vegades es tallen entre ells, primer comença la Teresa que, com si estigués avesada a parlar a un munt de gent des d’un escenari, ens explica d’una manera molt propera com era la seva vida al camp i al mercat. Entre explicació i explicació arrenca molts aplaudiments i assentiments del públic, especialment quan explica amb la seva gràcia natural alguna anècdota com que el seu net li va dir que es volia independitzar i comenta que ella no ho va poder fer fins als 70 anys.  Després agafa el relleu l’Eladi que ens explica també part de la seva història i dels seus records, destacant totes les vegades que el van ajudar els pagesos del voltant cada cop que se li espatllava la furgoneta o alguna altra eina que, com diu l’Eladi somrient, sembla que era massa sovint.

Per últim, agafa la paraula la Núria Abelló que ens explica com ha gaudit escrivint el llibre i com en aquesta obra ha tractat temes diferents del primer llibre que va fer sobre la pagesia del Prat. Ha volgut destacar la figura de la dona i també la dels avis que ensenyaven moltes coses als nets perquè els pares estaven molt enfeinats amb el camp i el mercat.  Ens aconsella que llegim el llibre amb calma i assumint tot el que s’explica que, segur, ens ensenyarà molts valors que són importants en aquesta vida. També ens parla de les anècdotes que s’expliquen al llibre, fet que és aprofitat per una persona del públic per recordar-li una, fruit de la complicitat que hi ha a l’auditori entre tots els assistents.

Per últim, i com a colofó, surten a la pantalla gran les fotos de les quinze famílies protagonistes del llibre mentre la veu encisadora de l’Àngela Jové llegeix per a tothom fragments del que expliquen els pagesos i pageses del Prat. L’acte culmina amb un gran aplaudiment dels assistents que es porten, a més de les històries i dels valors que sempre han tingut els pagesos i pageses del Prat, un ocell de paper que, amb fulles de diferents colors de l’obra “Més pagesos i pageses del Prat”, la Núria Abelló ha tingut la delicadesa de fer.  Ara només queda llegir el llibre i començar a volar pels camins del Prat i per les vivències i valors dels seus protagonistes.

ROCÍO ORTEGA ATIENZA

VUITÈ CONCURS LITERARI DE MICRORELATS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: A la deriva

Quin relat més fantàstic és la nostra realitat! Nens que moren al Mediterrani i vaixells que descansen al port. Les modes oblidades que tornen amb una nova màscara. Llops que ataquen i semblen els ferits. Paisatges de plàstic amb boira de color gris. Guerres ignorades i ferides sense tancar. Onades liles i lleis arcaiques. Un planeta rovellat que demana clemència. Com canvien les coses en aquest món nostre!

Autora: Janice FUERTES MARTÍNEZ

17 anys

IES Ribera Baixa

SEGON PREMI                                                           Títol: Terror al microrelat

Nerviosa, caminant en cercles, buscant la primera paraula per començar. No puc, esbufego.

Cansament, m’assec a la cadira. Les cames em tremolen i, al meu cap, només boira: terror al microrelat.

Em giro, miro el meu pare i em diu:

-Respira.

De sobte, silenci, tranquil·litat i calma.

L’angoixa marxa i ara se’m fa curt el relat.

Autora: Inés RANDO PARDO

16 anys

IES Ribera Baixa

TERCER PREMI                                                            Títol: Infantesa bombardejada

Tinc por. No sé què fer. Pols, edificis en runa, l’únic que veig. I un sol intens. Fa dies que no veig el meu pare. Ha desaparegut. On és? M’amago sota la taula de la cuina. Tinc por. No vull anar a l’escola. No hi va ningú. La mare em diu que no tingui por, però en tinc. Cada vegada les sento més a prop. N’explota una. I una altra. Silenci. On és l’àvia? Fa dies que tampoc la veig. Escolto una veu. Una veu greu. Em crida. Diu que marxi amb ell, però no ho faré. On ets, pare? On ets, àvia?

Autora: Romaysa ECHAREF CHATYANI

16 anys

IES Salvador Dalí

SISÈ CONCURS LITERARI DE POEMES, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                Títol: La brillantor daurada de l’ànima

Mireu la meva ànima, veniu a veure-la!

Llisca amb el vent i torna a mi.

I puja i baixa, respira i enlluerna.

I acoloreix vibrant l’alba, tornant a mi.

No la veieu?

S’amaga, treu el cap i somriu.

Es perfuma i s’embriaga de vida,

desplegant esplendoroses ales i

tornant a mi.

Agafa’m, vull anar amb tu.

Eleva’m fins a l’infinit i juga amb mi.

Vull anar descalça, sentint-me pluja,

aigua freda que s’amaga en els rius.

Agafa’m, t’ho prego, vull anar amb tu.

Autora: Pilar MONTILLA

14 anys

IES Estany de la Ricarda

SEGON PREMI                                                                                   Títol: El adiós

El denso incienso anuncia que la amargura,

a fuerza de desventuras se ha

adueñado de la carne pecadora.

Se ve marchar la vida efímera, y con

ella todos sus anhelos y esperanzas.

La carne mortal se humilla ante la gran desdicha

que ahogó su cerezo en flor.

 La reina privada de poder,

se yergue desprotegida conteniendo su pesar,

 ha perdido a su amado infiel.

Cuando la vida se esfuma, el ocaso de su existencia

amanece entre la tormenta,

augurando tiempos de miseria

que perseguirán al penitente más allá de su fin en este mundo.

Expectante está el averno, sus tambores hace redoblar, 

marcando el inicio de la larga travesía

de las pobres almas a la tortura eterna.

Autor: Adrián BELINCHÓN BARTOLOMÉ

15 anys

IES Baldiri Guilera

TTERCER PREMI                                                                        Títol: Destí

"Al llit t'espero maleïda".

Llàgrimes esquitxa el seu cor

Doncs sap aquest que no té sort

car se li acaba la vida.

Neix ja la desesperació

I arran la seva arribada

Perquè ningú l'ha superada

I mai ha tingut compassió.

Esgarrapa el seu destí, cruel,

L'endurà a l'infern, lluny del cel,

La mort observa atentament.

Sent ara el calor de l'Abel

Tanca els ulls, se li eriça el pèl

S'acomiada, trist, del seu temps.

                                                                        

Autor: Guillem MARTÍ ARJONA

16 anys

INS Salvador Dalí    

SEGON CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: Nunca me olvides

No reconozco la persona que tengo ante mí. A pesar de que toco sin parar sus arrugadas facciones, no consigo familiarizarme con ellas.

Extrañamente consigue imitar todos mis gestos, muecas y miradas. Abre la boca al mismo tiempo que yo, e incluso oigo que es capaz de emular mis vociferíos, pero todo esto se me sigue antojando ajeno.

Algún infante ha dejado escrito en el cristal anotaciones desdibujadas sobre tareas y lugares, palabras que a mi parecer han perdido el rumbo, con un rotulador gastado que parece resentirse al final de las mal escritas oraciones.

''No me olvides nunca'' consigo leer entre el amasijo de letras. ¿Olvidar el qué? Ya no asocio los significados con las palabras; la gran mayoría me es abstracto, los conceptos se revuelven sin cesar en mi vieja mente y me confunden demasiado, mezclan recuerdos con ensoñaciones, nombres con rostros, actividades con sitios, ...

Los ojos marrones con los que me cruzo están perdidos, desconectados de la realidad, vacíos de memorias y llenos de inocencia. Vuelvo a palparme el enjuto hábito y no rememoro nada nuevo, todo está en blanco, no sé quién es la extraña ante mí ni que es lo que exactamente está haciendo aquí.

Los dibujos que hay en las paredes, las fotografías, los cuadros, no me hablan de ninguna época vivida ni de anécdotas pasadas; continúan impetérritos y silenciosos, mudos, sin siquiera una fugaz chispa de claridad para ayudarme.

No entiendo qué pasa cuando alguien entra en el cuarto y me habla. No comprendo qué dice, ni por qué llora. Me abraza, me besa, me susurra imperceptibles palabras con suavidad. Permanezco inmóvil como una estatua y al no haber reacción, el llanto de ella se agrava. Me preocupo al notarme la cara húmeda, me he emocionado, y levanto la vista con el nombre en la boca, apunto de salir a patadas.

''Martina'' balbuceo. Ella sonríe y grita, me achucha contra sí y agarra el teléfono con ansias de llamar, pero para cuando está lista para decírselo al otro interlocutor he vuelto a sumirme en el oscuro y profundo olvido.

Autora: Mercè CABRERA CEBRIÁN

16 anys

IES Estany de la Ricarda

SEGON PREMI                                                           Títol: Vacía

Una manzana: 180 gramos, 93 calorías. Admiró la roja pieza de fruta como si fuera una tentación propia de pecado, en la que no debía caer. A pesar de las voces que se debatían en su cabeza, le dio un mordisco. Este resonó, crujiente, en sus oídos. Masticó lentamente, contando cuantas veces: uno, dos, tres, cuatro, cinco… Mientras, intentaba no saborear su saciante dulzor, para evitar perder el control.

Cuando el alimento pasó a ser una masa pastosa, reunió sus inexistentes fuerzas para conseguir tragarlo. Notaba cómo descendía por su garganta, y enseguida se sintió atrozmente disgustada. En su mente se dispararon las alarmas, que comenzaron a cronometrar cuánto tardaría en quemar lo que había ingerido. Aun así, respiró hondo y se forzó a darle otro bocado ante la sensación de vacío en su interior, pero que la comida no iba a conseguir llenar. Repitió el mismo doloroso proceso de manera metódica. Sin embargo, no pudo soportarlo más, le provocaba arcadas y un desmedido rechazo. Ignorando la protesta de su rugiente estómago abandonó la fruta en el mármol de su cocina para precipitarse hacia el lavabo. 

Observó su imagen en el espejo: profundas ojeras cubrían su rostro indicando su cansancio ante insufribles noches sin dormir, su cabello despeinado y pobre, sin brillo, su piel pálida que la hacía parecer muerta en vida. Apresuradamente se quitó la ancha sudadera que llevaba hasta en pleno verano, pues su cuerpo no disponía de la energía necesaria para calentarse y siempre sentía su piel fría y sus extremidades entumecidas.

Escudriñó nuevamente su reflejo, en busca de cualquier imperfección. Al principio veía a una frágil joven, casi esquelética, con las clavículas marcadas y las costillas visiblemente realzadas. Poco a poco, su imagen se fue distorsionando ante su mirada, convirtiéndose en su peor pesadilla. Comenzó a agarrar su piel y su “sobrante” grasa deseando poder arrancarla y desgarrarla. Lágrimas rodaban por sus mejillas descontroladamente mientras su vientre se llenaba de arañazos. Lo cierto es que estaba desvariando, pero para ella aquella era su verdadera realidad.

El súbito arrebato la dejó sin hálito, casi sentía como se desvanecía. Su visión se nubló por unos instantes y se apoyó en la pica, que estaba imperceptiblemente más gélida que su tacto. Contuvo la respiración, sabiendo que había llegado la hora de la verdad. Sin dejar de sujetarse, desplazó la balanza de debajo de la cómoda y se subió en esta, que apenas crujió ante su peso.

Mientras la aguja se tambaleaba, o quizá era ella, se fue oscureciendo su vista. Solo tenía que resistir unos segundos más, lo justo para comprobar si había merecido la pena su martirio. Finalmente, se detuvo. Ella sonrió, triunfante, y dejó escapar un suspiro. Después oscuridad. Colapsó, desplomándose sobre las insensibles baldosas, pero con una sonrisa dibujada en sus violáceos labios. 

Autora: Naomí GÓMEZ MORA

17 anys

Institut Bellvitge

TERCER PREMI                                                            Títol: El darrer trajecte

Com molts de vosaltres, al llarg de la vostra vida haureu viscut experiències de les quals heu après i superat amb molt d’esforç i sacrifici. La vida ens alliçona constantment i jo n’he patit les conseqüències.

Soc un home de cinquanta-sis anys al qual han acomiadat de la seva feina com a conductor d’VTC, no per fer-la de manera incorrecta ni perquè l’empresa no pogués pagar-me el sou. No és això, no. Ells em van oferir aquest lloc de treball, sent conscients de la meva edat. Porto tres anys duent persones amunt i avall amb el meu cotxe. Duc vestit d’etiqueta amb corbata i mocassins que, per cert, són poc còmodes per conduir. L’educació i el respecte cap als nostres clients és el nostre lema.

No obstant, hi ha gent que no ens vol a les carreteres perquè els fem competència i tenen por que siguem millors que ells. Com que els taxistes són majoria, ens han aixafat com mosques i ara qui busca menjar per sobreviure som nosaltres.

Per desgràcia no vaig rebre l’educació que tenen els joves d’avui en dia. És per aquest motiu, que mai he tingut estabilitat laboral ni un sou digne per viure. Quan vaig començar a treballar, vaig ser un ruc en pensar que cotitzaria i que, quan em jubilés, tot i cobrar una misèria, podria subsistir durant els anys que em quedessin de vida. Sens dubte, aquest final hauria estat idíl·lic.

L’única que m’espera a casa quan torno de treballar és la meva gossa. Quan he entrat per la porta no m’ha vingut a rebre. Aquest fet m’ha fet plantejar diversos aspectes de la meva vida i és per això, que he decidit escriure aquesta carta de comiat. Desconec qui la llegirà però necessito que se sàpiga quin és el motiu pel qual faré el que faré. 

He embolicat la meva filla, sí, la considero com a tal, com una filla perquè ho ha estat durant onze anys. Ho he fet amb la seva flassada de color rosa que tant s’estimava i l’he ficat al maleter del cotxe. Ens hem dirigit a un descampat que hi ha a la vora de l’estació de tren de la meva ciutat. Aquí veníem cada cap de setmana a córrer fins que se li acabava l’alè i tornàvem a casa els dos esgotats.

Amb la pala llevaneu portàtil que tinc al vehicle, he cavat un forat suficientment gran perquè hi càpiga la meva gossa. La hi he ficada i en fer-l’hi l’últim petó, m’ha transportat al moment en què la vaig conèixer per primera vegada. Era un animal dolç, juganer, tímid, petitó... Recordo com si fos ahir quan la vaig adoptar.

La terra ha cobert anys d’històries i records. Els sentiments de pena i d’inutilitat m’han conduït on soc. En qualsevol moment, les vies d’acer en les quals estic estirat ara, adoptaran un color rogenc. Com a conseqüència del fred, ja no distingeixo la tremolor del meu cos amb les de les vies del tren que ja s’aproxima.

Autor: Albert MARTÍNEZ CALANTE

16 anys

INS Baldiri Guilera