DEL PRAT A UN SLUM DE LA ÍNDIA
Al nord-oest de Nova Delhi, una
de les ciutats més poblades del món i la segona amb més densitat demogràfica de
la Índia, es troben alguns dels anomenats “slums”:
barris forjats al marge de planificacions urbanístiques. Aquí els carrers són
estrets, foscos i sense asfaltar, hi ha motos que circulen amb pressa,
escombraries per tot arreu i deposicions a terra que fan de cada recorregut una
carrera d’obstacles sense meta.
Les comunitats que viuen als slums es veuen marginades pels propis
governs per la seva condició econòmica, però a dins d’aquestes hi ha grups
encara més vulnerables com son els nens, les nenes i les dones.
El passat mes de febrer vaig
viatjar fins allà per col·laborar amb Thrive Seed, una organització local que
treballa des de 2003 per millorar la qualitat de vida d’aquests grups amb dos
projectes, escoles infantils i l’empoderament de les dones, tots dos amb una
base en comú: l’educació.
Primeres impressions
Durant la primera hora que vaig
passar a Nova Delhi vaig pensar unes 10 vegades que estava a punt de morir. Un cotxe
em va recollir a l’aeroport a les 6 de la matinada per portar-me a casa de la
Sonu, la fundadora de Thrive Seed, on viuria amb ella i la seva família durant
les pròximes setmanes. Durant els tres primers minuts de trajecte només podia
veure cotxes, motos, rickshaws i bicicletes canviant de carril sense importar
si hi havia algú o no, i només sentia els clàxons sonant ininterrompudament; no
eren senyal de perill però jo estava espantada,
devia ser pels quatre vehicles que veia junts en només tres carrils. Tot
i així tenia ganes de conèixer-ho tot i començar la experiència.
Les escoles
Com a voluntària, el principal
projecte amb el que col·laboraria serien les “escoles” on més de 80 nens i
nenes reben educació gratuïta dues hores cada tarda de dilluns a divendres. Els
nens entre 3 i 13 anys estudien hindi i matemàtiques amb una professora, no
molt més gran que ells, d’uns 16 o 18 anys i de tant en tant, quan tenen la
sort de tenir voluntaris, les assignatures s’amplien amb anglès i qualsevol
matèria que el voluntari pugui ensenyar: geografia, ciències, art, música, etc.
Hi ha diferents motius pels quals
la ONG no compta amb professionals de l’educació per desenvolupar les classes.
El primer és una qüestió econòmica, els fons que recauen mensualment no són
suficients per pagar professorat titulat. El segon motiu és una mica més
complicat; les famílies que viuen als slums
acostumen a ser molt tradicionals i tancades, tot i que des de que Thrive Seed
va començar a treballar amb ells han adoptat postures més obertes amb
l’exterior, encara existeix la necessitat de que sigui algú de dins de la
comunitat qui intervingui entre la organització i les famílies. Per això les
mestres son filles, germanes, cosines o veïnes dels slums.
Vaig poder visitar i ajudar en
dues de les tres escoles que funcionen a dia d’avui. La principal és només una
classe petita dins d’un edifici llogat, al final d’un carreró estret i gairebé
amagat al barri de Baljeet Nagar. Aquí només hi venen 15 alumnes, que bé omplen
l’aula asseguts a un drap sobre el terra de ciment. Afortunadament tots ells
estan escolaritzats a l’escola pública gràcies a l’esforç de l’equip de Thrive
Seed al llarg dels anys per fer veure a les famílies la importància de
l’educació pel present i el futur, no només dels mateixos nens, sinó del desenvolupament
de la comunitat.
La segona escola on va ser a
Nehru Nagar, un slum més gran però
amb menys recursos que l’anterior. Aquesta classe està construïda dins un patí
sense asfaltar, amb una gran muntanya d’enderrocs que fan d’escala per arribar
a la porta. Les parets són de maó pintat d’un blau cel que convida a somriure i
el sostre XX. Hi ha una finestra oberta a la paret que deixa entrar l’única
llum de que disposen. Però les prestatgeries estan plenes de llibres que han
estat donats.
Kalpana
Cadascun dels nens i nenes amb
qui vaig treballar té la seva pròpia historia, d’esforç, superació i somnis que
volen aconseguir. M’agradava preguntar-los que volien ser de grans:
arquitectes, enginyers, professors o artistes. La Kalpana és una de les nenes
que somia amb un dia poder anar a la universitat i ser professora. Amb 4 anys va començar a estudiar a l’escola
de Thrive Seed i des d’aleshores la seva curiositat creix cada dia. Estudia a
l’escola primària als matins i a l’escola de Baljeet Nagar a les tardes i allà
on va carrega amb ella el conte il·lustrat “El vent entre els salzes” de
Kenneth Grahame. Va ser un regal de la Sonu fa dos anys i amb ell ha après a
llegir en anglès. Com la de la Kalpana, l’educació dels més de 100 nens i nenes
d’aquestes comunitats depèn d’ajudes, caritat i voluntariat, quan ha de ser un
dret bàsic.
Viatjar sola a la Índia
Decidir fer el meu primer viatge
en solitari no va ser fàcil però no volia arrossegar a ningú en la meva
aventura, sabia que hi hauria moments durs però me’n sortiria. Tot i havent
pres la decisió tothom al meu voltant semblava voler fer-me canviar d’idea; “és
un país perillós per una noia sola” va ser l’argument favorit entre la gent
però jo no estava disposada a desistir.
Sort que no ho vaig fer, l’experiència
ha estat increïblement positiva. Viatjar sola no va suposar cap tipus de
problema i em va ajudar a obrir-me i conèixer gent d’arreu del món amb qui
compartir histories i té masala en ciutats plenes de màgia i colors.
Somiava amb viatjar a la Índia
des de que sóc petita i haver-ho fet col·laborant amb Thrive Seed ha estat sense dubte la millor manera
de fer-ho. A l’hora de fer un
voluntariat és important informar-se bé de la ONG amb la que es vol col·laborar
i conèixer on van a parar els diners de les ajudes que reben. La manera més
fàcil d’assegurar-se és fent-ho amb organitzacions locals que treballin
directament amb les persones i vulguin quedar-se sense feina, no guanyar diners. Des d’aquí us animo a visitar la pàgina web i
xarxes socials de Thrive Seed per veure vosaltres mateixos la gran feina que
fan cada dia i us animeu ajudar-los. I si algun dia viatgeu al país més
increïble de la Terra, passeu per Nova Delhi, contacteu amb la Sonu i visiteu
els seus projectes, guanyareu més del que cap de nosaltres podria donar.
Judit Alcaide Saz
Un grupet de 7
aventurers equipats amb casc (cap ben protegit!!), llanterna, bon calçat,
guants (de treball), roba que es podia embrutar (hi ha molta pols!), un
martellet per treure mostres, paper de diari (per embolicar-les) i una motxilla
(cal guardar-ho tot!) vam iniciar la marxa de bon matí amb l’esperança de viure
una experiència única tot explorant les seves galeries, conèixer la seva
història i obtenir una representació d’alguns dels minerals que s’hi troben. I
així va ser.
Així, a les diferents
sales de la mina, observarem les formacions deformades, plegades de les
pissarres (negres originàriament i grises quan han patit altes temperatures
sota terra) i minerals de formes i colors diferents: petits i brillants
cristalls de jarosita a les cavitats de la goethita, nòduls de la poc habitual
tinticita, i a les parts altes, nòduls negres de koninckita (prou escassa com
per no recollir-ne cap mostra). 
