dijous, 7 de maig de 2020


IX CONCURS LITERARI DE MICRORELATS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: Memento Mori

L'habitació mal il·luminada, la butaca podrida per la humitat, papers groguencs pel pas del temps sobre la taula, la pudor intensa de bourbon i tabac. L'home observa l'olivera pacient, esperant-la. El batec dèbil, la tensió a l'ambient, la soga de l'arbre esperant una resposta. I allà estava ella, tan pura i tendra, tan delicada i honesta. La seva bellesa atemporal el fascina, és exactament com ell imaginava, només amb una mirada ho sap: la mort és la veritat amagada rere la pregunta de la vida.

Autor: Jose PASTOR BENKOUBAA
16 anys
Institut Ribera Baixa



SEGON PREMI                                                           Títol: Gabrielle Berlatier

Es troba a l’atri lúgubre d’un prostíbul tètric. El seu rostre, sinistre, fa evident el seu desequilibri mental. Alhora que emet un somriure tenebrós, entrega una petita caixa metàl·lica a una de les treballadores. Aquesta, atemorida, obre el paquet amb una mà tremolosa. En veure el seu contingut atroç, es dibuixa als seus ulls una expressió de pànic, i a l’instant, cau desmaiada. En Vincent contempla l’escena, mentre la vehemència de l'aire contra el seu timpà, ara desprotegit, l'atordeix.

Autor: Carlos  ROMANO LORENZO
16 anys
Institut Ribera Baixa



TERCER PREMI                                                            Títol: Records

El silenci es va compassar amb el ritme pausat de la respiració. Els meus ulls eren tancats i només s'escoltava un batec lent però constant. Les meves mans van començar a sentir la fredor de les tecles i es movien evocant l'anada i tornada de les onades. Al cap d'un temps, però, vaig tornar a notar l'escalfor que tant m'aterria. Els dits em cremaven, la calma es va tornar tensió i les imatges van tornar a la ment. Vaig retirar-me del piano i vaig obrir els ulls espantada pel que havia recordat.

Autora: Clara PEÑA BUENO
16 anys
Institut Ribera Baixa



VII CONCURS LITERARI DE POEMES, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                Títol: Do Mayor

Indomable rey cuya luz ostenta
es sempiterno emigrante que afana
la nocturna negrura soberana,
mas la vida de las sombras sustenta.

Solemne arde y la vigilia detenta.
Su posición anuncia la campana.
Crea en el mar olas de porcelana.
Alcanzado el clímax, ríos argenta.

Desciende por el garzo pentagrama,
mientras sirve a las plantas ambrosía.
Solo un tetracordio resta a la llama.

Con fastuosa miel tiñe la bahía.
Ocaso, recuerdo de un fotograma.
Termina la escala, concluye el día.


En este poema hablo del sol y de su recorrido durante el día comparándolo con una escala musical. En este caso, como es la escala de do mayor, se pueden encontrar resaltadas las notas que la componen ordenadas de forma ascendente y, posteriormente, descendiente, describiendo así el movimiento solar.


Autora: Lídia GENÉ RODRÍGUEZ
16 anys
Institut Baldiri Guilera




SEGON PREMI                                                   Títol: No més silenci

No vaig néixer per viure amb por,
córrer quan no ho he de fer,
ni patir quan tinc algú al darrere.

Quan una de nosaltres se’n va
una part de mi també ho fa:
pateixo amb elles,
patim per elles.

Ens diuen “ves amb compte,
no vinguis sola,
no vesteixis així”.
Per què? Si jo només vull viure.
A cas és culpa meva sentir-me així?

Sempre justifiquen
el que no han de justificar,
el “no és una violació, és abús”
Si us plau, aprenem a diferenciar.

A ells se’ls felicita per ser feministes:
“Això sí que és un home!”
Però compte, que nosaltres estem boges:
“Vaja feminazi!”

Però per què no em feliciten a mi
si porto lluitant
des que vaig néixer?


Autora: Mireia PRIOR HITOS
18 anys
Institut Ribera Baixa





TERCER PREMI                                                Títol: La calma de una mente tormentosa

Como descansando en el caos de un hogar ardiendo,
me hallo en la calma de una mente tormentosa,
siempre escribiendo egocéntricamente sobre mí.

Una inspiración que oscila libre entre dos mundos,
una lucha entre la ética y el orgullo,
defendiendo una bandera rota por delante.

La idea optimista de que nada nunca es tan vil,
mientras yo incomprendida me veo desgarrada
por un llanto hacia un pueblo que no me pertenece.

¿Quién fuera yo para entender esa suave brisa?
¿Quién fuera tú que entiendes que no tiene un motivo?
¿Quién sería yo si viviera en la ignorancia?

Encerrada en la busca constante de razones,
intento incansablemente saber más de todo,
y cuanto más conozco más ganas de pelear
me invaden con alevosía y desenfreno.

Pero al final siempre escribo desde la calma,
como el mar rompiendo las rocas con tranquilidad,
y aunque trate otras cuestiones, finalmente acabo
siempre escribiendo egocéntricamente sobre mí.

                                                                        
Autora: Kimberly LENS GONZÁLEZ
15 anys
Escola Mare de Déu del Carme  




III CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: 17 maig, 1954

-S’aixeca la sessió.
El cop de mall que prosseguí ressonà en les parets de la sala d’audiències. El silenci era sepulcral. Rostres crispats per la ira i balboteigs queixosos sense arribar a modular-se, soterrats sota la més profunda incredulitat. L’altra meitat de l’habitació, però, estava exultant. Llàgrimes de felicitat solcaven les cares dels qui sabien que la justícia havia estat, finalment, exercida. Després, esclatà el caos:
El jutge baixà de l’estrada amb parsimònia, esclafat per l’al·luvió de preguntes de la premsa, famèlica. Els qui al·legaven en contra del consell d’educació foren escortats fins a les portes del tribunal, on esperava un altre eixam de periodistes histèrics. La prestigiosa advocada local reclutada com a representant dels demandants presidia la fila d’activistes i advocats que descendien l’escalinata de marbre blanc. Envoltats per la policia nacional, tallaven en dos la colossal massa de protestants que, sabedors de la sentència del tribunal, es desfeien en brutals amenaces i crits d’horror. La Sarah tenia la sensació d’haver abandonat el seu cos. Amb l’expressió congelada en una ganyota d’estranya sorpresa, se sentia com si tot allò no anés amb ella. La seva ment reproduïa, un cop rere l’altre, aquella miraculosa sentència impossible:
 La segregació racial és una violació de la clàusula sobre protecció igualitària de la catorzena esmena de la constitució dels Estats Units. Concloem, per tant, que la doctrina “separats però iguals” no té cabuda en el camp de l’educació pública.
El món no va callar aquell dia, ni s’aturà. Sí que va canviar, però, sobtadament reconfigurat. El seu eix va torçar-se en una nova direcció, descobrint vies que havien quedat sepultades sota centenars d’anys pintats de diferents matisos de gris. Gris obscur, gris segregació i gris ignorància. Gris violència, també, tacat d’escarlata. El món havia de refer-se. Enderrocar fonaments rovellats, construir-ne de nous, desarrelar idees arcaiques que retallaven l’horitzó. Havia de renéixer, perquè allò era el que resava aquell tros de paper groguenc.
En la pràctica les coses succeïren d’una altra manera. L’endemà, tenyida de malva brillant, l’alba s’aixecava sobre el cos inert de la jove advocada assassinada hores després del veredicte per una manada de protestants blancs que la interceptaren en un carreró. Retallada contra la nit negra, la sang vermella traçava en el paviment la silueta del que va ser un punt d’inflexió en aquella guerra ancestral que mai no acabava. Quedà reduïda a cendra ennegrida, però la seva lluita no va apagar-se. Tot i que la segregació racial no va cessar, ni aquell dia ni el següent, sí que van implementar-se mesures a favor de la integració, progressivament. La lluita continua, encara. Mai no cessa, per tots aquells que van morir lluitant pels seus drets, per la vida. Enfrontats a polítiques de mort, a tots aquells que professaven que, si no separes el blanc del color, tot es taca de roig. Però lluitant.
Sempre.

Autora: Paula  CASTRO COBO
14 anys
Institut Salvador Dalí



SEGON PREMI                                                           Títol: El silencio de Aurora

Era el fin de las clases, otra vez la brillante Aurora se oscurecía. Su semblante perdía el ansioso brillo del aprendizaje, un derecho fundamental que, desgraciadamente, no todos los niños en este planeta podían jactarse de poseer.
Su maestro se había percatado de ese cambio repentino de actitud, de esos nervios que hacían temblar su diminuto cuerpo, de los intentos de la muchacha por quedarse acabando los deberes o preguntando dudas que sabía de sobra que no era necesario resolver. Veía la reacia mueca que trataba de ocultar cuando el demonio disfrazado de ángel venía a recogerla.
Aquella situación sólo se daba los viernes, cuando su tía no podía venir a buscarla y la dejaba encargada a su pareja; un personaje formal que siempre lograba hacer sonreír a la gente de su alrededor.
Él mismo había conversado en ocasiones con el hombre para poder entrever si ocultaba una faceta oscura, si cometía algún fallo que pudiese revelar que ejercía maltrato sobre la menor, pero no había extraído resultados concluyentes.
Había intentado comunicar la conducta de Aurora a la directora, pero esta había repasado su expediente con indiferencia, dictaminando que no había ningún aspecto fuera de lugar, pues la niña no tenía por qué mostrarse infeliz o disgustada.
El profesor siguió indagando, comentándole varias veces a la tía que la infante se quedava muda, en estado de alerta, pero ella no hacía más que restarle importancia al tema adjudicando la molestia de la muchacha a un simple 'es que no hacen muy buenas migas'.
A ojos del resto de docentes aquello pasaba prácticamente inadvertido, pero para su maestro la conducta de su mejor alumna era evidentemente fatídica.
El último día del curso los chiquillos saltaban de alegría en medio de la fiesta, gritando y corriendo de un lado al otro, mientras que Aurora permanecía sentada en un banco, con los pies colgando y el alma en vilo.
Desafortunadamente, la sustituta, que desconocía por completo el conflicto de la jovencita, se acercó a preguntar qué le pasaba, pero la niña sólo contestó que le dolía la barriga.
La profesora se ofeció a llamar a su casa, pero la negativa de la muchacha fue contundente, de modo que esperó hasta que el hombre la vino a buscar.
Aurora se aferró a las faldas de la mujer, que extrañada, no supo ver qué pasaba.
Cogió la mano de la menor y la acompañó hasta el señor, pero la chiquilla se escondió de nuevo y dijo con voz clara que no conocía al tipo.
La sustituta llamó a la tutora legal, su tía, que dio el consentimiento para que se llevara a la niña.
Aurora, agarrando su delantal se echó a llorar, pues sabía lo que le aguardaba, pero finalment el hombre consiguió arrancarla del sitio y excusarse diciendo que era una simple pataleta.
La responsable no supo ver el terror grabado en aquellas pupilas, la agresividad de sus lágrimas o la boca abierta en una sonora confesión que murió a media carrera.
No quedó visible el gesto posesivo del hombre, que al doblar la esquina, posó una mano en la cadera de la inocente.

Autora: Mercè Cabrera Cebrián
17 anys
Institut Estany de la Ricarda



TERCER PREMI                                                            Títol: Libre, no valiente

El disco del sol ya se ha escondido entre los altos edificios de la ciudad.  Las calles están desiertas. Las agujas del reloj dan paso a las diez de la noche. Hace frío. Esta noche hay luna llena. Su inmensa luz ilumina gran parte de la ciudad, ennegrecida por la increíble oscuridad que tiñe de negro sus estrechas calles. Los comercios están cerrados. Camino con paso ligero y firme. No cruzo miradas con nadie. El viento me azota en la cara y alborota mi cabello oscuro recogido con una coleta.  Tengo de banda sonora el sonido de mis zapatos al caminar por la acera.  Los coches pasan fugaces. Evito calles oscuras y desoladas. Me cruzo con un grupo de hombres de mediana edad. Uno de ellos me sigue con la mirada. Lo ignoro. Acelero el paso. Mantengo la respiración. Se me encoge el corazón. Quiero que pase rápido. Los he perdido de vista. Me siento aliviada, pero no del todo. Mis cinco sentidos siguen atentos a cualquier detalle. Continúo andando. Noto que a un metro de distancia hay un chico joven detrás de mí. A mi izquierda hay un paso de cebra. Miro a ambos lados y cruzo. Lo he perdido de vista. Nuevamente, me siento aliviada. Para disipar el miedo, me pongo los auriculares y escucho música. Continúo andando. 
Llego a mi destino. Saco las llaves con cautela. Meto la llave rápidamente en la cerradura. Me tiemblan las manos. Entro. Cierro la puerta. Mi respiración agitada se para. El miedo que siento va despareciendo como las olas del mar en la orilla. Un sentimiento de alivio inunda mi cuerpo. Expulso el aire contenido en mis pulmones. Respiro profundamente. Miro la hora. Las diez y cuarto. Quince minutos plagados de angustia y miedo.  Esos quince minutos de miedo con los que viviré toda mi vida. Ese periodo de tiempo en el que se me pasan muchos pensamientos por la cabeza. Un día más deseando no ser como todas esas mujeres asesinadas que protagonizan las noticias y los diarios día a día.  Cierro los ojos. Y pienso, ¿por qué no puedo ser libre? Una pregunta a la que nunca obtendré respuesta. Harta de tener que enviar ese mensaje de “ya he llegado, estoy bien”. Harta de tener que ir con alguien acompañada, y que ese alguien sea un varón. Desafortunadamente lo vivimos día a día las mujeres. De camino a casa queremos ser libres, no valientes.

Autora: Anna Ding RODRÍGUEZ VALERO
15 anys

Escola Mare de Déu del Carme

diumenge, 1 de març de 2020


El proppassat divendres dia 28 de febrer, data en què se celebra precisament el "Día de Andalucía", va tenir lloc al local social de l' Associació "Casa de Andalucía del Prat" (amb la col·laboració de "tintablava") la presentació del llibre Sevillanos entre tulipanes, del nostre amic i consoci, el poeta i escriptor pratenc Paco Mármol.



Amb la presència d'autoritats i una sala d'actes ben plena, varen fer la presentació -després de la benvinguda de la presidenta de l'entitat- l'editora i el president de "tintablava".

El llibre, una novel·la escrita amb un llenguatge atractiu, senzill i col·loquial, és realment un document extens de memòria històrica, doncs ens parla amb una narració fluida i
detallista, de l'estada com a emigrants a Holanda, d' uns joves andalusos cap allà entre els anys seixanta i setanta del segle XX. És un veritable manual de geografia holandesa i sevillana i també de música, autòctona i, igualment, de la moderna d' aquells temps. I, així  mateix, un compendi de crònica, reportatge i descripció de personatges que donen testimoni de pensaments, sentiments, fets, relacions, sensibilitats i fins i tot, opinions.

En l'epíleg del llibre, hi ha una mena de sumari d'autors, personatges, representants, artistes, (que encara que sigui amb nom figurat, apareixen a la novel·la)... I també de "lletres flamenques"... En definitiva, el Paco Mármol més autèntic..

dissabte, 15 de febrer de 2020


CONFERÈNCIA-COL·LOQUI
LES COMPANYIES AÈRIES AL PRAT DE LLOBREGAT (1919-1938)
a càrrec d'Enric Pallarès, aeromodelista i pilot de velers
DIJOUS 13 De febrer de 2020

Aquest dijous, un petit ovni invisible va sobrevolar durant més d'una hora la Sala d'Actes del Cèntric, desprenent dosis de passió per la història de l'aviació al nostre país. El pilot d'aquest vol era l'Enric Pallarès, aeromodelista i pilot de velers, qui subtilment va anar dosificant les pocions, diapositiva a diapositiva, anant més enllà del títol de la conferència. A estones planejava, de tant en tant feia algun tirabuixó o algun petit looping i, fins i tot, a vegades queia en picat... Impossible resumir tot plegat en un full de paper.

En Vicenç Tierra, president de tintablava, va destacar la passió de l'Enric Pallarès pel món de l'aviació i especialment pel que succeïa a primers del segle XX al Prat de Llobregat, l'única població d'Europa on han coexistit tres aeròdroms: el camp de la Volateria, el camp Francès i el del Canudas. Bona part d'aquesta història la podem trobar al Centre Cultural Aeronàutic del Prat que l'Enric Pallarès va fundar conjuntament amb en Jordi Rull i altres voluntaris. I que, amb el suport de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya (FPAC) i gràcies a un local cedit per AENA, volen donar a conèixer arreu.

En aquest sentit, en Jordi Rull, ens parla de la feina de restauració i divulgació que estan fent al respecte i convida a tothom a anar-hi. Les visites són gratuïtes tots els dissabtes i diumenges de 10 a 13:30h. Però entre setmana també en fan per a grups concertats. Fa un parell de mesos vam ser-hi i vam constatar que val molt i molt la pena. Quin vertigen comprovar com ha evolucionat aquest sector tan sols en 100 anys!!!

I l'Enric Pallarès ens comenta que els primers vols de prova es feien al camp de Can Tunis, però que en pocs anys se'ls va quedar petit i llavors es van traslladar al Prat, al camp de la Volateria que era propietat de l'empresa 'Pujol, Comabella i Cia.' i estava ubicat prop de la platja, tocant al Remolar. Des d'aquest camp, el 2 de juliol de 1916, el càntabre Salvador Hedilla va fer el primer vol de Barcelona a Palma de Mallorca, en dues hores i vuit minuts, amb un 'Monocoque II', una rèplica exacta del qual, a escala real, es pot veure a l'exposició esmentada. Que valent! L'any següent, també a la Volateria, el mateix Salvador Hedilla va dirigir l'Escola Catalana d'Aviació on Josep Canudas va obtenir el primer títol de pilot atorgat a Catalunya. Allí en Canudas també va fer de professor i pilot en cap, fins que cinc anys més tard va fundar, amb uns quants socis, l'aeròdrom Canudas, ubicat al sud-est de la Colònia Casanovas, prop de La Ricarda, amb una projecció més comercial. Projecció que va anar in crescendo fins a convertir-se en l'actual aeroport Barcelona-Prat-Josep Tarradellas. Prèviament, la Volateria s'havia reconvertit en el camp de l'Aeronàutica Naval, també dit dels Marinos, amb un caire més militar, però amb els anys va acabar absorbit per l'aeròdrom comercial.

En paral·lel, l'any 1919, just després de la primera guerra mundial, quan molts es pensaven que els avions sols servien per a la guerra, el francès Pierre Latécoère va fundar la primer línia aeropostal del món, 'Societé des lignes Latécoère' (que anys més tard esdevindria 'Air-France'). Una de les primeres rutes va ser Toulouse-Barcelona-Alacant-Màlaga-Rabat-Casablanca on la primera escala, per reposar combustible, era el Prat, al camp Francès, ubicat en uns terrenys que va arrendar al nord-oest de la Colònia Casanovas. L'autor del Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry, va ser pilot de Latécoère i, més d'un cop, també va fer escala al Prat.

L'any 1931, la barcelonina Pepa Colomer va ser la primera dona de tot l'estat espanyol que es va treure el títol de pilot (i tan sols amb 17 anys!). Li va seguir Dolors Vives (1934) i d'altres, però la guerra civil va estroncar molts somnis i molts dels pilots que van lluitar per la República, si no van morir, van acabar exiliats.

La guerra va comportar la militarització de tot plegat, com també va passar a Europa amb la segona guerra mundial. Tanmateix el sector de l'aviació civil va anar creixent fins als nostres dies on, tan sols a l'aeroport del Prat hi operen més de 100 companyies amb un trànsit anual de més de 50 milions de passatgers!

El futur? Ningú el sap, però cal ser conscients que venim d'un somni molt antic que s'ha fet realitat... Volant!

Gràcies Enric per fer-nos tocar de peus a terra tot mirant el cel.

Núria Abelló

Si voleu saber-ne més, visiteu el Centre Cultural Aeronàutic del Prat de Llobregat, situat a l'av. M. Pepa Colomer (entre la T2 i l'hangar d'Iberia): https://www.elprat.cat/la-ciutat/guia-agenda/exposicio-aeronautica-100-anys-daviacio-0

dissabte, 8 de febrer de 2020


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Les companyies aèries al Prat de Llobregat (1919-1938)
a càrrec d’Enric PALLARÉS,
aeromodelista i pilot de velers

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 13 de febrer  del 2020, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, febrer del 2020

diumenge, 19 de gener de 2020


CONFERÈNCIA
“TOCANT DE PEUS A TERRA”
a càrrec de Josep Marín, ex-plusmarquista mundial de 50 km marxa
DIJOUS 16 de GENER deL 2020

La sala, preparada i a punt; el logo de Tintablava projectat a la pantalla, mut, expectant davant d’un esdeveniment que espera, amb les cadires buides, un incert començament... Aquest és, sempre, el moment més inquietant: les portes obertes, els minuts que passen volant, les cadires buides i una conversa amb la responsable de la sala.

A poc a poc, però, la sala es caldeja: l'entrevista al Josep Marín en el Prat TV, les salutacions als amics, alguns després de temps sense veure'ls, rotllanes, records, somriures... Vinga, que anem a començar!

Gairebé tots els presents coneixen el Marín; després de la presentació, la seva figura d'atleta gairebé mític, tal vegada una mica llunyana per als més joves, es va desgranant entre paraules que evoquen records i fotos que els il·lustren. La personalitat de Josep Marín als seus seixanta-nou anys gairebé no ha canviat, explica anècdotes i recorda triomfs amb la naturalitat d'un narrador aliè als fets… "Jo mai sortia a guanyar, per a mi l'important no era el final sinó el camí; ara, això sí, he arribat a entrenar fent 360 km cada setmana, però mai no vaig menysprear qui va quedar per darrere de mi, ni a mi mateix si no havia estat bé; la posició aconseguida, el resultat era, en definitiva, el fruit de diverses incògnites: preparació física, estat mental, temperatura ambient i unes quantes més. Una vegada acabada la prova, ja a la meva habitació i amb medalla o sense ella, jo repassava les circumstàncies que m'havien acompanyat durant el trajecte, procurava prendre bona nota mental i a pensar en la següent; per això crec, vist des d'ara, que mai no vaig acceptar tractaments estranys ni proposicions de dopatge, i això que ja en aquella època s'oferien amb profusió. Tampoc no critico qui decidís fer del seu cos un camp de proves, la pena és que alguns companys de llavors han acabat malament, no sé… Sempre et pena quan veus afectats per notícies tràgiques, encara joves,  atletes que t'havien acompanyat en múltiples proves. Jo avui puc dir que tot el que he aconseguit ha estat pel meu esforç, el meu sacrifici i el de la meva família; sempre estaré agraït a la Pepi, la meva dona, la meva consellera, la meva entrenadora, el meu suport"… 

Els seus ulls, des de la meva proximitat, en nomenar-la, se li ennuvolen amb incipients llàgrimes, mentre ens explica que, poc després de jubilar-se, a punt de recomençar una vida plena de projectes, que pretenien més unida i reconfortant, un càncer agressiu se la va emportar del seu costat en pocs mesos i tot se li va ensorrar. Però gràcies al suport del seu fill Marc, esportista practicant d'Ironman —triatló en la seva versió originària, més dura i exigent per a l'atleta—, que el va animar a iniciar-se en la pràctica d'aquesta especialitat per fer-li companyia. Una vegada més, la seva força de voluntat es va imposar i, refent-se, va arribar a classificar-se per al campionat del Món, l'Ironman de Kona-Hawaii, en els anys 2017 i 2018, aconseguint, en el 2017, un cinquè lloc en la seva categoria d'edat,  67 anys. Com a referència il·lustrativa, les proves de l'Ironman inclouen: 3,8 km de natació; 180 km de ciclisme i 42,2 km de carrera pedestre. Les proves són les mateixes per a tots els participants i amb un temps màxim d’arribada de 17 hores.

Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".

Jesús García Moreno

dijous, 9 de gener de 2020


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Tocant de peus a terra
a càrrec de Josep MARÍN,
ex-plusmarquista mundial de 50 Km marxa

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 16 de gener  del 2020, a les 19.15h.


El Prat de Llobregat, gener del 2020

dimecres, 25 de desembre de 2019


CONFERÈNCIA

“BAIXA EL TELÓ”
a càrrec de Montse Enguita Guillén, productora multi-disciplinar en educació i cultura
DIVENDRES 20 de desembre de 2019

S’aixeca el teló i l’espectacle comença.  Un parell d’hores després el teló baixa i tots els llums s’apaguen. Això és el que normalment una persona veu quan va a un espectable però, per tal que el públic en pugui gaudir, hi ha molta feina al darrere de persones anònimes i que són tant o més importants que el actors i actrius que pugen a un escenari com són el figurinista, l’ajudant de producció, el guionista, la persona que neteja el teatre, qui prepara l’escenari,...

Per fer-nos conscients d’aquesta realitat i per conèixer una mica millor que succeeix abans que s’aixequi el teló i quan es baixa, en la darrera conferència d’aquest any hem pogut gaudir de la presència de la Montse Enguita, una productora multi-disciplinar en educació i cultura que coneix molt bé tot el que succeeix al voltant d’un espectacle, ja sigui teatral, de dansa, multicultural o de qualsevol altra mena i que ha participat i dirigit espectacles tan importants al Prat com el Prat Nocturn i la Cavalcada de Reis. La conferència de la Montse ha estat introduïda pel seu amic Francisco Lorenzo Gallardo que l’ha definida com una “cazadora de momentos especiales” que fan emocionar al públic, tal i com hem pogut comprovar al llarg de la tarda.

A pesar de que la Montse ens ha confessat que no li agrada parlar en públic, amb la seva expressivitat i coneixement ens ha fet gaudir amb tot el que ens ha explicat fent un repàs de les diferents tasques que ha fet relacionades amb el món de l’espectacle. La seva passió per aquest món li va venir de molt joveneta, fent d’actriu al teatre Kaddish però ben aviat es va decantar més per la producció tant teatral com de dansa, sense oblidar-se tampoc de la seva faceta de directora teatral i d’ajudant de direcció o de professora. Mentre sortien a la pantalla cartells d’algunes obres o espectables en els que ella d’una manera o altra havia intervingut, com “Políticament incorrecte”, “La venganza de Don Mendo” o “Barcelona-Medellin”, entre molts d’altres, hem pogut conèixer què hi ha darrere d’un espectacle, els muntatges, les dificultats per traslladar tot el que es necessita per fer una representació des de ciutats tan distants com Tenerife i Castelló, els assajos, els viatges... A través de les anècdotes que la Montse ens anava explicant, com quan va haver de fer el teló d’un teatre o quan va haver de fer muntar tot un escenari en tres dies per un problema de comunicació, ens ha fet partícips de tot aquest món i ha fet somriure a moltes de les persones que escoltaven atentament la xerrada.

El diàleg que qualsevol espectable busca tenir amb el públic s’ha materialitzat amb totes les preguntes que els assistents, amb gran interès, han formulat a la Montse Enguita quan ha finalitzat la seva xerrada i que ens han permès conèixer millor la nostra conferenciant i tot el recorregut que hi ha des de que sorgeix una idea fins que l’espectador en pot gaudir. Recordant la complicitat entre la Montse i els assistents només puc acabar aquesta crònica donant les gràcies a la Montse Enguita per fer-nos conèixer una mica millor tot el que hi ha darrere el teló i per portar una mica de màgia i d’il·lusió a la nostra vida.

Rocío Ortega Atienza