VII CONCURS
LITERARI DE MICRORELATS, tintablava, per a joves del Prat-2018
PRIMER PREMI Títol: 016
Presa i confosa, cop rere cop, desitges la teva mort. Plores. Perdones. No
oblides, mai s’oblida. Et culpes per tot. Ho justifiques. Captiva d’una gàbia
que t’ofega. Morta en vida. Abatuda. La clau del pany pot ser trucar o
renunciar a la teva ànima. Abans que sigui tard. Lluita per les que no van
poder. Ets força i valentia. No siguis un número més d’un balanç anual. L’últim
esforç. T’ho prego.
Autora: Yosra AZZOUZ LOUAHABI
15 anys
IES Baldiri
Guilera
SEGON PREMI Títol: Destinats
Ella és ballarina. Ell toca la guitarra. A ella li encanta matinar. Ell diu que
l'esmorzar és l’àpat més
important del dia. A ell, li agraden els delictes, i ella n’és un de digne de cometre.
Eren perfectes l'un per l'altre, tant, que estaven destinats a trobar-se, i ho
farien just en
aquest precís instant en què ell se salta un stop a cent quaranta kilòmetres
per hora, mentre ella creua la carretera.
Autora: Esther
FERNÁNDEZ CAÑADA
17 anys
IES Salvador
Dalí
TERCER PREMI Títol: Guerra
Sospirs d’odi i desesperació s’escolten a través dels cossos calcinats al
camp de batalla. Quants pares perden els seus fills i quants fills perden el seu pare. Una lluita per fer-se
amb el poder de l’orgull i la glòria. Lluita de déus realitzada per simples
mortals que sostenen la vida de la seva gent, simples mortals dirigits per
poltres sense cap a un trist destí ple d’inclemències.
Autor: Adrián BELINCHÓN
BARTOLOMÉ
14 anys
IES Baldiri
Guilera
V CONCURS
LITERARI DE POEMES, tintablava,
per a joves del Prat-2018
PRIMER PREMI
Títol: De verd a marró
Ara predomina el
verd,
però no hi tinc
esperança.
Fa un sol que
il·lumina els edificis caiguts.
He tornat a escriure,
però no ho comparteixo
ja que, si ho faig,
no sé si podré continuar.
He tornat a buscar
Samir,
però no sé on és. He
trobat la seva pilota,
del negre al marró,
inflada i després plana.
He tornat a escriure,
però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig,
no sé si podré continuar.
Al final del
recorregut trobo l'aigua dalt d'un cim.
La meva escola, casa
meva, el meu poble,
tot ho veig a través
dels meus ulls plens de pols.
He tornat a escriure,
però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig,
no sé si podré continuar.
Desperto amb un
soroll fora casa,
el vell que cantava
cada matí a la vora del riu cau.
Vermell és el nou
cabal que cada dia transporta un àngel nou.
He tornat a escriure,
i aquesta vegada he posat el meu escrit
dins l'arma de
l'exèrcit.
Autora: Ainhoa NSONI ZOYO
16 anys
IES Ribera
Baixa
SEGON PREMI Títol: Contratiempo
Batiendo va su par de
alas fugaces,
oscilando así, como
un alma en pena,
que más que le da si
la causa es ajena
puesto que nadie
escapa a sus fauces.
Sufres sus ataques
así que naces,
agujas dígitos o
incluso arena.
Si lo aprecias, bien
verás que no frena
y no puedes ocultar
sus avances.
El tiempo se te acaba,
date prisa.
Cuando te des cuenta ya
se habrá ido.
Nunca olvides tu más
bella sonrisa.
Evita el llanto o
sentirte perdido
porque la vida pasa
como brisa.
No te rindas hasta el
final del partido.
Autora: Lidia GENÉ RODRÍGUEZ
14 anys
IES Baldiri
Guilera
TERCER PREMI
Títol: Giro cua
N'estic fart, no passa d'aquesta nit.
Si bé, nerviós, t'he dit que marxava,
giro cua; si mut anava al llit,
en ma vida, mai més, m'ho perdonava.
Massa cops he encisat tot practicant
el sol, la lluna, el meu recital.
Massa camins han mullat rodolant,
per pell clara i bruna, cristalls de sal.
Creu-me, que amb afany he tibat la corda
que em lliga la gola. Si m'aproximo,
l'amanyac de maduixa el nas recorda.
Vacil·lo un instant i per fi m'hi animo:
no hi valen peròs, el valor m'eixorda,
quatre anys culminen en un breu
“t'estimo”.
Autor: Oriol GARCÍA PUIG
17 anys
IES Ribera
Baixa
I CONCURS LITERARI DE RELATS
SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat-2018
PRIMER PREMI Títol: Se
bajó de la vida
El niño fue empujado
del vagón anterior, obligándole a crecer. Al atravesar el umbral de la puerta
sintió como, en contra de su voluntad, la mochila de sus espaldas se hacía más
pesada: responsabilidad, presión y peso de cumplir expectativas de los demás
ocuparon el espacio en vez de la despreocupación.
También fue como si
olvidara todos los recuerdos anteriores: solo quedaban imágenes borrosas de sus
amigos de la infancia que llenaban los vagones anteriores con sus inocentes
risas interminables. Ahora los asientos eran ocupados por unos compañeros de
viaje que no parecían muy complacidos de compartir nuevas memorias.
El adolescente
decidió obviar el detalle de sus gestos de rechazo tras las máscaras de felices
sonrisas. El profesor le entregó una igual que la de los demás alumnos. Esta no
parecía tener intención de dejarle respirar y dificultaba la entrada de
aire. Él no se sentía cómodo en ese frío ambiente hostil y ajeno,
mas no tenía opción alguna; la puerta del vagón previo había desaparecido, no
había vuelta atrás. Entonces ocurrió la primera sacudida. Antes no había baches
en el camino, sino un ágil y liviano movimiento sobre las vías.
Quiso buscar un
pupitre en el que sentarse ya que parecía que ese trayecto iba para largo. Las
manecillas del reloj de la sala ya no se movían tan rápidamente como cuando era
niño, ahora se podía llegar a apreciar cómo se movía el segundero. Su pecho se
hundía a cada paso que realizaba. Otra sacudida que indicaba su entrada a un
túnel.
Algunos chicos y
chicas empezaron a cuchichear a medida que caminaba cerca de ellos, así que
continuó avanzando hasta dar con un lugar para él. Le giraban la cara,
apartaban la mirada a su paso, e incluso le lanzaban bolas de papel a las
espaldas. Cuando el joven se giró, los culpables habían escondido la mano. Pero
esta vez prosiguió encarando hacia atrás para prevenir cualquier puñalada,
hasta tropezar con la zancadilla que le habían puesto. La tercera sacudida fue
más poderosa y acompañada de la trampa que le habían tendido, tiraron al
adolescente al suelo.
Desconcertado, la
máscara se había desprendido de su lugar dejando ver las lágrimas que llevaban
rato resbalando por las mejillas del chico. Sus sentimientos habían quedado
expuestos ante los tiranos del vagón. Todos ellos estallaron en carcajadas,
algunos se atrevieron a señalar como si él fuera un payaso del circo que había
caído de la cuerda floja.
Humillado y
profundamente dolido, el chico abandonó la mochila en el suelo y tomó impulso
para alzarse. <<No será por mucho tiempo>>, pensó. El vagón estaba
casi a oscuras y él ya no veía la luz al final del túnel. Así que, a tientas,
buscó alguna salida posible. Como adelantar el tiempo no era una opción, solo
quedaba una solución: pararlo.
Una cerradura hizo
“clic” y se abrió una puerta, que antes no estaba, al lado del adolescente.
Este, sin echarse hacia atrás ni para tomar impulso, se abalanzó hacia ella.
Y se bajó. Se bajó
del tren. Y de la vida.
Autora: Naomi
GÓMEZ MORA
16 anys
Escola La
Seda
SSEGON PREMI Títol: Invencibles
Em dic Tomoe,
tinc 24 anys i visc a Farkhana, Melilla. El meu dia a dia? Diguem que no és
fàcil, soc el que aquí es coneix com una "mula de càrrega" o
porteadora. El meu treball consisteix en portar a l'espatlla sacs de 100 kg d'una
frontera a l'altre, però t'asseguro que pesa molt més la denigració de ser
tractada com animal.
Avui, com
cada matí, m'aixeco i vaig a despedir-me de les meves germanes, les dues em
desitgen sort i els recordo que som invencibles, és una cosa que intento que no
oblidin mai.
Em dirigeixo
a buscar el sac que hauré de transportar. Amb mi venen cents de dones que, com
jo, treballen aquí per mantenir les seves famílies, en el meu cas, les meves
germanes petites: Arelys i Malek.
Hem d'esperar
molt i porto massa sense menjar ni dormir bé, a vegades sento que no puc més.
El meu pare ens podria ajudar, però ens va deixar quan va veure que quèiem en
la pobresa.
Ja amb els
sacs, totes plegades emprenem el camí; algunes ens animem i donem forces entre
nosaltres. Però arriba la pitjor part: els guardes, i en aquest punt els ànims
no serveixen de res.
Com cada dia
comencen a agredir tant físicament com verbalment. Veig a dones plorar, cridar,
i intentar agafar forces; és una imatge tant fastigosa i injusta que em quedo
parada contemplant-la aterrida.
Amb una
forta empenta per part del policia, una noia cau a sobre meu, fent-me anar a
parar al terra, i li comencen a donar una pallissa. Les altres comencen a
córrer per por, per intentar passar la frontera sense vigilància, o simplement
perquè no són capaces de veure l'escena. Corren i corren però jo no soc capaç
d'aixecar-me, tinc el sac agafat del coll i després de vàries trepitjades,
començo a perdre el coneixement.
L'única cosa
en què soc capaç de pensar és en ma mare, ella va morir aquí, trepitjada i
agredida pels guardes. Tots els dies arribava i ens donava el menjar, per
després dir-nos: << passi el que passi, sempre fortes, sempre un equip,
sempre invencibles>>. Fa un temps em va explicar que m'havia dit Tomoe
perquè significa "lluitadora" i veia en mi la força d'una guerrera,
igual que a Arelys veia una lleona, i a Malek un àngel. Vaig lluitar per
mantenir-me viva, vaig intentar relaxar-me i pensar en les dues personetes que
m'esperaven a casa, però no podia més. Diverses porteadores van intentar
ajudar-me, però jo ja tenia molt clar el meu destí.
En el meu
últim alè vaig demanar força, pels dos àngels que avui no em veurien tornar a
casa. Mai més riuríem juntes, però sabia que podrien amb tot; sempre fortes,
sempre un equip, sempre invencibles.
Autora: Kimberly
LENS GONZÁLEZ
13 anys
Escola Mare
de Déu del Carme
TERCER PREMI Títol: Nosaltres vers la mar
La sal em
cremava la pell, el vent em clivellava els llavis i tenia una set que em moria.
El pas del
devastador viatge era present als rostres de tota la tripulació.
Centenars
d'ànimes, com la meva, desemparades i desorientades desitjaven trobar un lloc
on sentir-se protegides, on poder arrelar-se i florir, on poder sentir-se part
d'un lloc per tenir una nacionalitat i deixar de ser un apàtrida; per algun dia
poder portar la resta de la família i arribar a aconseguir l'anhelant felicitat
de la qual tothom, al país on arribàvem, semblava gaudir sense adonar-se.
No saps com
n'ets d'afortunat fins que veus com els teus companys s'enfonsen i lluiten per
la seva vida, fins que t'adones que el mar és qui ha vençut i ha cristal·litzat
la seva bella mirada, que mai més tornarà a veure la càlida llum de l'alba. Els
qui teniu dret d'anar a l'escola i accedir a la sanitat no sabeu com sou de
privilegiats, no compreneu, ni ho fareu mai, com n'és de dur el haver de fugir
de la teva terra il·legalment, sentint-te com si fossis de tot menys una
persona.
Se’m trenca
el cor quan trepitgem la fina i daurada sorra de la platja i veiem les
autoritats corrent en la nostra direcció, segurament per dir-nos que el
trajecte no ha pagat la pena i que, per tant, hem de girar cua cap un altre
indret, on el cicle torna a començar; sols que cada cop els qui iniciem el
viatge estem més cansats, decebuts i som menys, ja que el nombre es va reduint conforme
l'aigua s'empassa els éssers estimats.
Aquell
sentiment de menyspreu torna a la meva ment i em fa pensar en què si ningú no
ens vol al seu país és perquè, potser, no hi ha espai en aquest món per a
nosaltres.
Sacsejo el
cap traient-me la bogeria de sobre. No ho pensaré mai més, no faré com la
Nadine i en Ismael. Lluitaré fins al final.
He viscut
massa crueltats com per deixar-me dominar per l'odi. Jo no em llençaré al mar,
sobreviuré i quan sigui una mica més gran, escriuré un llibre per ajudar la
resta de refugiats.
Parlaré de
tothom que ha tingut la valentia de submergir-se en aquest trajecte,
independentment de què hagi aconseguit sobreviure o no, perquè per a mi
l’intentar-ho ja els fa guanyadors.
Autora: Mercè
CABRERA CEBRIÁN
15 anys
IES Estany de
la Ricarda
I d'aquí
la seva magistral conferència "Crims
i morts creatives a l'audiovisual" on, a partir de la seva experiència
docent, ens va portar a fer un tomb per les morts més memorables del cinema que
ell, talment com un col·leccionista, ha anat recopilant durant més de vint
anys. De fet, tot plegat donaria per més d'una tesi doctoral i tot un curs!!!
Però ens vam haver de conformar amb un petit tast que alhora va ser el preludi
d'un llibre que publicarà aquesta tardor i que promet ser un gran referent.
I d'aquí
la seva magistral conferència "Crims
i morts creatives a l'audiovisual" on, a partir de la seva experiència
docent, ens va portar a fer un tomb per les morts més memorables del cinema que
ell, talment com un col·leccionista, ha anat recopilant durant més de vint
anys. De fet, tot plegat donaria per més d'una tesi doctoral i tot un curs!!!
Però ens vam haver de conformar amb un petit tast que alhora va ser el preludi
d'un llibre que publicarà aquesta tardor i que promet ser un gran referent.
Com
també ho serien:"L'home elefant"
(1980), de David Lynch on, en una mena de flash-back
final cap a la mare, escoltem el poema de Lord Tennyson: "Mai, res no
morirà". I "2001: Odissea a l'espai"
(1968), de Stanley Kubrick, quan el protagonista mort davant del monòlit i "retorna"
a l'úter matern-sideral. I el contrapunt de les morts encadenades de "El Padrino"
(1972), de Francis Ford Coppola; o de la violenta mort de "Blade Runner"
(1982), de Ridley Scott, que mai podré veure sencera. Com tantes altres!
Just abans de marxar encara vam participar en
una petita enquesta on vam escriure les "nostres" morts cinematogràfiques
preferides i el rànquing va ser el següent: 1) "Muerte en Venecia".
2) "2001: Hal 9000.X".
3) Ex-aequo: "El último mohicano"
i "El Padrino".
Sortint, algú va dir: "I ens hem deixat la de "Robin and Marian"
(1976), de Richard Lester, amb Sean Connery i Audrey Hepburn!". I algú va
afegir: "I tantes altres!". I és que són moltes les morts memorables,
tot i que poques superen la mort de la mare de "Bambi" que va marcar, marca i encara marcarà
moltes generacions. Viure. Morir. Viure. Una gran lliçó. De cine!
