diumenge, 8 de març de 2020


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

L’escriptura com a acte estètic i terapèutic
a càrrec d’Irma ESTOPIÑÀ TOQUERO, poetessa
amb la col·laboració de Guillem Bonet a la guitarra, i de la poetessa brasilera
 Maria Giulia Pinheiro i la seva performance "A Palavra mais bonita".

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 12 de març del 2020, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, març del 2020

diumenge, 1 de març de 2020


El proppassat divendres dia 28 de febrer, data en què se celebra precisament el "Día de Andalucía", va tenir lloc al local social de l' Associació "Casa de Andalucía del Prat" (amb la col·laboració de "tintablava") la presentació del llibre Sevillanos entre tulipanes, del nostre amic i consoci, el poeta i escriptor pratenc Paco Mármol.



Amb la presència d'autoritats i una sala d'actes ben plena, varen fer la presentació -després de la benvinguda de la presidenta de l'entitat- l'editora i el president de "tintablava".

El llibre, una novel·la escrita amb un llenguatge atractiu, senzill i col·loquial, és realment un document extens de memòria històrica, doncs ens parla amb una narració fluida i
detallista, de l'estada com a emigrants a Holanda, d' uns joves andalusos cap allà entre els anys seixanta i setanta del segle XX. És un veritable manual de geografia holandesa i sevillana i també de música, autòctona i, igualment, de la moderna d' aquells temps. I, així  mateix, un compendi de crònica, reportatge i descripció de personatges que donen testimoni de pensaments, sentiments, fets, relacions, sensibilitats i fins i tot, opinions.

En l'epíleg del llibre, hi ha una mena de sumari d'autors, personatges, representants, artistes, (que encara que sigui amb nom figurat, apareixen a la novel·la)... I també de "lletres flamenques"... En definitiva, el Paco Mármol més autèntic..

dissabte, 15 de febrer de 2020


CONFERÈNCIA-COL·LOQUI
LES COMPANYIES AÈRIES AL PRAT DE LLOBREGAT (1919-1938)
a càrrec d'Enric Pallarès, aeromodelista i pilot de velers
DIJOUS 13 De febrer de 2020

Aquest dijous, un petit ovni invisible va sobrevolar durant més d'una hora la Sala d'Actes del Cèntric, desprenent dosis de passió per la història de l'aviació al nostre país. El pilot d'aquest vol era l'Enric Pallarès, aeromodelista i pilot de velers, qui subtilment va anar dosificant les pocions, diapositiva a diapositiva, anant més enllà del títol de la conferència. A estones planejava, de tant en tant feia algun tirabuixó o algun petit looping i, fins i tot, a vegades queia en picat... Impossible resumir tot plegat en un full de paper.

En Vicenç Tierra, president de tintablava, va destacar la passió de l'Enric Pallarès pel món de l'aviació i especialment pel que succeïa a primers del segle XX al Prat de Llobregat, l'única població d'Europa on han coexistit tres aeròdroms: el camp de la Volateria, el camp Francès i el del Canudas. Bona part d'aquesta història la podem trobar al Centre Cultural Aeronàutic del Prat que l'Enric Pallarès va fundar conjuntament amb en Jordi Rull i altres voluntaris. I que, amb el suport de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya (FPAC) i gràcies a un local cedit per AENA, volen donar a conèixer arreu.

En aquest sentit, en Jordi Rull, ens parla de la feina de restauració i divulgació que estan fent al respecte i convida a tothom a anar-hi. Les visites són gratuïtes tots els dissabtes i diumenges de 10 a 13:30h. Però entre setmana també en fan per a grups concertats. Fa un parell de mesos vam ser-hi i vam constatar que val molt i molt la pena. Quin vertigen comprovar com ha evolucionat aquest sector tan sols en 100 anys!!!

I l'Enric Pallarès ens comenta que els primers vols de prova es feien al camp de Can Tunis, però que en pocs anys se'ls va quedar petit i llavors es van traslladar al Prat, al camp de la Volateria que era propietat de l'empresa 'Pujol, Comabella i Cia.' i estava ubicat prop de la platja, tocant al Remolar. Des d'aquest camp, el 2 de juliol de 1916, el càntabre Salvador Hedilla va fer el primer vol de Barcelona a Palma de Mallorca, en dues hores i vuit minuts, amb un 'Monocoque II', una rèplica exacta del qual, a escala real, es pot veure a l'exposició esmentada. Que valent! L'any següent, també a la Volateria, el mateix Salvador Hedilla va dirigir l'Escola Catalana d'Aviació on Josep Canudas va obtenir el primer títol de pilot atorgat a Catalunya. Allí en Canudas també va fer de professor i pilot en cap, fins que cinc anys més tard va fundar, amb uns quants socis, l'aeròdrom Canudas, ubicat al sud-est de la Colònia Casanovas, prop de La Ricarda, amb una projecció més comercial. Projecció que va anar in crescendo fins a convertir-se en l'actual aeroport Barcelona-Prat-Josep Tarradellas. Prèviament, la Volateria s'havia reconvertit en el camp de l'Aeronàutica Naval, també dit dels Marinos, amb un caire més militar, però amb els anys va acabar absorbit per l'aeròdrom comercial.

En paral·lel, l'any 1919, just després de la primera guerra mundial, quan molts es pensaven que els avions sols servien per a la guerra, el francès Pierre Latécoère va fundar la primer línia aeropostal del món, 'Societé des lignes Latécoère' (que anys més tard esdevindria 'Air-France'). Una de les primeres rutes va ser Toulouse-Barcelona-Alacant-Màlaga-Rabat-Casablanca on la primera escala, per reposar combustible, era el Prat, al camp Francès, ubicat en uns terrenys que va arrendar al nord-oest de la Colònia Casanovas. L'autor del Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry, va ser pilot de Latécoère i, més d'un cop, també va fer escala al Prat.

L'any 1931, la barcelonina Pepa Colomer va ser la primera dona de tot l'estat espanyol que es va treure el títol de pilot (i tan sols amb 17 anys!). Li va seguir Dolors Vives (1934) i d'altres, però la guerra civil va estroncar molts somnis i molts dels pilots que van lluitar per la República, si no van morir, van acabar exiliats.

La guerra va comportar la militarització de tot plegat, com també va passar a Europa amb la segona guerra mundial. Tanmateix el sector de l'aviació civil va anar creixent fins als nostres dies on, tan sols a l'aeroport del Prat hi operen més de 100 companyies amb un trànsit anual de més de 50 milions de passatgers!

El futur? Ningú el sap, però cal ser conscients que venim d'un somni molt antic que s'ha fet realitat... Volant!

Gràcies Enric per fer-nos tocar de peus a terra tot mirant el cel.

Núria Abelló

Si voleu saber-ne més, visiteu el Centre Cultural Aeronàutic del Prat de Llobregat, situat a l'av. M. Pepa Colomer (entre la T2 i l'hangar d'Iberia): https://www.elprat.cat/la-ciutat/guia-agenda/exposicio-aeronautica-100-anys-daviacio-0

dissabte, 8 de febrer de 2020


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Les companyies aèries al Prat de Llobregat (1919-1938)
a càrrec d’Enric PALLARÉS,
aeromodelista i pilot de velers

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 13 de febrer  del 2020, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, febrer del 2020

diumenge, 19 de gener de 2020


CONFERÈNCIA
“TOCANT DE PEUS A TERRA”
a càrrec de Josep Marín, ex-plusmarquista mundial de 50 km marxa
DIJOUS 16 de GENER deL 2020

La sala, preparada i a punt; el logo de Tintablava projectat a la pantalla, mut, expectant davant d’un esdeveniment que espera, amb les cadires buides, un incert començament... Aquest és, sempre, el moment més inquietant: les portes obertes, els minuts que passen volant, les cadires buides i una conversa amb la responsable de la sala.

A poc a poc, però, la sala es caldeja: l'entrevista al Josep Marín en el Prat TV, les salutacions als amics, alguns després de temps sense veure'ls, rotllanes, records, somriures... Vinga, que anem a començar!

Gairebé tots els presents coneixen el Marín; després de la presentació, la seva figura d'atleta gairebé mític, tal vegada una mica llunyana per als més joves, es va desgranant entre paraules que evoquen records i fotos que els il·lustren. La personalitat de Josep Marín als seus seixanta-nou anys gairebé no ha canviat, explica anècdotes i recorda triomfs amb la naturalitat d'un narrador aliè als fets… "Jo mai sortia a guanyar, per a mi l'important no era el final sinó el camí; ara, això sí, he arribat a entrenar fent 360 km cada setmana, però mai no vaig menysprear qui va quedar per darrere de mi, ni a mi mateix si no havia estat bé; la posició aconseguida, el resultat era, en definitiva, el fruit de diverses incògnites: preparació física, estat mental, temperatura ambient i unes quantes més. Una vegada acabada la prova, ja a la meva habitació i amb medalla o sense ella, jo repassava les circumstàncies que m'havien acompanyat durant el trajecte, procurava prendre bona nota mental i a pensar en la següent; per això crec, vist des d'ara, que mai no vaig acceptar tractaments estranys ni proposicions de dopatge, i això que ja en aquella època s'oferien amb profusió. Tampoc no critico qui decidís fer del seu cos un camp de proves, la pena és que alguns companys de llavors han acabat malament, no sé… Sempre et pena quan veus afectats per notícies tràgiques, encara joves,  atletes que t'havien acompanyat en múltiples proves. Jo avui puc dir que tot el que he aconseguit ha estat pel meu esforç, el meu sacrifici i el de la meva família; sempre estaré agraït a la Pepi, la meva dona, la meva consellera, la meva entrenadora, el meu suport"… 

Els seus ulls, des de la meva proximitat, en nomenar-la, se li ennuvolen amb incipients llàgrimes, mentre ens explica que, poc després de jubilar-se, a punt de recomençar una vida plena de projectes, que pretenien més unida i reconfortant, un càncer agressiu se la va emportar del seu costat en pocs mesos i tot se li va ensorrar. Però gràcies al suport del seu fill Marc, esportista practicant d'Ironman —triatló en la seva versió originària, més dura i exigent per a l'atleta—, que el va animar a iniciar-se en la pràctica d'aquesta especialitat per fer-li companyia. Una vegada més, la seva força de voluntat es va imposar i, refent-se, va arribar a classificar-se per al campionat del Món, l'Ironman de Kona-Hawaii, en els anys 2017 i 2018, aconseguint, en el 2017, un cinquè lloc en la seva categoria d'edat,  67 anys. Com a referència il·lustrativa, les proves de l'Ironman inclouen: 3,8 km de natació; 180 km de ciclisme i 42,2 km de carrera pedestre. Les proves són les mateixes per a tots els participants i amb un temps màxim d’arribada de 17 hores.

Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".

Jesús García Moreno

dijous, 9 de gener de 2020


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Tocant de peus a terra
a càrrec de Josep MARÍN,
ex-plusmarquista mundial de 50 Km marxa

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 16 de gener  del 2020, a les 19.15h.


El Prat de Llobregat, gener del 2020

dimecres, 25 de desembre de 2019


CONFERÈNCIA

“BAIXA EL TELÓ”
a càrrec de Montse Enguita Guillén, productora multi-disciplinar en educació i cultura
DIVENDRES 20 de desembre de 2019

S’aixeca el teló i l’espectacle comença.  Un parell d’hores després el teló baixa i tots els llums s’apaguen. Això és el que normalment una persona veu quan va a un espectable però, per tal que el públic en pugui gaudir, hi ha molta feina al darrere de persones anònimes i que són tant o més importants que el actors i actrius que pugen a un escenari com són el figurinista, l’ajudant de producció, el guionista, la persona que neteja el teatre, qui prepara l’escenari,...

Per fer-nos conscients d’aquesta realitat i per conèixer una mica millor que succeeix abans que s’aixequi el teló i quan es baixa, en la darrera conferència d’aquest any hem pogut gaudir de la presència de la Montse Enguita, una productora multi-disciplinar en educació i cultura que coneix molt bé tot el que succeeix al voltant d’un espectacle, ja sigui teatral, de dansa, multicultural o de qualsevol altra mena i que ha participat i dirigit espectacles tan importants al Prat com el Prat Nocturn i la Cavalcada de Reis. La conferència de la Montse ha estat introduïda pel seu amic Francisco Lorenzo Gallardo que l’ha definida com una “cazadora de momentos especiales” que fan emocionar al públic, tal i com hem pogut comprovar al llarg de la tarda.

A pesar de que la Montse ens ha confessat que no li agrada parlar en públic, amb la seva expressivitat i coneixement ens ha fet gaudir amb tot el que ens ha explicat fent un repàs de les diferents tasques que ha fet relacionades amb el món de l’espectacle. La seva passió per aquest món li va venir de molt joveneta, fent d’actriu al teatre Kaddish però ben aviat es va decantar més per la producció tant teatral com de dansa, sense oblidar-se tampoc de la seva faceta de directora teatral i d’ajudant de direcció o de professora. Mentre sortien a la pantalla cartells d’algunes obres o espectables en els que ella d’una manera o altra havia intervingut, com “Políticament incorrecte”, “La venganza de Don Mendo” o “Barcelona-Medellin”, entre molts d’altres, hem pogut conèixer què hi ha darrere d’un espectacle, els muntatges, les dificultats per traslladar tot el que es necessita per fer una representació des de ciutats tan distants com Tenerife i Castelló, els assajos, els viatges... A través de les anècdotes que la Montse ens anava explicant, com quan va haver de fer el teló d’un teatre o quan va haver de fer muntar tot un escenari en tres dies per un problema de comunicació, ens ha fet partícips de tot aquest món i ha fet somriure a moltes de les persones que escoltaven atentament la xerrada.

El diàleg que qualsevol espectable busca tenir amb el públic s’ha materialitzat amb totes les preguntes que els assistents, amb gran interès, han formulat a la Montse Enguita quan ha finalitzat la seva xerrada i que ens han permès conèixer millor la nostra conferenciant i tot el recorregut que hi ha des de que sorgeix una idea fins que l’espectador en pot gaudir. Recordant la complicitat entre la Montse i els assistents només puc acabar aquesta crònica donant les gràcies a la Montse Enguita per fer-nos conèixer una mica millor tot el que hi ha darrere el teló i per portar una mica de màgia i d’il·lusió a la nostra vida.

Rocío Ortega Atienza