dijous, 7 de gener de 2021
dijous, 7 de maig de 2020
IX CONCURS LITERARI DE MICRORELATS, tintablava, per a joves del Prat
PRIMER PREMI
Títol: Memento Mori
L'habitació mal
il·luminada, la butaca podrida per la humitat, papers groguencs pel pas del
temps sobre la taula, la pudor intensa de bourbon i tabac. L'home observa
l'olivera pacient, esperant-la. El batec dèbil, la tensió a l'ambient, la soga
de l'arbre esperant una resposta. I allà estava ella, tan pura i tendra, tan
delicada i honesta. La seva bellesa atemporal el fascina, és exactament com ell
imaginava, només amb una mirada ho sap: la mort és la veritat amagada rere la
pregunta de la vida.
Autor: Jose PASTOR
BENKOUBAA
16 anys
Institut Ribera Baixa
SEGON PREMI
Títol: Gabrielle Berlatier
Es troba a l’atri lúgubre d’un
prostíbul tètric. El seu rostre, sinistre, fa evident el seu desequilibri
mental. Alhora que emet un somriure tenebrós, entrega una petita caixa
metàl·lica a una de les treballadores. Aquesta, atemorida, obre el paquet amb
una mà tremolosa. En veure el seu contingut atroç, es dibuixa als seus ulls una
expressió de pànic, i a l’instant, cau desmaiada. En Vincent contempla
l’escena, mentre la vehemència de l'aire contra el seu timpà, ara desprotegit,
l'atordeix.
Autor: Carlos ROMANO LORENZO
16 anys
Institut Ribera Baixa
TERCER PREMI
Títol: Records
El silenci es va compassar amb el ritme pausat de la respiració. Els meus
ulls eren tancats i només s'escoltava un batec lent però constant. Les meves
mans van començar a sentir la fredor de les tecles i es movien evocant l'anada
i tornada de les onades. Al cap d'un temps, però, vaig tornar a notar
l'escalfor que tant m'aterria. Els dits em cremaven, la calma es va tornar
tensió i les imatges van tornar a la ment. Vaig retirar-me del piano i vaig
obrir els ulls espantada pel que havia recordat.
Autora: Clara PEÑA BUENO
16 anys
Institut Ribera Baixa
VII CONCURS LITERARI DE POEMES, tintablava, per a joves del Prat
PRIMER PREMI Títol: Do Mayor
Indomable rey cuya luz ostenta
es sempiterno emigrante
que afana
la nocturna negrura soberana,
mas la vida de las sombras sustenta.
Solemne arde y la
vigilia detenta.
Su posición
anuncia la campana.
Crea en el mar olas de porcelana.
Alcanzado el clímax, ríos argenta.
Desciende por el garzo pentagrama,
mientras sirve
a las plantas ambrosía.
Solo un tetracordio resta a la llama.
Con fastuosa
miel tiñe la bahía.
Ocaso, recuerdo de un fotograma.
Termina la escala, concluye el día.
En este poema hablo
del sol y de su recorrido durante el día comparándolo con una escala musical.
En este caso, como es la escala de do mayor, se pueden encontrar resaltadas las
notas que la componen ordenadas de forma ascendente y, posteriormente,
descendiente, describiendo así el movimiento solar.
Autora: Lídia GENÉ
RODRÍGUEZ
16 anys
Institut Baldiri Guilera
SEGON PREMI Títol: No més silenci
No vaig néixer per viure amb por,
córrer quan no ho he de fer,
ni patir quan tinc algú al darrere.
Quan una de nosaltres se’n va
una part de mi també ho fa:
pateixo amb elles,
patim per elles.
Ens diuen “ves amb compte,
no vinguis sola,
no vesteixis així”.
Per què? Si jo només vull viure.
A cas és culpa meva sentir-me així?
Sempre justifiquen
el que no han de justificar,
el “no és una violació, és abús”
Si us plau, aprenem a diferenciar.
A ells se’ls felicita per ser feministes:
“Això sí que és un home!”
Però compte, que nosaltres estem boges:
“Vaja feminazi!”
Però per què no em feliciten a mi
si porto lluitant
des que vaig néixer?
Autora: Mireia
PRIOR HITOS
18 anys
Institut Ribera Baixa
TERCER PREMI Títol: La
calma de una mente tormentosa
Como
descansando en el caos de un hogar ardiendo,
me
hallo en la calma de una mente tormentosa,
siempre
escribiendo egocéntricamente sobre mí.
Una
inspiración que oscila libre entre dos mundos,
una
lucha entre la ética y el orgullo,
defendiendo
una bandera rota por delante.
La
idea optimista de que nada nunca es tan vil,
mientras
yo incomprendida me veo desgarrada
por
un llanto hacia un pueblo que no me pertenece.
¿Quién
fuera yo para entender esa suave brisa?
¿Quién
fuera tú que entiendes que no tiene un motivo?
¿Quién
sería yo si viviera en la ignorancia?
Encerrada
en la busca constante de razones,
intento
incansablemente saber más de todo,
y
cuanto más conozco más ganas de pelear
me
invaden con alevosía y desenfreno.
Pero
al final siempre escribo desde la calma,
como
el mar rompiendo las rocas con tranquilidad,
y
aunque trate otras cuestiones, finalmente acabo
siempre
escribiendo egocéntricamente sobre mí.
Autora: Kimberly LENS
GONZÁLEZ
15 anys
Escola Mare de Déu del Carme
III CONCURS LITERARI DE
RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat
PRIMER PREMI
Títol: 17 maig, 1954
-S’aixeca la sessió.
El cop de mall que prosseguí
ressonà en les parets de la sala d’audiències. El silenci era sepulcral.
Rostres crispats per la ira i balboteigs queixosos sense arribar a modular-se,
soterrats sota la més profunda incredulitat. L’altra meitat de l’habitació,
però, estava exultant. Llàgrimes de felicitat solcaven les cares dels qui
sabien que la justícia havia estat, finalment, exercida. Després, esclatà el
caos:
El jutge baixà de l’estrada
amb parsimònia, esclafat per l’al·luvió de preguntes de la premsa, famèlica.
Els qui al·legaven en contra del consell d’educació foren escortats fins a les
portes del tribunal, on esperava un altre eixam de periodistes histèrics. La
prestigiosa advocada local reclutada com a representant dels demandants
presidia la fila d’activistes i advocats que descendien l’escalinata de marbre
blanc. Envoltats per la policia nacional, tallaven en dos la colossal massa de
protestants que, sabedors de la sentència del tribunal, es desfeien en brutals
amenaces i crits d’horror. La Sarah tenia la sensació d’haver abandonat el seu
cos. Amb l’expressió congelada en una ganyota d’estranya sorpresa, se sentia
com si tot allò no anés amb ella. La seva ment reproduïa, un cop rere l’altre,
aquella miraculosa sentència impossible:
La segregació racial és una violació de la
clàusula sobre protecció igualitària de la catorzena esmena de la constitució
dels Estats Units. Concloem, per tant, que la doctrina “separats però iguals”
no té cabuda en el camp de l’educació pública.
El món no va callar aquell
dia, ni s’aturà. Sí que va canviar, però, sobtadament reconfigurat. El seu eix
va torçar-se en una nova direcció, descobrint vies que havien quedat sepultades
sota centenars d’anys pintats de diferents matisos de gris. Gris obscur, gris segregació
i gris ignorància. Gris violència, també, tacat d’escarlata. El món havia de
refer-se. Enderrocar fonaments rovellats, construir-ne de nous, desarrelar
idees arcaiques que retallaven l’horitzó. Havia de renéixer, perquè allò era el
que resava aquell tros de paper groguenc.
En la pràctica les coses
succeïren d’una altra manera. L’endemà, tenyida de malva brillant, l’alba
s’aixecava sobre el cos inert de la jove advocada assassinada hores després del
veredicte per una manada de protestants blancs que la interceptaren en un
carreró. Retallada contra la nit negra, la sang vermella traçava en el paviment
la silueta del que va ser un punt d’inflexió en aquella guerra ancestral que
mai no acabava. Quedà reduïda a cendra ennegrida, però la seva lluita no va
apagar-se. Tot i que la segregació racial no va cessar, ni aquell dia ni el
següent, sí que van implementar-se mesures a favor de la integració,
progressivament. La lluita continua, encara. Mai no cessa, per tots aquells que
van morir lluitant pels seus drets, per la vida. Enfrontats a polítiques de
mort, a tots aquells que professaven que, si no separes el blanc del color, tot
es taca de roig. Però lluitant.
Sempre.
Autora: Paula CASTRO COBO
14 anys
Institut Salvador Dalí
SEGON PREMI Títol: El silencio
de Aurora
Era el fin de las clases, otra vez la brillante Aurora se
oscurecía. Su semblante perdía el ansioso brillo del aprendizaje, un derecho
fundamental que, desgraciadamente, no todos los niños en este planeta podían
jactarse de poseer.
Su maestro se había percatado de ese cambio repentino de
actitud, de esos nervios que hacían temblar su diminuto cuerpo, de los intentos
de la muchacha por quedarse acabando los deberes o preguntando dudas que sabía
de sobra que no era necesario resolver. Veía la reacia mueca que trataba de
ocultar cuando el demonio disfrazado de ángel venía a recogerla.
Aquella situación sólo se daba los viernes, cuando su tía
no podía venir a buscarla y la dejaba encargada a su pareja; un personaje
formal que siempre lograba hacer sonreír a la gente de su alrededor.
Él mismo había conversado en ocasiones con el hombre para
poder entrever si ocultaba una faceta oscura, si cometía algún fallo que
pudiese revelar que ejercía maltrato sobre la menor, pero no había extraído
resultados concluyentes.
Había intentado comunicar la conducta de Aurora a la
directora, pero esta había repasado su expediente con indiferencia,
dictaminando que no había ningún aspecto fuera de lugar, pues la niña no tenía
por qué mostrarse infeliz o disgustada.
El profesor siguió indagando, comentándole varias veces a
la tía que la infante se quedava muda, en estado de alerta, pero ella no hacía
más que restarle importancia al tema adjudicando la molestia de la muchacha a
un simple 'es que no hacen muy buenas migas'.
A ojos del resto de docentes aquello pasaba prácticamente
inadvertido, pero para su maestro la conducta de su mejor alumna era
evidentemente fatídica.
El último día del curso los chiquillos saltaban de
alegría en medio de la fiesta, gritando y corriendo de un lado al otro,
mientras que Aurora permanecía sentada en un banco, con los pies colgando y el
alma en vilo.
Desafortunadamente, la sustituta, que desconocía por
completo el conflicto de la jovencita, se acercó a preguntar qué le pasaba,
pero la niña sólo contestó que le dolía la barriga.
La profesora se ofeció a llamar a su casa, pero la
negativa de la muchacha fue contundente, de modo que esperó hasta que el hombre
la vino a buscar.
Aurora se aferró a las faldas de la mujer, que extrañada,
no supo ver qué pasaba.
Cogió la mano de la menor y la acompañó hasta el señor,
pero la chiquilla se escondió de nuevo y dijo con voz clara que no conocía al
tipo.
La sustituta llamó a la tutora legal, su tía, que dio el
consentimiento para que se llevara a la niña.
Aurora, agarrando su delantal se echó a llorar, pues
sabía lo que le aguardaba, pero finalment el hombre consiguió arrancarla del
sitio y excusarse diciendo que era una simple pataleta.
La responsable no supo ver el terror grabado en aquellas
pupilas, la agresividad de sus lágrimas o la boca abierta en una sonora
confesión que murió a media carrera.
No quedó visible el gesto
posesivo del hombre, que al doblar la esquina, posó una mano en la cadera de la
inocente.
Autora: Mercè Cabrera Cebrián
17 anys
Institut Estany de la Ricarda
TERCER PREMI
Títol: Libre, no valiente
El disco del sol ya se ha escondido
entre los altos edificios de la ciudad. Las calles están desiertas. Las
agujas del reloj dan paso a las diez de la noche. Hace frío. Esta noche hay
luna llena. Su inmensa luz ilumina gran parte de la ciudad, ennegrecida por la
increíble oscuridad que tiñe de negro sus estrechas calles. Los comercios están
cerrados. Camino con paso ligero y firme. No cruzo miradas con nadie. El viento
me azota en la cara y alborota mi cabello oscuro recogido con una coleta.
Tengo de banda sonora el sonido de mis zapatos al caminar por la acera. Los coches pasan fugaces. Evito calles
oscuras y desoladas. Me cruzo con un grupo de hombres de mediana edad. Uno de
ellos me sigue con la mirada. Lo ignoro. Acelero el paso. Mantengo la
respiración. Se me encoge el corazón. Quiero que pase rápido. Los he perdido de
vista. Me siento aliviada, pero no del todo. Mis cinco sentidos siguen atentos
a cualquier detalle. Continúo andando. Noto que a un metro de distancia hay un
chico joven detrás de mí. A mi izquierda hay un paso de cebra. Miro a ambos
lados y cruzo. Lo he perdido de vista. Nuevamente, me siento aliviada. Para
disipar el miedo, me pongo los auriculares y escucho música. Continúo
andando.
Llego a mi destino. Saco las llaves
con cautela. Meto la llave rápidamente en la cerradura. Me tiemblan las manos.
Entro. Cierro la puerta. Mi respiración agitada se para. El miedo que siento va
despareciendo como las olas del mar en la orilla. Un sentimiento de alivio
inunda mi cuerpo. Expulso el aire contenido en mis pulmones. Respiro
profundamente. Miro la hora. Las diez y cuarto. Quince minutos plagados de
angustia y miedo. Esos quince minutos de miedo con los que viviré toda mi
vida. Ese periodo de tiempo en el que se me pasan muchos pensamientos por la
cabeza. Un día más deseando no ser como todas esas mujeres asesinadas que
protagonizan las noticias y los diarios día a día. Cierro los ojos. Y pienso, ¿por qué no puedo
ser libre? Una pregunta a la que nunca obtendré respuesta. Harta de tener que
enviar ese mensaje de “ya he llegado, estoy bien”. Harta de tener que ir con
alguien acompañada, y que ese alguien sea un varón. Desafortunadamente lo
vivimos día a día las mujeres. De camino a casa queremos ser libres, no
valientes.
Autora: Anna Ding RODRÍGUEZ VALERO
15 anys
Escola Mare de Déu del Carme
diumenge, 1 de març de 2020
El
proppassat divendres dia 28 de febrer, data en què se celebra
precisament el "Día de Andalucía", va tenir lloc al local social
de l' Associació "Casa de Andalucía del Prat" (amb
la col·laboració de "tintablava") la presentació del
llibre Sevillanos entre tulipanes, del nostre amic i consoci, el
poeta i escriptor pratenc Paco Mármol.
Amb la
presència d'autoritats i una sala d'actes ben plena, varen fer la presentació
-després de la benvinguda de la presidenta de l'entitat- l'editora i el
president de "tintablava".
El
llibre, una novel·la escrita amb un llenguatge atractiu, senzill i col·loquial,
és realment un document extens de memòria històrica, doncs ens parla
amb una narració fluida i
detallista, de l'estada com a emigrants a Holanda, d' uns joves andalusos cap allà entre els anys seixanta i setanta del segle XX. És un veritable manual de geografia holandesa i sevillana i també de música, autòctona i, igualment, de la moderna d' aquells temps. I, així mateix, un compendi de crònica, reportatge i descripció de personatges que donen testimoni de pensaments, sentiments, fets, relacions, sensibilitats i fins i tot, opinions.
detallista, de l'estada com a emigrants a Holanda, d' uns joves andalusos cap allà entre els anys seixanta i setanta del segle XX. És un veritable manual de geografia holandesa i sevillana i també de música, autòctona i, igualment, de la moderna d' aquells temps. I, així mateix, un compendi de crònica, reportatge i descripció de personatges que donen testimoni de pensaments, sentiments, fets, relacions, sensibilitats i fins i tot, opinions.
En
l'epíleg del llibre, hi ha una mena de sumari d'autors, personatges,
representants, artistes, (que encara que sigui amb nom figurat, apareixen a la
novel·la)... I també de "lletres flamenques"... En definitiva, el
Paco Mármol més autèntic..
dissabte, 15 de febrer de 2020
CONFERÈNCIA-COL·LOQUI
“LES
COMPANYIES AÈRIES AL PRAT DE LLOBREGAT (1919-1938)”
a
càrrec d'Enric Pallarès, aeromodelista
i pilot de velers
DIJOUS 13 De febrer de 2020
Aquest dijous, un petit
ovni invisible va sobrevolar durant més d'una hora la Sala d'Actes del Cèntric,
desprenent dosis de passió per la història de l'aviació al nostre país. El
pilot d'aquest vol era l'Enric Pallarès,
aeromodelista i pilot de velers, qui subtilment va anar dosificant les pocions,
diapositiva a diapositiva, anant més enllà del títol de la conferència. A
estones planejava, de tant en tant feia algun tirabuixó o algun petit looping i,
fins i tot, a vegades queia en picat... Impossible resumir tot plegat en un
full de paper.
En Vicenç Tierra, president de tintablava,
va destacar la passió de l'Enric
Pallarès pel món de l'aviació i especialment pel que succeïa a primers del
segle XX al Prat de Llobregat, l'única població
d'Europa on han coexistit tres aeròdroms: el camp de la Volateria, el camp Francès
i el del Canudas. Bona part d'aquesta història la podem trobar al Centre Cultural Aeronàutic del Prat que
l'Enric Pallarès va fundar
conjuntament amb en Jordi Rull i altres
voluntaris. I que, amb el suport de la Fundació
Parc Aeronàutic de Catalunya (FPAC) i gràcies a un local cedit per AENA, volen donar a conèixer arreu.


L'any 1931, la barcelonina
Pepa Colomer va ser la primera dona
de tot l'estat espanyol que es va treure el títol de pilot (i tan sols amb 17
anys!). Li va seguir Dolors Vives (1934)
i d'altres, però la guerra civil va estroncar molts somnis i molts dels pilots
que van lluitar per la República, si no van morir, van acabar exiliats.

El futur? Ningú el sap,
però cal ser conscients que venim d'un somni molt antic que s'ha fet realitat...
Volant!
Gràcies Enric per
fer-nos tocar de peus a terra tot mirant el cel.
Núria
Abelló
Si voleu saber-ne més, visiteu
el Centre Cultural Aeronàutic del Prat
de Llobregat, situat a l'av. M. Pepa Colomer (entre la T2 i l'hangar
d'Iberia): https://www.elprat.cat/la-ciutat/guia-agenda/exposicio-aeronautica-100-anys-daviacio-0
dissabte, 8 de febrer de 2020
L’Associació d’Escriptors del
Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui
Les companyies aèries al Prat de Llobregat (1919-1938)
a càrrec d’Enric PALLARÉS,
aeromodelista i pilot de velers
que
tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 13 de febrer del 2020, a les 19.15h.
El Prat de Llobregat, febrer del
2020
diumenge, 19 de gener de 2020
CONFERÈNCIA
“TOCANT DE PEUS A TERRA”
a
càrrec de Josep Marín, ex-plusmarquista
mundial de 50 km marxa
DIJOUS 16 de GENER deL 2020
La sala, preparada i a punt;
el logo de Tintablava projectat a la pantalla, mut, expectant davant d’un esdeveniment
que espera, amb les cadires buides, un incert començament... Aquest és, sempre,
el moment més inquietant: les portes obertes, els minuts que passen volant, les
cadires buides i una conversa amb la responsable de la sala.
A poc a poc, però, la sala es
caldeja: l'entrevista al Josep Marín en el Prat TV, les salutacions als amics,
alguns després de temps sense veure'ls, rotllanes, records, somriures... Vinga,
que anem a començar!

Els seus ulls, des de la meva
proximitat, en nomenar-la, se li ennuvolen amb incipients llàgrimes, mentre ens
explica que, poc després de jubilar-se, a punt de recomençar una vida plena de
projectes, que pretenien més unida i reconfortant, un càncer agressiu se la va
emportar del seu costat en pocs mesos i tot se li va ensorrar. Però gràcies al
suport del seu fill Marc, esportista practicant d'Ironman —triatló en la seva
versió originària, més dura i exigent per a l'atleta—, que el va animar a
iniciar-se en la pràctica d'aquesta especialitat per fer-li companyia. Una
vegada més, la seva força de voluntat es va imposar i, refent-se, va arribar a
classificar-se per al campionat del Món, l'Ironman de Kona-Hawaii, en els anys
2017 i 2018, aconseguint, en el 2017, un cinquè lloc en la seva categoria
d'edat, 67 anys. Com a referència
il·lustrativa, les proves de l'Ironman inclouen: 3,8 km de natació; 180 km de
ciclisme i 42,2 km de carrera pedestre. Les proves són les mateixes per a tots
els participants i amb un temps màxim d’arribada de 17 hores.
Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".

Jesús García Moreno
dijous, 9 de gener de 2020
L’Associació d’Escriptors del
Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui
Tocant
de peus a terra
a càrrec de Josep MARÍN,
ex-plusmarquista mundial de 50 Km
marxa
que
tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dijous 16 de gener del 2020, a les 19.15h.
El Prat de Llobregat, gener del
2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)