CONFERÈNCIA-COL·LOQUI
“LES
COMPANYIES AÈRIES AL PRAT DE LLOBREGAT (1919-1938)”
a
càrrec d'Enric Pallarès, aeromodelista
i pilot de velers
DIJOUS 13 De febrer de 2020
Aquest dijous, un petit
ovni invisible va sobrevolar durant més d'una hora la Sala d'Actes del Cèntric,
desprenent dosis de passió per la història de l'aviació al nostre país. El
pilot d'aquest vol era l'Enric Pallarès,
aeromodelista i pilot de velers, qui subtilment va anar dosificant les pocions,
diapositiva a diapositiva, anant més enllà del títol de la conferència. A
estones planejava, de tant en tant feia algun tirabuixó o algun petit looping i,
fins i tot, a vegades queia en picat... Impossible resumir tot plegat en un
full de paper.
En Vicenç Tierra, president de tintablava,
va destacar la passió de l'Enric
Pallarès pel món de l'aviació i especialment pel que succeïa a primers del
segle XX al Prat de Llobregat, l'única població
d'Europa on han coexistit tres aeròdroms: el camp de la Volateria, el camp Francès
i el del Canudas. Bona part d'aquesta història la podem trobar al Centre Cultural Aeronàutic del Prat que
l'Enric Pallarès va fundar
conjuntament amb en Jordi Rull i altres
voluntaris. I que, amb el suport de la Fundació
Parc Aeronàutic de Catalunya (FPAC) i gràcies a un local cedit per AENA, volen donar a conèixer arreu.
En aquest sentit, en Jordi Rull, ens parla de la feina de
restauració i divulgació que estan fent al respecte i convida a tothom a
anar-hi. Les visites són gratuïtes tots
els dissabtes i diumenges de 10 a 13:30h. Però entre setmana també en fan
per a grups concertats. Fa un parell de mesos vam ser-hi i vam constatar que
val molt i molt la pena. Quin vertigen
comprovar com ha evolucionat aquest sector tan sols en 100 anys!!!
I l'Enric Pallarès ens comenta que els
primers vols de prova es feien al camp de Can Tunis, però que en pocs anys se'ls
va quedar petit i llavors es van traslladar al Prat, al camp de la Volateria
que era propietat de l'empresa 'Pujol, Comabella i Cia.' i estava ubicat prop
de la platja, tocant al Remolar. Des d'aquest camp, el 2 de juliol de 1916, el càntabre
Salvador Hedilla va fer el primer
vol de Barcelona a Palma de Mallorca, en dues hores i vuit minuts, amb un 'Monocoque
II', una rèplica exacta del qual, a escala real, es pot veure a l'exposició
esmentada. Que valent! L'any següent, també a la Volateria, el mateix Salvador
Hedilla va dirigir l'Escola Catalana d'Aviació on Josep Canudas va obtenir el primer títol de pilot atorgat a
Catalunya. Allí en Canudas també va fer de professor i pilot en cap, fins que cinc
anys més tard va fundar, amb uns quants socis, l'aeròdrom Canudas, ubicat al
sud-est de la Colònia Casanovas, prop de La Ricarda, amb una projecció més
comercial. Projecció que va anar in
crescendo fins a convertir-se en l'actual aeroport Barcelona-Prat-Josep Tarradellas.
Prèviament, la Volateria s'havia reconvertit en el camp de l'Aeronàutica Naval,
també dit dels Marinos, amb un caire
més militar, però amb els anys va acabar absorbit per l'aeròdrom comercial.
En paral·lel, l'any
1919, just després de la primera guerra mundial, quan molts es pensaven que els
avions sols servien per a la guerra, el francès Pierre Latécoère va fundar la primer línia aeropostal del món, 'Societé
des lignes Latécoère' (que anys més tard esdevindria 'Air-France'). Una de les
primeres rutes va ser Toulouse-Barcelona-Alacant-Màlaga-Rabat-Casablanca on la
primera escala, per reposar combustible, era el Prat, al camp Francès, ubicat
en uns terrenys que va arrendar al nord-oest de la Colònia Casanovas. L'autor
del Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry, va ser pilot
de Latécoère i, més d'un cop, també va fer escala al Prat.
L'any 1931, la barcelonina
Pepa Colomer va ser la primera dona
de tot l'estat espanyol que es va treure el títol de pilot (i tan sols amb 17
anys!). Li va seguir Dolors Vives (1934)
i d'altres, però la guerra civil va estroncar molts somnis i molts dels pilots
que van lluitar per la República, si no van morir, van acabar exiliats.
La guerra va comportar la
militarització de tot plegat, com també va passar a Europa amb la segona guerra
mundial. Tanmateix el sector de l'aviació civil va anar creixent fins als
nostres dies on, tan sols a l'aeroport del Prat hi operen més de 100 companyies
amb un trànsit anual de més de 50 milions de passatgers!
El futur? Ningú el sap,
però cal ser conscients que venim d'un somni molt antic que s'ha fet realitat...
Volant!
Gràcies Enric per
fer-nos tocar de peus a terra tot mirant el cel.
Núria
Abelló
En aquest sentit, en Jordi Rull, ens parla de la feina de
restauració i divulgació que estan fent al respecte i convida a tothom a
anar-hi. Les visites són gratuïtes tots
els dissabtes i diumenges de 10 a 13:30h. Però entre setmana també en fan
per a grups concertats. Fa un parell de mesos vam ser-hi i vam constatar que
val molt i molt la pena. Quin vertigen
comprovar com ha evolucionat aquest sector tan sols en 100 anys!!!
I l'Enric Pallarès ens comenta que els
primers vols de prova es feien al camp de Can Tunis, però que en pocs anys se'ls
va quedar petit i llavors es van traslladar al Prat, al camp de la Volateria
que era propietat de l'empresa 'Pujol, Comabella i Cia.' i estava ubicat prop
de la platja, tocant al Remolar. Des d'aquest camp, el 2 de juliol de 1916, el càntabre
Salvador Hedilla va fer el primer
vol de Barcelona a Palma de Mallorca, en dues hores i vuit minuts, amb un 'Monocoque
II', una rèplica exacta del qual, a escala real, es pot veure a l'exposició
esmentada. Que valent! L'any següent, també a la Volateria, el mateix Salvador
Hedilla va dirigir l'Escola Catalana d'Aviació on Josep Canudas va obtenir el primer títol de pilot atorgat a
Catalunya. Allí en Canudas també va fer de professor i pilot en cap, fins que cinc
anys més tard va fundar, amb uns quants socis, l'aeròdrom Canudas, ubicat al
sud-est de la Colònia Casanovas, prop de La Ricarda, amb una projecció més
comercial. Projecció que va anar in
crescendo fins a convertir-se en l'actual aeroport Barcelona-Prat-Josep Tarradellas.
Prèviament, la Volateria s'havia reconvertit en el camp de l'Aeronàutica Naval,
també dit dels Marinos, amb un caire
més militar, però amb els anys va acabar absorbit per l'aeròdrom comercial.
En paral·lel, l'any
1919, just després de la primera guerra mundial, quan molts es pensaven que els
avions sols servien per a la guerra, el francès Pierre Latécoère va fundar la primer línia aeropostal del món, 'Societé
des lignes Latécoère' (que anys més tard esdevindria 'Air-France'). Una de les
primeres rutes va ser Toulouse-Barcelona-Alacant-Màlaga-Rabat-Casablanca on la
primera escala, per reposar combustible, era el Prat, al camp Francès, ubicat
en uns terrenys que va arrendar al nord-oest de la Colònia Casanovas. L'autor
del Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry, va ser pilot
de Latécoère i, més d'un cop, també va fer escala al Prat.
La guerra va comportar la
militarització de tot plegat, com també va passar a Europa amb la segona guerra
mundial. Tanmateix el sector de l'aviació civil va anar creixent fins als
nostres dies on, tan sols a l'aeroport del Prat hi operen més de 100 companyies
amb un trànsit anual de més de 50 milions de passatgers!
Gairebé tots els presents
coneixen el Marín; després de la presentació, la seva figura d'atleta gairebé
mític, tal vegada una mica llunyana per als més joves, es va desgranant entre
paraules que evoquen records i fotos que els il·lustren. La personalitat de Josep
Marín als seus seixanta-nou anys gairebé no ha canviat, explica anècdotes i
recorda triomfs amb la naturalitat d'un narrador aliè als fets… "Jo mai
sortia a guanyar, per a mi l'important no era el final sinó el camí; ara, això
sí, he arribat a entrenar fent 360 km cada setmana, però mai no vaig menysprear
qui va quedar per darrere de mi, ni a mi mateix si no havia estat bé; la
posició aconseguida, el resultat era, en definitiva, el fruit de diverses
incògnites: preparació física, estat mental, temperatura ambient i unes quantes
més. Una vegada acabada la prova, ja a la meva habitació i amb medalla o sense
ella, jo repassava les circumstàncies que m'havien acompanyat durant el
trajecte, procurava prendre bona nota mental i a pensar en la següent; per això
crec, vist des d'ara, que mai no vaig acceptar tractaments estranys ni
proposicions de dopatge, i això que ja en aquella època s'oferien amb profusió.
Tampoc no critico qui decidís fer del seu cos un camp de proves, la pena és que
alguns companys de llavors han acabat malament, no sé… Sempre et pena quan veus
afectats per notícies tràgiques, encara joves,
atletes que t'havien acompanyat en múltiples proves. Jo avui puc dir que
tot el que he aconseguit ha estat pel meu esforç, el meu sacrifici i el de la meva
família; sempre estaré agraït a la Pepi, la meva dona, la meva consellera, la
meva entrenadora, el meu suport"… 
Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".
S’aixeca el teló i l’espectacle comença. Un parell d’hores després el teló baixa i
tots els llums s’apaguen. Això és el que normalment una persona veu quan va a
un espectable però, per tal que el públic en pugui gaudir, hi ha molta feina al
darrere de persones anònimes i que són tant o més importants que el actors i
actrius que pugen a un escenari com són el figurinista, l’ajudant de producció,
el guionista, la persona que neteja el teatre, qui prepara l’escenari,...
A pesar de que la Montse ens ha confessat que no li agrada
parlar en públic, amb la seva expressivitat i coneixement ens ha fet gaudir amb
tot el que ens ha explicat fent un repàs de les diferents tasques que ha fet
relacionades amb el món de l’espectacle. La seva passió per aquest món li va
venir de molt joveneta, fent d’actriu al teatre Kaddish però ben aviat es va
decantar més per la producció tant teatral com de dansa, sense oblidar-se
tampoc de la seva faceta de directora teatral i d’ajudant de direcció o de
professora. Mentre sortien a la pantalla cartells d’algunes obres o espectables
en els que ella d’una manera o altra havia intervingut, com “Políticament incorrecte”, “La venganza de Don Mendo” o “Barcelona-Medellin”, entre molts
d’altres, hem pogut conèixer què hi ha darrere d’un espectacle, els muntatges,
les dificultats per traslladar tot el que es necessita per fer una representació
des de ciutats tan distants com Tenerife i Castelló, els assajos, els viatges...
A través de les anècdotes que la Montse ens anava explicant, com quan va haver
de fer el teló d’un teatre o quan va haver de fer muntar tot un escenari en
tres dies per un problema de comunicació, ens ha fet partícips de tot aquest
món i ha fet somriure a moltes de les persones que escoltaven atentament la
xerrada.
