dimarts, 10 de juliol de 2018

VISITA A LES MINES DE FERRO DE BRUGUERS



El passat dissabte 7 de juliol vam tenir oportunitat de conèixer les mines de ferro de Rocabruna, a Bruguers (Gavà, Baix Llobregat).






Un grupet de 7 aventurers equipats amb casc (cap ben protegit!!), llanterna, bon calçat, guants (de treball), roba que es podia embrutar (hi ha molta pols!), un martellet per treure mostres, paper de diari (per embolicar-les) i una motxilla (cal guardar-ho tot!) vam iniciar la marxa de bon matí amb l’esperança de viure una experiència única tot explorant les seves galeries, conèixer la seva història i obtenir una representació d’alguns dels minerals que s’hi troben. I així va ser.



Guiats per en Joan Rosell (químic i mineralogista), vam entrar a les galeries de les mines i vam descobrir quins minerals s’hi extreien, per a què els feien servir, com treballaven els miners, la seva història, la geologia i la poc habitual mineralogia i com s’han format les mineralitzacions.




Així, a les diferents sales de la mina, observarem les formacions deformades, plegades de les pissarres (negres originàriament i grises quan han patit altes temperatures sota terra) i minerals de formes i colors diferents: petits i brillants cristalls de jarosita a les cavitats de la goethita, nòduls de la poc habitual tinticita, i a les parts altes, nòduls negres de koninckita (prou escassa com per no recollir-ne cap mostra). 





També vam tenir oportunitat de veure i recollir-ne mostres de minerals com fluorapatita, limonita (forma terrosa del mineral goethita), quars, grafit...





Per acabar la sortida, i emulant els prehistòrics (i no tant prehistòrics), els més atrevits van fer pintures amb els minerals de diferents colors que trobàrem a les parets de les galeries.

Una gratificant oportunitat de viure i conèixer l’entorn més proper des d’un altre punt de vista...

Gema Vicente

dissabte, 30 de juny de 2018

Us deixem aquí un vídeo que resumeix en imatges les activitats realitzades per l'Associació durant aquest Curs 2017-2018.

BON ESTIU!!



dijous, 14 de juny de 2018


CONFERÈNCIA
“CRIMS I MORTS CREATIVES A L'AUDIOVISUAL”
a càrrec de Joan Marimón Padrosa, cineasta
DIMARTS 12 de JUNY de 2018
Dimarts vam clausurar el 8è curs de tintablava amb un ponent de luxe: en Joan Marimón Padrosa, que poca presentació necessita dins del món del cinema català i menys al Prat! En tot cas, en Vicenç Tierra, president de tintablava, va voler destacar la seva trajectòria àmplia, rica i diversa: des de projeccionista al cinema familiar Capri, fins a productor, guionista, director, muntador, professor de l'ESCAC, consultor, escriptor i molts altres. Però sobretot va destacar la seva capacitat imaginativa i la seva passió pel cinema.

I d'aquí la seva magistral conferència "Crims i morts creatives a l'audiovisual" on, a partir de la seva experiència docent, ens va portar a fer un tomb per les morts més memorables del cinema que ell, talment com un col·leccionista, ha anat recopilant durant més de vint anys. De fet, tot plegat donaria per més d'una tesi doctoral i tot un curs!!! Però ens vam haver de conformar amb un petit tast que alhora va ser el preludi d'un llibre que publicarà aquesta tardor i que promet ser un gran referent.

D'entrada en Joan Marimón ens va avançar la seva idea entorn l'enigma: "Per què fem pel·lícules?". I convençut afirmava: "Doncs perquè volem triomfar sobre la mort". Per tot seguit qüestionar-nos: "Us heu fixat que el protagonista quasi mai mor? I si mor és per donar-nos una lliçó moral o perquè l'heroi pugui esdevenir heroi?". I aleshores va sentenciar: "El cinema pretén fer veure que la mort es pot vèncer".

Llavors, entre visualitzacions d'escenes on l'ambientació i la música hi juguen un paper essencial, ens va parlar de "El último mohicano" (1992), de Michael Mann, on just abans del final hi ha una espectacular seqüència de morts dalt d'un penya-segat a quina més tràgica. I de "Muerte en Venecia" (1971), de Luchino Visconti, amb un superb final on al ritme de la 5a. Simfonia de Mahler es van fonent la vida i la impotència. I de "Amantes" (1991), de Vicente Aranda, amb un preciós i tràgic final sota la pluja, davant la catedral de Burgos on la lletra de la cançó fa d'epitafi: "Nosotros nos iremos y no volveremos más...".

I ens recorda que tot això ja ho va dir Sòcrates: "Morim, perquè hem nascut". Per això el món audiovisual se les enginya de mil i una maneres per insistir en què hi ha vida després de la mort, perquè sense la mort no estimem ni valorem la vida. De fet, ens fa veure que la mort i el perill de mort són el motor narratiu de la major part de les pel·lícules, on l'amor sempre venç la mort. I "Blancaneus" en seria un gran referent.

Com també ho serien:"L'home elefant" (1980), de David Lynch on, en una mena de flash-back final cap a la mare, escoltem el poema de Lord Tennyson: "Mai, res no morirà". I "2001: Odissea a l'espai" (1968), de Stanley Kubrick, quan el protagonista mort davant del monòlit i "retorna" a l'úter matern-sideral. I el contrapunt de les morts encadenades de "El Padrino" (1972), de Francis Ford Coppola; o de la violenta mort de "Blade Runner" (1982), de Ridley Scott, que mai podré veure sencera. Com tantes altres!

I en mig d'una bateria de preguntes sense resposta, el temps se'ns va fer curt. I molts ens vam quedar amb les ganes de continuar escoltant més tesis entorn les morts als Thrillers i Westerns, o la màgia de les morts dins l'aigua, o dels petons de la mort, o dels somriures abans de morir, o les morts en "off"... I les dels films de Hitchcock, Kurosawa, Bergman i tants altres! Però no podíem tenir millor final que l'última escena de "La vida de Brian" (1979), de Terry Jones, al so d'aquesta genial cançó: "Always look on the bright side of life!".

Just abans de marxar encara vam participar en una petita enquesta on vam escriure les "nostres" morts cinematogràfiques preferides i el rànquing va ser el següent: 1) "Muerte en Venecia". 2) "2001: Hal 9000.X". 3) Ex-aequo: "El último mohicano" i "El Padrino". Sortint, algú va dir: "I ens hem deixat la de "Robin and Marian" (1976), de Richard Lester, amb Sean Connery i Audrey Hepburn!". I algú va afegir: "I tantes altres!". I és que són moltes les morts memorables, tot i que poques superen la mort de la mare de "Bambi" que va marcar, marca i encara marcarà moltes generacions. Viure. Morir. Viure. Una gran lliçó. De cine!

Núria Abelló

diumenge, 3 de juny de 2018


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Crims i morts creatives a l’audiovisual
a càrrec de Joan MARIMÓN PADROSA, cineasta

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dimarts 12 de juny del 2018, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, juny del 2018

dilluns, 21 de maig de 2018


CONFERÈNCIA

“TEATRE. UNS ALTRES TEATRES”
a càrrec de Xavier Giménez

DILLUNS 14 DE MAIG DEL 2018

La xerrada del Xavi Giménez, que fou presentada pel Mariano Martínez, vicepresident de “tintablava”, tractà bàsicament de l'obra “Per acabar amb el judici de Déu”, que fou la darrera obra d'Antonin Artaud (Marsella1896-Paris 1948).
De fet, podria semblar estrany que una conferència sobre la trajectòria d’un autor comencés per la seva darrera obra, però el Xavi  ens deixà clar que l’obra triada era el final d’un viatge al voltant del món per descobrir cada una de les estacions on l’autor es va trobar amb allò que ell va definir com manifestacions antropològicament prou pures d’un art ritual que, per mitjà de vestits, màscares, sons, veus, crits, moviments i música, sovint adobades amb al·lucinògens, permetien expressar sentiments i experiències extretes d’un passat que es perd en l’origen de la cultura de la representació. Aquest era l’horitzó al qual Artaud volia arribar, aprofundir en ell i reflectir-ho en les seves obres.
El Xavi Giménez, ens proposà una ruta, amb filmacions prou aclaridores, i alguns llibres per a tot aquell que vulgui anar més enllà del contingut de la xerrada.

Assenyala tres llocs a l'Extrem Orient: L'illa de Bali (Indonèsia), el Japó i Kerala (Índia), amb les seves danses producte d’una molt sofisticada tècnica expressiva, que acompanyada de sons, gestos, i moviments del cos i, a vegades, veus i música, és capaç d'explicar i fer entendre al públic una història. Un altre lloc a l'Orient Mitja: a Turquia, amb el ritual Sufi dels Derviches, una dansa que mitjançant girs regulars de tot el cos al ritme de la música fa que els dansaires entrin en un trànsit capaç de modificar la consciència. Per aprofundir en aquestes manifestacions d'art, ens proposa donar una ullada al llibre” El teatre i el seu doble”. I un darrer lloc, a l'Amèrica Central, a Mèxic, amb els indis Taraumaras, habitants de les àrees més inhòspites de la “Sierra Madre” mexicana. Artaud va anar a conviure amb aquests nadius, al 1936 i va conèixer els seus ancestrals rituals, per al quals solien utilitzar un cactus de propietats al·lucinògenes anomenat Peyote. (S’ha de dir que Antonin Artaud patia una malaltia congènita que li produïa forts dolors de cap i prenia substàncies psicotròpiques i hi era depenent). Va ser el lloc a on va trobar els ritus representatius que van influir de manera decisiva en la seva orientació creativa posterior. El llibre recomanat és “Principis del teatre de la crueltat”.

Altres directors de teatre que van innovar tot seguint tendències semblants a les d’Artaud, abans o després d’ell, són: Mayerhold (Penza 1874-Moscou 1940) amb la seva teoria anomenada “La Biomecànica de Mayerhold”. Continuà el moviment amb  Jerzy Grotowski (Polonia 1933-Pontedera, Italia 1999) i la seva aportació amb la tesi “Cap a un teatre pobre”, que profunditza en Stanislavsky i Meyerhold. També Eugeni Barba (Brindisi, Italia 1936) fundador de l’Odin Teatret en Hostelbro, Dinamarca; i de l’ISTA, “Escola internacional d’antropologia teatral”.

Com a resum final de la xerrada, "Artaud ens vol fer veure que la funció del teatre de la
crueltat ha de portar a escena una realitat d'allò que resulta ser extraordinari i que és diferent de la quotidianitat[...] un retorn a la consciència primitiva, associada al ritual i a la màgia"[...].

Jesús García Moreno

dimarts, 15 de maig de 2018


DEL PRAT A UN SLUM DE LA ÍNDIA

Al nord-oest de Nova Delhi, una de les ciutats més poblades del món i la segona amb més densitat demogràfica de la Índia, es troben alguns dels anomenats “slums”: barris forjats al marge de planificacions urbanístiques. Aquí els carrers són estrets, foscos i sense asfaltar, hi ha motos que circulen amb pressa, escombraries per tot arreu i deposicions a terra que fan de cada recorregut una carrera d’obstacles sense meta.
Les comunitats que viuen als slums es veuen marginades pels propis governs per la seva condició econòmica, però a dins d’aquestes hi ha grups encara més vulnerables com son els nens, les nenes i les dones.
El passat mes de febrer vaig viatjar fins allà per col·laborar amb Thrive Seed, una organització local que treballa des de 2003 per millorar la qualitat de vida d’aquests grups amb dos projectes, escoles infantils i l’empoderament de les dones, tots dos amb una base en comú: l’educació.


Primeres impressions

Durant la primera hora que vaig passar a Nova Delhi vaig pensar unes 10 vegades que estava a punt de morir. Un cotxe em va recollir a l’aeroport a les 6 de la matinada per portar-me a casa de la Sonu, la fundadora de Thrive Seed, on viuria amb ella i la seva família durant les pròximes setmanes. Durant els tres primers minuts de trajecte només podia veure cotxes, motos, rickshaws i bicicletes canviant de carril sense importar si hi havia algú o no, i només sentia els clàxons sonant ininterrompudament; no eren senyal de perill però jo estava espantada,  devia ser pels quatre vehicles que veia junts en només tres carrils. Tot i així tenia ganes de conèixer-ho tot i començar la experiència.


Les escoles

Com a voluntària, el principal projecte amb el que col·laboraria serien les “escoles” on més de 80 nens i nenes reben educació gratuïta dues hores cada tarda de dilluns a divendres. Els nens entre 3 i 13 anys estudien hindi i matemàtiques amb una professora, no molt més gran que ells, d’uns 16 o 18 anys i de tant en tant, quan tenen la sort de tenir voluntaris, les assignatures s’amplien amb anglès i qualsevol matèria que el voluntari pugui ensenyar: geografia, ciències, art, música, etc.
Hi ha diferents motius pels quals la ONG no compta amb professionals de l’educació per desenvolupar les classes. El primer és una qüestió econòmica, els fons que recauen mensualment no són suficients per pagar professorat titulat. El segon motiu és una mica més complicat; les famílies que viuen als slums acostumen a ser molt tradicionals i tancades, tot i que des de que Thrive Seed va començar a treballar amb ells han adoptat postures més obertes amb l’exterior, encara existeix la necessitat de que sigui algú de dins de la comunitat qui intervingui entre la organització i les famílies. Per això les mestres son filles, germanes, cosines o veïnes dels slums.

Vaig poder visitar i ajudar en dues de les tres escoles que funcionen a dia d’avui. La principal és només una classe petita dins d’un edifici llogat, al final d’un carreró estret i gairebé amagat al barri de Baljeet Nagar. Aquí només hi venen 15 alumnes, que bé omplen l’aula asseguts a un drap sobre el terra de ciment. Afortunadament tots ells estan escolaritzats a l’escola pública gràcies a l’esforç de l’equip de Thrive Seed al llarg dels anys per fer veure a les famílies la importància de l’educació pel present i el futur, no només dels mateixos nens, sinó del desenvolupament de la comunitat.

La segona escola on va ser a Nehru Nagar, un slum més gran però amb menys recursos que l’anterior. Aquesta classe està construïda dins un patí sense asfaltar, amb una gran muntanya d’enderrocs que fan d’escala per arribar a la porta. Les parets són de maó pintat d’un blau cel que convida a somriure i el sostre XX. Hi ha una finestra oberta a la paret que deixa entrar l’única llum de que disposen. Però les prestatgeries estan plenes de llibres que han estat donats.


Kalpana

Cadascun dels nens i nenes amb qui vaig treballar té la seva pròpia historia, d’esforç, superació i somnis que volen aconseguir. M’agradava preguntar-los que volien ser de grans: arquitectes, enginyers, professors o artistes. La Kalpana és una de les nenes que somia amb un dia poder anar a la universitat i ser professora.  Amb 4 anys va començar a estudiar a l’escola de Thrive Seed i des d’aleshores la seva curiositat creix cada dia. Estudia a l’escola primària als matins i a l’escola de Baljeet Nagar a les tardes i allà on va carrega amb ella el conte il·lustrat “El vent entre els salzes” de Kenneth Grahame. Va ser un regal de la Sonu fa dos anys i amb ell ha après a llegir en anglès. Com la de la Kalpana, l’educació dels més de 100 nens i nenes d’aquestes comunitats depèn d’ajudes, caritat i voluntariat, quan ha de ser un dret bàsic.


Viatjar sola a la Índia

Decidir fer el meu primer viatge en solitari no va ser fàcil però no volia arrossegar a ningú en la meva aventura, sabia que hi hauria moments durs però me’n sortiria. Tot i havent pres la decisió tothom al meu voltant semblava voler fer-me canviar d’idea; “és un país perillós per una noia sola” va ser l’argument favorit entre la gent però jo no estava disposada a desistir.  
Sort que no ho vaig fer, l’experiència ha estat increïblement positiva. Viatjar sola no va suposar cap tipus de problema i em va ajudar a obrir-me i conèixer gent d’arreu del món amb qui compartir histories i té masala en ciutats plenes de màgia i colors.
Somiava amb viatjar a la Índia des de que sóc petita i haver-ho fet col·laborant amb Thrive Seed ha estat sense dubte la millor manera de fer-ho.  A l’hora de fer un voluntariat és important informar-se bé de la ONG amb la que es vol col·laborar i conèixer on van a parar els diners de les ajudes que reben. La manera més fàcil d’assegurar-se és fent-ho amb organitzacions locals que treballin directament amb les persones i vulguin quedar-se sense feina, no guanyar diners.  Des d’aquí us animo a visitar la pàgina web i xarxes socials de Thrive Seed per veure vosaltres mateixos la gran feina que fan cada dia i us animeu ajudar-los. I si algun dia viatgeu al país més increïble de la Terra, passeu per Nova Delhi, contacteu amb la Sonu i visiteu els seus projectes, guanyareu més del que cap de nosaltres podria donar.

Judit Alcaide Saz

dissabte, 5 de maig de 2018


L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Teatre. Uns altres teatres
a càrrec de Xavier GIMÉNEZ CASAS, director de teatre i dramaturg

que tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el proper dilluns 14 de maig del 2018, a les 19.15h.

El Prat de Llobregat, maig del 2018