RECITAL-CONFERÈNCIA

"I SI ENS DESPULLEM?" a càrrec d'Àngela Jové

DIlluns 6 de maig de 2019

Aquest dilluns vam tenir el privilegi d'assistir al Cèntric al penúltim acte organitzat per tintablava d'aquest curs on la protagonista, l'Àngela Jové Puigventós -actriu i poetessa, entre altres mèrits- ens va brindar una vetllada entranyable, fantàstica i irrepetible. Com ella; tal qual.

En aquest sentit no va ser una conferència a l'ús, ni una entrevista típica, ni un recital clàssic, ni un "striptease" literal... Sinó una barreja de tot plegat on vam poder gaudir del seu "savoir faire" a través de la seva obra, enllaçada íntimament amb la seva vida i, com no, amb la seva veu, sempre tan vital i emotiva.

D'entrada, en Vicenç Tierra, president de tintablava, ens va presentar la dimensió artística i professional de l'Àngela Jové, així com la seva trajectòria internacional detallada al díptic lliurat a tots els assistents. Així, va destacar els seus inicis amb la companyia de teatre "L'Estaca", dirigida per l'Armando Aguirre, malauradament desapareguda... "Com tantes altres coses al Prat!", deplora l'Àngela. I sobretot va ressaltar la seva implicació amb el teatre Kaddish, llavors dirigit per en Josep Costa, on encara continua col·laborant. A partir d'aquí ha actuat a molts altres teatres, tant de Barcelona com d'arreu del món, fent una menció especial al seu debut al teatre Lliure amb Otel·lo, que li va permetre fer la seva primera gira internacional. També ha fet cinema i ha participat en algunes sèries de televisió. "I m'agradaria fer-ne més! Però el que m'apassiona de veritat és el teatre, perquè el teatre és vida!", afirma convençuda.

I, quasi sense adonar-nos, van continuar l'entrevista informal que havien iniciat, curulla d'anècdotes vivencials i vitals. L'Àngela va assegurar-nos que havia tingut molts bons mestres, però que el millor de tots va ser la seva mare perquè, tot i els "rifirrafes" que moltes filles tenen amb llurs mares, la seva mare va ser qui va engrescar-la a cantar, a recitar i a escriure, sent alhora la seva millor crítica i fent-li treure el millor dalt de l'escenari (i fora també!). I amb enyorança assenyala les seves arracades: "Són els anells de casats dels meus pares... Així és com si encara estiguessin una mica amb mi".

Tot seguit va iniciar el recital amb alguns poemes del seu llibre Jo em despullo que, descrits amb un petit preludi de l'afer que els va inspirar i recitats per ella mateixa, van agafar una volada emotiva i vital difícil d'explicar... "Només, soc jo: un xic d'escalfor, un poc de frescor, una mica de llum, un xic de foscor... Al capdavall, un granet de sorra, una cosa petita, una espurna de vida". "Tot això he pensat aquest matí, avui, caminant per la sorra molla...". "I els batecs del meu cor tornen a ser rítmics, compassats, plens de vida, quina ironia... Plens de mort". "Com podria apagar aquest foc que porto dintre?". "El temps es detura, deixant-nos gaudir d'aquell joc de frisances, abans de l'alba". "Soc com el núvol, farcit de somnis, i com la terra seca, àvida de pluja...". "Encara vols que et faci un poema?". Per tot seguit cantar: "Vull sentir el teu cos fondre's en el meu..." i "Mira'm als ulls... Soc teva i no ho saps", musicats per Walter García Coll. Un autèntic recital!

I encara ens va regalar uns quants poemes inèdits que, com qui no vol la cosa, diu que ha retrobat tot posant ordre pels calaixos, comentant que més d'un està escrit en un tovalló de paper! Coses que passen quan la necessitat d'expressar-se bull i la creativitat fa xup-xup... Així, hem pogut escoltar perles tan fresques i sinceres com: "No veus que soc flama que vol seguir encesa? No veus que soc dona?". "Per què? Voler més aire, més vida...". "No tinguis por, l'única llei que té valor és l'amor".

Seguiria més estona, però el temps i l'espai són limitats i, com diria un prestigiós advocat: "Ahí lo dejo...".

Gràcies Àngela per compartir aquesta vibrant vetllada amb nosaltres. En voldrem més!

Núria Abelló

LLIURAMENT DE PREMIS DEL CONCURS DE MICRORELATS, POEMES I RELATS SOCIALS 2019

DIlluns 29 d’ABRIL deL 2019

Avui 29 d'abril, quan encara se senten refilar les gralles pels carrers plens de parades, gent i bullícia; avui, quan encara les roses i els llibres es passegen plegades lluint el seu idil·li amorós, tant de bo sigui etern i no efímer i cíclic, un grup de nois i noies s'han aplegat entorn de les lletres dels seus treballs, poètics i narratius, per recollir un merescut guardó, un premi a les seves obres literàries, donat que han estat els guanyadors dels concursos de Microrelats, Poemes i Relats Socials, que amb una periodicitat anual convoca "l'Associació d'Escriptors del Prat, Tintablava" amb el suport de l'Ajuntament del Prat de Llobregat i de l'Obra Social "la Caixa".  

                                                                                   

Dins una sala d'actes, buida, transitada només per les encarregades de la Biblioteca i responsables de la posada a punt del local, de l'audició de la sala i el confort d'organitzadors i públic, feina que, gràcies a les seves habilitats, sovint queda dissolta entremig de l'èxit de l'acte i els aplaudiments finals, però que sempre és d'agrair... Dic, dins d'aquesta sala buida, un grup de noies i nois porten a les seves mans el fruit del seu treball, disposats a llegir-ho, amb una bona dosi de nervis a sobre i una certa desconfiança en la seva enorme i jove capacitat d'impressionar. De mica en mica, es relaxen, es confien, aixequen la veu i extreuen el més profund sentit de les lectures a través de les seves paraules.

La sala s'ha anat omplint, diria jo que està plena de gom a gom. Fa goig veure-la: la remor del públic inquiet, ens envolta. És molt estimulant trobar-se aquí dins, una vegada més.

Com avui és un dia dedicat plenament al jovent i a la forma de viure i expressar les seves actituds envers la cultura, la gala, presentada i animada pel Marc Garcia, comença amb una actuació teatral del grup de joves "Els Bitxos"; la seva frescor i capacitat interpretativa, capaç d'adaptar-se amb el reduït espai que per escenari van disposar, i la seva gràcia, va quedar palesa reflectida en les rialles dels presents... Tot seguit, el presentador va anar cridant les noies i els nois perquè, un a un, pugessin a l'escenari a recollir el seu premi i llegissin, com veritables literats, els seus treballs.                                                            

Els respectius jurats van fer palesa la dificultat que van tenir per arribar a la tria final dels guardonats, per la seriosa profunditat, el caire social i la transcendència humana que, en general, les obres oferien, tot manifestant una maduresa que, sens dubte, ens reafirma en la confiança d'un futur millor de la mà d'aquesta joventut, si som capaços de deixar-los fer.

Enhorabona a tothom!!

Jesús García Moreno

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “MÉS PAGESOS I PAGESES DEL PRAT” de la Núria Abelló

DIJOUS 4 D’ABRIL DE 2019

L’Auditori està gairebé ple. Se sent la remor de la gent. A l'escenari agafen seient alguns dels protagonistes: en Quim, la Núria, en Vicenç, en David, la Teresa i l’Eladi que, entre molts d’altres, són els culpables de què tanta gent s’arreplegui al voltant d’un llibre titulat “Més pagesos i pageses del Prat”.

Quan tot està preparat comença la presentació del llibre que com cada any, al

voltant de Sant Jordi, edita l'Associació tintablava. Pren la paraula en David Vicioso, regidor de cultura de l’Ajuntament, que fa de director de l’acte, i que emfatitza la proximitat del llibre que molts dels assistents ja tenen a les mans i que està fet amb un munt d’hores de conversa i de dedicació.  Després agafa el relleu en Vicenç Tierra, president de tintablava que, entre moltes paraules interessants i reflexions que dirigeix a l’auditori, destaca que amb els llibres podem aprendre moltes coses i amb “Mes pagesos i pageses del Prat” aprendrem molt sobre les nostres arrels i sobre la filosofia de vida dels pagesos.  A continuació és el torn d’en Joaquim Torrent, la persona que ha fet les fotografies que hi ha al llibre, que ens comenta, amb molta emoció, que per a ell ha estat una experiència inoblidable i, com una història més, rememora també part de la seva vida que va passar, com part dels protagonistes, amb molt d’amor a la gent i la terra del Prat.

Després arriba un dels moments més emotius de la presentació.  Agafen la paraula dos dels protagonistes del llibre, la Teresa Sigalés i l’Eladi Fabró. Tot i que, a vegades es tallen entre ells, primer comença la Teresa que, com si estigués avesada a parlar a un munt de gent des d’un escenari, ens explica d’una manera molt propera com era la seva vida al camp i al mercat. Entre explicació i explicació arrenca molts aplaudiments i assentiments del públic, especialment quan explica amb la seva gràcia natural alguna anècdota com que el seu net li va dir que es volia independitzar i comenta que ella no ho va poder fer fins als 70 anys.  Després agafa el relleu l’Eladi que ens explica també part de la seva història i dels seus records, destacant totes les vegades que el van ajudar els pagesos del voltant cada cop que se li espatllava la furgoneta o alguna altra eina que, com diu l’Eladi somrient, sembla que era massa sovint.

Per últim, agafa la paraula la Núria Abelló que ens explica com ha gaudit escrivint el llibre i com en aquesta obra ha tractat temes diferents del primer llibre que va fer sobre la pagesia del Prat. Ha volgut destacar la figura de la dona i també la dels avis que ensenyaven moltes coses als nets perquè els pares estaven molt enfeinats amb el camp i el mercat.  Ens aconsella que llegim el llibre amb calma i assumint tot el que s’explica que, segur, ens ensenyarà molts valors que són importants en aquesta vida. També ens parla de les anècdotes que s’expliquen al llibre, fet que és aprofitat per una persona del públic per recordar-li una, fruit de la complicitat que hi ha a l’auditori entre tots els assistents.

Per últim, i com a colofó, surten a la pantalla gran les fotos de les quinze famílies protagonistes del llibre mentre la veu encisadora de l’Àngela Jové llegeix per a tothom fragments del que expliquen els pagesos i pageses del Prat. L’acte culmina amb un gran aplaudiment dels assistents que es porten, a més de les històries i dels valors que sempre han tingut els pagesos i pageses del Prat, un ocell de paper que, amb fulles de diferents colors de l’obra “Més pagesos i pageses del Prat”, la Núria Abelló ha tingut la delicadesa de fer.  Ara només queda llegir el llibre i començar a volar pels camins del Prat i per les vivències i valors dels seus protagonistes.

ROCÍO ORTEGA ATIENZA

VUITÈ CONCURS LITERARI DE MICRORELATS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: A la deriva

Quin relat més fantàstic és la nostra realitat! Nens que moren al Mediterrani i vaixells que descansen al port. Les modes oblidades que tornen amb una nova màscara. Llops que ataquen i semblen els ferits. Paisatges de plàstic amb boira de color gris. Guerres ignorades i ferides sense tancar. Onades liles i lleis arcaiques. Un planeta rovellat que demana clemència. Com canvien les coses en aquest món nostre!

Autora: Janice FUERTES MARTÍNEZ

17 anys

IES Ribera Baixa

SEGON PREMI                                                           Títol: Terror al microrelat

Nerviosa, caminant en cercles, buscant la primera paraula per començar. No puc, esbufego.

Cansament, m’assec a la cadira. Les cames em tremolen i, al meu cap, només boira: terror al microrelat.

Em giro, miro el meu pare i em diu:

-Respira.

De sobte, silenci, tranquil·litat i calma.

L’angoixa marxa i ara se’m fa curt el relat.

Autora: Inés RANDO PARDO

16 anys

IES Ribera Baixa

TERCER PREMI                                                            Títol: Infantesa bombardejada

Tinc por. No sé què fer. Pols, edificis en runa, l’únic que veig. I un sol intens. Fa dies que no veig el meu pare. Ha desaparegut. On és? M’amago sota la taula de la cuina. Tinc por. No vull anar a l’escola. No hi va ningú. La mare em diu que no tingui por, però en tinc. Cada vegada les sento més a prop. N’explota una. I una altra. Silenci. On és l’àvia? Fa dies que tampoc la veig. Escolto una veu. Una veu greu. Em crida. Diu que marxi amb ell, però no ho faré. On ets, pare? On ets, àvia?

Autora: Romaysa ECHAREF CHATYANI

16 anys

IES Salvador Dalí

SISÈ CONCURS LITERARI DE POEMES, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                Títol: La brillantor daurada de l’ànima

Mireu la meva ànima, veniu a veure-la!

Llisca amb el vent i torna a mi.

I puja i baixa, respira i enlluerna.

I acoloreix vibrant l’alba, tornant a mi.

No la veieu?

S’amaga, treu el cap i somriu.

Es perfuma i s’embriaga de vida,

desplegant esplendoroses ales i

tornant a mi.

Agafa’m, vull anar amb tu.

Eleva’m fins a l’infinit i juga amb mi.

Vull anar descalça, sentint-me pluja,

aigua freda que s’amaga en els rius.

Agafa’m, t’ho prego, vull anar amb tu.

Autora: Pilar MONTILLA

14 anys

IES Estany de la Ricarda

SEGON PREMI                                                                                   Títol: El adiós

El denso incienso anuncia que la amargura,

a fuerza de desventuras se ha

adueñado de la carne pecadora.

Se ve marchar la vida efímera, y con

ella todos sus anhelos y esperanzas.

La carne mortal se humilla ante la gran desdicha

que ahogó su cerezo en flor.

 La reina privada de poder,

se yergue desprotegida conteniendo su pesar,

 ha perdido a su amado infiel.

Cuando la vida se esfuma, el ocaso de su existencia

amanece entre la tormenta,

augurando tiempos de miseria

que perseguirán al penitente más allá de su fin en este mundo.

Expectante está el averno, sus tambores hace redoblar, 

marcando el inicio de la larga travesía

de las pobres almas a la tortura eterna.

Autor: Adrián BELINCHÓN BARTOLOMÉ

15 anys

IES Baldiri Guilera

TTERCER PREMI                                                                        Títol: Destí

"Al llit t'espero maleïda".

Llàgrimes esquitxa el seu cor

Doncs sap aquest que no té sort

car se li acaba la vida.

Neix ja la desesperació

I arran la seva arribada

Perquè ningú l'ha superada

I mai ha tingut compassió.

Esgarrapa el seu destí, cruel,

L'endurà a l'infern, lluny del cel,

La mort observa atentament.

Sent ara el calor de l'Abel

Tanca els ulls, se li eriça el pèl

S'acomiada, trist, del seu temps.

                                                                        

Autor: Guillem MARTÍ ARJONA

16 anys

INS Salvador Dalí    

SEGON CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat

PRIMER PREMI                                                         Títol: Nunca me olvides

No reconozco la persona que tengo ante mí. A pesar de que toco sin parar sus arrugadas facciones, no consigo familiarizarme con ellas.

Extrañamente consigue imitar todos mis gestos, muecas y miradas. Abre la boca al mismo tiempo que yo, e incluso oigo que es capaz de emular mis vociferíos, pero todo esto se me sigue antojando ajeno.

Algún infante ha dejado escrito en el cristal anotaciones desdibujadas sobre tareas y lugares, palabras que a mi parecer han perdido el rumbo, con un rotulador gastado que parece resentirse al final de las mal escritas oraciones.

''No me olvides nunca'' consigo leer entre el amasijo de letras. ¿Olvidar el qué? Ya no asocio los significados con las palabras; la gran mayoría me es abstracto, los conceptos se revuelven sin cesar en mi vieja mente y me confunden demasiado, mezclan recuerdos con ensoñaciones, nombres con rostros, actividades con sitios, ...

Los ojos marrones con los que me cruzo están perdidos, desconectados de la realidad, vacíos de memorias y llenos de inocencia. Vuelvo a palparme el enjuto hábito y no rememoro nada nuevo, todo está en blanco, no sé quién es la extraña ante mí ni que es lo que exactamente está haciendo aquí.

Los dibujos que hay en las paredes, las fotografías, los cuadros, no me hablan de ninguna época vivida ni de anécdotas pasadas; continúan impetérritos y silenciosos, mudos, sin siquiera una fugaz chispa de claridad para ayudarme.

No entiendo qué pasa cuando alguien entra en el cuarto y me habla. No comprendo qué dice, ni por qué llora. Me abraza, me besa, me susurra imperceptibles palabras con suavidad. Permanezco inmóvil como una estatua y al no haber reacción, el llanto de ella se agrava. Me preocupo al notarme la cara húmeda, me he emocionado, y levanto la vista con el nombre en la boca, apunto de salir a patadas.

''Martina'' balbuceo. Ella sonríe y grita, me achucha contra sí y agarra el teléfono con ansias de llamar, pero para cuando está lista para decírselo al otro interlocutor he vuelto a sumirme en el oscuro y profundo olvido.

Autora: Mercè CABRERA CEBRIÁN

16 anys

IES Estany de la Ricarda

SEGON PREMI                                                           Títol: Vacía

Una manzana: 180 gramos, 93 calorías. Admiró la roja pieza de fruta como si fuera una tentación propia de pecado, en la que no debía caer. A pesar de las voces que se debatían en su cabeza, le dio un mordisco. Este resonó, crujiente, en sus oídos. Masticó lentamente, contando cuantas veces: uno, dos, tres, cuatro, cinco… Mientras, intentaba no saborear su saciante dulzor, para evitar perder el control.

Cuando el alimento pasó a ser una masa pastosa, reunió sus inexistentes fuerzas para conseguir tragarlo. Notaba cómo descendía por su garganta, y enseguida se sintió atrozmente disgustada. En su mente se dispararon las alarmas, que comenzaron a cronometrar cuánto tardaría en quemar lo que había ingerido. Aun así, respiró hondo y se forzó a darle otro bocado ante la sensación de vacío en su interior, pero que la comida no iba a conseguir llenar. Repitió el mismo doloroso proceso de manera metódica. Sin embargo, no pudo soportarlo más, le provocaba arcadas y un desmedido rechazo. Ignorando la protesta de su rugiente estómago abandonó la fruta en el mármol de su cocina para precipitarse hacia el lavabo. 

Observó su imagen en el espejo: profundas ojeras cubrían su rostro indicando su cansancio ante insufribles noches sin dormir, su cabello despeinado y pobre, sin brillo, su piel pálida que la hacía parecer muerta en vida. Apresuradamente se quitó la ancha sudadera que llevaba hasta en pleno verano, pues su cuerpo no disponía de la energía necesaria para calentarse y siempre sentía su piel fría y sus extremidades entumecidas.

Escudriñó nuevamente su reflejo, en busca de cualquier imperfección. Al principio veía a una frágil joven, casi esquelética, con las clavículas marcadas y las costillas visiblemente realzadas. Poco a poco, su imagen se fue distorsionando ante su mirada, convirtiéndose en su peor pesadilla. Comenzó a agarrar su piel y su “sobrante” grasa deseando poder arrancarla y desgarrarla. Lágrimas rodaban por sus mejillas descontroladamente mientras su vientre se llenaba de arañazos. Lo cierto es que estaba desvariando, pero para ella aquella era su verdadera realidad.

El súbito arrebato la dejó sin hálito, casi sentía como se desvanecía. Su visión se nubló por unos instantes y se apoyó en la pica, que estaba imperceptiblemente más gélida que su tacto. Contuvo la respiración, sabiendo que había llegado la hora de la verdad. Sin dejar de sujetarse, desplazó la balanza de debajo de la cómoda y se subió en esta, que apenas crujió ante su peso.

Mientras la aguja se tambaleaba, o quizá era ella, se fue oscureciendo su vista. Solo tenía que resistir unos segundos más, lo justo para comprobar si había merecido la pena su martirio. Finalmente, se detuvo. Ella sonrió, triunfante, y dejó escapar un suspiro. Después oscuridad. Colapsó, desplomándose sobre las insensibles baldosas, pero con una sonrisa dibujada en sus violáceos labios. 

Autora: Naomí GÓMEZ MORA

17 anys

Institut Bellvitge

TERCER PREMI                                                            Títol: El darrer trajecte

Com molts de vosaltres, al llarg de la vostra vida haureu viscut experiències de les quals heu après i superat amb molt d’esforç i sacrifici. La vida ens alliçona constantment i jo n’he patit les conseqüències.

Soc un home de cinquanta-sis anys al qual han acomiadat de la seva feina com a conductor d’VTC, no per fer-la de manera incorrecta ni perquè l’empresa no pogués pagar-me el sou. No és això, no. Ells em van oferir aquest lloc de treball, sent conscients de la meva edat. Porto tres anys duent persones amunt i avall amb el meu cotxe. Duc vestit d’etiqueta amb corbata i mocassins que, per cert, són poc còmodes per conduir. L’educació i el respecte cap als nostres clients és el nostre lema.

No obstant, hi ha gent que no ens vol a les carreteres perquè els fem competència i tenen por que siguem millors que ells. Com que els taxistes són majoria, ens han aixafat com mosques i ara qui busca menjar per sobreviure som nosaltres.

Per desgràcia no vaig rebre l’educació que tenen els joves d’avui en dia. És per aquest motiu, que mai he tingut estabilitat laboral ni un sou digne per viure. Quan vaig començar a treballar, vaig ser un ruc en pensar que cotitzaria i que, quan em jubilés, tot i cobrar una misèria, podria subsistir durant els anys que em quedessin de vida. Sens dubte, aquest final hauria estat idíl·lic.

L’única que m’espera a casa quan torno de treballar és la meva gossa. Quan he entrat per la porta no m’ha vingut a rebre. Aquest fet m’ha fet plantejar diversos aspectes de la meva vida i és per això, que he decidit escriure aquesta carta de comiat. Desconec qui la llegirà però necessito que se sàpiga quin és el motiu pel qual faré el que faré. 

Autor: Albert MARTÍNEZ CALANTE

15 anys

INS Baldiri Guilera

L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida al

LLIURAMENT DE PREMIS DEL CERTAMEN LITERARI

PER A JOVES DEL PRAT

(VIIIè de Microrelats, VIè de Poemes i 2n de Relats socials i/o solidaris)

Intervindrà "El grup de joves dels Bitxos", que representaran un sketch de l'obra titulada Hablando se entiende la gente.

   L’acte tindrà lloc a la Sala d’Actes del Cèntric, el dilluns 29 d’abril del 2019, a les 19 h.

   El Prat de Llobregat, abril del 2019

CONFERÈNCIA

“CONTES I TEATRE: COHESIÓ SOCIAL, DRETS HUMANS I RESPECTE A L'ENTORN”

a càrrec d’Anna GARCÍA MORENO, educadora i dinamitzadora social

DIMARTS 26 DEMARÇ DEL 2019

L'usual o, almenys, el que s'espera d'un/a conferenciant és que faci acte de presència a la sala amb algun paper sota el braç, com a suport a la xerrada, fins i tot, si es vol, amb un pendrive contenint algunes imatges il·lustradores, que arrodoneixin el missatge, mentre que, entre mirades i salutacions a presumptes coneguts, es deixi guiar per l'amfitrió cap al pupitre, que de forma cortès, li indiqui el seu seient i com funciona el micròfon, i després d'una somera i més o menys erudita presentació, començar l'acte, tot comprès dintre d'uns raonables cànons acadèmics.

Aquest dimarts ... Bé, aquest dimarts no va a ser així. L'Anna Garcia no va a entrar d'una manera convencional, venia acompanyada del seu equip que anaven carregats de bosses, caixes i maletes, plenes de què? Coneixent a l’Anna, i com així va ser, només podien venir plenes d'il·lusió, de llum, de color i alegria, que com una fina pluja de pols d'estrelles ens va anar calant fent-nos seus, molt seus, i nostres i de tots, ja que ningú va remugar a l'hora de participar de les seves formadores propostes, educatives, edificants i alliberadores propostes. Per primera vegada, que jo recordi, el públic infantil, en general, una mica refractari a les doctes i culturals conferències, ocupava, en un bon nombre, les primeres files, i no només van seguir molt atents l'acte i les seves evolucions, sinó que, arribat el moment, només amb una lleu insinuació de la conferenciant, més d'un / a van pujar a l'estrada i davant la nostra, no petita, sorpresa, amb una maduresa contrastada amb els seus gestos, la seva dicció i la claredat del missatge, ens van deixar muts d'admiració ... Bé, a tots no, ja que a la sala hi havia també una nodrida presència de la “bella” tercera edat, la qual, segons sembla, és, també,  usufructuària i admiradora de les activitats lúdic educatives de l’Anna dels "Bitxos", fet que, amb una digna soltesa i de manera improvisada, van deixar clar a la resta d'assistents.

No erraria en excés si em s'atrevís a dir, que la majoria esperàvem amb certa curiositat el contingut d'aquelles bosses i maletes, les quals, a aquelles alçades de l'esdeveniment, encara romanien tancades.

Sí, al final es van obrir i tota la màgia que contenien es va expandir, no només omplint la sala, sinó també, els cors del públic present.

Tot va acabar en una festa psico-regressiva, regeneradora d'il·lusió i alegria, en la qual tots ... dic, tots els presents vam ser ancians, adults i nens per un moment ... persones conscients durant una estona que la vida, aquesta, l'única que tenim , pot ser molt diferent segons el mètode, el missatge i l'actitud que adoptem per viure-la.

Aquest testimoni no recorda, un final tan participatiu i alegre en una conferència.

És possible que la felicitat s'amagui darrere d'un somriure, i que allò veritablement difícil sigui trobar el pinzell capaç de dibuixar aquest somriure en els nostres llavis, cada dia.

Jesús García Moreno