CONFERÈNCIA
“TOCANT DE PEUS A TERRA”
a
càrrec de Josep Marín, ex-plusmarquista
mundial de 50 km marxa
DIJOUS 16 de GENER deL 2020
La sala, preparada i a punt;
el logo de Tintablava projectat a la pantalla, mut, expectant davant d’un esdeveniment
que espera, amb les cadires buides, un incert començament... Aquest és, sempre,
el moment més inquietant: les portes obertes, els minuts que passen volant, les
cadires buides i una conversa amb la responsable de la sala.
A poc a poc, però, la sala es
caldeja: l'entrevista al Josep Marín en el Prat TV, les salutacions als amics,
alguns després de temps sense veure'ls, rotllanes, records, somriures... Vinga,
que anem a començar!
Gairebé tots els presents
coneixen el Marín; després de la presentació, la seva figura d'atleta gairebé
mític, tal vegada una mica llunyana per als més joves, es va desgranant entre
paraules que evoquen records i fotos que els il·lustren. La personalitat de Josep
Marín als seus seixanta-nou anys gairebé no ha canviat, explica anècdotes i
recorda triomfs amb la naturalitat d'un narrador aliè als fets… "Jo mai
sortia a guanyar, per a mi l'important no era el final sinó el camí; ara, això
sí, he arribat a entrenar fent 360 km cada setmana, però mai no vaig menysprear
qui va quedar per darrere de mi, ni a mi mateix si no havia estat bé; la
posició aconseguida, el resultat era, en definitiva, el fruit de diverses
incògnites: preparació física, estat mental, temperatura ambient i unes quantes
més. Una vegada acabada la prova, ja a la meva habitació i amb medalla o sense
ella, jo repassava les circumstàncies que m'havien acompanyat durant el
trajecte, procurava prendre bona nota mental i a pensar en la següent; per això
crec, vist des d'ara, que mai no vaig acceptar tractaments estranys ni
proposicions de dopatge, i això que ja en aquella època s'oferien amb profusió.
Tampoc no critico qui decidís fer del seu cos un camp de proves, la pena és que
alguns companys de llavors han acabat malament, no sé… Sempre et pena quan veus
afectats per notícies tràgiques, encara joves,
atletes que t'havien acompanyat en múltiples proves. Jo avui puc dir que
tot el que he aconseguit ha estat pel meu esforç, el meu sacrifici i el de la meva
família; sempre estaré agraït a la Pepi, la meva dona, la meva consellera, la
meva entrenadora, el meu suport"… 
Els seus ulls, des de la meva
proximitat, en nomenar-la, se li ennuvolen amb incipients llàgrimes, mentre ens
explica que, poc després de jubilar-se, a punt de recomençar una vida plena de
projectes, que pretenien més unida i reconfortant, un càncer agressiu se la va
emportar del seu costat en pocs mesos i tot se li va ensorrar. Però gràcies al
suport del seu fill Marc, esportista practicant d'Ironman —triatló en la seva
versió originària, més dura i exigent per a l'atleta—, que el va animar a
iniciar-se en la pràctica d'aquesta especialitat per fer-li companyia. Una
vegada més, la seva força de voluntat es va imposar i, refent-se, va arribar a
classificar-se per al campionat del Món, l'Ironman de Kona-Hawaii, en els anys
2017 i 2018, aconseguint, en el 2017, un cinquè lloc en la seva categoria
d'edat, 67 anys. Com a referència
il·lustrativa, les proves de l'Ironman inclouen: 3,8 km de natació; 180 km de
ciclisme i 42,2 km de carrera pedestre. Les proves són les mateixes per a tots
els participants i amb un temps màxim d’arribada de 17 hores.
Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".
Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".
Jesús García Moreno
