Crònica de l'Alicia Gadi sobre la presentació del llibre «PECES ABISALES» de Rosa Ribas

 Dimarts 28 de maig de 2024

Sala d’actes del Cèntric Espai Cultural

Els peixos abissals són espècies que es caracteritzen per viure a les profunditats de l’oceà, allà on no incideix la llum del sol. Gairebé com si fossin part del mateix ecosistema, la Rosa Ribas i el Jesús García es reuneixen davant d’un públic que s’ha apropat a l’escenari, atrets per la claredat dels focus. La sala d’actes del Cèntric Espai Cultural és plena de gom a gom, i tots dos ponents estan a punt de capbussar-se en un col·loqui sobre el darrer llibre de l’autora, una obra que parla del camí de l’escriptura des de la seva experiència: Peces abisales, publicat per Tusquets Editores.

La sala s'enfosqueix una mica i es converteix en un mar de foscor per donar peu a l’esdeveniment. La presentació comença amb una petita introducció de la Rosa Ribas, que ha tornat al Prat de Llobregat després de trenta anys vivint a Alemanya. Ha publicat un llibre totalment diferent de la novel·la policíaca a la qual està acostumada, com bé diu ella, per una necessitat natural a partir de la mudança;

d’un desarrelament de tots els llocs i objectes que formen part de la seva identitat. «Els peixos abissals tornen al seu origen», però aquest origen no només és un lloc físic, sinó també una vida inundada de pors i complexos que l’han convertit en l’escriptora que és avui dia.

La Rosa Ribas forma part de Tintablava des del 8 de juny del 2010, però ja n’era de narradora molt abans que es creés l’entitat ―que aviat farà quinze anys―. La seva infantesa va marcar un punt d’inflexió com a escriptora: la miopia li va permetre imaginar un món que no podia veure «extrapolant allò petit a allò gran», i la ficció la va ajudar a fer front als terrors nocturns que sofria en

conseqüència. Totes aquestes històries que intercanvia amb el Jesús estan calats d'experiències aparentment divertides, però recalca que aquest sentiment només és una qüestió de perspectiva.

Tot i que les històries que es mencionen a la presentació són força simpàtiques, la Rosa Ribas s’assegura d’ensenyar que de vegades l’escriptura representa un camí tan fosc com el fons marí; des de les seves manies als tòpics romàntics ―com els autors que afirmen que el seu interès per la lectura prové dels contes que els seus avis els llegien cada nit― a la por al full en blanc i al rebuig de les editorials. Tots els escriptors coneixen la importància de

la perspectiva narrativa, per què no aplicar-la també a la vida real? Com explica a l’obra: «En De cómo recibí mi herencia, Dorothy Gallagher cuenta que [...]: “Cuando te pasa algo así en público, es mejor ir bien vestida”».

S’apropa l’hora de finalitzar la presentació. Després d’un torn de preguntes, el Jesús concedeix un obsequi a l’autora i comença la signatura d’exemplars. La cua de lectors que abans escoltaven el col·loqui amb avidesa s’allarga fins a la meitat de la sala. La contraportada del llibre menciona que «La escritura es sin duda un pez abisal que, con la luz propia de la ironía, nos conduce a las zonas más profundas». Però és també l’escriptura la que ha aconseguit reunir tantes persones en un lloc i que, a més a més, s’hagin sentit com peixos a l’aigua en un món tan desconegut per a molts.

Per l'Alicia Gadi

Fotografies d'en Quim Torrent