Crònica de l'Alicia Gadi sobre la xerrada-col·loqui: «Recordant el passat, vivint el present i treballant pel futur» a càrrec de Les Dones Sàvies del Prat

 DIJOUS 18 DE GENER DE 2024

Coordinada i moderada per l’Anna García

Fa setze anys que va néixer el grup de Les Dones Sàvies del Prat, però les dones que hi participen han viscut molt més. Des de 2008, la seva experiència ha sigut un exemple de resiliència en mig de la tragèdia i la crueltat de la vida, de «recuerdos tibios como un tazón de leche», com ben bé diu en Jesús García quan inicia aquesta xerrada-col·loqui. Per elles, les mans plenes de butllofes de tant rentar la roba simbolitzen molt més que una marca; són la prova del fet que poden fer front a qualsevol dificultat de la vida. Aquestes dones no només recorden el passat, sinó que també viuen el present i treballen pel futur de la ciutat, sobretot el de Sant Cosme —on es va originar aquest projecte en col·laboració de l’ajuntament—. Són un conjunt de veus que volen transmetre missatges plens de saviesa a les futures generacions, com també poden ser de pau, comprensió mútua i amor al proïsme.

Precisament d’això parla el documental que introdueix la sessió xerrada, produït per l’associació GATS —Grups Associats per a la Transformació Social—: d’un missatge al món. Les llums de la sala

s’enfosqueixen i el nom del poble de Belchite apareix en pantalla. Al vídeo, les dones rememoren l’actualitat mentre recullen pedres de les ruïnes de la Guerra Civil Espanyola; pedres que representen una ferida encara oberta. Per desgràcia, la guerra és un concepte que tothom coneix, sigui aquí com a l’altra punta del món. Tot i això, les roques que recullen Les Dones Sàvies simbolitzen molt més que una cicatriu del passat. Són un missatge de pau. «Podemos continuar tirándonos piedras, o podemos construir puentes juntos» és el lema que representa l’esperit més pur d’aquest projecte-consell.

La tarda prossegueix amb un record emotiu de les sàvies que ja no hi són. «No las queríamos, las

seguimos queriendo», remarca l’Anna García, que dirigeix la xerrada-col·loqui i coordina el grup de Les Dones Sàvies des de fa onze anys. Mentre un aplaudiment inunda la sala, les nenes que es troben a l’altra punta de la tarima comencen a remoure’s al seient, inquietes. Pertanyen al grup de teatre Els Bitxos i estan a punt de mantenir un qüestionari força entranyable que posarà en safata —és una figura retòrica intencionada— les tres dimensions de la vida. El passat fa preguntes com «¿Preferirías haber nacido en tu época o ahora?», el present, «¿Qué te habría gustado ser cuando eras pequeña?» i el futur, «¿Cómo ayudas a construir un mundo mejor?». Totes les respostes, interrompudes per uns «gràcies» tímids i uns somriures afectuosos, deixen

un regust amarg i dolç a la llengua. Són ben bé com els caramels tous de cafè que les àvies sempre porten a les butxaques: s’enganxen als queixals, però oh, i tant que en són, de bons! Els consells que donen Les Dones Sàvies són com el tipus de llaminadures que un sap apreciar només quan és gran —la regalèssia, per exemple—: «La iaia tenia tota la raó. L’hauria d’haver prestat més atenció...».

La conclusió de la xerrada-col·loqui ha quedat ben clara: s’ha de lluitar pel futur, perquè no només és

dels nens, sinó de tothom. L’edat no és un impediment, sinó una mostra d’on es pot arribar amb alegria, empatia i resiliència a la vida. Si no, que s’ho diguin a Les Dones Sàvies, que han quedat representades en dues boniques metàfores que han clausurat l’acte; d’una banda, el refrany africà que diu que cada cop que mor un ancià és com si una biblioteca es cremés. L’altra, l’Orthoceras, una pedra fòssil de més de dos-cents milions d’anys que simbolitza la fortalesa. Fa setze anys que va néixer el grup de Les Dones Sàvies del Prat, però les dones que hi participen han viscut molt més.

Però vet-ho aquí: l’edat representa molt més que un número.

Alicia Gadi

Fotografies a càrrec d'en Quim Torrent