DILLUNS 20 DE FEBRER DE 2023
Una
sala de gom a gom depassava les expectatives de l'organització, que es va veure
obligada a arreplegar cadires d'on fos per donar seient a tots els assistents.
El caliu que es respirava i la nombrosa assistència donaven testimoni d'un fet
palès abans de começar: en Hassan és un ésser estimat. Amb les primeres
paraules, el poeta es reconeixia nerviós, però en família. A l'escenari l'acompanyava
el seu amic i percusionista David Faure, disposat a regalar-nos tot d'ambients
sonors amb un grapat d'andròmines curioses. I així es va donar el toc de
sortida a un recital entranyable, on l'autor ens va transportar a la seva
infantesa a Tan-Tan (Sahara Occidental) i a on va saber contagiar-nos la
melangia per un món senzill, però extrem, el desert. Va agraïr i reconèixer la
gran influència que els seus pares van tenir en el desenvolupament del seu amor
per la literatura, en particular, i per la cultura, en general. És un artista
polifacètic, també canta, també ha fet teatre. I així, els versos d'en Hassan
van començar a brotllar, com brotlla l'aigua minsa d'una font, sense
estridències, sense grans pretensions, però amb el convenciment que acabaran
negant-ho tot. Sentir-lo, des que el vaig sentir recitar fa anys en aquell poetry
slam, sempre em produeix un plaer estrany, el plaer de qui escolta quelcom
suau, quelcom fonamental. La gran recerca de qualsevol poeta és, bé ho sabem
tots els que escrivim, la recerca de la veu justa, de la veu pròpia. Una
recerca que alguns no finalitzarem mai i d'altres, semblen trobar sense esforç,
com qui troba un vell objecte perdut dins la butxaca. En Hassan és d'aquest segon grup. Amb una precisió de
rellotger... ell diu, i les imatges esdevenen. Tant li fa l'àrab com el
castellà. En volem més, qui sap, potser ser un poemari ben aviat.
Marc García Arnau
Fotografies: Quim Torrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada