tintablava

CONFERÈNCIA

“CRIMS I MORTS CREATIVES A L'AUDIOVISUAL”

a càrrec de Joan Marimón Padrosa, cineasta

DIMARTS 12 de JUNY de 2018

Dimarts vam clausurar el 8è curs de tintablava amb un ponent de luxe: en Joan Marimón Padrosa, que poca presentació necessita dins del món del cinema català i menys al Prat! En tot cas, en Vicenç Tierra, president de tintablava, va voler destacar la seva trajectòria àmplia, rica i diversa: des de projeccionista al cinema familiar Capri, fins a productor, guionista, director, muntador, professor de l'ESCAC, consultor, escriptor i molts altres. Però sobretot va destacar la seva capacitat imaginativa i la seva passió pel cinema.

I d'aquí la seva magistral conferència "Crims i morts creatives a l'audiovisual" on, a partir de la seva experiència docent, ens va portar a fer un tomb per les morts més memorables del cinema que ell, talment com un col·leccionista, ha anat recopilant durant més de vint anys. De fet, tot plegat donaria per més d'una tesi doctoral i tot un curs!!! Però ens vam haver de conformar amb un petit tast que alhora va ser el preludi d'un llibre que publicarà aquesta tardor i que promet ser un gran referent.

D'entrada en Joan Marimón ens va avançar la seva idea entorn l'enigma: "Per què fem pel·lícules?". I convençut afirmava: "Doncs perquè volem triomfar sobre la mort". Per tot seguit qüestionar-nos: "Us heu fixat que el protagonista quasi mai mor? I si mor és per donar-nos una lliçó moral o perquè l'heroi pugui esdevenir heroi?". I aleshores va sentenciar: "El cinema pretén fer veure que la mort es pot vèncer".

Llavors, entre visualitzacions d'escenes on l'ambientació i la música hi juguen un paper essencial, ens va parlar de "El último mohicano" (1992), de Michael Mann, on just abans del final hi ha una espectacular seqüència de morts dalt d'un penya-segat a quina més tràgica. I de "Muerte en Venecia" (1971), de Luchino Visconti, amb un superb final on al ritme de la 5a. Simfonia de Mahler es van fonent la vida i la impotència. I de "Amantes" (1991), de Vicente Aranda, amb un preciós i tràgic final sota la pluja, davant la catedral de Burgos on la lletra de la cançó fa d'epitafi: "Nosotros nos iremos y no volveremos más...".

I ens recorda que tot això ja ho va dir Sòcrates: "Morim, perquè hem nascut". Per això el món audiovisual se les enginya de mil i una maneres per insistir en què hi ha vida després de la mort, perquè sense la mort no estimem ni valorem la vida. De fet, ens fa veure que la mort i el perill de mort són el motor narratiu de la major part de les pel·lícules, on l'amor sempre venç la mort. I "Blancaneus" en seria un gran referent.

Com també ho serien:"L'home elefant" (1980), de David Lynch on, en una mena de flash-back final cap a la mare, escoltem el poema de Lord Tennyson: "Mai, res no morirà". I "2001: Odissea a l'espai" (1968), de Stanley Kubrick, quan el protagonista mort davant del monòlit i "retorna" a l'úter matern-sideral. I el contrapunt de les morts encadenades de "El Padrino" (1972), de Francis Ford Coppola; o de la violenta mort de "Blade Runner" (1982), de Ridley Scott, que mai podré veure sencera. Com tantes altres!

I en mig d'una bateria de preguntes sense resposta, el temps se'ns va fer curt. I molts ens vam quedar amb les ganes de continuar escoltant més tesis entorn les morts als Thrillers i Westerns, o la màgia de les morts dins l'aigua, o dels petons de la mort, o dels somriures abans de morir, o les morts en "off"... I les dels films de Hitchcock, Kurosawa, Bergman i tants altres! Però no podíem tenir millor final que l'última escena de "La vida de Brian" (1979), de Terry Jones, al so d'aquesta genial cançó: "Always look on the bright side of life!".

Just abans de marxar encara vam participar en una petita enquesta on vam escriure les "nostres" morts cinematogràfiques preferides i el rànquing va ser el següent: 1) "Muerte en Venecia". 2) "2001: Hal 9000.X". 3) Ex-aequo: "El último mohicano" i "El Padrino". Sortint, algú va dir: "I ens hem deixat la de "Robin and Marian" (1976), de Richard Lester, amb Sean Connery i Audrey Hepburn!". I algú va afegir: "I tantes altres!". I és que són moltes les morts memorables, tot i que poques superen la mort de la mare de "Bambi" que va marcar, marca i encara marcarà moltes generacions. Viure. Morir. Viure. Una gran lliçó. De cine!

Núria Abelló