CONFERÈNCIA
"1714: Una visió militar”
a càrrec d’en Francesc Oliveras Esbrí
DImecres 11 de
juny de 2014
Avui, a la sala d’actes del Cèntric, just quan falten tres mesos pel
tricentenari de l’11 de setembre, assistim a la magistral conferència que ens
brinda en Francesc Oliveras entorn els
fets militars del 1714. Tot un luxe.
D’entrada, en Vicenç Tierra,
president de tintablava, ens el
presenta com a pratenc, Llicenciat en Història que, entre molts altres mèrits, té
una gran inquietud per estudiar les guerres i una reconeguda experiència
pedagògica. I ens avança que, des del context polític, econòmic i social de
l’època, ens aproximarà no sols als fets de l’11 de setembre de 1714, sinó també a tot el que van significar i encara
poden significar, tres-cents anys més tard.
Perquè, què hi ha darrera d’aquesta data que ha marcat tan profundament la
història de Catalunya?
En Francesc Oliveras ens ho explica des de
la seva experiència i amb el suport d’una acurada presentació audiovisual estructurada
en tres parts:
1.
Context dels esdeveniments
Ens parla de les
causes que van precedir els esdeveniments del 1714, essencialment motivats per
la mort d’en Carles II de Castella (l’últim rei dels Aústries, també anomenat l’embruixat),
que patia nombroses malalties i va morir jove, impotent i sense descendència. De
fet, la projecció que ens fa de la seva imatge parla per ella mateixa. En tot
cas, aquesta mort va comportar que el
1702 s’iniciés la Guerra
de Successió, una triple guerra de poders entre:
·
Els defensors dels Aústries, que tenien darrera la Gran Aliança de
l’Haia potenciada per Anglaterra.
·
Els defensors dels Borbons, molt lligats a França, l’estat
europeu amb més potencial de població de l’època, amb 20 milions d’habitants,
on regnava Lluís XIV, també conegut com el Rei Sol, absolutista.
·
I alhora una guerra civil entre les diferents tipologies
d’estats ibèrics que defensaven el seu “estatus” (i mai millor dit) i que,
segons afinitats, cercaven el suport dels Aústries (com és el cas de Catalunya
i els Regnes d’Aragó, València i Mallorca, entre d’altres); o bé el suport dels
Borbons, com és el cas de Castella.
Alguns historiadors
consideren aquesta guerra com una Primera Guerra Mundial, perquè cal tenir en
compte que darrera d’aquest conflicte també hi havia el lideratge de les
colònies americanes que llavors estaven en el seu punt àlgid. I ens ho
il·lustra amb un complex mapa d’Europa on es poden visualitzar els partidaris
dels diferents bàndols. Encapçalant la defensa dels Aústries, amb la Gran Aliança de
l’Haia al darrera, trobem l’arxiduc
Carles d’Aústria; i encapçalant la defensa dels Borbons trobem en Felip V (també conegut com a Felip
d’Anjou, nebot d’en Lluís XIV) a qui, curiosament, de fet, Carles II havia
deixat com a hereu de la corona.
La durada i intensitat
d’aquesta guerra va comportar importants baixes humanes i econòmiques en ambdós
bàndols, fet que va provocar intenses
negociacions entre França i Anglaterra que van culminar el 1713 amb el Tractat
d’Utrecht. Això va significar la fi de la guerra entre França i Anglaterra,
tot i que va continuar oberta amb els Austríacs, que no renunciaven a la corona
espanyola, fins que finalment van ser derrotats i el març de 1714 van signar el Tractat
de Rastatt, que és el que oficialment va posar fi a la Guerra de Successió. Tot
plegat va comportar que els Aústries, amb la Gran Aliança
Dins d’aquest context,
durant la guerra peninsular, també cal tenir en compte tres fets molt significatius:
·
El Pacte de Gènova, signat el 1705, on els catalans es comprometien a facilitar el desembarcament
de tropes angleses que estaven molt interessades en obrir un front per afeblir
els Borbons, i a canvi la monarquia anglesa es comprometia a donar suport als
catalans i a fer respectar les institucions i les lleis de Catalunya.
·
La Batalla d’Almansa, que va tenir lloc 1707 i que
va resultar ser una gran victòria militar dels borbònics que va comportar la
pèrdua dels Regnes d’Aragó i València. Regnes on, amb la idea d’una Espanya
única i invocant el dret de conquesta, els Borbons van aplicar el Decret de
Nova Planta que derogava totes les institucions i lleis pròpies, entre altres
drets. Això va comportar que els catalans continuessin resistint encara amb més
forces, perquè sabien el que els hi esperava si guanyaven els Borbons.
·
El Conveni de l’Hospitalet, signat el 1713 d’acord amb el Tractat d’Utrecht,
mitjançant el qual les tropes aliades es comprometien a retirar-se sense tirar
més trets i a deixar les fortaleses a mans de les tropes borbòniques. Això va
comportar l’inici de la Guerra dels catalans que, malgrat quedar-se sols
i sense suports, no es van voler donar mai per vençuts.
Paral·lelament també
cal destacar alguns personatges molt significatius:
·
Per part dels Borbons:
o
Felip V: Va ser el primer rei Borbònic. Patia malalties mentals
(depressions, incoherències, manies i obsessions com el fet de no voler
dutxar-se, ni canviar-se de roba). En qualsevol cas diuen que tenia molta
energia sexual. Oficialment va tenir dues dones i onze fills. Va abdicar en el
seu fill Lluís, però com que aquest va morir pocs mesos després, va haver
tornar a recuperar el poder. Diuen que sols s’animava quan estava en guerra.
o
Duc de Pòpuli: Napolità, amb fama de salvatge, va ser el mariscal
encarregat de l’ofensiva a Barcelona que va durar més d’onze mesos, sense èxit,
fins que el juliol de 1714 va ser substituït pel Duc de Berwick.
o
Duc de Berwick: Fill bastard del rei Jaume II d’Anglaterra, va ser un
general excepcional des del punt de vista professional. Responsable de la
victòria de les tropes borbòniques de la batalla d’Almansa i de l’últim tram
del setge de Barcelona on, malgrat tot, va tenir un comportament excepcional negociant
les condicions de rendició, tot i que després el nou governador no les va respectar.
·
Per part dels Aústries:
o
Arxiduc Carles d’Anjou: Pretendent al tron de la
monarquia espanyola per part dels Aústries durant la Guerra de Successió. L’any 1711, després de la mort del seu pare i
del seu germà, que va morir prematurament sense descendència, és proclamat emperador
com a Carles VI d’Aústria, fet que
va desencadenar un important moviment d’interessos que van culminar amb el
Tractat d’Utrech-Rastatt i va comportar la retirada dels Austríacs de la Guerra de Successió. Va
morir molt jove, diuen que intoxicat per bolets.
o
Antoni de Villarroel: General, gran professional de la
guerra. Defensa Barcelona durant el llarg setge del 1713-1714. Després de la
derrota no va voler marxar de Barcelona i va morir uns anys més tard a presó.
o
Rafael de Casanova: Conseller en Cap durant el Setge
de Barcelona, va renunciar capitular fins a l’últim moment. Va caure ferit i,
entre altres motius, segurament per la seva condició d’advocat civil, no va ser
represaliat i va poder tornar a exercir durant uns quants anys.
2.
Tècniques i tàctiques militars utilitzades
Tot seguit ens fa cinc
cèntims de l’estructura de l’exèrcit de les dues corones:
·
Unitats espanyoles: Uniforme blanc; qualitat
mediocre.
·
Unitats franceses: Molt experimentats, ben dirigits, ben armats; amb molt
potencial de població.
·
Altres: Mercenaris professionals: irlandesos, italians, etc.
Així com de l’exèrcit
català que estava organitzat en:
·
Infanteria regular: Uniforme blau i vermell;
qualitat molt notable, molt efectius.
·
Cavalleria: Pocs regiments, però molt útils.
·
Miquelets: Serien l’equivalent dels “guerrillers” d’ara. Anaven
per lliure, feien actuacions irregulars a muntanya. Durant la guerra
s’estructuren. Anaven a per totes. Feien el crit de guerra amb caragols de mar.
·
Artilleria: Molt ben preparats. Dirigits pel General Basset, van rebre reforços del Regne de Mallorca.
·
La Coronela : Unitats civils molt potents que formaven companyies organitzades per
oficis. Estaven molt ben entrenades i motivades. A Barcelona van arribar a ser
més de 4.000 persones, comandades pel Conseller en Cap, Rafael de Casanova.
·
Miquelets irregulars: Eren molt bèsties. Destaquen la Unitat del General Moragues, que va intervenir
en la defensa de Barcelona des de la Catalunya interior i posteriorment l’any 1715 va
ser detingut, executat, esquarterat i decapitat. Com a mesura d’escarni, el seu cap va ser
exposat durant més de deu anys en una gàbia penjada al Portal de Mar de
Barcelona. D’aquest període també en destaca les unitats del Coronel Vidal i d’en Bac de Roda.
Alhora ens fa una
menció especial a la importància de les
banderes, no tan sols com a símbol, sinó també com a centre de reunió i sobretot com a mitjà de comunicació
d’intencions. En aquest sentit ens en destaca tres:
·
La bandera de Santa Eulàlia:
Era la bandera de la patrona de Barcelona. Era molt venerada i se li atorgaven
poders protectors. Segons la tradició, sols s’enarborava en casos de perill
extrem.
·
La bandera de la Creu
Sant Jordi, patró de Catalunya:
És una creu vermella sobre fons blanc, que va ser considerada com a símbol de la Generalitat de
Catalunya durant molts anys, pràcticament des de l’edat mitjana.
·
I la bandera Negra: Significava lluita
a mort; algunes duien gravat com a lema: “Viurem lliures o morirem” i podien
dur o no una calavera, com la dels pirates.
També ens parla de l’armament, amb imatges, vídeos i
explicacions tècniques i tàctiques. Així ens fa saber que:
·
La infanteria utilitzava fusells
que eren fàcils d’utilitzar, però només podien disparar dos o tres trets
seguits i a distàncies inferiors a 60 metres . De fet eren molt poc efectius, ja que sols impactaven 5
bales de cada 1.000. Per defensar-se de la cavalleria també utilitzaven baionetes, amb fulles triangulars per provocar
ferides més grans. A vegades també utilitzaven magranes, plenes de metralla i pólvora, però eren molt perilloses
perquè explotaven molt fàcilment.
·
La cavalleria utilitzava sables
rectes per clavar a l’enemic i també carrabines,
una mena de fusell més curt que tampoc era gaire efectiu.
·
L’artilleria utilitzava canons
per trencar les muralles i/o morters
per fer-hi explotar la metralla dins la ciutat.
I ens explica l’actuació
dels exèrcits en campanya. Eren
grans, lents, sols avançaven un
Les fortificacions també van jugar un paper
molt important, com la fortalesa perfecta dissenyada per l’enginyer francès Vauban.
Mentre ens projecta imatges molt interessants al respecte, ens explica que el castell
de Cardona, el de Montjuïc i evidentment de les muralles de Barcelona i els
seus baluards, tot i que no eren tan perfectes, déu n’hi do el que van resistir!
Arribats a aquest punt, en Francesc Oliveras se n’adona de que faltarà
temps per poder explicar tot el que ens vol explicar. Per sort el tema
l’apassiona i, gràcies als seus dots pedagògics, continua fent-nos partícips de
tot plegat. Tots l’escoltem amb interès delerosos per saber-ne més.
3.
Setge de Barcelona: 1713-1714
Ens detalla l’important
paper que van exercir les muralles
medievals de la ciutat durant el setge, especialment per la protecció que
van permetre el baluard de Santa Clara,
que va resistir el brutal atac de l’agost de 1714, i també els baluards dels Portals Nous, Jonqueres i Sant Pere, entre d’altres. Així com la
importància del port de Barcelona i
del suport del Regne de Mallorca que van fer possible el proveïment a la
ciutat. Respecte al proveïment d’aigua,
ens recorda que no va ser un problema important, ja que dins de la ciutat també
hi havia molts pous i cisternes.
Seguidament ens
explica la seqüència dels fets de l’11
de setembre de 1714, essència de la nostra capacitat de resistència després
de quasi un any i mig de setge:
·
1a. Fase: Va tenir lloc entre les 4:30h i les 9:00h del matí. Més
de 18.000 soldats borbònics ataquen les set bretxes obertes a la ciutat de
Barcelona.
·
2a. Fase: Va tenir lloc tot el matí, amb intensos combats pels
carrers. Es produeixen encara tres contraatacs liderats pel Conseller en Cap, en
Rafael de Casanova, pel General de
l’exèrcit Antoni de Villarroel i pel
coronel Pau de Thoar, que van defensar
la ciutat fins al final.
·
3a. Fase: Al migdia, davant de les nombroses baixes i la
desigualtat de les forces es produeix un alto el foc que va permetre una
negociació entre els dos bàndols. Barcelona capitulava, però a canvi el Duc de Berwick, al capdavant de
l’exèrcit borbònic, es va comprometre a respectar les propietats i les vides de
tots els ciutadans i combatents sense excepció. Després de la capitulació, durant
els quatre dies que va romandre al front, com a capità general de Catalunya, va
respectar el pacte i va tractar bé els vençuts, però llavors va ser substituït
per el Marquès de Lede que va obviar
els pactes assolits detenint tots els caps militars i prenent mesures
repressives contra tots els insurrectes.
Tot plegat va comportar la fi de les institucions i les lleis de Catalunya
que Felip V va abolir definitivament
dos anys més tard amb el Decret de Nova
Planta. Un decret malauradament famós que fins i tot prohibia l’ús públic del
català amb la intenció d’anul·lar també la nostra identitat.
Sigui com sigui, aquesta és la
nostra història i alhora l’origen de les nostres legítimes reivindicacions per
recuperar els nostres drets i la nostra dignitat com a nació.
I se’ns ha fet curt.
Un privilegi poder escoltar-lo. Gràcies Francesc!
Núria Abelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada