tintablava

CONFERÈNCIA “MÚSIQUES DE PEL·LÍCULA”

a càrrec de Fermí Marimón

DIlluns 7 d’octubre de 2013

Amb il·lusió, en Vicenç Tierra, president de tintablava, ha inaugurat el curs 2013-2104 donant la benvinguda a en Fermí Marimón, molt conegut entre els pratencs com a director, productor cinematogràfic i propietari del cinema Capri; un gran referent potablava que ha sabut transmetre la seva gran passió a tot el seu entorn.

Els seus fills, la Mercè i en Joan Marimón, han volgut compartir amb nosaltres un dels seus petits secrets: la faceta del seu pare com a compositor i intèrpret de músiques de pel·lícules. Satisfets i tot fent broma, ens han fet saber que ells ja han tingut la sort de poder assistir a milers de concerts familiars, però destaquen que avui és el primer concert públic del seu pare; el primer i l’últim concert de la seva gran gira mundial.

Amb la humilitat que el caracteritza i els seus 81 anys tan ben portats, en Fermí Marimón ens ha demanat disculpes per si no arriba al nivell dels clàssics, perquè diu que ell sols és un músic aficionat a qui li agrada interpretar de memòria les músiques de pel·lícula que sempre l’han acompanyat. I ens confessa que si s’ha atrevit a fer aquest recital-conferència és perquè “aquesta música ha arribat a formar part de mi mateix”.

També s’ha disculpat per no fer-se acompanyar de material gràfic; per no distreure’s, ha dit. Tot i així sorprèn que un home de cinema no recorri a les imatges per il·lustrar-nos, però realment ens ha fet adonar que “si bé diuen que una imatge val per cent paraules, al meu parer, una música val per cent imatges”. I així ho hem viscut tots plegats, des de la sala d’actes del Cèntric, plena de gom a gom,  deixant anar la imaginació, els records, les emocions...

Al ritme del Ballet Burlón, que ell mateix va composar, hem fet el primer tast. I tot seguit, amb una estructura original, fugint de temàtiques i cronologies, ens ha interpretat al teclat melodies al ritme del 2x4 (marxes i passos dobles), del 3x4 (valsos) i del 4x4 (tota la resta). Vibrava el teclat, vibrava el trípode i vibràvem tots.

Al compàs de moltes bandes sonores ens ha transportat a temps i espais increïbles: des de les sales de cinema mut, on el pianista interpretava melodies en directe i les havia d’ajustar amb la projecció que es feia a ritme de manovella; fins als espais intergalàctics, més enllà de les estrelles, passant pel gran oest americà, París, New York i tants d’altres racons de la nostra memòria intemporal.

o   Amb el 2x4 hem pogut escoltar fanfàrries conegudes com la Fox, el Nodo i també el Prat documental que va filmar sota la direcció de Jordi Bringué, un altre pioner de la producció de cinema al Prat. També hem escoltat marxes solemnes com Pompa i circumstància, d’Elgar, que trobem a la pel·lícula Fantasia de Walt Disney. I d’altres, com la Marxa d’Ascot a My Fair Lady, la pel·lícula que va inaugurar el cine Capri; o l’escena de Soldados de Salamina, amb l’inoblidable ball d’un soldat amb un fusell sota la pluja. Les escenes d’acció més famoses de les pel·lícules de l’oest també s’ambientaven al ritme del 2X4. Així com, la Polka d’un cactus que Disney va saber il·lustrar tan bé; o el famós final de l’Obertura de Guillermo Tell (el popular “tararí-tararí-tararí; xim-pum...”) de Rossini, que podem trobar a El llanero solitario, a la trepidant persecució al galop per sobre d’un tren, així com també algunes reminiscències a Bonanza, Solo ante el peligro, Horizontes de grandeza i moltes altres.

o   Fent una breu transició cap el 3x4, ens ha interpretat Así habló Zaratrusca, de Richard Strauss, que podem escoltar a la introducció de Odisea en el espacio del director Roman Polanski; indispensable escena del cinema.

o   Tot seguit, i amb les emocions a flor de pell, hem entrat al ritme del 3x4, el ritme dels valsos, on no hi podien faltar: El Danubi blau, El gran vals, La viuda alegre, entre molts d’altres. Així hem fet un petit recorregut per la història del cinema: visualitzant naus espacials; establint diàlegs entre els cascos dels cavalls i els ocells pels boscos de Viena; evocant escenes de seducció amb Maurice Chevalier, Gary Cooper, Grouxo Marx, Burt Lancaster, entre molts d’altres; amb pel·lícules tan entranyables com El silencio es oro, Gigi, Moulin Rouche, Ariane, Copa Cabana, El gato pardo... Tampoc no hi podia faltar el Tema de Lara, que amb el so de la balalaika ens transporta amb un trineu als paisatges blancs de les estepes russes; sense aquesta melodia el Dr. Zhivago mai no seria el mateix. Tampoc no podríem entendre el Violinista en el tejado, sense el seu If I were a rich man al capvespre. Ni tampoc Candilejas, sense el tema original de Charles Chaplin. Ni tants d’altres, malgrat no hi hagués temps per a tots.

o   Quasi sense adonar-nos hem entrat al ritme del 4x4 amb Recuerda, que explica que al Prat no va tenir èxit, perquè al mateix temps a l’Artesà hi projectaven Tarzán. Va continuar amb Gilda, la primera pel·lícula d’èxit del Montmari, amb el seu Amado mío i la Rita Hayworth, que sempre va patir molt amb els homes, com també la Norma Jean (Marilyn Monroe), que mai va saber qui era el seu pare. I, com no, amb Casablanca i el seu inoblidable Tócala otra vez, Sam. I amb el jazz de Woody Allen a Annie Hall i a totes les seves pel·lícules amb rerefons de New York. I amb La dolce vita de Fellini, inseparable de la música de Nino Rota. I tantes d’altres. En qualsevol cas no hi podia faltar la música de la pel·lícula que més l’ha emocionat: Cinema Paradiso, entranyable i amb un argument molt lligat a les seves vivències.

I és que, què seria d’una pel·lícula sense música? Què seria del Prat sense el Capri? Després d’aquesta lliçó magistral serà molt difícil deslligar aquest vincle.

Sigui com sigui, en Fermí Marimón no ha parat d’explicar-nos anècdotes, relacionar esdeveniments i manifestar admiració pels artistes, guionistes, directors, compositors... , demostrant, sense voler, que és un gran pou de saber cinematogràfic!

Impossible enumerar totes les músiques que ha interpretat, totes les pel·lícules que ha anomenat, tots els artistes que ha destacat, totes les escenes que ha evocat... Tot un plaer escoltar-lo. Senzillament, un luxe.

Un luxe que l’Ariadna Izquierdo, una pratenca d’11 anys, ha brodat interpretant els complicats i meravellosos temes de La vida és bella, Titànic, La pantera rosa i El golpe. Fantàstic.

I entre el caliu dels aplaudiments i el lliurament d’un ram de flors a l’Ariadna i de la Cal·líope de tintablava al Fermí Marimón, l’acte s’ha donat per acabat. Per sort, les bandes musicals de la nostra vida ens acompanyaran sempre.

Núria Abelló