dilluns, 17 de juny de 2019


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE POEMES ESPIRAL, d’Irma Estopiñà
DIVENDREs 14 de JUNY deL 2019
El proppassat divendres dia 14 de juny, l’Irma Estopiñà ens va presentar al Prat el seu poemari Espiral, després d’haver-ho fet ja a Barcelona i a Lisboa, ciutat on actualment resideix i treballa en l’àmbit cultural i formatiu des de fa ja 6 anys. Però les seves arrels, els seus amics i amigues, la seva família són pratenques i de tant en tant ens visita.

En el marc de la llibreria “Drac”, plena de gom a gom, vàrem gaudir amb les explicacions i les matisacions que l’Irma ens anava fent del contingut del seu llibre, que és bilingüe: està escrit -i, com ella manifesta, també pensat- en portuguès i així mateix en castellà. Tot i que ella no se n’està de dir que és trilingüe (català-castellà-portuguès).

Amb molta sinceritat ja ens va aclarir de seguida que ella era una persona molt curiosa amb l’entorn vital, que també l’atrauen els tòpics i que no vol convèncer els lectors del perquè de la seva obra. Però els seus poemes  trasllueixen, sens dubte, inquietuds, preocupacions i confessions.

Com molt bé escriu la Giseia Casimiro al prefaci, “La evolución es la única solución posible para una espiral, símbolo del viaje del alma después de la muerte, para su esencia eterna”.

I és que la poesia de l’Irma semblaria que ens ha de servir per fugir, per sortir disparats de l’espiral; però en el fons, el que ens vol testimoniar realment és que això significa una permanent renovació, sense repetir, una mirada endavant sempre. Tot i que mirant més enllà de l’horitzó, pot aparèixer que la fugida o pensament anticipatiu, es converteixi en una ansietat, que no en una esclavitud. En aquest punt, l’Irma és molt i molt expressiva i clara: sí és nostàlgica, però no enfronta el passat amb el futur. I ho concreta molt més: l’ha “enganxat” la saudade, aquest sentiment autènticament portuguès que és nostàlgia del present i també, efectivament, nostàlgia del futur que ha de venir. Ens diu, poèticament, que “no creu en els límits i que la ment és una preexistència del cos; que partir no és mai una idea; que saltar és morir o provocar la mort, o que no saltar és ni morir ni viure”. L’amor, però, també té cabuda al poemari de l’Irma, només faltaria. Cal llegir les deu darreres pàgines i així ho constatem.

És un llibre existencialista, d’evolució, de revolució, de feminisme i igualment de mística. És una poesia per fer-ne una lectura reposada amb llum natural. I és un llibre amb una icona sorprenent i confessada per l’Irma: la papallona, que l’inspira protecció.

Pensar en lo que fue/ es como quedarse mirando fijamente una rotonda/ es como quedarse en un atardecer/ que nunca atardece.

Lo rojo es lo inmutable/ y me apacigua/ como aquello que nunca termina/ y que terminó de una vez.

(pàgina 132 del llibre Espiral, d’Irma Estopiñà)


Vicenç Tierra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada