diumenge, 13 de novembre de 2016

EL PROCÉS CREATIU EN L’ESCULTURA.  
Conferència a càrrec de Rosa Parés, escultora

Qui no s’ha preguntat en alguna ocasió on i com es fan les diferents escultures que ens trobem passejant pel carrer o en una rotonda?.  Això ens ho ha explicat aquest dimecres l’escultora pratenca Rosa Parés juntament amb una mica d’història de l’escultura, un art una mica més desconegut que la literatura o la pintura, però que no té res a envejar de les seves germanes més famoses.  L’acte ha estat presentat pel Jesús García Moreno, qui ha posat el primer interrogant i ha donat peu a que la Rosa Parés Petrus ens expliqués les interioritats d’aquest procés creatiu que ella coneix perfectament i del que ens ha volgut fer partícips a  tots els que hem acudit aquest dimecres a escoltar-la

Per començar cal tenir clar que l’escultura, com qualsevol manifestació artística, és l’expressió d’un sentiment, d’una història o, com molt bé ha definit la Rosa Parés, “un diàleg entre el ser i la matèria”, però no un diàleg inert, sinó amb molt de sentiment i d’expressió perquè com la nostra conferenciant ha dit “una obra d’art mai ens pot deixar indiferents sinó que ens ha d’emocionar” i aquesta emoció l’hem poguda captar a mesura que la Rosa ens anava parlant d’aquest art que ella coneix molt bé. 

Inicialment ens ha explicat que l’escultura estava encomanada als picapedrers i als empresaris que s’encarregaven de donar forma a un tros de pedra o d’altres materials que s’utilitzaven en les construccions.  Posteriorment es van començar a fer figures més espirituals i aquesta forma de transformar la realitat va començar a obrir-se camí en el món de les arts.

La Rosa Parés ens ha parlat de diferents estils d’escultura, de la tendència nòrdica, la mediterrània o la mística, però que totes elles busquen trobar l’harmonia i expressar uns sentiments, tot passant una idea a un material noble o a qualsevol altre element apte per poder crear un escultura.

I ha partir d’aquí sorgeix el més impactant.  Com es poden crear obres escultòriques de grans dimensions i d’una sola vegada?  La més gran que la Rosa Parés ha creat feia 2,30 metres d’alçada i pesava 250 quilos i a pesar d’això, mai se li ha caigut ni aquesta, ni cap altra escultura durant el procés de creació.  Ens ha explicat la Rosa que quan un comença a treballar, l’obra no pot sortir del no res, sinó que l’artista la té que tenir pensada, i n’ha de fer un esbós i a partir d’aquest moment, quan es tenen les coses clares es quan comença la feina de donar cos a l’escultura.  Això és una tasca dura que només es pot fer en llocs especials on es pugui posar el material a la temperatura idònia per tal que es pugui modelar, llocs que per desgràcia ja no n’hi ha gaires al nostre voltant.  En aquesta tasca, la
geometria i la composició són importants per tal que un tros de fang pugui donar vida a una imatge amb sentiments.  Amb aquestes premisses, i en mig de filferros i bases per tal d’aguantar la figura que està prenent forma, es quan de mica en mica, i un cop passat el temps adient per tal que el material es posi, comença la tasca més creativa de buidar i d’anar donant forma a una figura en principi inert que cobrarà vida després de passar-se tres o quatre dies en un forn industrial.  De totes aquestes tasques la més complicada és la de transportar la peça des d’on s’ha modelat al lloc on es té que coure perquè durant aquesta fase el perill de que es pugui fer malbé és més gran. 

Com vam poder imaginar tots els assistents a la conferència a través de l’explicació gràfica que ens va fer la Rosa Pares, i com es podrà imaginar qualsevol persona que llegeixi aquesta crònica, la tasca de fer una escultura, especialment de grans dimensions, és molt costosa.  Això ho ha confirmat la nostra conferenciant qui ha explicat que aquesta feina no la pot fer una persona fràgil de cos, i que necessàriament té que comptar amb la col·laboració d’altres persones per tal d’anar tallant i per poder fer que el material estigui a la temperatura idònia per poder-hi treballar. 

Després d’aquesta explicació comencen a passar per l’escenari fotografies de diverses obres de la Rosa Parés, fetes pel nostre col·laborador Joaquim Torrent.  Hi podem observar esbossos de futures escultures, de nus de dona, de caps, de cossos esvelts que reflecteixen moltíssimes emocions i tota una vida dedicada a l’escultura.  Podem veure igualment imatges del seu taller tot ple de figures i d’escultures més petites i més gran que reflecteixen la passió d’una artista per una disciplina més minoritària però que té tant de talent i d’expressivitat com qualsevol altra disciplina artística si es troba la mirada adequada per encarar-s’hi.

A mesura que van passant les fotografies, la Rosa ens parla de les seves primeres obres, de la importància que té la composició en qualsevol escultura per tal de trobar l’equilibri de les diferents persones que hi surten, de la necessitat de mirar les obres des d’una distància equivalent a tres vegades la seva mida per tal de captar millor la seva expressivitat i de moltes altres coses que van anar sortint al llarg de la seva explicació.

També podem veure entre les diferents fotografies, les dues obres més emblemàtiques que estan al Prat i que ella va fer per tal que puguem gaudir-ne tots els pratencs.  Qui no ha vist l’escultura dels dos pagesos que actualment hi ha al Fondo d’en Peixo o les figures de Sant Cosme i Sant Damià de la nostra parròquia?  La Rosa ens confessa, quan al torn de preguntes se li demana per aquestes obres, que les figures de Sant Cosme i Sant Damià van ser les primeres escultures de sants que va fer, i que va tenir que anar a informar-se sobre aquests bessons metges per tal de poder-la fer.  També ens diu que per fer l’obra “Flor de garba”, una al·legoria a la pagesia pratenca, no es va haver d’inspirar en cap pagès perquè des de la seva infantesa coneixia perfectament l’agricultura al Prat i n’havia vist centenars de pagesos treballant a les terres de la Granja de la Ricarda on va néixer. 

Parlant de la Granja de la Ricarda ens ha explicat que allà va trobar tot l’espai que necessitava per donar forma a la seva creativitat i que, encara que inicialment li agradava la pintura, finament es va decantar per la tercera dimensió i va començar a fer escultures.  Primer d’una manera autodidacta i després ja en una escola on va aprendre les tècniques adients i la importància que té l’equilibri en tota mena de creació.

I així, donant resposta a totes les preguntes que li feien els assistents va acabar una tarda plena d’escultures i de sentiments.  Moltes gràcies Rosa per fer-nos gaudir durant una estona d’un petit tast de l’art de l’escultura i del procés de la seva creació.  Segurament a partir d’ara, quan anem caminant i veiem alguna escultura teva o d’altres artistes, la veurem amb una mirada diferent i més plena de sentiments.


Rocío Ortega Atienza 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada