CONFERÈNCIA “EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES”

a càrrec del professor Joan Puig Malet

dimarts 16 de desembre de 2014

La sala d’actes del Cèntric estava tan plena com l’últim dia. Però aquest cop no veníem a escoltar paraules celestials, sinó paraulotes obscenes i, de fet, en aquesta ocasió tots fèiem cara de més trapelles.

Perquè en Joan Puig Malet, Llicenciat en Filosofia, professor i coordinador lingüístic a l’IES Estany de la Ricarda i gran apassionat per la lexicografia, entre molts altres mèrits, va venir per compartir amb nosaltres la branca que estudia les expressions obscenes; és a dir, a malparlar públicament, amb tots els seus ets i uts.

L’Albert Domènech, historiador de l'art i especialista en erotisme‎ català, ens presenta més virtuts del ponent i ens comenta, amb èmfasi, que hi hauria d’haver un Joan Puig Malet a cada poble. Perquè és important saber on som, però també cal conèixer les nostres arrels per comprendre d’on venim. I tot plegat vol no sols dedicació, sinó sobretot devoció. Com la que hi posa en Joan P.M. quan parla amb gent gran del Prat, amb il·lusió, caçant dites i paraules de tots colors, per intentar recuperar part d’aquest patrimoni intangible que també forma part de la nostra memòria històrica i del nostre tarannà. 

I és que en una societat eminentment pagesa i dura com era el Prat, on el llenguatge oral era en essència l’única font de transmissió de les petites i grans històries de la vida, els renecs i els malnoms hi tenien un lloc privilegiat, especialment quan es tractava de fer treballar els animals i/o parlar de persones que es comportaven com animals en més d’una ocasió.

Paraulotes malsonants que a tots ens agradaria poder dir de tant en tant, però que la nostra educació “en las buenas costumbres” no ens ho permetia.

De fet, tota la ponència va estar presidida per la projecció d’un mosaic que es podia trobar a la façana d’alguna casa de pagès i que textualment deia: “Parleu bé, si us plau”.

I emmarcats per aquest anacronisme, sense vergonya ni pèls a la llengua, vam començar a sentir de tot, sota l’ombra d’una sentència del filòsof grec Zenó que diu: “Val més relliscar amb el peu, que amb la llengua”:

Expressions com: “El garbí i la puta que et va parir”, “És més puta que la gossa de la Baldíria” o “És més puta que les gallines”, que en Joan Puig Malet ens anava amanint amb anècdotes dins del seu context.

Expressions mig escatològiques, mig climatològiques, com: “Pluja a la muntanya, merda al pla”, “Trons de cul, pluja de merda”, “Vent de cul, temporal de merda”..., i moltes més.

Jocs de paraules com: “Què em portaran els Reis aquest any? Uns Pompos. Què és això dels Pomos? Cagarros tontos” o “Quin dia més maco per enterrar la masovera! Quina masovera? La que et donava merda amb una cullera” o “Encara que em diguis cul d’olla, no m’enfadaré. Cul d’olla!” I llavors responien: “A la punta del nas hi tens una merda molla”, o bé “A la teva boca hi tens una cagada molla”. “Què hi ha per dinar? Brundes. Què són Brundes? La merda que et treus de les ungles”... I tants d’altres!

I alguns consells com: “Si tens mal de cap, unta’t el cul amb oli”. O d’altres com: “Ves a prendre pel sac a la Farola” ó “Ves a prendre pel cul al Remolar”, expressions que sovint s’utilitzaven al Prat per engegar algú a “fregir espàrrecs”. O bé comentaris de les pageses de Gavà que, quan es posava a ploure o bé feia massa sol, deien que: “Les dones del Prat es destapen el cul i es tapen el cap”.

I ens va fer notar que el “cul” és el rei del refranyer i de les dites escatològiques, com: “Caga el rei, caga el papa i caga tothom qui endrapa”, “Anar a missa i cagar-se en el capellà”.... N’hi ha que fins i tot tenen un sentit dubtós, com: “Si et pica el cul, sardina a la plaça” ó “Trons al Remolar, pops a la plaça”, que ara per ara no s’acaben d’entendre.

També ens va parlar d’un personatge del Prat anomenat Puniqueni, un pastor de cabres que vivia a l’Hort de les Virtudes, que va donar lloc a les dites com: “Això va de mà en mà, com el cagarro del Puniqueni” o “Voltes més que el cagarro del Puniqueni”, encara que se’n desconeix l’anècdota que les va originar.

I ens va explicar que quan la canalla s’estava molta estona tancada al lavabo, se’ls deia: “Sembla la cagada d’en Titiu, que hi va anar a l’hivern i en va tornar a l’istiu!”.

A Hospitalet es deia: “El Prat, l’última cagarada que va cagar Isop”, referint-se a una cosa molt lletja i fent referència a les difícils condicions de vida d’abans. I d’altres similars, però amb diferents contexts com: “A Gavà ja t’hi pots cagar. I al Prat ja m’hi he cagat”.

Al Prat també tenim “el carrer dels pixats”, sobrenom del carrer Eusebi Soler, darrera el cinema Modern, per raons òbvies en el seu temps. I com a tot arreu la dita: “Això sembla Can Pixa!”.

I dins la temàtica del sexe ens va donar a conèixer una curiosa floreta (“piropo”) dita a una noia embarassada: “Que amb el mateix gust que et va entrar, et surti!”. I altres dites com: “Mare meva, vull casar-me que me’n pica el salamí. Filla meva, ten paciència que també em picava a mi” .

I ens va explicar que un personatge gandul, anomenat Gandumbas, tristament recordat pel crim de Can Farrés del 1914, va donar lloc a l’expressió: “Els tens com el Gandumbes, que els tenia com a melons”, tot i que curiosament s’utilitzava en sentit positiu de decidit. En qualsevol cas el seu nom també es feia servir per fer por a la canalla, com l’home del sac.

I tot seguit ens va revelar un feix de malnoms de masies, famílies i/o persones, com: “Cal Cagahòsties”, “Cal Cagadéus” (nom d’una botiga amb algun avantpassat que renegava molt), “Cal Cagacalces”, “Cal Cagaelàstics”, “Cal Cagamongetes”(amb una història al darrera molt curiosa), “Cal cagamànecs”, “Cal Pets i Llufes”, “Cal Cagat”, “Cal Cul de Merda”, “Cal Pixa Portes”, “Cal Renegat”, “la Pixafaldes”, “el Cagayanocaga”, “la Cacaca”, “el fill de la Mamelluda”, “la Grataconys”, “Madam Pixum”... , entre molts més. Curiosament diu que la gent del Prat reconeixia les treballadores del Savoia, la principal casa de barrets, perquè quan baixaven de l’autobús duien sabates vermelles... Sens dubte, eren altres temps.

Va continuar dient molts renecs, pronunciats sempre amb força, ràbia i frustració, com: “Me caguendéu!”, “Mecason Cristo!”, “Mecason dena!”, “Cagun neu!”... I d’altres més llargs, però amb el mateix to: “Me cago amb el pagès que va sembrar el primer blat per fer l’hòstia consagrada!”, “Me cago en el fetge de Déu i en les tripes de Maria Santíssima!”, “Mecason el cervell d’un gat!”, “Mecason el Déu de Gavà!”, “Mecason l’olla foradada!”... I tants i tants d’altres!

Molts diuen que el Prat era un poble renegaire, potser perquè les dures condicions de vida ho afavorien. En tot cas diuen que un tal Foques se’l recorda per deixar anar entre 14 i 15 mecaguns en menys de cinc minuts mentre jugava a cartes a Cal Piculín.

La perla de la conferència va ser el rosari de renecs que, escoltat dins del context d’un registre de la Guàrdia Civil, en Sisquet de Cal  Natrus va transcriure magistralment a les seves memòries inèdites: “Gloriós Sant Antoni, mecàgum Déu, feu la gràcia que aquests podrits fills de puta i dats pel cul no ens trobin el tabaco, perquè mecàgum l’hòstia, si ens el troben estem perduts. Sant Antoni no foteu, perquè, mecàgum Cristo, si feu que no ens ho trobin, us prometo un ciri de catorze pams”.

I finalment ens va brindar un recital de cançons i expressions obscenes, com: “Si tu no saps de solfa, jo te n’ensenyaré, tu em tocaràs la flauta i jo per baix t’acompanyaré”, “Són frescos els ous? Mira, toca, els trobaràs ben calents”, “En Tonet i la Maria, tot fent camí, tot fent camí, anaven fent via... Els pagesos s’han exclamat que els aixafaven el camp de blat”, “Salut i feina i un forat per arengar l’eina”...

Glups! Crec que mai havia escrit tantes paraulotes seguides (i me n’he deixat moltes mecason...!), però cal dir que tot plegat també forma part del nostre patrimoni pratenc, universal i divertit. Tan de bo algun dia se’n pugui publicar un bon recull! Ens ho passaríem molt bé, com tots nosaltres avui.

Sigui com sigui, de moment, no us oblideu de posar el caganer al pessebre, ni de picar ben fort el tió, perquè us cagui molts torrons! I és que fins i tot l’escatologia forma part de les nostres tradicions més singulars...

Que passeu molt bones festes de Nadal!

I recordeu, quin és el vostre renec preferit? Parleu bé, si us plau.

Núria Abelló

L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

EXPRESSIONS PRATENQUES 
OBSCENES

a càrrec de Joan PUIG MALET, professor

que tindrà lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Municipal “Antonio Martín” del Cèntric, el proper dimarts 16 de desembre del 2014, a les 19.15 h.

El Prat de Llobregat, desembre del 2014  

CONFERÈNCIA “PERSONES I PAISATGES D’ESPERANÇA”

a càrrec de Mn. Josep Maria Domingo Ferrerons

dijous 27 de novembre de 2014

Tot i ser una tarda grisa i plujosa de tardor, a poc a poc la sala d’actes del Cèntric es va anar omplint i, sense adonar-nos, pràcticament es va fer el ple.

Tots volíem escoltar el rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat, en Mn. Josep Maria Domingo i Ferrerons, fora del seu context habitual.

El seu tarannà el fa ser una persona propera que s’interessa per tot i per tothom. I això fa que la seva vessant humana vagi molt més enllà del que el seu rol ja comporta. Sigui com sigui, avui molts també hem descobert el seu gran bagatge cultural. I és que darrera del seu tarannà humil, també hi ha un pou de sabiduria, fruit de les inquietuds de la transició política i sociocultural dels anys 70. Inquietuds que subtilment combinades amb les seves arrels religioses van motivar el seu pas pel seminari. Deia que: “Semblava que el món estava canviant de veritat i volíem millorar-lo.”

Quan va sortir del seminari va exercir uns quants anys de capellà a Terrassa i ara ja en fa 14 que és rector del Prat. Però pocs sabíem que hi va venir directament des de Roma, una cruïlla de camins on va estar estudiant durant 5 anys el context pastoral de l’església.

A part de ser rector i treballar per a la comunitat del Prat, cal dir que és Llicenciat en Teologia i que puntualment també exerceix com a professor a la Facultat de Teologia, Vicari episcopal de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat i Director del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és autor de nombrosos articles pastorals, col·laborador habitual del periòdic Delta (amb la seva secció Excelsior). I d’entre les seves publicacions cal destacar: Peregrinar a Roma. Les set esglésies (1999) i diversos monogràfics de la col·lecció Sants i Santes (1997-2005), com: Francesc Xavier, sempre més lluny; Sant Pere, l’ofici d’estimar o Pere Tarrés, tot o res; entre d’altres.

Aquest dijous, a instàncies de tintablava, va venir a parlar-nos de persones i paisatges, d’ahir i d’avui, que han aportat el seu gra de sorra a l’esperança de la humanitat. Però no pas a fer-nos cap tractat, ni cap sermó, sinó sols un passeig per l’esperança que podem trobar en molts petits detalls de cada dia.

Persones reconegudes que ens parlen a través del seus textos, les seves pintures i la seva música, però també persones anònimes, que en el seu dia a dia són portadores d’esperança a través dels seus fets, dels seus gestos i de les seves paraules.

En aquest sentit ens va demanar disculpes per no haver destacat cap dona en aquest passeig, perquè precisament són les dones les que a través del seu bon fer i del seu coratge han donat més bons exemples d’esperança en la història de la humanitat. Referents com Santa Teresa de Jesús (Àvila), Edith Stein (Auschwitz), Elisabeth Eidenbenz (Maternitat d’Elna), la mare Teresa (Calcuta), la germana Paciència (Nova Guinea, supervivent de l’ebola), entre tantes altres. I també moltes dones anònimes que enmig de guerres i entrebancs ofereixen consol i esperança allí on fa falta. Imatges universals que traspassen fronteres.

Però, què és l’ESPERANÇA? L’esperança és una actitud, una qualitat, una necessitat en temps de crisi, un punt d’inflexió que ens ajuda a mirar endavant... S’oposa a la incertesa i a la seguretat. És contrària al pessimisme i alhora a l’optimisme ingenu. És un combinat de confiança, il·lusió, consol i resistència; un projecte d’obertura, de superació...

I ens va facilitar uns quants textos per descobrir-hi petits grans fragments d’esperança:

·        Charles Peguy (Orleans, 1873). Poeta i pensador francès; reivindicat per Mn. Ballarín pel seu sentit místic i enaltiment del concepte petitesa: “... la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí i ens dóna el bon dia.”

·        Marius Torres (Lleida, 1910). Metge i poeta català, que va morir malalt de tuberculosi al sanatori de Puigdolena a Sant Quirze de Safaja. La seva poesia respira catalanisme, natura i simbolisme: “...la flor de l’esperança, minúscula i tenaç...” ; “... eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.”

·        Carles Riba (Barcelona, 1893). Professor, humanista, escriptor i poeta català. Retroba sentit a la humanitat. Textos profunds basats en experiències de vida i d’esperança, amb grans referents culturals: “... cap triomf no pesa en el vent...” ; “¿d’on venim, que no fos tornada?” ; “¿on tornem que no fos naixença?”

·        JV Foix (Sarrià, 1893). Poeta, periodista i pastisser català. Format en ambients noucentistes, la seva obra és un miratge sensual i alhora autèntic dels paisatges i caràcter català: “... us duc només l’esperança que, contrast de la Balança, alceu els ulls i em mireu.”

Continuant el passeig, també ens va parlar de:

·        Isaïes (Jerusalem, segle VIII aC). Profeta jueu i escriptor de la primera part del llibre de la Bíblia que porta el seu nom. Textos poètics d’estil precís, brillant i harmoniós: “Obriu en el desert un camí al Senyor...” ; “ Crearé un cel nou i una terra nova.” ;  “Llops i anyells pasturaran ben avinguts...” ; “Ningú no farà mal ni destrosses en tota la meva muntanya santa.”

·        Sant Pau (Tars, segle I). Apòstol evangelista, també conegut com l’apòstol dels gentils, gran intèrpret dels ensenyaments de Jesús. Autor de catorze cartes que constitueixen el fonament eclesiàstic del Nou Testament. Se’n fa ressò del dolor col·lectiu i proclama l’alliberament del sofriment a través de l’harmonia:  “Jo penso que els sofriments del món no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres...” ; “... manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge...”.

I ens va mostrar escenes pictòriques que mostren la joia de viure i l’esperança:

·        La processó dels mags de Benozzo Gozzoli (Palau Mèdicci-Ricardi, Florencia; 1459-61) on conflueixen amb gran encert les cultures d’orient i occident i on podem descobrir petits detalls de plantes i animals que conviuen amb gran harmonia i provoquen ganes de viure.

·        La masia d’en Joan Miró (National Gallery of Art, Washinton DC; 1920-22) on trobarem tot el que ell més estimava del camp, com petits animalons, floretes i molts records lligats a la masia de Mont-roig del camp, detallats amb gran encert. Tot plegat amanit amb tonalitats mediterrànies dins d’una gran explosió de vida.

·        La Trinitat d’Andrei Rubliov (Galeria Tretiacov, Moscou, segle XV), un quadre ple de simbolismes i una de les icones més venerades de l’església ortodoxa, amb una gran bellesa de colors on destaquen les mirades, el to místic, l’equilibri i l’entesa implícita que l’emmarca.

I vam escoltar (i/o recordar, perquè no hi havia temps per a tot) fragments de música celestial, com:

·        El Messies de Heandel; on podem escoltar fragments meravellosos com: “A child is born...”; “Wonderful...”; “Prince of peace...”, que ens omplen de pau i d’esperança i ens transmeten un missatge de vida, mort i resurrecció, que culmina magníficament amb el seu conegut: “Alleluia”.

·        Cantates de Bach; on podem trobar grans moments de serenor i harmonia per trobar el nostre ritme intern i arribar a bon port. Destaca que Artur Martorell (pare del director Oriol Martorell) va traduir i adaptar moltes d’aquestes cantates al català per fer-nos-les més entenedores i properes.

·        L’himne a l’alegria de Beethoven; gran cant a l’alegria i a la pau, universalment reconegut i recentment convertit en l’himne d’Europa; aquesta Europa plena d’esperances, però també de desesperances...

·        El cant dels ocells que va arranjar i popularitzar Pau Casals amb el seu violoncel i que, encara que últimament s’escolta a molts funerals, de fet és un cant a la vida i a l’esperança, perquè ens parla d’una llum nova que despunta, d’una bona notícia que s’enlaira... Un missatge molt nostre i molt proper als temps que s’acosten.

Finalment va destacar que tothom pot trobar els seus propis paisatges d’esperança i els seus propis referents.

I amb lliurament de la Cal·líope i el torn de preguntes es va donat per acabat l’acte, tot i que sortint, encara rumiàvem entorn la importància del triangle FE, ESPERANÇA i AMOR que algú va qüestionar... En qualsevol cas el rector va destacar que l’estimar és la base de tot, perquè “l’amor no passa mai”, però algú encara afegia: “Sí, però l’esperança és l’últim que es perd”. Lliçó apresa.

Núria Abelló