diumenge, 19 de gener de 2020


CONFERÈNCIA
“TOCANT DE PEUS A TERRA”
a càrrec de Josep Marín, ex-plusmarquista mundial de 50 km marxa
DIJOUS 16 de GENER deL 2020

La sala, preparada i a punt; el logo de Tintablava projectat a la pantalla, mut, expectant davant d’un esdeveniment que espera, amb les cadires buides, un incert començament... Aquest és, sempre, el moment més inquietant: les portes obertes, els minuts que passen volant, les cadires buides i una conversa amb la responsable de la sala.

A poc a poc, però, la sala es caldeja: l'entrevista al Josep Marín en el Prat TV, les salutacions als amics, alguns després de temps sense veure'ls, rotllanes, records, somriures... Vinga, que anem a començar!

Gairebé tots els presents coneixen el Marín; després de la presentació, la seva figura d'atleta gairebé mític, tal vegada una mica llunyana per als més joves, es va desgranant entre paraules que evoquen records i fotos que els il·lustren. La personalitat de Josep Marín als seus seixanta-nou anys gairebé no ha canviat, explica anècdotes i recorda triomfs amb la naturalitat d'un narrador aliè als fets… "Jo mai sortia a guanyar, per a mi l'important no era el final sinó el camí; ara, això sí, he arribat a entrenar fent 360 km cada setmana, però mai no vaig menysprear qui va quedar per darrere de mi, ni a mi mateix si no havia estat bé; la posició aconseguida, el resultat era, en definitiva, el fruit de diverses incògnites: preparació física, estat mental, temperatura ambient i unes quantes més. Una vegada acabada la prova, ja a la meva habitació i amb medalla o sense ella, jo repassava les circumstàncies que m'havien acompanyat durant el trajecte, procurava prendre bona nota mental i a pensar en la següent; per això crec, vist des d'ara, que mai no vaig acceptar tractaments estranys ni proposicions de dopatge, i això que ja en aquella època s'oferien amb profusió. Tampoc no critico qui decidís fer del seu cos un camp de proves, la pena és que alguns companys de llavors han acabat malament, no sé… Sempre et pena quan veus afectats per notícies tràgiques, encara joves,  atletes que t'havien acompanyat en múltiples proves. Jo avui puc dir que tot el que he aconseguit ha estat pel meu esforç, el meu sacrifici i el de la meva família; sempre estaré agraït a la Pepi, la meva dona, la meva consellera, la meva entrenadora, el meu suport"… 

Els seus ulls, des de la meva proximitat, en nomenar-la, se li ennuvolen amb incipients llàgrimes, mentre ens explica que, poc després de jubilar-se, a punt de recomençar una vida plena de projectes, que pretenien més unida i reconfortant, un càncer agressiu se la va emportar del seu costat en pocs mesos i tot se li va ensorrar. Però gràcies al suport del seu fill Marc, esportista practicant d'Ironman —triatló en la seva versió originària, més dura i exigent per a l'atleta—, que el va animar a iniciar-se en la pràctica d'aquesta especialitat per fer-li companyia. Una vegada més, la seva força de voluntat es va imposar i, refent-se, va arribar a classificar-se per al campionat del Món, l'Ironman de Kona-Hawaii, en els anys 2017 i 2018, aconseguint, en el 2017, un cinquè lloc en la seva categoria d'edat,  67 anys. Com a referència il·lustrativa, les proves de l'Ironman inclouen: 3,8 km de natació; 180 km de ciclisme i 42,2 km de carrera pedestre. Les proves són les mateixes per a tots els participants i amb un temps màxim d’arribada de 17 hores.

Josep Marín no creu que el seu passat esportiu tingui molt a veure amb el present. "Jo abans era un professional de l'atletisme; ara soc un amateur i d'una especialitat en la qual tinc moltes mancances i gran necessitat d'aprendre, i així ho faig mentre intento viure el meu dia a dia "tocant de peus a terra".

Jesús García Moreno

Cap comentari:

Publica un comentari