diumenge, 9 de juny de 2019


CONFERÈNCIA
“STONEWALL: 50 anys de la revolució gai”
a càrrec de Josep Costa, director teatral
DIMECRES 5 DE JUNY DE 2019
Avui, una sala plena de gom a gom, ha pogut gaudir d’una xerrada molt interessant amb en Josep Costa, una persona polifacètica, artista, poeta, director teatral,... i un activista al món gai que mai es cansarà de lluitar per la igualtat entre totes les persones.  La xerrada, que ha estat presentada pel Jesús García, no ha deixat indiferent a ningú i, fins i tot s’ha fet curta.  Ha estat una tarda plena d’emocions i de sentiments com no podia ésser d'una altra manera en estar recordant els 50 aniversari de l’anomenada “revolució gai” que es va produir el 28 de juny de 1969 a un bar novaiorquès anomenat Stonewall.   La policia es va presentar allà alertada pels veïns que es queixaven de que hi havia molts homosexuals.  En arribar-hi, els agents van trobar un munt de persones que, lluny de resignar-se i marxar, van començar a reivindicar els seus drets , amb els punys enlaire i sentint-se orgullosos d’ésser gais, incloent sota aquest concepte qualsevol persona que manté una relació sentimental amb una altra persona del mateix sexe.
Ens hem adonat de la importància d'aquesta reivindicació amb imatges del que passava a Espanya i al món al 1969, mentre sonaven cançons emblemàtiques i recordant la vigència a casa nostra de la “Ley de vagos y maleantes” que recollia l’homosexualitat com un delicte castigat amb pena de presó fins al gener de 1979.  També ha hagut moments divertits com quan en Josep Costa ha fet cantar a tota la sala la cançó de Camilo Sexto “Ya no puedo más” o quan ens ha explicat anècdotes de les primeres manifestacions homosexuals al cinema per veure la seva evolució.   I com no, també hi ha hagut moments més tristos en parlar del tema de la sida, just després d’haver començat l’eclosió gai.  Per això en Josep Costa ha volgut destacar la importància d'aquest primer moviment i de tot el que s'ha aconseguit. 

És difícil destacar un moment de tota la conferència, però si hagués de triar-ne un, em decantaria per un que s'ha produït gairebé al final.  Sonava la veu de Judy Garland cantant la cançó del “Mago de Oz” “Somewhere over the Rainbow”.  La música no era accidental ja que l’arc de Sant Martí s'ha convertit en un símbol de les reivindicacions gais amb la seva bandera multicolor. I així, mentre la lletra i la música penetraven entre els assistents, anaven sobreposant-se a la pantalla imatges en blanc i negre d'aquella nit de finals de juny de 1969 a Stonewall.  Eren imatges de persones aixecant-se encara que estiguessin rebent cops i manifestant-se amb pancartes sobre el poder gai, sentint-se orgulloses de si mateixes, perquè al cap i a la fi tots som persones amb independència de la nostra orientació sexual.   
Aquesta lluita ens pot semblar llunyana però, desgraciadament, com ens ha recordat en Josep Costa, encara hi ha gent, sense que calgui anar molt lluny, que cada dia ha de lluitar contra el bullying o les agressions per la seva orientació sexual.  Tot això sense oblidar que encara hi ha països on l’homosexualitat es castiga amb pena de presó com l’Índia o fins i tot amb pena de mort com Aràbia Saudita.  Per això, atès que falten pocs dies pel cinquanta aniversari d'Stonewall hem de tornar a trobar el seu esperit i lluitar per la igualtat perquè, com diu la cançó, sempre hi ha un lloc i un moment per tots i cadascun de nosaltres i val la pena lluitar per aconseguir-ho i per ajudar a que tothom el pugui trobar.  Gràcies Josep per la teva veu i per la teva força.
ROCIO ORTEGA ATIENZA

2 comentaris:

  1. La ley sobre peligrosidad y rehabilitación social fue una ley del código penal español aprobada por el régimen franquista el 5 de agosto de 1970.1​ Sustituía principalmente a la Ley de vagos y maleantes para el control de todos los elementos considerados antisociales. Entre ellos se incluía a aquellos que practicaran la mendicidad, la homosexualidad, el vandalismo, el tráfico y consumo de drogas, la venta de pornografía, la prostitución y el proxenetismo, así como a los inmigrantes ilegales y a cualquiera que fuera considerado peligroso moral o socialmente por el régimen.

    Establecía penas que iban desde multas hasta penas de cinco años de internamiento en cárceles o centros psiquiátricos para la «rehabilitación» de los individuos.

    Esta ley junto a la de «escándalo público» fue usada de forma sistemática para la represión de la homosexualidad y la transexualidad en la última parte de la dictadura franquista. Tras la muerte de Franco el indulto de 1975 y la amnistía de 1976 no incluyó a ninguno de los considerados «peligrosos sociales».

    Entrada la democracia la ley siguió en vigor, aunque sin aplicación de facto para los homosexuales. En enero de 1979 se eliminaron varios artículos de la ley,2​ entre ellos el referente a «los actos de homosexualidad». La lucha de los colectivos homosexuales se centró entonces en conseguir la modificación de la ley sobre el escándalo público, consiguiéndolo en 1983, y siendo su derogación en 1989. La ley de peligrosidad social fue derogada completamente el 23 de noviembre de 1995.1​

    En la disposición adicional tercera de la Ley Orgánica de protección de datos 15/1999, de 13 de diciembre de 1999, se declaran confidenciales los archivos policiales de todos los reprimidos con esta ley, y sólo los historiadores pueden acceder a sus datos con fines estadísticos.

    ResponElimina
  2. Como anécdota decirte que en 1989 fui testigo de una de las últimas redadas en Gran Canaria. En una de las discotecas del centro comercial JUMBO, más de cien personas de varias nacionalidades, pasamos más de venticuatro horas en un calabozo de la policía municipal. Sí en 1989...

    ResponElimina