RECITAL-CONFERÈNCIA
"I SI ENS DESPULLEM?" a càrrec d'Àngela Jové
DIlluns 6 de maig de 2019
Aquest dilluns vam tenir el
privilegi d'assistir al Cèntric al penúltim acte organitzat per tintablava d'aquest curs on la
protagonista, l'Àngela Jové Puigventós
-actriu i poetessa, entre altres mèrits- ens va brindar una vetllada
entranyable, fantàstica i irrepetible. Com ella; tal qual.
En aquest sentit no va ser una
conferència a l'ús, ni una entrevista típica, ni un recital clàssic, ni un "striptease"
literal... Sinó una barreja de tot plegat on vam poder gaudir del seu "savoir faire" a través de la
seva obra, enllaçada íntimament amb la seva vida i, com no, amb la seva veu, sempre
tan vital i emotiva.
D'entrada, en Vicenç Tierra,
president de tintablava, ens va presentar
la dimensió artística i professional de l'Àngela Jové, així com la seva
trajectòria internacional detallada al díptic lliurat a tots els assistents. Així,
va destacar els seus inicis amb la companyia de teatre "L'Estaca",
dirigida per l'Armando Aguirre, malauradament desapareguda... "Com tantes altres
coses al Prat!", deplora l'Àngela. I sobretot va ressaltar la seva
implicació amb el teatre Kaddish, llavors dirigit per en Josep Costa, on encara
continua col·laborant. A partir d'aquí ha actuat a molts altres teatres, tant
de Barcelona com d'arreu del món, fent una menció especial al seu debut al
teatre Lliure amb Otel·lo, que li va
permetre fer la seva primera gira internacional. També ha fet cinema i ha
participat en algunes sèries de televisió. "I m'agradaria fer-ne més! Però
el que m'apassiona de veritat és el teatre, perquè el teatre és vida!",
afirma convençuda.
I, quasi sense adonar-nos, van continuar
l'entrevista informal que havien iniciat, curulla d'anècdotes vivencials i
vitals. L'Àngela va assegurar-nos que havia tingut molts bons mestres, però que
el millor de tots va ser la seva mare perquè, tot i els "rifirrafes"
que moltes filles tenen amb llurs mares, la seva mare va ser qui va engrescar-la
a cantar, a recitar i a escriure, sent alhora la seva millor crítica i fent-li
treure el millor dalt de l'escenari (i fora també!). I amb enyorança assenyala
les seves arracades: "Són els anells de casats dels meus pares... Així és
com si encara estiguessin una mica amb mi".
Tot seguit va iniciar el recital
amb alguns poemes del seu llibre Jo em
despullo que, descrits amb un petit preludi de l'afer que els va inspirar i
recitats per ella mateixa, van agafar una volada emotiva i vital difícil
d'explicar... "Només, soc jo: un xic d'escalfor, un poc de frescor, una
mica de llum, un xic de foscor... Al capdavall, un granet de sorra, una cosa
petita, una espurna de vida". "Tot això he pensat aquest matí, avui,
caminant per la sorra molla...". "I els batecs del meu cor tornen a
ser rítmics, compassats, plens de vida, quina ironia... Plens de mort".
"Com podria apagar aquest foc que porto dintre?". "El temps es
detura, deixant-nos gaudir d'aquell joc de frisances, abans de l'alba". "Soc
com el núvol, farcit de somnis, i com la terra seca, àvida de pluja...".
"Encara vols que et faci un poema?". Per tot seguit cantar:
"Vull sentir el teu cos fondre's en el meu..." i "Mira'm als
ulls... Soc teva i no ho saps", musicats per Walter García Coll. Un
autèntic recital!
I encara ens va regalar uns
quants poemes inèdits que, com qui no vol la cosa, diu que ha retrobat tot posant
ordre pels calaixos, comentant que més d'un està escrit en un tovalló de paper!
Coses que passen quan la necessitat d'expressar-se bull i la creativitat fa
xup-xup... Així, hem pogut escoltar perles tan fresques i sinceres com: "No
veus que soc flama que vol seguir encesa? No veus que soc dona?".
"Per què? Voler més aire, més vida...". "No tinguis por, l'única llei que té valor és l'amor".
Seguiria més estona, però el
temps i l'espai són limitats i, com diria un prestigiós advocat: "Ahí lo dejo...".
Núria Abelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada