dijous, 16 de maig de 2019


RECITAL-CONFERÈNCIA
"I SI ENS DESPULLEM?" a càrrec d'Àngela Jové
DIlluns 6 de maig de 2019

Aquest dilluns vam tenir el privilegi d'assistir al Cèntric al penúltim acte organitzat per tintablava d'aquest curs on la protagonista, l'Àngela Jové Puigventós -actriu i poetessa, entre altres mèrits- ens va brindar una vetllada entranyable, fantàstica i irrepetible. Com ella; tal qual.
En aquest sentit no va ser una conferència a l'ús, ni una entrevista típica, ni un recital clàssic, ni un "striptease" literal... Sinó una barreja de tot plegat on vam poder gaudir del seu "savoir faire" a través de la seva obra, enllaçada íntimament amb la seva vida i, com no, amb la seva veu, sempre tan vital i emotiva.

D'entrada, en Vicenç Tierra, president de tintablava, ens va presentar la dimensió artística i professional de l'Àngela Jové, així com la seva trajectòria internacional detallada al díptic lliurat a tots els assistents. Així, va destacar els seus inicis amb la companyia de teatre "L'Estaca", dirigida per l'Armando Aguirre, malauradament desapareguda... "Com tantes altres coses al Prat!", deplora l'Àngela. I sobretot va ressaltar la seva implicació amb el teatre Kaddish, llavors dirigit per en Josep Costa, on encara continua col·laborant. A partir d'aquí ha actuat a molts altres teatres, tant de Barcelona com d'arreu del món, fent una menció especial al seu debut al teatre Lliure amb Otel·lo, que li va permetre fer la seva primera gira internacional. També ha fet cinema i ha participat en algunes sèries de televisió. "I m'agradaria fer-ne més! Però el que m'apassiona de veritat és el teatre, perquè el teatre és vida!", afirma convençuda.

I, quasi sense adonar-nos, van continuar l'entrevista informal que havien iniciat, curulla d'anècdotes vivencials i vitals. L'Àngela va assegurar-nos que havia tingut molts bons mestres, però que el millor de tots va ser la seva mare perquè, tot i els "rifirrafes" que moltes filles tenen amb llurs mares, la seva mare va ser qui va engrescar-la a cantar, a recitar i a escriure, sent alhora la seva millor crítica i fent-li treure el millor dalt de l'escenari (i fora també!). I amb enyorança assenyala les seves arracades: "Són els anells de casats dels meus pares... Així és com si encara estiguessin una mica amb mi".

Tot seguit va iniciar el recital amb alguns poemes del seu llibre Jo em despullo que, descrits amb un petit preludi de l'afer que els va inspirar i recitats per ella mateixa, van agafar una volada emotiva i vital difícil d'explicar... "Només, soc jo: un xic d'escalfor, un poc de frescor, una mica de llum, un xic de foscor... Al capdavall, un granet de sorra, una cosa petita, una espurna de vida". "Tot això he pensat aquest matí, avui, caminant per la sorra molla...". "I els batecs del meu cor tornen a ser rítmics, compassats, plens de vida, quina ironia... Plens de mort". "Com podria apagar aquest foc que porto dintre?". "El temps es detura, deixant-nos gaudir d'aquell joc de frisances, abans de l'alba". "Soc com el núvol, farcit de somnis, i com la terra seca, àvida de pluja...". "Encara vols que et faci un poema?". Per tot seguit cantar: "Vull sentir el teu cos fondre's en el meu..." i "Mira'm als ulls... Soc teva i no ho saps", musicats per Walter García Coll. Un autèntic recital!

I encara ens va regalar uns quants poemes inèdits que, com qui no vol la cosa, diu que ha retrobat tot posant ordre pels calaixos, comentant que més d'un està escrit en un tovalló de paper! Coses que passen quan la necessitat d'expressar-se bull i la creativitat fa xup-xup... Així, hem pogut escoltar perles tan fresques i sinceres com: "No veus que soc flama que vol seguir encesa? No veus que soc dona?". "Per què? Voler més aire, més vida...". "No tinguis por, l'única llei que té valor és l'amor".

Seguiria més estona, però el temps i l'espai són limitats i, com diria un prestigiós advocat: "Ahí lo dejo...".

Gràcies Àngela per compartir aquesta vibrant vetllada amb nosaltres. En voldrem més!
Núria Abelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada