dilluns, 21 de maig de 2018


CONFERÈNCIA

“TEATRE. UNS ALTRES TEATRES”
a càrrec de Xavier Giménez

DILLUNS 14 DE MAIG DEL 2018

La xerrada del Xavi Giménez, que fou presentada pel Mariano Martínez, vicepresident de “tintablava”, tractà bàsicament de l'obra “Per acabar amb el judici de Déu”, que fou la darrera obra d'Antonin Artaud (Marsella1896-Paris 1948).
De fet, podria semblar estrany que una conferència sobre la trajectòria d’un autor comencés per la seva darrera obra, però el Xavi  ens deixà clar que l’obra triada era el final d’un viatge al voltant del món per descobrir cada una de les estacions on l’autor es va trobar amb allò que ell va definir com manifestacions antropològicament prou pures d’un art ritual que, per mitjà de vestits, màscares, sons, veus, crits, moviments i música, sovint adobades amb al·lucinògens, permetien expressar sentiments i experiències extretes d’un passat que es perd en l’origen de la cultura de la representació. Aquest era l’horitzó al qual Artaud volia arribar, aprofundir en ell i reflectir-ho en les seves obres.
El Xavi Giménez, ens proposà una ruta, amb filmacions prou aclaridores, i alguns llibres per a tot aquell que vulgui anar més enllà del contingut de la xerrada.

Assenyala tres llocs a l'Extrem Orient: L'illa de Bali (Indonèsia), el Japó i Kerala (Índia), amb les seves danses producte d’una molt sofisticada tècnica expressiva, que acompanyada de sons, gestos, i moviments del cos i, a vegades, veus i música, és capaç d'explicar i fer entendre al públic una història. Un altre lloc a l'Orient Mitja: a Turquia, amb el ritual Sufi dels Derviches, una dansa que mitjançant girs regulars de tot el cos al ritme de la música fa que els dansaires entrin en un trànsit capaç de modificar la consciència. Per aprofundir en aquestes manifestacions d'art, ens proposa donar una ullada al llibre” El teatre i el seu doble”. I un darrer lloc, a l'Amèrica Central, a Mèxic, amb els indis Taraumaras, habitants de les àrees més inhòspites de la “Sierra Madre” mexicana. Artaud va anar a conviure amb aquests nadius, al 1936 i va conèixer els seus ancestrals rituals, per al quals solien utilitzar un cactus de propietats al·lucinògenes anomenat Peyote. (S’ha de dir que Antonin Artaud patia una malaltia congènita que li produïa forts dolors de cap i prenia substàncies psicotròpiques i hi era depenent). Va ser el lloc a on va trobar els ritus representatius que van influir de manera decisiva en la seva orientació creativa posterior. El llibre recomanat és “Principis del teatre de la crueltat”.

Altres directors de teatre que van innovar tot seguint tendències semblants a les d’Artaud, abans o després d’ell, són: Mayerhold (Penza 1874-Moscou 1940) amb la seva teoria anomenada “La Biomecànica de Mayerhold”. Continuà el moviment amb  Jerzy Grotowski (Polonia 1933-Pontedera, Italia 1999) i la seva aportació amb la tesi “Cap a un teatre pobre”, que profunditza en Stanislavsky i Meyerhold. També Eugeni Barba (Brindisi, Italia 1936) fundador de l’Odin Teatret en Hostelbro, Dinamarca; i de l’ISTA, “Escola internacional d’antropologia teatral”.

Com a resum final de la xerrada, "Artaud ens vol fer veure que la funció del teatre de la
crueltat ha de portar a escena una realitat d'allò que resulta ser extraordinari i que és diferent de la quotidianitat[...] un retorn a la consciència primitiva, associada al ritual i a la màgia"[...].

Jesús García Moreno

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada