dimarts, 24 d’abril de 2018


VII CONCURS LITERARI DE MICRORELATStintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI                                                         Títol: 016

Presa i confosa, cop rere cop, desitges la teva mort. Plores. Perdones. No oblides, mai s’oblida. Et culpes per tot. Ho justifiques. Captiva d’una gàbia que t’ofega. Morta en vida. Abatuda. La clau del pany pot ser trucar o renunciar a la teva ànima. Abans que sigui tard. Lluita per les que no van poder. Ets força i valentia. No siguis un número més d’un balanç anual. L’últim esforç. T’ho prego.

Autora: Yosra AZZOUZ LOUAHABI
15 anys
IES Baldiri Guilera



SEGON PREMI                                                           Títol: Destinats

Ella és ballarina. Ell toca la guitarra. A ella li encanta matinar. Ell diu que l'esmorzar és l’àpat més important del dia. A ell, li agraden els delictes, i ella n’és un de digne de cometre. Eren perfectes l'un per l'altre, tant, que estaven destinats a trobar-se, i ho farien just en aquest precís instant en què ell se salta un stop a cent quaranta kilòmetres per hora, mentre ella creua la carretera.

Autora: Esther FERNÁNDEZ CAÑADA
17 anys
IES Salvador Dalí



TERCER PREMI                                                            Títol: Guerra

Sospirs d’odi i desesperació s’escolten a través dels cossos calcinats al camp de batalla. Quants pares perden els seus fills i quants fills perden el seu pare. Una lluita per fer-se amb el poder de l’orgull i la glòria. Lluita de déus realitzada per simples mortals que sostenen la vida de la seva gent, simples mortals dirigits per poltres sense cap a un trist destí ple d’inclemències.

Autor: Adrián  BELINCHÓN BARTOLOMÉ
14 anys
IES Baldiri Guilera





V CONCURS LITERARI DE POEMEStintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI       
          
                                                              Títol: De verd a marró
Ara predomina el verd,
però no hi tinc esperança.
Fa un sol que il·lumina els edificis caiguts.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

He tornat a buscar Samir,
però no sé on és. He trobat la seva pilota,
del negre al marró, inflada i després plana.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

Al final del recorregut trobo l'aigua dalt d'un cim.
La meva escola, casa meva, el meu poble,
tot ho veig a través dels meus ulls plens de pols.
He tornat a escriure, però no ho comparteixo,
ja que, si ho faig, no sé si podré continuar.

Desperto amb un soroll fora casa,
el vell que cantava cada matí a la vora del riu cau.
Vermell és el nou cabal que cada dia transporta un àngel nou.
He tornat a escriure, i aquesta vegada he posat el meu escrit
dins l'arma de l'exèrcit.


Autora: Ainhoa NSONI ZOYO
16 anys
IES Ribera Baixa





SEGON PREMI                                          Títol: Contratiempo

Batiendo va su par de alas fugaces,
oscilando así, como un alma en pena,
que más que le da si la causa es ajena
puesto que nadie escapa a sus fauces.

Sufres sus ataques así que naces,
agujas dígitos o incluso arena.
Si lo aprecias, bien verás que no frena
y no puedes ocultar sus avances.

El tiempo se te acaba, date prisa.
Cuando te des cuenta ya se habrá ido.
Nunca olvides tu más bella sonrisa.


Evita el llanto o sentirte perdido
porque la vida pasa como brisa.
No te rindas hasta el final del partido.


Autora: Lidia GENÉ RODRÍGUEZ
14 anys
IES Baldiri Guilera




TERCER PREMI                                     Títol: Giro cua

N'estic fart, no passa d'aquesta nit.
Si bé, nerviós, t'he dit que marxava,
giro cua; si mut anava al llit,
en ma vida, mai més, m'ho perdonava.

Massa cops he encisat tot practicant
el sol, la lluna, el meu recital.
Massa camins han mullat rodolant,
per pell clara i bruna, cristalls de sal.

Creu-me, que amb afany he tibat la corda
que em lliga la gola. Si m'aproximo,
l'amanyac de maduixa el nas recorda.

Vacil·lo un instant i per fi m'hi animo:
no hi valen peròs, el valor m'eixorda,
quatre anys culminen en un breu “t'estimo”.
                                                                        

Autor: Oriol GARCÍA PUIG
17 anys
IES Ribera Baixa   





 I CONCURS LITERARI DE RELATS SOCIALS, tintablava, per a joves del Prat-2018


PRIMER PREMI                                                         Títol: Se bajó de la vida

El niño fue empujado del vagón anterior, obligándole a crecer. Al atravesar el umbral de la puerta sintió como, en contra de su voluntad, la mochila de sus espaldas se hacía más pesada: responsabilidad, presión y peso de cumplir expectativas de los demás ocuparon el espacio en vez de la despreocupación.
También fue como si olvidara todos los recuerdos anteriores: solo quedaban imágenes borrosas de sus amigos de la infancia que llenaban los vagones anteriores con sus inocentes risas interminables. Ahora los asientos eran ocupados por unos compañeros de viaje que no parecían muy complacidos de compartir nuevas memorias.
El adolescente decidió obviar el detalle de sus gestos de rechazo tras las máscaras de felices sonrisas. El profesor le entregó una igual que la de los demás alumnos. Esta no parecía tener intención de dejarle respirar y dificultaba la entrada de aire.  Él no se sentía cómodo en ese frío ambiente hostil y ajeno, mas no tenía opción alguna; la puerta del vagón previo había desaparecido, no había vuelta atrás. Entonces ocurrió la primera sacudida. Antes no había baches en el camino, sino un ágil y liviano movimiento sobre las vías.
Quiso buscar un pupitre en el que sentarse ya que parecía que ese trayecto iba para largo. Las manecillas del reloj de la sala ya no se movían tan rápidamente como cuando era niño, ahora se podía llegar a apreciar cómo se movía el segundero. Su pecho se hundía a cada paso que realizaba. Otra sacudida que indicaba su entrada a un túnel.
Algunos chicos y chicas empezaron a cuchichear a medida que caminaba cerca de ellos, así que continuó avanzando hasta dar con un lugar para él. Le giraban la cara, apartaban la mirada a su paso, e incluso le lanzaban bolas de papel a las espaldas. Cuando el joven se giró, los culpables habían escondido la mano. Pero esta vez prosiguió encarando hacia atrás para prevenir cualquier puñalada, hasta tropezar con la zancadilla que le habían puesto. La tercera sacudida fue más poderosa y acompañada de la trampa que le habían tendido, tiraron al adolescente al suelo.
Desconcertado, la máscara se había desprendido de su lugar dejando ver las lágrimas que llevaban rato resbalando por las mejillas del chico. Sus sentimientos habían quedado expuestos ante los tiranos del vagón. Todos ellos estallaron en carcajadas, algunos se atrevieron a señalar como si él fuera un payaso del circo que había caído de la cuerda floja.
Humillado y profundamente dolido, el chico abandonó la mochila en el suelo y tomó impulso para alzarse. <<No será por mucho tiempo>>, pensó. El vagón estaba casi a oscuras y él ya no veía la luz al final del túnel. Así que, a tientas, buscó alguna salida posible. Como adelantar el tiempo no era una opción, solo quedaba una solución: pararlo.
Una cerradura hizo “clic” y se abrió una puerta, que antes no estaba, al lado del adolescente. Este, sin echarse hacia atrás ni para tomar impulso, se abalanzó hacia ella.
Y se bajó. Se bajó del tren. Y de la vida.


Autora: Naomi GÓMEZ MORA
16 anys
Escola La Seda




SSEGON PREMI                                                           Títol: Invencibles

Em dic Tomoe, tinc 24 anys i visc a Farkhana, Melilla. El meu dia a dia? Diguem que no és fàcil, soc el que aquí es coneix com una "mula de càrrega" o porteadora. El meu treball consisteix en portar a l'espatlla sacs de 100kg d'una frontera a l'altre, però t'asseguro que pesa molt més la denigració de ser tractada com animal.

Avui, com cada matí, m'aixeco i vaig a despedir-me de les meves germanes, les dues em desitgen sort i els recordo que som invencibles, és una cosa que intento que no oblidin mai.

Em dirigeixo a buscar el sac que hauré de transportar. Amb mi venen cents de dones que, com jo, treballen aquí per mantenir les seves famílies, en el meu cas, les meves germanes petites: Arelys i Malek.

Hem d'esperar molt i porto massa sense menjar ni dormir bé, a vegades sento que no puc més. El meu pare ens podria ajudar, però ens va deixar quan va veure que quèiem en la pobresa.

Ja amb els sacs, totes plegades emprenem el camí; algunes ens animem i donem forces entre nosaltres. Però arriba la pitjor part: els guardes, i en aquest punt els ànims no serveixen de res.

Com cada dia comencen a agredir tant físicament com verbalment. Veig a dones plorar, cridar, i intentar agafar forces; és una imatge tant fastigosa i injusta que em quedo parada contemplant-la aterrida.

 Amb una forta empenta per part del policia, una noia cau a sobre meu, fent-me anar a parar al terra, i li comencen a donar una pallissa. Les altres comencen a córrer per por, per intentar passar la frontera sense vigilància, o simplement perquè no són capaces de veure l'escena. Corren i corren però jo no soc capaç d'aixecar-me, tinc el sac agafat del coll i després de vàries trepitjades, començo a perdre el coneixement.

L'única cosa en què soc capaç de pensar és en ma mare, ella va morir aquí, trepitjada i agredida pels guardes. Tots els dies arribava i ens donava el menjar, per després dir-nos: << passi el que passi, sempre fortes, sempre un equip, sempre invencibles>>. Fa un temps em va explicar que m'havia dit Tomoe perquè significa "lluitadora" i veia en mi la força d'una guerrera, igual que a Arelys veia una lleona, i a Malek un àngel. Vaig lluitar per mantenir-me viva, vaig intentar relaxar-me i pensar en les dues personetes que m'esperaven a casa, però no podia més. Diverses porteadores van intentar ajudar-me, però jo ja tenia molt clar el meu destí.

En el meu últim alè vaig demanar força, pels dos àngels que avui no em veurien tornar a casa. Mai més riuríem juntes, però sabia que podrien amb tot; sempre fortes, sempre un equip, sempre invencibles.

Autora: Kimberly LENS GONZÁLEZ
13 anys
Escola Mare de Déu del Carme





TERCER PREMI                                                            Títol: Nosaltres vers la mar

La sal em cremava la pell, el vent em clivellava els llavis i tenia una set que em moria.
El pas del devastador viatge era present als rostres de tota la tripulació.
Centenars d'ànimes, com la meva, desemparades i desorientades desitjaven trobar un lloc on sentir-se protegides, on poder arrelar-se i florir, on poder sentir-se part d'un lloc per tenir una nacionalitat i deixar de ser un apàtrida; per algun dia poder portar la resta de la família i arribar a aconseguir l'anhelant felicitat de la qual tothom, al país on arribàvem, semblava gaudir sense adonar-se.

No saps com n'ets d'afortunat fins que veus com els teus companys s'enfonsen i lluiten per la seva vida, fins que t'adones que el mar és qui ha vençut i ha cristal·litzat la seva bella mirada, que mai més tornarà a veure la càlida llum de l'alba. Els qui teniu dret d'anar a l'escola i accedir a la sanitat no sabeu com sou de privilegiats, no compreneu, ni ho fareu mai, com n'és de dur el haver de fugir de la teva terra il·legalment, sentint-te com si fossis de tot menys una persona.

Se’m trenca el cor quan trepitgem la fina i daurada sorra de la platja i veiem les autoritats corrent en la nostra direcció, segurament per dir-nos que el trajecte no ha pagat la pena i que, per tant, hem de girar cua cap un altre indret, on el cicle torna a començar; sols que cada cop els qui iniciem el viatge estem més cansats, decebuts i som menys, ja que el nombre es va reduint conforme l'aigua s'empassa els éssers estimats. 

Aquell sentiment de menyspreu torna a la meva ment i em fa pensar en què si ningú no ens vol al seu país és perquè, potser, no hi ha espai en aquest món per a nosaltres.
Sacsejo el cap traient-me la bogeria de sobre. No ho pensaré mai més, no faré com la Nadine i en Ismael. Lluitaré fins al final.
He viscut massa crueltats com per deixar-me dominar per l'odi. Jo no em llençaré al mar, sobreviuré i quan sigui una mica més gran, escriuré un llibre per ajudar la resta de refugiats.
Parlaré de tothom que ha tingut la valentia de submergir-se en aquest trajecte, independentment de què hagi aconseguit sobreviure o no, perquè per a mi l’intentar-ho ja els fa guanyadors.



Autora: Mercè CABRERA CEBRIÁN
15 anys
IES Estany de la Ricarda


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada