tintablava

CONFERÈNCIA

“La joie de vivre” (De les cases de la Seda al Pont de Brooklyn)

a càrrec de Josep Costa

DIJOUS 12 D’ABRIL DEL 2018

La sala d’actes és buida. El Josep Costa es mou inquiet, fa proves de veu al micròfon, pregunta quina és la tecla que ha de prémer per posar en marxa el vídeo... Al fons de la sala, damunt d’una taula, es pot veure l’objecte que esdevindrà el protagonista de la nit: el llibre La joie de vivre (De les Cases de la Seda al Pont de Brooklyn). A la portada, la fotografia d’un Josep Costa, jove, amb un Allen Ginsberg, ja madur, en una actitud afable i propera envers l’actor i poeta del Prat de Llobregat, que ha recorregut mig món per tal de conèixer-lo, escoltar-lo i poder xerrar amb ell una estona. Aquesta imatge serà present a la pantalla, durant tota la presentació, com si es tractés d’un talismà, d’un valuós trofeu.  

El regidor Lluis Mijoler, que presidirà la mesa, i el Vicenç Tierra, president de Tintablava, acompanyen el Josep Costa dalt la tarima. 

Abans de començar l’acte, i de manera sobtada, van sortir a escena dos companys d’obres de teatre i vida, dos amics del Costa des dels orígens del grup de teatre Kaddish, el Francesc Cazorla i el Josep Gibert: els dos, a manera de prefaci, van representar una "performance", senzilla i emotiva, amb la qual es va donar per aixecat el teló i començat pròpiament l’acte. 

Després de les paraules del Regidor, Lluis Mijoler, el Vicenç Tierra, que ha estat l’autor del pròleg del llibre, va fer un breu resum del com i el perquè de la publicació d'aquesta, quasi, biografia del Josep: -“[...]El text i la temàtica, ja van cridar molt l'atenció al 2013, quan el Josep Costa va oferir una conferència a Tintablava, que es titulava, precisament, “El meu Gimsberg”, inclosa en aquest llibre. [...]Recordo aquell silenci que es podia tallar. [...] La seva conferència va ser una novetat, un cant a la llibertat. Aquell fou l’origen de la presentació que avui celebrem, perquè li vaig proposar la publicació i ell va acceptar”. 

La veu del Josep Costa, s’estén per la sala; ha començat la narració del viatge de la seva vida, un periple iniciàtic, quasi homèric, que pausadament va desgranant amb la seva seguretat d’actor, forjada en molts dies d'assajos i nits d'escenaris, perfectament entonada per captar l’atenció del públic present a la sala... Però, de sobte, tot lleixint algunes línies concretes, un fragment específic, la seva veu s’afebleix, es trenca, i les llàgrimes brollen pels seus ulls humanitzant el personatge, allunyant-lo d’allò que podia ser entès com una representació més, al llarg de la seva carrera. No, no ho és. Això que ens presenta el Josep Costa, avui aquí, és quelcom més. Ja ho va dir ell mateix en la presentació que, uns anys enrere, va fer d’un llibre del Vicenç Tierra; deia el Josep:“[.. .]Per l’autor, la publicació d’un nou llibre[...] és una cosa molt delicada. És un moment de fragilitat extrema[...] comparable a quan es presenta un espectacle per primera vegada[...] per uns moments et sents indefens, aïllat, tens formigues a l’estómac, tens por”. 

Darrere d’aquest monòleg, reconeixent, humilment, la feblesa i la sensibilitat que sovint s’amaga enmig de la grandesa creativa d’un artista; ara, en aquest moment, cal imaginar-se el llarg i sentit aplaudiment d’un públic, el seu públic, entregat a la seva trajectòria...i  donar per acabada l’obra. 

El seu viatge cap a Ítaca, ha estat, sens dubte llarg, una gran aventura, el somni

d’una vida d’estranger, que, per a Josep Costa, s’ha fet, i es continua fent realitat, amb valentia,  perseverança i esforç. 

  

L’atenta lectura del seu llibre La joie de vivre (De les Cases de la Seda al Pont de Brooklyn) no ens deixarà, de ben cert, decebuts. 

Jesús García Moreno