tintablava

TRÍPTIC DELS SILENCIS

CONFERÈNCIA  a càrrec de PAU BOU

Director, dramaturg i professor de teatre

Va obrir l'acte en Vicenç Tierra, tot remarcant que, amb aquesta xarrada col·loqui, Tintablava començava el setè curs des que es va començar amb aquestes sèries d'activitats culturals.
Va agrair també al Pau Bou, la seva presencia i actuació, així com la desinteressada ajuda i col·laboració amb Tintablava cada cop que li hem demanat.

El Pau és, sens dubte, un home de teatre i, com a tal, va plantejar-nos la trama del seu col·loqui.

Aquesta no ha estat una xerrada, gairebé, a l'ús, sinó més aviat la posada en escena d'una idea i d'un argument, quasi teatral, basat en les experiències creatives de tres dramaturgs fracassats, admès, que el seu currículum conté moltes altres aportacions literàries, com ara poesia, traducció d'autors molt coneguts, inclús l'activisme nacionalista, feminista o de caràcter social. Cosa que va quedar palesa durant la ponència. Però de bon començament, va deixar ben clar qui eren els seus protagonistes, dos homes i una dona: el Francesc Fontanella (Barcelona 1622, Perpinyà 1982/83), el Felip Cortiella (Barcelona 1871-1937), i la Carme Montoriol (Barcelona 1893-1966). Nascuts i viscuts en èpoques molt diferents com eren el Barroc, la Renaixença o durant la meitat del, a cops tràgic i a cops genial, segle XX. Tots ells Catalans, evidentment,

però amb algunes altres coses significatives en comú: el seu amor pel teatre, el seu compromís polític, social i reivindicatiu dins d'una posició progressista, i per, i d'aquí parteix la tesi en la qual es fonamenta l'argument de la "representació-col·loqui del Pau", haver obtingut un fracàs trepidant i dolorós que conduí al rebuig dels seus innovadors plantejaments teatrals.

El Pau ens prepara per escoltar la història d'un fracàs, inclús ens parla de "la bellesa del fracàs", però de seguida intuïm que, com als bons mags, es guarda una carta, gairebé màgica, a la màniga, i tot seguit, omplint d'aire els pulmons, i el gest d'entusiasme, ens presentà, per ordre cronològic, a cada un dels autors amb una senzillesa plena de detalls humans i amb una gran passió, exposant l'abast dels seus plantejaments teatrals, alguns dels quals haguessin estat capaços d'obrir camins molt interessants per al desenvolupament del teatre català contemporani.

Guanyat, aleshores, el públic, que no perdia detall, aquella inicial proposta, la tesi del fracàs, la va acabar tot reivindicant la importància dels autors protagonistes de la representació, és a dir, del col·loqui, i aprofità per repartir estopa als diferents estaments dissenyadors de la cultura, a vegades, feta massa a mida d'una idea predeterminada i escollida per una influent minoria, que reparteix mèrits i ajuts com si es tractés d’una rifa. Premis, òbviament, capaços d'obrir i tancar futurs com qui tanca i obre els ulls.

Però el nostre conferenciant, home del teatre, fins al final, no dubta en demanar la col·laboració dels assistents per a realitzar una proposta tant plena d’ambició com d'amor per les arts escèniques. Es tracta de realitzar el muntatge d’aquelles que, per a ell, han estat les millors obres de cada un dels autors: «Lo Desengany» d'en Francesc Fontanella, representada, tal com moltes vegades es feia al Barroc, «en un format d’anar per casa», encara que sigui en el menjador de casa seva. L'obra «Els artistes i la vida», d’en Felip Cortiella; obra feta per a reflexionar, es podria muntar en una sala d’actes, per representar quelcom semblant a allò que en aquell precís moment estaven fent. La darrera proposta «L’Abisme» de la Carme

Montoriol, una obra de renovació tant teatral com social, subjecte d'incisives crítiques per part de la «moralina» conservadora de l'època, com a apoteosi final, hauria de ser representada, mitjançant una representació convencional, això sí, dins del Teatre Nacional de Catalunya, reivindicant allò que hagués pogut ser el teatre català contemporani, i mai no va ser-ho.

Pau, ens has enganxat al teu projecte!

Per Jesús García Moreno