tintablava

CONFERÈNCIA 

"ANTONIO MACHADO: UN HOMBRE CONSECUENTE"

Divendres 19 febrer

Sota aquest títol, en Jesús Garcia Moreno, un pratenc recuperat, poeta i estudiós d’Antonio Machado, ens ha volgut presentar entre poesies i anècdotes com va ser la vida del millor poeta de la generació del 98 i el seu compromís amb els seus ideals.  Tothom ha llegit alguns dels seus poemes o, com a mínim, els ha escoltat de la veu de Joan Manel Serrat i, qui millor que en Jesús per introduir-nos una mica en aquest poeta, ja que ha passat part de la seva vida a Madrid, ha fundat l’Editorial Machadiana i la Revista Machadiana digital i ha pogut parlat amb la família del poeta, i que fins i tot ens pot presentar en un vídeo a Leonor, la única neboda viva del poeta, filla del seu germà petit Francisco.  En aquesta conferència en Jesús és acompanyat d’en Josep Costa que recita part dels poemes de Machado en aquest dia on gairebé es compleix el 77è aniversari de la seva mort, el 22 de febrer de 1939.

Si algú es va perdre la conferència, vol tornar a delectar-se amb part del què ens va explicar en Jesús Garcia o, vol iniciar-se en la persona i l’obra d’aquest gran poeta preocupat per transmetre sentiments i missatges amb la seva poesia, aquí en teniu un petit tastet que podeu completar llegint qualsevol poema seu, perquè com deia el mestre “hoy es siempre todavía” i, per tant sempre s’està a temps d’endinsar-se en la seva poesia.

Per tal de presentar-lo, en Jesús ens mostra una cita del no menys il·lustre Miguel de Unamuno que va dir d’ell “Vengo a saludar al hombre más descuidado de cuerpo y más limpio de alma de cuantos conozco: Don Antonio Machado” i ens diu que encara que al 1927 va ser escollit membre de la Reial Acadèmia de la Llengua, mai va arribar a ocupar el seu seient perquè no va arribar a llegir el preceptiu discurs d’ingrés, cosa que ens diu molt d’aquesta persona humil que va escriure “nunca perseguí la gloria ni dejar en la memoria de los hombres mi cantar...”

  

Amb aquesta presentació en Jesús comença explicant-nos que va néixer al juliol de 1875 a Sevilla, concretament al Palacio de las Dueñas de Sevilla, propietat dels ducs d’Alba, en una de les cases que tenien alquilades, però als vuit anys ell i tota la seva família van marxar a Madrid on el seu avi va obtenir una càtedra a la Universitat Complutense.   A Madrid, Antonio i el seu germà Manuel, van entrar a estudiar a la Institución Libre de Enseñanza fundada per catedràtics universitaris que van ser expulsats per defensar els republicans i que van crear una institució educativa laica i aliena a qualsevol influència estatal.  En aquesta institució, on es van fomentar les bases del poeta se seguien mètodes d’ensenyament moderns, no hi havia més de vint alumnes per aula i portaven els estudiants al camp per tal de poder estudiar la natura.  És en aquestes aules on Antonio Machado va rebre l’educació que el va portar a ser com és, però també va fer que es produís una d’aquelles ironies del destí que passen de tant en tant.  Com que aquesta escola no era oficial, els alumnes tenien després que fer els exàmens en un centre oficial per obtenir el títol de batxillerat, prova que va passar sense problemes Manuel, però que Antonio, descontent amb el sistema tradicional d’ensenyament, no va passar en suspendre Llatí i Llengua castellana, i no va ser fins al 1990, a l’edat de 25 anys, que va poder aprovar-ho, després de portar alguns anys escrivint i de tornar de Paris on havia marxat amb el seu germà Manuel i on va aprendre francès, fet que li va servir com a mitjà per guanyar-se la vida durant molts anys.

En 1903, en Jesús ens comenta que Machado publica els seus primers poemes de Soledades i,

posteriorment aprova les oposicions per ser professor d’institut a Sòria on coneix a Leonor, que, encara que quan es troben només té tretze anys i ell trenta-dos, s’enamora perdudament d’ella, tenint que esperar per casar-se a que ella tingui els quinze anys, moment en que contrauen matrimoni.  Aleshores Antonio comença a veure amb altres ulls la vida que l’envolta i escriu Campos de Castilla.  Poc després tots dos marxen a Paris becat el poeta per l’ Instituto Libre de Enseñanza per tal d’aprofundir la filologia francesa i aprofita per començar a estudiar filosofia.  No obstant això, Leonor emmalalteix de tuberculosi i han de tornar a Sòria pel clima, però a pesar de tot, ella mor l’1 d’agost de 1913, fet que omple de gran tristesa al poeta que no vol estar més en aquella ciutat sense Leonor.  Al setembre, amb el nou curs, aconsegueix marxar i se’n va a Baeza, un lloc que no li agrada gaire inicialment i on passa la seva pena pesant en Leonor, tal i com reflecteix aquest poema que ens llegeix en Josep Costa.

Una noche de verano

-estaba abierto el balcón

y la puerta de mi casa-

la muerte en mi casa entró.

Se fue acercando a su lecho

-ni siquiera me miró-,

con unos dedos muy finos,

algo muy tenue rompió.

Silenciosa y sin mirarme,

La muerte otra vez pasó

delante de mí.  ¿Qué has hecho?

La muerte no respondió.

Mi niña quedó tranquila,

Dolido mi corazón.

¡Ay lo que la muerte ha roto

era un hilo entre los dos!

El poeta va aprofitar la seva estància a Baeza per estudiar filosofia a distància i, posteriorment, en aprovar, li donen una plaça a la Universitat Popular de Segòvia on intenta donar classes nocturnes a  aquelles persones que no tenen gaires recursos, tant de francès com de literatura.   En Jesús Garcia destaca que, en aquella època, Espanya passa una època d’agitació, amb el cop d’estat de Primo de Rivera que instaura la República en 1923 i amb la qual Machado se sent identificat.  Atès que Antonio està treballant a Segòvia pot anar amb relativa freqüència a Madrid i reprèn les seves tertúlies i les seves amistats i comença a escriure amb el seu germà Manuel obres de teatre entre les que destaca “La Lola se va a los puertos”

A Segòvia Machado torna a conèixer l’amor amb Guiomar escrivint “Cartas a Guiomar”amb versos com el següent: 

Todo amor es fantasía;

él inventa el año, el día,

la hora y su melodía;

inventa el amante y, más,

la amada.  No prueba nada,

contra el amor, que la amada

no haya existido jamás.

Encara que la identitat d’aquesta persona no va ser desvetllada pel poeta, fa uns anys, una poetessa anomenada Pilar Valderrama es va identificar com la Guiomar de Machado

De mica en mica la Dictadura va caient i a les eleccions de l’abril de 1931 guanyen els republicans a quasi totes les ciutats de l’Estat.  Aleshores ens explica Jesús García que els monàrquics marxen i deixen un país sense ningú.  En aquest moment Antonio Machado estava a Segòvia i poc abans, assumint el seu compromís amb el seus ideals, havia format una associació en favor de la República on estaven també Ortega y Gasset i Gregorio Marañon entre d’altres.  Al mateix 1931 Machado es traslladat a un col·legi a Madrid i, un cop allà, al 1935, va ser nomenat President del Consell Nacional de Cultura treballant amb altres grans noms de la cultura de l’època com Jacinto Benavente, Rafael Alberti i Margarita Xirgu.

La situació a Espanya estava cada cop pitjor i al 1936, tota la família Machado va marxar cap a València, tenint que recórrer la família a Alberti per tal que convencés a Antonio de marxar de Madrid.  Aquest viatge és explicat en primera persona per Leonor, la neboda d’Antonio a través d’un vídeo que ens presenta en Jesús Garcia sota el títol “Leonor Machado, memoria de una saga”.  No obstant la seva marxa de Madrid, no va deixar de ser un home compromès política i culturalment, destacant que va participar al II Congreso Internacional de Escritores en Defensa de la Cultura que es va fer a València al 1937 i on en Jesús ens mostra una de les poques imatges que es tenen  gravades d’Antonio Machado, juntament amb una altra d’un altre Congrés que es va realitzar a Rússia i on, a més de Machado, podem observar a altres escriptors com León Felipe.  ¡Tot un privilegi poder veure aquestes imatges amb tanta història!

A pesar d’aquestes actuacions, la situació no era gaire favorable per als republicans i, al març de 1938, la família Machado té que tornar a ésser evacuada i arriba en aquest cas a Barcelona.  Aquí, Antonio comença a treballar a la Vanguardia, fent una sèrie d’articles sota el títol “Desde el mirador de la guerra”, els quals en Jesús Garcia ens informa que ja estan digitalitzats i, si algú vol aprofundir en ells i en l’època que va tenir que narrar el poeta durant els últims anys, els podeu consultar a http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20110415/54138238155/antonio-machado-el-poeta-republicano.html

L’etapa barcelonina d’Antonio Machado va durar poc i el 22 de gener de 1939 va iniciar el camí cap a l’exili, ja malalt i acompanyat de la seva mare que tenia més de 80 anys.  La família Machado va començar a escampar-se per diferents llocs, dos dels seus germans van marxar a Xile, i les tres filles de José Machado van marxar cap a Rússia fent cas de les recomanacions de La Pasionaria. 

Antonio marxava cap a l’exili amb la finalitat de seguir lluitant decebut per les democràcies europees que no van voler ajudar a la República i amb la intenció d’arribar a Rússia que considerava que sí havia ajudat a la República.  En aquesta època seguint el seu compromís polític va escriure el poema dedicat a Lorca “El crimen fue en Granada”

Abans de passar la frontera francesa Machado va estar tres nits a la Masia Can Santa Maria amb altres exiliats i, finalment, van passar a Cerbère, el van aconseguir ficar en un tren i el van portar a Cotlliure, on va passar els darrers dies de la seva vida a la pensió Quintana.  Mentre Machado va estar a Colliure gairebé no sortia al carrer, fins que va acabar morint el 22 de febrer de 1939, i tres dies després ho va fer la seva mare.  En produir-se la seva mort un grup de soldats republicans es van traslladar cap allà per tal de donar-li sepultura en un nínxol que li va donar una amiga de la Sra. Quintana on a dia d’avui estan les seves despulles mortals.  Un cop ja mort, es va poder traslladar cap allà el seu germà Manuel que s’havia quedat a Burgos, al territori nacional i que es va endur el bastó que sempre duia el seu germà i que l’hem vist en tantes fotografies. 

Després de tota aqueta narració, en Jesús García acomiada la seva conferència amb un gran poema d’aquest “hombre consecuente” que va ser Antonio Machado

“Era un niño que soñaba

un caballo de cartón.

Abrió los ojos el niño

y el caballito no vió.

Con un caballito blanco

el niño volvió a soñar;

y por la crin lo cogía...

¡Ahora no te escaparás!

Apenas lo hubo cogido,

el niño se despertó.

Tenía el puño cerrado.

¡El caballito voló!

Quedóse el niño muy serio

pensando que no es verdad

un caballito soñado.

Y ya no volvió a soñar.

Pero el niño se hizo mozo

y el mozo tuvo un amor,

y a su amada le decía:

¿Tú eres de verdad o no?

Cuando el mozo se hizo viejo

pensaba: Todo es soñar

el caballito soñado

y el caballo de verdad.

Y cuando vino la muerte,

el viejo a su corazón

preguntaba: ¿Tú eres sueño?

¡Quién sabe si despertó!

Gràcies Jesús per fer-nos conèixer una mica més Antonio Machado, la seva poesia, la seva personalitat i la seva humilitat que ens has destacat, i com no, per fer que el somni del poeta o, per què no el mateix poeta s’hagi despertat, com a mínim unes hores, en moltes de les persones que avui hem tingut la sort de poder-te escoltar.

Rocío Ortega