dilluns, 1 de desembre de 2014

CONFERÈNCIA “PERSONES I PAISATGES D’ESPERANÇA”
a càrrec de Mn. Josep Maria Domingo Ferrerons
dijous 27 de novembre de 2014

Tot i ser una tarda grisa i plujosa de tardor, a poc a poc la sala d’actes del Cèntric es va anar omplint i, sense adonar-nos, pràcticament es va fer el ple.
Tots volíem escoltar el rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat, en Mn. Josep Maria Domingo i Ferrerons, fora del seu context habitual.
El seu tarannà el fa ser una persona propera que s’interessa per tot i per tothom. I això fa que la seva vessant humana vagi molt més enllà del que el seu rol ja comporta. Sigui com sigui, avui molts també hem descobert el seu gran bagatge cultural. I és que darrera del seu tarannà humil, també hi ha un pou de sabiduria, fruit de les inquietuds de la transició política i sociocultural dels anys 70. Inquietuds que subtilment combinades amb les seves arrels religioses van motivar el seu pas pel seminari. Deia que: “Semblava que el món estava canviant de veritat i volíem millorar-lo.
Quan va sortir del seminari va exercir uns quants anys de capellà a Terrassa i ara ja en fa 14 que és rector del Prat. Però pocs sabíem que hi va venir directament des de Roma, una cruïlla de camins on va estar estudiant durant 5 anys el context pastoral de l’església.
A part de ser rector i treballar per a la comunitat del Prat, cal dir que és Llicenciat en Teologia i que puntualment també exerceix com a professor a la Facultat de Teologia, Vicari episcopal de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat i Director del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és autor de nombrosos articles pastorals, col·laborador habitual del periòdic Delta (amb la seva secció Excelsior). I d’entre les seves publicacions cal destacar: Peregrinar a Roma. Les set esglésies (1999) i diversos monogràfics de la col·lecció Sants i Santes (1997-2005), com: Francesc Xavier, sempre més lluny; Sant Pere, l’ofici d’estimar o Pere Tarrés, tot o res; entre d’altres.
Aquest dijous, a instàncies de tintablava, va venir a parlar-nos de persones i paisatges, d’ahir i d’avui, que han aportat el seu gra de sorra a l’esperança de la humanitat. Però no pas a fer-nos cap tractat, ni cap sermó, sinó sols un passeig per l’esperança que podem trobar en molts petits detalls de cada dia.
Persones reconegudes que ens parlen a través del seus textos, les seves pintures i la seva música, però també persones anònimes, que en el seu dia a dia són portadores d’esperança a través dels seus fets, dels seus gestos i de les seves paraules.
En aquest sentit ens va demanar disculpes per no haver destacat cap dona en aquest passeig, perquè precisament són les dones les que a través del seu bon fer i del seu coratge han donat més bons exemples d’esperança en la història de la humanitat. Referents com Santa Teresa de Jesús (Àvila), Edith Stein (Auschwitz), Elisabeth Eidenbenz (Maternitat d’Elna), la mare Teresa (Calcuta), la germana Paciència (Nova Guinea, supervivent de l’ebola), entre tantes altres. I també moltes dones anònimes que enmig de guerres i entrebancs ofereixen consol i esperança allí on fa falta. Imatges universals que traspassen fronteres.
Però, què és l’ESPERANÇA? L’esperança és una actitud, una qualitat, una necessitat en temps de crisi, un punt d’inflexió que ens ajuda a mirar endavant... S’oposa a la incertesa i a la seguretat. És contrària al pessimisme i alhora a l’optimisme ingenu. És un combinat de confiança, il·lusió, consol i resistència; un projecte d’obertura, de superació...
I ens va facilitar uns quants textos per descobrir-hi petits grans fragments d’esperança:
·        Charles Peguy (Orleans, 1873). Poeta i pensador francès; reivindicat per Mn. Ballarín pel seu sentit místic i enaltiment del concepte petitesa: “... la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí i ens dóna el bon dia.
·        Marius Torres (Lleida, 1910). Metge i poeta català, que va morir malalt de tuberculosi al sanatori de Puigdolena a Sant Quirze de Safaja. La seva poesia respira catalanisme, natura i simbolisme: “...la flor de l’esperança, minúscula i tenaç...” ; “... eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
·        Carles Riba (Barcelona, 1893). Professor, humanista, escriptor i poeta català. Retroba sentit a la humanitat. Textos profunds basats en experiències de vida i d’esperança, amb grans referents culturals: “... cap triomf no pesa en el vent... ; ¿d’on venim, que no fos tornada? ; “¿on tornem que no fos naixença?
·        JV Foix (Sarrià, 1893). Poeta, periodista i pastisser català. Format en ambients noucentistes, la seva obra és un miratge sensual i alhora autèntic dels paisatges i caràcter català: “... us duc només l’esperança que, contrast de la Balança, alceu els ulls i em mireu.
Continuant el passeig, també ens va parlar de:
·        Isaïes (Jerusalem, segle VIII aC). Profeta jueu i escriptor de la primera part del llibre de la Bíblia que porta el seu nom. Textos poètics d’estil precís, brillant i harmoniós: “Obriu en el desert un camí al Senyor...” ; “ Crearé un cel nou i una terra nova.” ;  “Llops i anyells pasturaran ben avinguts...” ; “Ningú no farà mal ni destrosses en tota la meva muntanya santa.
·        Sant Pau (Tars, segle I). Apòstol evangelista, també conegut com l’apòstol dels gentils, gran intèrpret dels ensenyaments de Jesús. Autor de catorze cartes que constitueixen el fonament eclesiàstic del Nou Testament. Se’n fa ressò del dolor col·lectiu i proclama l’alliberament del sofriment a través de l’harmonia:  “Jo penso que els sofriments del món no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres...” ; “... manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge...”.
I ens va mostrar escenes pictòriques que mostren la joia de viure i l’esperança:
·        La processó dels mags de Benozzo Gozzoli (Palau Mèdicci-Ricardi, Florencia; 1459-61) on conflueixen amb gran encert les cultures d’orient i occident i on podem descobrir petits detalls de plantes i animals que conviuen amb gran harmonia i provoquen ganes de viure.
·        La masia d’en Joan Miró (National Gallery of Art, Washinton DC; 1920-22) on trobarem tot el que ell més estimava del camp, com petits animalons, floretes i molts records lligats a la masia de Mont-roig del camp, detallats amb gran encert. Tot plegat amanit amb tonalitats mediterrànies dins d’una gran explosió de vida.
·        La Trinitat d’Andrei Rubliov (Galeria Tretiacov, Moscou, segle XV), un quadre ple de simbolismes i una de les icones més venerades de l’església ortodoxa, amb una gran bellesa de colors on destaquen les mirades, el to místic, l’equilibri i l’entesa implícita que l’emmarca.
I vam escoltar (i/o recordar, perquè no hi havia temps per a tot) fragments de música celestial, com:
·        El Messies de Heandel; on podem escoltar fragments meravellosos com: “A child is born...”; “Wonderful...”; “Prince of peace...”, que ens omplen de pau i d’esperança i ens transmeten un missatge de vida, mort i resurrecció, que culmina magníficament amb el seu conegut: “Alleluia”.
·        Cantates de Bach; on podem trobar grans moments de serenor i harmonia per trobar el nostre ritme intern i arribar a bon port. Destaca que Artur Martorell (pare del director Oriol Martorell) va traduir i adaptar moltes d’aquestes cantates al català per fer-nos-les més entenedores i properes.
·        L’himne a l’alegria de Beethoven; gran cant a l’alegria i a la pau, universalment reconegut i recentment convertit en l’himne d’Europa; aquesta Europa plena d’esperances, però també de desesperances...
·        El cant dels ocells que va arranjar i popularitzar Pau Casals amb el seu violoncel i que, encara que últimament s’escolta a molts funerals, de fet és un cant a la vida i a l’esperança, perquè ens parla d’una llum nova que despunta, d’una bona notícia que s’enlaira... Un missatge molt nostre i molt proper als temps que s’acosten.
Finalment va destacar que tothom pot trobar els seus propis paisatges d’esperança i els seus propis referents.
I amb lliurament de la Cal·líope i el torn de preguntes es va donat per acabat l’acte, tot i que sortint, encara rumiàvem entorn la importància del triangle FE, ESPERANÇA i AMOR que algú va qüestionar... En qualsevol cas el rector va destacar que l’estimar és la base de tot, perquè “l’amor no passa mai”, però algú encara afegia: “Sí, però l’esperança és l’últim que es perd”. Lliçó apresa.

Núria Abelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada