CONFERÈNCIA “PERSONES I
PAISATGES D’ESPERANÇA”
a càrrec de Mn.
Josep Maria Domingo Ferrerons
dijous 27 de novembre de 2014
Tot i ser una tarda grisa i plujosa de tardor, a poc a poc la sala d’actes
del Cèntric es va anar omplint i, sense adonar-nos, pràcticament es va fer el
ple.
Tots volíem escoltar el rector de la
parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat, en Mn. Josep Maria Domingo i Ferrerons, fora
del seu context habitual.
El seu tarannà el fa ser una persona propera que s’interessa per tot i per
tothom. I això fa que la seva vessant humana vagi molt més enllà del que el seu
rol ja comporta. Sigui com sigui, avui molts també hem descobert el seu gran
bagatge cultural. I és que darrera del seu tarannà humil, també hi ha un pou de
sabiduria, fruit de les inquietuds de la transició política i sociocultural
dels anys 70. Inquietuds que subtilment combinades amb les seves arrels
religioses van motivar el seu pas pel seminari. Deia que: “Semblava que el món estava canviant de veritat i volíem millorar-lo.”
Quan va sortir del seminari va exercir uns quants anys de
capellà a Terrassa i ara ja en fa 14 que és rector del Prat. Però pocs sabíem
que hi va venir directament des de Roma, una cruïlla de camins on va estar
estudiant durant 5 anys el context pastoral de l’església.
A part de ser rector i treballar per a la comunitat del
Prat, cal dir que és Llicenciat en Teologia i que puntualment també exerceix
com a professor a la Facultat de Teologia, Vicari episcopal de la diòcesi de
Sant Feliu de Llobregat i Director del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és autor
de nombrosos articles pastorals, col·laborador habitual del periòdic Delta (amb la seva secció Excelsior). I d’entre les seves publicacions
cal destacar: Peregrinar a Roma. Les set
esglésies (1999) i diversos monogràfics de la col·lecció Sants i Santes (1997-2005), com: Francesc Xavier, sempre més lluny; Sant Pere, l’ofici d’estimar o Pere Tarrés, tot o res; entre d’altres.
Aquest dijous, a instàncies de tintablava, va venir a parlar-nos de persones i paisatges, d’ahir i
d’avui, que han aportat el seu gra de sorra a l’esperança de la humanitat. Però
no pas a fer-nos cap tractat, ni cap sermó, sinó sols un passeig per l’esperança que podem trobar en molts petits detalls de
cada dia.
Persones reconegudes que ens parlen a través del seus textos,
les seves pintures i la seva música, però també persones anònimes, que en
el seu dia a dia són portadores d’esperança a través dels seus fets, dels seus
gestos i de les seves paraules.
En aquest sentit ens va demanar disculpes per no haver
destacat cap dona en aquest passeig, perquè precisament són les dones les que a través del seu bon fer
i del seu coratge han donat més bons exemples d’esperança en la història de la
humanitat. Referents com Santa Teresa de Jesús (Àvila), Edith Stein (Auschwitz), Elisabeth Eidenbenz (Maternitat d’Elna), la mare Teresa (Calcuta), la germana Paciència (Nova Guinea, supervivent de l’ebola), entre tantes
altres. I també moltes dones anònimes que enmig de guerres i entrebancs ofereixen consol i
esperança allí on fa falta. Imatges universals que traspassen fronteres.
I ens
va facilitar uns quants textos per descobrir-hi
petits grans fragments d’esperança:
·
Charles Peguy (Orleans, 1873). Poeta i pensador francès; reivindicat
per Mn. Ballarín pel seu sentit místic i enaltiment del concepte petitesa: “... la meva petita esperança és aquella que es lleva cada
matí i ens dóna el bon dia.”
·
Marius Torres (Lleida, 1910). Metge i poeta català, que va morir
malalt de tuberculosi al sanatori de Puigdolena a Sant Quirze de Safaja. La
seva poesia respira catalanisme, natura i simbolisme: “...la
flor de l’esperança, minúscula i tenaç...” ; “...
eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.”
·
Carles Riba (Barcelona, 1893). Professor, humanista, escriptor i poeta
català. Retroba sentit a la humanitat. Textos profunds basats en experiències
de vida i d’esperança, amb grans referents culturals: “...
cap triomf no pesa en el vent...” ; “¿d’on venim, que no fos
tornada?” ; “¿on
tornem que no fos naixença?”
·
JV Foix (Sarrià, 1893). Poeta, periodista i pastisser català.
Format en ambients noucentistes, la seva obra és un miratge sensual i alhora
autèntic dels paisatges i caràcter català: “... us duc
només l’esperança que, contrast de la Balança, alceu els ulls i em mireu.”
Continuant el passeig, també ens va parlar de:
·
Isaïes (Jerusalem, segle VIII aC). Profeta jueu i escriptor de
la primera part del llibre de la Bíblia que porta el seu nom. Textos poètics
d’estil precís, brillant i harmoniós: “Obriu en el
desert un camí al Senyor...” ; “ Crearé un cel
nou i una terra nova.” ; “Llops i anyells pasturaran ben avinguts...” ; “Ningú no farà mal ni destrosses en tota la meva muntanya
santa.”
·
Sant Pau (Tars, segle I). Apòstol evangelista, també conegut com l’apòstol
dels gentils, gran intèrpret dels ensenyaments de Jesús. Autor de catorze
cartes que constitueixen el fonament eclesiàstic del Nou Testament. Se’n fa ressò
del dolor col·lectiu i proclama l’alliberament del sofriment a través de
l’harmonia: “Jo
penso que els sofriments del món no són res comparats amb la glòria que s’ha de
revelar en nosaltres...” ; “... manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge...”.
I ens va mostrar escenes
pictòriques que mostren la joia de viure i l’esperança:
·
La
processó dels mags de Benozzo Gozzoli (Palau Mèdicci-Ricardi,
Florencia; 1459-61) on conflueixen amb gran encert les cultures d’orient i
occident i on podem descobrir petits detalls de plantes i animals que conviuen
amb gran harmonia i provoquen ganes de viure.
·
La
masia d’en Joan Miró (National Gallery of Art,
Washinton DC; 1920-22) on trobarem tot el que ell més estimava del camp, com
petits animalons, floretes i molts records lligats a la masia de Mont-roig del
camp, detallats amb gran encert. Tot plegat amanit amb tonalitats mediterrànies
dins d’una gran explosió de vida.
·
La
Trinitat d’Andrei Rubliov (Galeria Tretiacov,
Moscou, segle XV), un quadre ple de simbolismes i una de les icones més
venerades de l’església ortodoxa, amb una gran bellesa de colors on destaquen
les mirades, el to místic, l’equilibri i l’entesa implícita que l’emmarca.
I vam escoltar (i/o recordar, perquè no hi havia temps per a tot) fragments de música celestial, com:
·
El Messies de
Heandel; on podem
escoltar fragments meravellosos com: “A child is born...”; “Wonderful...”; “Prince of peace...”, que ens omplen de pau i d’esperança i ens transmeten
un missatge de vida, mort i resurrecció, que culmina magníficament amb el seu
conegut: “Alleluia”.
·
Cantates de Bach; on podem trobar grans moments de serenor i harmonia per trobar el nostre
ritme intern i arribar a bon port. Destaca que Artur Martorell (pare del
director Oriol Martorell) va traduir i adaptar moltes d’aquestes cantates al
català per fer-nos-les més entenedores i properes.
·
L’himne a l’alegria
de Beethoven; gran cant a l’alegria i a la pau, universalment
reconegut i recentment convertit en l’himne d’Europa; aquesta Europa plena
d’esperances, però també de desesperances...
·
El cant dels ocells
que va arranjar i popularitzar Pau Casals amb el seu
violoncel i que, encara que últimament s’escolta a molts funerals, de fet és un
cant a la vida i a l’esperança, perquè ens parla d’una llum nova que despunta,
d’una bona notícia que s’enlaira... Un missatge molt nostre i molt proper als
temps que s’acosten.
Finalment va destacar
que tothom pot trobar els seus propis paisatges d’esperança i els seus propis
referents.
I amb lliurament de la Cal·líope i el torn de preguntes es va donat per acabat l’acte, tot
i que sortint, encara rumiàvem entorn la importància del triangle FE, ESPERANÇA
i AMOR que algú va qüestionar... En qualsevol cas el rector va destacar que l’estimar és la base de tot, perquè “l’amor no passa mai”, però algú encara afegia: “Sí, però l’esperança és l’últim que es perd”. Lliçó
apresa.
Núria Abelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada