tintablava

CONFERÈNCIA “EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES”

a càrrec del professor Joan Puig Malet

dimarts 16 de desembre de 2014

La sala d’actes del Cèntric estava tan plena com l’últim dia. Però aquest cop no veníem a escoltar paraules celestials, sinó paraulotes obscenes i, de fet, en aquesta ocasió tots fèiem cara de més trapelles.

Perquè en Joan Puig Malet, Llicenciat en Filosofia, professor i coordinador lingüístic a l’IES Estany de la Ricarda i gran apassionat per la lexicografia, entre molts altres mèrits, va venir per compartir amb nosaltres la branca que estudia les expressions obscenes; és a dir, a malparlar públicament, amb tots els seus ets i uts.

L’Albert Domènech, historiador de l'art i especialista en erotisme‎ català, ens presenta més virtuts del ponent i ens comenta, amb èmfasi, que hi hauria d’haver un Joan Puig Malet a cada poble. Perquè és important saber on som, però també cal conèixer les nostres arrels per comprendre d’on venim. I tot plegat vol no sols dedicació, sinó sobretot devoció. Com la que hi posa en Joan P.M. quan parla amb gent gran del Prat, amb il·lusió, caçant dites i paraules de tots colors, per intentar recuperar part d’aquest patrimoni intangible que també forma part de la nostra memòria històrica i del nostre tarannà. 

I és que en una societat eminentment pagesa i dura com era el Prat, on el llenguatge oral era en essència l’única font de transmissió de les petites i grans històries de la vida, els renecs i els malnoms hi tenien un lloc privilegiat, especialment quan es tractava de fer treballar els animals i/o parlar de persones que es comportaven com animals en més d’una ocasió.

Paraulotes malsonants que a tots ens agradaria poder dir de tant en tant, però que la nostra educació “en las buenas costumbres” no ens ho permetia.

De fet, tota la ponència va estar presidida per la projecció d’un mosaic que es podia trobar a la façana d’alguna casa de pagès i que textualment deia: “Parleu bé, si us plau”.

I emmarcats per aquest anacronisme, sense vergonya ni pèls a la llengua, vam començar a sentir de tot, sota l’ombra d’una sentència del filòsof grec Zenó que diu: “Val més relliscar amb el peu, que amb la llengua”:

Expressions com: “El garbí i la puta que et va parir”, “És més puta que la gossa de la Baldíria” o “És més puta que les gallines”, que en Joan Puig Malet ens anava amanint amb anècdotes dins del seu context.

Expressions mig escatològiques, mig climatològiques, com: “Pluja a la muntanya, merda al pla”, “Trons de cul, pluja de merda”, “Vent de cul, temporal de merda”..., i moltes més.

Jocs de paraules com: “Què em portaran els Reis aquest any? Uns Pompos. Què és això dels Pomos? Cagarros tontos” o “Quin dia més maco per enterrar la masovera! Quina masovera? La que et donava merda amb una cullera” o “Encara que em diguis cul d’olla, no m’enfadaré. Cul d’olla!” I llavors responien: “A la punta del nas hi tens una merda molla”, o bé “A la teva boca hi tens una cagada molla”. “Què hi ha per dinar? Brundes. Què són Brundes? La merda que et treus de les ungles”... I tants d’altres!

I alguns consells com: “Si tens mal de cap, unta’t el cul amb oli”. O d’altres com: “Ves a prendre pel sac a la Farola” ó “Ves a prendre pel cul al Remolar”, expressions que sovint s’utilitzaven al Prat per engegar algú a “fregir espàrrecs”. O bé comentaris de les pageses de Gavà que, quan es posava a ploure o bé feia massa sol, deien que: “Les dones del Prat es destapen el cul i es tapen el cap”.

I ens va fer notar que el “cul” és el rei del refranyer i de les dites escatològiques, com: “Caga el rei, caga el papa i caga tothom qui endrapa”, “Anar a missa i cagar-se en el capellà”.... N’hi ha que fins i tot tenen un sentit dubtós, com: “Si et pica el cul, sardina a la plaça” ó “Trons al Remolar, pops a la plaça”, que ara per ara no s’acaben d’entendre.

També ens va parlar d’un personatge del Prat anomenat Puniqueni, un pastor de cabres que vivia a l’Hort de les Virtudes, que va donar lloc a les dites com: “Això va de mà en mà, com el cagarro del Puniqueni” o “Voltes més que el cagarro del Puniqueni”, encara que se’n desconeix l’anècdota que les va originar.

I ens va explicar que quan la canalla s’estava molta estona tancada al lavabo, se’ls deia: “Sembla la cagada d’en Titiu, que hi va anar a l’hivern i en va tornar a l’istiu!”.

A Hospitalet es deia: “El Prat, l’última cagarada que va cagar Isop”, referint-se a una cosa molt lletja i fent referència a les difícils condicions de vida d’abans. I d’altres similars, però amb diferents contexts com: “A Gavà ja t’hi pots cagar. I al Prat ja m’hi he cagat”.

Al Prat també tenim “el carrer dels pixats”, sobrenom del carrer Eusebi Soler, darrera el cinema Modern, per raons òbvies en el seu temps. I com a tot arreu la dita: “Això sembla Can Pixa!”.

I dins la temàtica del sexe ens va donar a conèixer una curiosa floreta (“piropo”) dita a una noia embarassada: “Que amb el mateix gust que et va entrar, et surti!”. I altres dites com: “Mare meva, vull casar-me que me’n pica el salamí. Filla meva, ten paciència que també em picava a mi” .

I ens va explicar que un personatge gandul, anomenat Gandumbas, tristament recordat pel crim de Can Farrés del 1914, va donar lloc a l’expressió: “Els tens com el Gandumbes, que els tenia com a melons”, tot i que curiosament s’utilitzava en sentit positiu de decidit. En qualsevol cas el seu nom també es feia servir per fer por a la canalla, com l’home del sac.

I tot seguit ens va revelar un feix de malnoms de masies, famílies i/o persones, com: “Cal Cagahòsties”, “Cal Cagadéus” (nom d’una botiga amb algun avantpassat que renegava molt), “Cal Cagacalces”, “Cal Cagaelàstics”, “Cal Cagamongetes”(amb una història al darrera molt curiosa), “Cal cagamànecs”, “Cal Pets i Llufes”, “Cal Cagat”, “Cal Cul de Merda”, “Cal Pixa Portes”, “Cal Renegat”, “la Pixafaldes”, “el Cagayanocaga”, “la Cacaca”, “el fill de la Mamelluda”, “la Grataconys”, “Madam Pixum”... , entre molts més. Curiosament diu que la gent del Prat reconeixia les treballadores del Savoia, la principal casa de barrets, perquè quan baixaven de l’autobús duien sabates vermelles... Sens dubte, eren altres temps.

Va continuar dient molts renecs, pronunciats sempre amb força, ràbia i frustració, com: “Me caguendéu!”, “Mecason Cristo!”, “Mecason dena!”, “Cagun neu!”... I d’altres més llargs, però amb el mateix to: “Me cago amb el pagès que va sembrar el primer blat per fer l’hòstia consagrada!”, “Me cago en el fetge de Déu i en les tripes de Maria Santíssima!”, “Mecason el cervell d’un gat!”, “Mecason el Déu de Gavà!”, “Mecason l’olla foradada!”... I tants i tants d’altres!

Molts diuen que el Prat era un poble renegaire, potser perquè les dures condicions de vida ho afavorien. En tot cas diuen que un tal Foques se’l recorda per deixar anar entre 14 i 15 mecaguns en menys de cinc minuts mentre jugava a cartes a Cal Piculín.

La perla de la conferència va ser el rosari de renecs que, escoltat dins del context d’un registre de la Guàrdia Civil, en Sisquet de Cal  Natrus va transcriure magistralment a les seves memòries inèdites: “Gloriós Sant Antoni, mecàgum Déu, feu la gràcia que aquests podrits fills de puta i dats pel cul no ens trobin el tabaco, perquè mecàgum l’hòstia, si ens el troben estem perduts. Sant Antoni no foteu, perquè, mecàgum Cristo, si feu que no ens ho trobin, us prometo un ciri de catorze pams”.

I finalment ens va brindar un recital de cançons i expressions obscenes, com: “Si tu no saps de solfa, jo te n’ensenyaré, tu em tocaràs la flauta i jo per baix t’acompanyaré”, “Són frescos els ous? Mira, toca, els trobaràs ben calents”, “En Tonet i la Maria, tot fent camí, tot fent camí, anaven fent via... Els pagesos s’han exclamat que els aixafaven el camp de blat”, “Salut i feina i un forat per arengar l’eina”...

Glups! Crec que mai havia escrit tantes paraulotes seguides (i me n’he deixat moltes mecason...!), però cal dir que tot plegat també forma part del nostre patrimoni pratenc, universal i divertit. Tan de bo algun dia se’n pugui publicar un bon recull! Ens ho passaríem molt bé, com tots nosaltres avui.

Sigui com sigui, de moment, no us oblideu de posar el caganer al pessebre, ni de picar ben fort el tió, perquè us cagui molts torrons! I és que fins i tot l’escatologia forma part de les nostres tradicions més singulars...

Que passeu molt bones festes de Nadal!

I recordeu, quin és el vostre renec preferit? Parleu bé, si us plau.

Núria Abelló