dimarts, 26 de març de 2013


CONFERÈNCIA “LA CUINA DE L’ESCRIPTOR”
Ingredients per a una narració a càrrec d’en Vicenç Tierra Martínez
DIvendres 22 de març de 2013

Era una magdalena o va ser una poma? Qui sap.  Ambdues tenen un racó a la nostra història.
Els qui vam tenir la sort d’assistir a la conferència que ens va brindar aquest divendres en Vicenç Tierra, president de tintablava, vam poder degustar, diapositiva a diapositiva, un menú literari d’alt nivell, amb plats dels millors “xefs” del món.
Rosa Tarrats ens va fer la introducció, parlant-nos dels mèrits d’en Vicenç, de les seves reflexions entorn la literatura, l’harmonia, l’art de viure  i del que representa la magdalena de Proust en el seu ideari. Va fer un repàs de les seves principals obres i ens va fer cinc cèntims del menú que ens serviria a “La cuina de l’escriptor”.
En Vicenç, prudent, com sempre, d’entrada es va excusar per no incloure-hi els poetes, ja que els considerava a un nivell superior; com si inconscientment fes un paral·lelisme entre els pastissers i els cuiners. Potser un altre dia.
En tot cas, a través d’una presentació impecable, ens va anar servint, plat a plat, moltes sensacions, reflexions i aromes de la millor cuina literària. Un petit gran tast per repetir!
Com a APERITIU ens va oferir un pica-pica on ens va parlar dels elements que intervenen en les diferents maneres de transmetre coneixements, sensacions i vivències: el llenguatge, com a eina; la llengua, com a component i manera de veure la vida; la parla, com a part més viva i canviant; l’argot, com l’essència de cada grup, entre d’altres. També ens va fer notar la influència del grec en molt termes vius (fins i tot en els rètols dels hospitals). I encara ens va fer un tomb per la cuina de disseny i ens va parlar de metàfores, sinècdoques, metonímies, diàfores, catacresis, metagoges, perífrasis, paronomàsies, pleonasmes, zeugmes... , com si ens volgués oferir una amanida exòtica de recursos literaris.
Com a ENTRANT ens va explicar la importància de la capacitat d’aprenentatge quan som infants i de la necessitat de rebre estímuls visuals, auditius i tàctils en aquesta etapa; de les lletres, com a material de construcció tècnica de les paraules; i de l’evolució cap a l’adolescència resumida en quatre etapes: escoltar, parlar, llegir i escriure. I ens va il·lustrar aquest camí amb la metàfora del salt amb perxa, ja que per anar endavant sempre es requereix protecció, promoció i projecció.
De PRIMER PLAT ens va fer una reflexió entorn el perquè escriuen els escriptors i ens va oferir una minestra il·lustrada de molts colors: des de la crònica d’Homer, Dante i Sagarra, fins a la pedagogia de Sthendal, Proust i Joyce; passant pel reportatge-novel·la de Defoe, Lope de Vega, Balzac, Dostoiesvski, Cervantes, etc.; l’entrevista, com a manera d’aprofundir en uns personatges, on destaca sens dubte el teatre de Skaspeare; o la reflexió, recomanant-nos “L’art d’escoltar” d’en Plutarc, entre molts d’altres. Per finalment resumir que la necessitat d’escriure prové de la necessitat de fer memòria (la pròpia i la col·lectiva), deixar testimoni (d’allò que passa o podria passar) i fer pedagogia (transmetre coneixement, experiència, històries...).
I per si encara no en teníem prou, de SEGON PLAT ens va servir diverses reflexions entorn la cuina de la narració, com un tros de vida on els sentits interaccionen, capten i evoquen sensacions de l’entorn, esdeveniments, situacions, relacions i activitats. Petits instants que la ment arxiva, la reflexió destria i els sentiments matisen per mitjà del llenguatge que interpreta tot plegat. Llavors pot sorgir la necessitat d’escriure de forma artesanal i quan s’hi afegeix ficció pot convertir-se en art; talment com a la millor cuina dels “xefs”. I és aquí on ens introdueix la magadalena de Proust, que s’impregna, s’empapa, s’emborratxa amb el cafè o el te; com a símbol de la memòria històrica i dels records que temps reviu.
Potser massa teca per poder degustar i digerir en un sol dia!
La seva neta aplaudia i encara faltaven les POSTRES, invitant-nos a llegir el que escriuen els escriptors: preguntes, respostes, tonalitats, pautes, intervals, situacions, successos, problemàtiques, personatges, opinions, reflexions, meditacions, comportaments, valors... Sensacions dolces i amargues, com el CAFÈ que evidentment no podia faltar. Com? Amb sucre? Sense? Amb sacarina? Amb llet? Freda? Calenta? Desnatada? Amb gel? O potser un te? On? Quan? Amb qui? Tothom té les seves preferències.
En tot cas en Vicenç Tierra va aconseguir el seu propòsit, perquè com bé diu: “Escriure és exterioritzar reflexions per després fer pensar”.
L’última diapositiva la il·lustrava una poma, una ploma i un full en blanc, al compàs de Verdi. Tot un símbol, una invitació i un repte.
Núria Abelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada