“CREENCES, AVUI” PER JOSEP OTÓN

DIJOUS 20 DE DESEMBRE DE de 2012

En vigílies de Festes, al Cèntric, Mn. Josep Maria Domingo, rector de la parròquia Sant Pere i Sant Pau del Prat, ens presenta Josep Otón, no sols com a doctor en història, professor d’institut i de l’escola de ciències religioses de Barcelona, mereixedor del Premi Joan Maragall 2011, entre molts altres mèrits, sinó essencialment com un escriptor expert en la Bíblia, laic, amb vocació pedagògica i alhora molt connectat amb el món jove.

Amb aquest gran bagatge a la motxilla i tocant de peus a terra, ens parla, amb un llenguatge proper, del ressorgiment que s’està produint en la societat actual cap a noves formes de religiositat, curiosament poc reflexionades o fins i tot desconegudes per a molts.

Ens defineix CREENCES com tot allò que pensem que sabem, encara que no en tinguem proves i que ens condiciona la nostra manera de fer. Perquè, encara que no en siguem prou conscients, sempre actuem segons les nostres creences. Per exemple: si creus que demà plourà, agafaràs un paraigües abans de sortir. De fet, el comportament és molt similar amb les creences religioses.

I ens emmarca AVUI com el context del segle XXI: nou, global, més tecnològic, diferent...

A partir d’aquí, lluny de grans sermons, ens va anar desgranant diferents recerques dels misteris transcendentals de l’existència. Perquè, com apuntava Mn. Josep Maria: “Foragita el que és natural, que tornarà al galop”. O dit d’una altra manera: “Si ho treus per la porta, tornarà per la finestra”, perquè l’ésser humà és religiós per naturalesa i cerca respostes allí on pot.

Fa pocs anys són molts els que pensaven que la religió tendia a extingir-se, com els ocells del Delta, i sorgien moltes veus desencantades del món. Cercaven respostes en la ciència, el positivisme, la secularització... Físicament han anat desapareixent molts símbols i molts hàbits de les religions convencionals, com els pessebres de les escoles o molts fidels a les misses dels diumenges.

Tanmateix, Josep Otón ens va fer notar que encara que no ens ho sembli, la religió segueix dins les persones, d’una manera o altra, però en un context molt més globalitzat. Fins i tot, als Jocs Olímpics de Pequín, es van inaugurar el 8 d’agost del 2008, al minut 8, en homenatge al 8, un número molt important a la religió xinesa, i van utilitzar com a fil conductor els valors mil·lenaris del Confuci. Quan aquí, al Jocs Olímpics de Barcelona’92, hagués estat impensable poder fer referència a la Mare de Déu de Montserrat.

De fet, aquí es tendeix a qüestionar tot el que és nostre (especialment qualsevol institució), però es valora i aplaudeix tot el que ve de fora. I és en aquest sentit on es detecta un retorn a la idea religiosa i a l’espiritualitat necessària.

També ens va fer notar com avui trobem que les noves generacions pugen atretes pel misteri, els encanteris i la màgia de Harry Potter, Crespúsculo, Avatar, Nàrnia, El senyor dels anells o els àngels de Laura Gallego, entre molts d’altres. Es detecta un renaixement de les emocions, dels sentiments, de les vibracions... La convivència multicultural potència l’intercanvi de valors. Tant als Estats Units, com a Llatinoamèrica, Àfrica o Àsia ens trobem amb societats molt religioses, que cerquen nous creients. Hi ha una nova efervescència religiosa, un retorn al sagrat, un nou reencantament del món...

És cert que avui la tradició catòlica va a la baixa - va constatar - però en pugen d’altres com l’església evangèlica, l’islam, el budisme i altres tipus de religiositat a la recerca de respostes, equilibris o valors. Avui es cerca una nova espiritualitat mitjançant una metamorfosi de la religió, del llenguatge, de l’indret... Es canvia el concepte de pecat pel d’emocions negatives, sorgeixen nous valors com el de reciclatge, però el cas és que continuem necessitant rituals, celebracions, connexions socials, grups... Potser són noves espiritualitats més laiques, però no deixen de ser espiritualitats que l’esser humà necessita recuperar d’una manera o altra.

En Josep Otón rep la nostra Cal·líope

El col·loqui final va ser molt interessant. Es va destacar la capacitat de potenciar l’espiritualitat mitjançant l’art (sigui música, pintura, poesia...) perquè connecta molt millor amb els sentiments. Ens va convèncer que l’escola pública, gràcies a la diversitat d’alumnes, ofereix moltes possibilitats per reforçar els paral·lelismes religiosos. Ens va fer adonar que actualment tenim un gran “supermercat” d’espiritualitats on poder escollir, però la clau està més en la necessitat de cercar i l’oportunitat que representa, que en el producte “per se”, ja que l’important és reflexionar i saber discernir bé els factors que cerquem.

Seguirem qüestionant el que no sabem, cercant nous paradigmes i/o retrobant els de sempre. Passi el que passi, continuarem actuant per creences.

Gràcies Josep per aquesta lliçó magistral.

Núria Abelló